Art de Catalunya

De Viquipèdia

L'Art de Catalunya és l'art produït a Catalunya al llarg de la seva història. En general, l'evolució de l'art català és paraŀlela a la de la resta de l'art europeu, seguint més o menys les distintes tendències que es van produint en el context de la història de l'art occidental.

Taula de continguts 1 Prehistòria 2 Antiguitat 2.1 Art grec 2.2 Art romà 2.3 Art paleocristià 3 Edat mitjana 3.1 Romànic 3.2 Gòtic 4 Renaixement 5 Barroc 6 Segle XIX 6.1 Neoclassicisme 6.2 Romanticisme 6.3 Realisme 6.4 Modernisme 7 Segle XX 7.1 Noucentisme 7.2 Avantguardisme 7.3 Surrealisme 7.4 Dau al Set 7.5 Informalisme 7.6 Art contemporani 8 Referències 9 Bibliografia 10 Enllaços externs

[edita] Prehistòria

A l'antiguitat Catalunya no va ser bressol de grans civilitzacions que haguessin desenvolupat formes artístiques pròpies, fins gairebé l'arribada dels ibers i dels primers assentaments greco-romans no trobem a Catalunya expressions artístiques destacables ^[1].

Durant el Paleolític, malgrat la proximitat amb la cultura franco-cantàbrica, no trobem gairebé cap vestigi artístic significatiu, però amb les transformacions socio-econòmiques produïdes al Epipaleolític o Mesolític tenim les primeres obres d'art català en la pintura rupestre llevantina, una expressió figurativa que es desenvolupa al llarg de tota la costa mediterrània de la Península Ibèrica. Són pintures fetes en petites coves o aixoplucs muntanyencs, o sobre roques del terreny, dins de balmes o a l'aire lliure. Les principals restes les trobem a La Noguera, com les més septentrionals, fins a la part meridional de Catalunya, passant per les Garrigues i la Conca de Barberà fins al Montsià.

Destaquen principalment les pintures de la “roca dels moros” de Cogul, a les Garrigues (10000 aC) i l'abric I d'Ulldecona, al Montsià. A Cogul, descobert l'any 1908, trobem pintures figuratives, pintades en color negre o vermell, generalment figures humanes i animals, en escenes de caça, dansa, rituals màgico-religiosos, etc. A Ulldecona tenim un conjunt de vuit abrics de diverses èpoques, des del 10000 aC fins a l'edat del bronze (3500 aC); destaca l'abric I, amb una escena de caça amb gairebé cent figures, composta per un grup de cérvols envoltats pels caçadors que llencen sagetes.

[edita] Antiguitat

Malgrat l'assentament dels pobles ibèrics al territori català al voltant del segle VII aC, a Catalunya no tenim gaires mostres d'art ibèric de rellevància, excepte alguns objectes d'ús quotidià o alguna petita peça decorada rudimentàriament, com un petit bronze representant una parella de bous, del Castellet de Banyoles de Tivissa (Ribera d'Ebre), un vas de ceràmica grisa amb un petit paisatge, del turó d'en Boscà (Badalona), o unes restes escultòriques d'un monument funerari de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès), del segle III aC, amb la figura d'un possible rei iber assegut en un tron ^[2].

[edita] Art grec

Els grecs van ser la primera gran civilització mediterrània en assentar-se a Catalunya: al segle VI aC es funda la ciutat d'Empúries (Empòrion), una de les primeres grans ciutats construïdes en sòl de la Península Ibèrica, que va esdevenir un important centre de comerç i porta d'entrada de la cultura grega. A Empúries es desenvolupa notablement la ceràmica grega, destacant els vasos àtics pintats amb escenes de diversa tipologia, amb un estil naturalista de gran qualitat: cal esmentar, per exemple, una copa trobada a la Neàpolis d'Empúries, datable al voltant del segle VI aC, amb una representació de la deessa grega Paŀles Atena.

L'art grec es pot percebre també als poblats indígenes ibers, gràcies a les relacions comercials entre els grecs i els pobles autòctons de Catalunya: un bon exemple és el tresor trobat al poblat ibèric del Castellet de Banyoles de Tivissa, on destaquen unes pàteres d'argent daurat amb representacions mitològiques.

D'Empúries són també les primeres mostres d'escultura que trobem en territori català, com la famosa estàtua del déu Asclepi, trobada al santuari sud de la Neàpolis el 1909, obra de gran naturalisme i magnífica execució.

[edita] Art romà

Al segle III aC, mitjançant la Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago, arriben els romans a la Península Ibèrica, començant un procés colonitzador que culminarà amb la incorporació de tota Hispània a l'Imperi Romà. L'any 218 aC el general Escipió funda Tàrraco (Tarragona), que serà la primera ciutat romana en importància a Catalunya. La primera obra d'art romà la trobem en un relleu situat a una torre de la muralla de Tàrraco, representant la deessa Minerva amb llança i escut, de dos metres d'alçada ^[3].

Els romans eren grans experts en arquitectura civil i enginyeria, i van aportar al nostre territori camins, ponts, aqüeductes i ciutats amb un traçat racional i amb serveis bàsics, com el clavegueram, a més de temples, termes, circs, teatres, etc. En un lent procés de colonització es funden a Catalunya diverses ciutats amb població procedent sobretot de legionaris romans llicenciats: Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró), Iesso (Guissona), Aeso (Isona), etc; tanmateix, la ciutat d'Empúries esdevé romana amb la creació d'un nou establiment al costat de la Neàpolis grega. Comença així un procés d'assimilació de la llengua i la cultura romanes, de les que som hereus, ja que del llatí sortí la llengua catalana a l'Edat Mitjana.

Com a principals mostres del primer art romà a Catalunya tenim, al camp de l'arquitectura, el temple i el fòrum d'Empúries i les termes de Baetulo, mentres que en l'escultura tenim diverses troballes a les ciutats de Tàrraco i Baetulo d'estàtues de figures masculines o femenines, segurament obres per a monuments funeraris de famílies benestants.

Al segle I aC es funda Bàrcino (Barcelona), petita ciutat emmurallada projectada ja d'entrada amb aire monumental, destacant l'àrea del fòrum amb el Temple d'August. La creació de l'Imperi i la pacificació de la península aconseguida per August generen una llarga època de prosperitat que afavoreix l'art i les obres públiques. Dos exemples són l'Arc de Berà i l'aqüeducte de les Ferreres a Tàrraco.

Al segle I de la nostra era la ciutat de Tàrraco, esdevinguda capital de la nova província de la Tarraconensis, té una època de gran desenvolupament, amb la remodelació del fòrum i la construcció de la basílica judicial i del teatre. Aquestes construccions destaquen tant per la seva monumental arquitectura com l'acurada decoració escultòrica, amb nombroses estàtues en marbre representant membres de la família imperial. La remodelació de Tàrraco culmina a la segona meitat del segle I amb la creació del fòrum provincial, amb un gran temple dedicat al culte de l'emperador i un circ de curses de cavalls ^[4].

L'escultura d'època imperial guanya en realisme, sobretot en el retrat, amb un gran domini de la fisiognomia per part dels artistes d'aquesta època; tenim nombroses mostres trobades a les muralles de Bàrcino. A partir del segle II destaquen els sarcòfags decorats, com el d'Hipòlit trobat al mar davant la costa de Tarragona, possiblement d'origen grec, representant escenes del mite d'Hipòlit i Fedra. També destaca en la decoració de cases i viŀles el mosaic, que té un gran desenvolupament en aquesta època, com els trobats a les ruïnes d'Empúries, amb una escena amb Agamèmnon i Ifigènia; el de la viŀla romana de Bell-lloc (segle IV), amb una cursa de quadrigues; el de la viŀla dels Munts (Altafulla), amb una representació de les muses; o el de la viŀla dels Ametllers de Tossa de Mar (segles IV-V).

[edita] Art paleocristià

Amb la instauració del cristianisme com a religió oficial al segle IV, la producció artística es desenvolupa al voltant de la temàtica religiosa, en el que s'ha definit com a art paleocristià. Aquest art parteix de les formes i tipologies romanes, però amb un nou contingut basat en la iconografia cristiana. En l'arquitectura destaca l'església, hereva de la basílica romana, incorporant noves formes com la planta en forma de creu llatina, símbol de Jesús, i tipologies com el baptisteri. Destaca el mausoleu de Centcelles, a Constantí, del segle IV, edifici sepulcral amb una gran sala coberta amb cúpula, i decorada amb un mosaic policrom amb escenes de la Bíblia així com de caceres i de les quatre estacions.

Destaquen a l'art paleocristià els sarcòfags, generalment de marbre, amb decoració de temàtica cristiana, moltes vegades importats de tallers romans o del nord d'Àfrica. Bona mostra són els de l'església de Sant Feliu de Girona i l'anomenat “sarcòfag de les orants”, trobat a la necròpolis paleocristiana de Tarragona.

[edita] Edat mitjana

[edita] Romànic

L'art romànic és el primer plenament català, desenvolupat sobretot a l'àrea pirinenca, des de l'entorn de l'any 1000 fins al segle XIII. Està lligat a la creació dels comtats catalans, que progressivament van guanyant independència envers a l'imperi carolingi alhora que guanyen terreny als regnes islàmics, suposant la creació del primer estat català que culminarà amb la Corona d'Aragó. Tanmateix, es desenvolupen les llengües romàniques, entre les que figura el català.

L'art romànic ple succedeix al denominat preromànic, esdevingut entre la caiguda de l'imperi romà i la creació de la Marca Hispànica i de les primeres senyals d'identitat pròpiament catalanes. A Catalunya, com a la resta de la península, el preromànic està marcat per l'art visigòtic, així com influències mossàrabs i carolíngies. Destaquen l'església episcopal d'Ègara (Terrassa), d'influència visigoda, l'església de Sant Julià de Boada, d'influència mossàrab en l'ús de l’arc de ferradura, i Sant Pere de les Pueŀles (Barcelona), d'influència carolíngia.

El Romànic és un moviment europeu, desenvolupat des d'Espanya, Itàlia o Anglaterra fins tot el centre d'Europa i Escandinàvia. Tipològicament és hereu de les formes romanes, si bé arriben noves influències com la bizantina. És un art de caire religiós, desenvolupat principalment en esglésies en l'arquitectura i de temàtica cristiana en les arts plàstiques. A Catalunya, les principals influències provenen de la Llombardia i de les escoles provençal i tolosana, si bé es creen noves tipologies en l'ús de la pedra i en la coberta de grans superfícies amb volta que permeten parlar d'un romànic autènticament català ^[5]. L'arquitectura romànica destaca per l'ús de voltes de canó i arcs de mig punt.

Al primer romànic, d'influència llombarda, destaquen les esglésies de Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Casserres, Sant Ponç de Corbera i Sant Jaume de Frontanyà, així com els monestirs de Ripoll, Breda, Sant Miquel de Cuixà i la catedral de Vic, obres promogudes per l'abat Oliba. La tècnica llombarda destaca per l'ús de pedra desbastada de petites proporcions, grans espais coberts amb volta, amb lesenes i arcs cecs per ornamentació, i arcs torals i formers per reforçar voltes i murs. La influència llombarda arriba fins al segle XII a indrets com Taüll o la Vall de Boí. També hi ha exemples allunyats de la influència llombarda, com Sant Pere de Rodes o Sant Serni de Tavèrnoles (Alt Urgell).

A un segon romànic, denominat “romànic internacional”, generat des de finals del segle XI, trobem canvis generats per les reformes religioses com la cluniacenca i la cistercenca. Es caracteritza per l'ús de la pedra més acurada, planimetries més complicades, amb un cert apuntament de les voltes, i una major utilització de l'escultura per decorar els espais arquitectònics. Destaquen Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Besalú, Santa Eugènia de Berga, Sant Nicolau de Girona, Sant Pau del Camp (Barcelona), la catedral de la Seu d'Urgell i els monestirs de Poblet i Santes Creus.

En escultura és palesa la influència dels tallers tolosà i rossellonès, si bé tindran importància tallers autòctons com el de Ripoll, Vic i Sant Cugat del Vallès; les obres més importants les trobem als portals de Vic, Ripoll, i Sant Pere de Rodes, i els claustres de Ripoll, Lluçà, Girona i Sant Pere de Galligants. Comença a desenvolupar-se la pintura, sobretot mural, com als magnífics exemples de Taüll i la Vall de Boí, destacant el famós Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, avui al MNAC.

Al segle XIII el romànic va evolucionant cap a formes que apunten al nou estil gòtic. És un art més urbà, amb expansió de l'arquitectura civil, si bé les grans realitzacions són encara religioses: capella de Santa Llúcia i Palau Episcopal a Barcelona, catedral de Tarragona, esglésies de Sant Martí i Sant Llorenç i la Seu Vella de Lleida, església de Sant Cugat del Vallès i de Vallbona de les Monges. L'escultura cobra força amb la denominada Escola de Lleida, d'influència tolosana, on trobem obres com les portades de l'Anunciació i dels Fillols de la Seu Vella de Lleida, la d'Agramunt, Santa Maria del Castell de Cubells, Guimerà, Verdú, Gandesa i Santa Coloma de Queralt.

Cal destacar tanmateix la gran qualitat de les arts aplicades, amb esplèndids treballs en tapís, brodat, reliquiaris, orfebreria, forja, etc. Un magnífic exemple el tenim al Tapís de la Creació, de la catedral de Girona.

[edita] Gòtic

Època de desenvolupament econòmic, d'expansió geogràfica –conquesta de València i les Illes Balears, expansió cap a la Mediterrània- i de consolidació de la corona catalano-aragonesa, és una època de gran esplendor per a l'art català. De nou rebem influències forànies, sobretot de França i Itàlia, així com de l'art mudèjar, però aquí són transformades i adaptades a un estil propi. En un món més internacional, són freqüents els intercanvis estilístics, els artistes viatgen d'un país a un altre, incorporant tècniques i estils que es propaguen per tot arreu.

L'arquitectura pateix una profunda transformació, amb formes més lleugeres, més dinàmiques, amb un millor anàlisi estructural que permet fer edificis més estilitzats, amb més obertures i, per tant, millor iŀluminació; apareixen noves tipologies com l'arc apuntat i la volta de creueria, i la utilització de contraforts i arcbotants per sostenir l'estructura de l'edifici, permitint interiors més amples i decorats amb vitralls i rosasses. La pintura deixa de ser mural per passar a retaules situats als altars de les esglésies.

Es construeixen grans catedrals com les de Barcelona, Tarragona, Girona, Manresa, Solsona, Tortosa, etc.; grans esglésies com Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi a Barcelona, Santa Maria de Vilafranca del Penedès, Sant Joan de Perpinyà, la del monestir de Santa Maria de Pedralbes, etc. També es desenvolupa notablement l'arquitectura civil, sobretot als palaus i a edificis públics, com el Palau Reial Major, el Palau de la Generalitat, l'Hospital de la Santa Creu, les Drassanes, la Llotja i la Casa de la Ciutat a Barcelona.

L'escultura continua emmarcada al si de les obres arquitectòniques, i conjuntament a les formes gòtiques s'assoleix un estil més realista i detallat que a l'escultura romànica; a més dels portals, l'escultura es desenvolupa a sepulcres, retaules, cors i altars. És palesa la influència francesa, sobretot als primers anys del gòtic, així com la italiana i flamenca, tot i que es desenvolupen una sèrie d'escoles autòctones que aniran assolint un estil propi ^[6].

Els primers exemples destacats els tenim als retaules d'Anglesola i Sant Joan de les Abadesses, i als sepulcres de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona, el d'Elisenda de Montcada a Pedralbes i el de Joan d'Aragó a la seu de Tarragona. Els primers noms coneguts són els de l'artista normand Aloi de Montbrai, autor dels sepulcres de Pere el Cerimoniós i Teresa d’Entença a Poblet; Jaume Cascalls, que també treballà al Panteó Reial de Poblet, així com a la catedral de Girona (Sant Carlemany) i al retaule de Cornellà de Conflent; i Jordi de Déu, també present a Poblet, autor dels retaules de Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i treballs a la catedral i la Casa de la Ciutat de Barcelona.

Al gòtic internacional tenim la figura de Pere Ça Anglada, autor del cor de la catedral de Barcelona; Pere Oller, autor del sepulcre de Ferran I a Poblet i del retaule major de la catedral de Vic; Pere Joan, figura destacada, autor de la façana de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, el retaule major de la catedral de Tarragona i el de la de Saragossa; i Guillem Sagrera, que treballà a Mallorca, Girona, la Seu d'Urgell, Perpinyà i Nàpols.

La pintura gòtica també guanya en expressió i realisme, i adquireix per primer cop cotes de veritable importància. Podem percebre diversos períodes ^[7]:

• Gòtic lineal: també anomenat francogòtic, és un moment de transició entre el romànic i el gòtic, amb influència francesa. Les obres més importants són les pintures murals del Saló del Tinell i del Palau Aguilar.

• Gòtic italianitzant: plenament gòtic, s'acusa la influència italiana. El seu principal representant és Ferrer Bassa, autor de les pintures murals de la capella de Sant Miquel al claustre del monestir de Pedralbes, així com Ramon Destorrents (retaule de l'Almudaina, Palma de Mallorca) i els germans Serra (Pere i Jaume), que fan figures petites, estilitzades, d'ulls esquinçats, amb certa influència oriental.

• Gòtic internacional: podem percebre unes fórmules comunes a tota Europa, evolucionant des d'un estil expressionista i dinàmic cap a unes formes més estilitzades i elegants. Destaquen Lluís Borrassà (retaules de Santa Clara de Vic i Sant Pere de Terrassa) i Bernat Martorell (retaules del Salvador de la catedral de Barcelona i Sant Pere de Púbol).

• Gòtic flamenquitzant: és palesa la influència flamenca, amb un estil més naturalista, destacant Lluís Dalmau (Verge dels Consellers, 1443, MNAC) i Jaume Huguet (retaule dels sants Abdó i Senén de Santa Maria de Terrassa), així com l'artista cordovès Bartolomé Bermejo (Pietat del canonge Desplà, catedral de Barcelona).

[edita] Renaixement

Catalunya pateix profundes transformacions, començant per la seva vinculació a Espanya amb la unió de Castella i Aragó feta pels Reis Catòlics. Artísticament, encara que se sol parlar de decadència, és una època bastant fructífera, si bé no hi ha una creació veritablement autòctona, ja que tant les formes com els estils artístics, i sovint els propis artistes, venen de fora. De totes formes, les innovacions del Renaixement italià arriben tard, cap a finals del segle XVI, pervivint mentrestant les formes gòtiques ^[8].

L'arquitectura del segle XVI és encara plenament gòtica, com podem percebre a l'església Prioral de Sant Pere de Reus (1512-1569). Les innovacions renaixentistes van penetrant lentament, donant com a resultat edificis híbrids entre el gòtic i el renaixement com la Casa de l'Ardiaca i la Casa Gralla, a Barcelona. Malgrat aquestes solucions eclèctiques, les innovacions renaixentistes van cobrant importància, com podem veure a la nova façana del Palau de la Generalitat (1596-1619), de Pere Blai, o la Capella del Santíssim de la Catedral de Tarragona (1582-1590), de Jaume Amigó.

L'escultura i la pintura també mostren aquesta barreja tipològica en les obres realitzades en aquest període, fent una síntesi de l'estil gòtic amb les noves influències italiana, flamenca i francesa. La majoria d'artistes que hi treballen a Catalunya són estrangers, com el brabantí Aine Bru, autor del retaule de Sant Cugat del Vallès (1504-1507), o Joan de Borgunya, d'Estrasburg, que féu les pintures del retaule de l'antiga coŀlegiata de Sant Feliu de Girona (1518); com a nom autòcton a la pintura destaca Pere Mates, autor del retaule de Santa Magdalena de la catedral de Girona (1526).

En escultura també tenim mestres forans, com el burgalès Bartolomé Ordóñez, que treballà al cor de la catedral de Barcelona (1515-1520); Martín Díez de Liatzasolo, autor del Sant Sepulcre de l'església de l'Esperit Sant de Terrassa (1539-1544); el valencià Damià Forment féu el retaule en alabastre del monestir de Poblet (1527-1529); i com a nom català destaca Agustí Pujol, autor del retaule del Roser de la catedral de Barcelona, el retaule de Sant Vicenç de Sarrià i el retaule de la Immaculada a Verdú.

[edita] Barroc

Com al Renaixement, l'art català dels segles XVII i XVIII no cobra especial rellevància, seguint les innovacions arribades de fora. Després de fets com la Guerra dels Segadors i la consegüent crisi econòmica i social, l'arribada dels Borbons suposa la pèrdua dels furs catalans, començant una etapa de crisi cultural que es plasmarà en una baixada dels encàrrecs artístics. Com va passar amb les innovacions renaixentistes, el Barroc a Catalunya va penetrant paulatinament, amb pervivència de les tipologies anteriors i una nova barreja estilística en l'execució de les obres.

La incorporació de les formes barroques en arquitectura té més èxit en l'ornamentació que no pas en el llenguatge arquitectònic pròpiament dit, com podem percebre en la generalització de l'ús de columnes salomòniques. Bons exemples són la façana de la catedral de Girona (1680-1740), la Casa de Convalescència de l'Hospital de la Santa Creu (1629-1680), la Capella de la Concepció de la catedral de Tarragona (1673), l'església de Betlem a Barcelona (1681-1732) i l'església de la Santa Cova de Manresa (1759-1763).

L'arribada dels Borbons genera en arquitectura una sèrie d'obres d'enginyeria militar, com els castells de Montjuïc i Sant Ferran de Figueres, la Ciutadella de Barcelona i la Universitat de Cervera, o àdhuc esglésies com la de Sant Miquel del Port a la Barceloneta (1753) i la Seu Nova de Lleida (1760). Un nou esperit de renovació podem percebre a les esglésies de Sant Agustí Nou (1728) i Sant Felip Neri (1721-1752) de Barcelona; la Basílica de la Mercè (1765-1775), de Josep Mas i Dordal; i el santuari de la Mare de Déu de la Gleva a Masies de Voltregà (1763-1767). L'arquitectura civil té els seus màxims exponents al Palau de la Virreina (1772-1778) i al Palau Moja (1774-1789), de Josep Mas i Dordal.

L'escultura resta emmarcada al treball gremial i dins d’escoles o de dinasties familiars, com els Tramulles, Grau, Costa, Sunyer i Bonifaç. La tipologia més corrent és encara el retaule, destacant els del Roser a Sant Pere Màrtir de Manresa (1642), de Joan Grau; el del Roser a Sant Jaume de Perpinyà (1643), de Llàtzer Tramulles; el de Santes Creus (1647), de Josep Tramulles; i el d'Arenys de Mar (1706-1711), de Pau Costa. Altres obres importants són l'altar-baldaquí de Santa Maria del Mar (1772-1783), de Salvador Gurri; el cor de la Seu Nova de Lleida (1775-1779) i la llitera de l'Assumpta de la catedral de Girona (1773), de Lluís Bonifaç i Massó.

La pintura barroca té al segle XVII poca rellevància, al ser substituïda als retaules pel relleu escultòric policromat. Podem remarcar el treball de fra Juan Ricci a Montserrat (1627-1640), el nom de Pere Cuquet (retaule de Sant Feliu de Codines, 1636) i el treball del rossellonès Jacint Rigau a la cort de Lluís XIV. Al segle XVIII, en canvi, cobra més importància, sobretot a l'àmbit civil i d'encàrrec privat. La figura cabdal de la primera meitat de segle fou Antoni Viladomat, autor del conjunt pictòric de la Capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró (1722). Després destaquen noms com Francesc Tramulles i Francesc Pla “el Vigatà”.

[edita] Segle XIX

El segle XIX va ser una època de prosperitat econòmica, gràcies a la Revolució Industrial que a Catalunya va tenir ràpida implantació, essent capdavantera a l'estat espanyol de la industrialització de l'economia. El progrés econòmic i social va suposar una revitalització cultural que va culminar al moviment de la Renaixença, que comportà una nova reivindicació de la cultura catalana a nivell literari, artístic, filològic –reforma del català de Pompeu Fabra-, etc.

[edita] Neoclassicisme

El Neoclassicisme suposà un retorn a l'art clàssic greco-romà, impulsat per la troballa de les restes de Pompeia i Herculà i l'obra teòrica de l'historiador de l'art Johann Joachim Winckelmann. A Catalunya, l'impuls de l'Escola de Belles Arts de Barcelona (la Llotja) fou decisiu per a la consolidació de l'art català, així com el seu allunyament del seu aspecte gremial i artesà ^[9].

L'arquitectura neoclàssica no va ser gaire productiva, destacant el nom d'Antoni Cellers, arquitecte acadèmic i gran teòric del classicisme; fou autor de l'església dels Escolapis de Sabadell (1831-1832).

La pintura té un primer moment d'influència francesa degut a la presència de l'artista provençal Joseph Flaugier, que esdevingué director de la Llotja entre 1809-1813; Flaugier fou autor d'un retrat de Josep I Bonaparte, entre altres obres. Després trobem noms com Vicenç Rodés, retratista de gran qualitat tècnica, també director de la Llotja al 1840-1858; i Salvador Mayol, autor de temes populars d'aire goyesc, allunyat d'un neoclassicisme rigorós.

A l'escultura destaca el nom de Damià Campeny, que visqué a Roma entre 1796-1815, autor d'obres de renom internacional com Lucrècia moribunda (1804). Antoni Solà, com Campeny lligat a la Llotja i també resident a Roma fins a la seva mort (1803-1861), féu obres basades en la mitologia clàssica, com Telèmac (1806), Meleagre (1818) i Venus i Cupido (1820). Ramon Amadeu es dedicà a la imatgeria religiosa i la pessebrística.

[edita] Romanticisme

Moviment de gran llibertat creativa, l'art s'obre al món de la fantasia i la imaginació, a la interpretació subjectiva que l'artista fa de la realitat que l'envolta. Els romàntics s’enfronten als conceptes acadèmics de l'art, reivindicant la figura de l'artista com a geni creador. Es reivindica l'art medieval, del que els romàntics seran grans admiradors i que esdevindrà una de les seves fonts d'inspiració.

L'arquitectura està impregnada d'aquest nou esperit romàntic i, seguint les directrius de teòrics com John Ruskin i Viollet-le-Duc, s'emmarca dins de l'anomenat historicisme, corrent que propugna la revitalització d'estils arquitectònics anteriors, sobretot medievals, creant corrents denominades amb el prefix –neo: Neogòtic, Neoromànic, Neobarroc, etc. Una de les seves primeres figures destacades fou Elies Rogent, autor de la Universitat de Barcelona (1863-1868), que esdevingué primer director de la recent creada Escola d'Arquitectura de Barcelona. Josep Oriol Mestres fou autor del Gran Teatre del Liceu (1848, amb Miquel Garriga i Roca) i de la nova façana de la Catedral de Barcelona (1882-1888).

La pintura romàntica té la seva primera figura cabdal en Lluís Rigalt, fill d'un paisatgista neoclàssic, autor tant de pintures com gravats, litografies, etc; destaquem la seva obra Muntanya de Montserrat. Va tenir molta arrel a Catalunya el moviment alemany dels Natzarens, que defensaven i imitaven l'obra artística anterior a Rafael, que per ells era l'ideal del purisme artístic ^[10]; el teòric del moviment fou Pau Milà i Fontanals, i com a artistes destacaren Claudi Lorenzale (autor de La creació de l'escut de Barcelona, 1843) i Pelegrí Clavé (El bon samarità, 1839).

En escultura, destaca l'obra de Josep Bover, autor de les estàtues de Joan Fiveller i Jaume I de la façana de la casa de la Ciutat de Barcelona; i el natzarè Manuel Vilar, establert a Mèxic, autor del Tlahuicole (1851), una mena d'Hèrcules mexicà.

[edita] Realisme

Cap a mitjans de segle, i per influència francesa, s'imposa el realisme, moviment que retorna a l'estricta observació de la realitat i a l'expressió naturalista del món circumdant. L'artista capdavanter en aquest moviment és Ramon Martí i Alsina, autor de retrats, paisatges i quadres històrics de grans dimensions (Els defensors de Girona). Joaquim Vayreda destacà com a paisatgista, fundant la denominada Escola d'Olot (Ramat al prat, 1881). Benet Mercadé fou retratista i autor de temes històrico-religiosos (L'església de Cervara, 1864). Francesc Sans i Cabot conreà la pintura històrica (El general Prim a la guerra d'Àfrica, 1865) i fou director del Museu del Prado. Modest Urgell és autor de paisatges d'ambient malenconiós, sobretot de platges i cementiris solitaris. Per últim, un gran nom és el de Marià Fortuny, format al natzarenisme, autor de quadres històrics (La batalla de Tetuan, 1863) i de temàtica oriental (L'odalisca, 1861). Al món de la iŀlustració destaca Apeŀles Mestres, que mitjançant el fotogravat creà un singular món de fades, flors i follets.

A l'escultura destaquen els germans Agapit i Venanci Vallmitjana, que van crear un taller d'escultura monumental de gran èxit; tenen obra al Monestir de Montserrat i al Palau de Justícia de Barcelona, entre d'altres. Andreu Aleu conjuga realisme i romanticisme, com al Sant Jordi matant el drac de la façana del Palau de la Generalitat (1857). Rossend Nobas, deixeble dels Vallmitjana, fou autor del famós monument a Rafael de Casanova (1888). Joan Roig i Solé esdevingué famós per La dama del paraigua (1885), al Zoo de Barcelona.

L'arquitectura de la segona meitat de segle té com a punt de sortida el projecte urbanístic de l'Eixample, d'Ildefons Cerdà, que suposa una important ampliació de la ciutat de Barcelona segons una planimetria racional, amb un traçat ortogonal. Continua l'historicisme, i comença a utilitzar-se el ferro a la construcció d'edificis sobretot civils, com el Mercat del Born (1873-1876), de Josep Fontserè. Però sense dubte el gran projecte d'aquest període serà l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, que suposarà una àmplia transformació d'una gran zona de la ciutat de Barcelona, el Parc de la Ciutadella. El projecte general s'encarrega a Josep Fontserè, encara que intervenen els millors arquitectes del moment; a més dels edificis construïts per a l'Exposició (o readaptats de l'antiga Ciutadella), destaquen l'Arc de Triomf d'entrada al recinte, obra de Josep Vilaseca, i el Monument a Colom, que esdevindran símbols de la ciutat de Barcelona.

[edita] Modernisme

El Modernisme, a cavall entre el segle XIX i el segle XX, és un moviment internacional que amb diferents noms es desenvolupa per tot el món occidental: Art Nouveau a França, Modern Style al Regne Unit, Jugendstil a Alemanya, Sezession a Àustria, Liberty a Itàlia, etc. A Catalunya va tenir suficient personalitat pròpia per a parlar de Modernisme català, per la gran quantitat i qualitat d'obres realitzades i el gran nombre d'artistes de primer ordre que conrearen aquest estil. Estilísticament és un moviment heterogeni, amb moltes diferències entre artistes, cadascú amb el seu segell personal, però amb un mateix esperit, un afany de modernitzar i europeïtzar Catalunya ^[11].

El modernisme destacà especialment a l'arquitectura, amb una sèrie de noms que han esdevingut referents d'importància mundial: Antoni Gaudí, un genial arquitecte de forta inspiració personal que creà un estil individualitzat inspirat en la natura, orgànic i naturalista, amb noves solucions tipològiques com l'ús d’estructures hiperboloides i paraboloides, així com arcs catenàrics basats en funicles; entre les seves obres destaquen la Casa Vicens (1883-1888), El Capricho de Comillas (1883), el Palau Güell (1885-1889), la Casa Bellesguard (1900-1909), la Casa Calvet (1900), el Parc Güell (1900-1910), la Casa Batlló (1905-1907), la Casa Milà (1906-1910), la cripta de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (1908-1914) i el Temple Expiatori de la Sagrada Família (1883-1926).

Lluís Domènech i Montaner fa una barreja de racionalisme constructiu i decoració fabulosa amb influència de l'arquitectura hispano-islàmica: Editorial Montaner i Simón (actual Fundació Antoni Tàpies, 1881-1886), Restaurant de l'Exposició Universal de 1888, conegut com Castell dels Tres Dragons (actual Museu de Zoologia), Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1902-1913), Casa Lleó Morera (1905), Palau de la Música Catalana (1905-1908), Casa Fuster (1908-1910).

Josep Puig i Cadafalch adaptà el modernisme a certes influències del gòtic nòrdic i flamenc, així com elements de l'arquitectura catalana rural tradicional, amb forta presència d'arts aplicades i estucs. És autor, entre altres, de la Casa Amatller (1890-1900), la Casa Macaya (1901) i la Casa Terrades o de ”les Punxes” (1903-1905).

Enric Sagnier i Villavecchia segueix un estil personal de línia classicista amb molt d’èxit entre la classe burgesa catalana: Palau de Justícia de Barcelona (1887-1908), Duana de Barcelona (1896-1902), Temple Expiatori del Sagrat Cor (1902-1961), Caixa de Pensions de Barcelona (1914-1917), Patronat Ribas (1920-1930).

La pintura modernista es presentà al públic en exposicions particulars a les galeries d'art barcelonines, sobretot la famosa Sala Parés. De seguida van destacar noms com els de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, tots dos amb breus estances a París, amb un estil caracteritzat per una temàtica naturalista d'ambient ombriu, amb una certa influència de l'impressionisme francès. Més tard es rebé la influència del simbolisme, de moda llavors a Europa, practicat pel mateix Rusiñol i per artistes com Alexandre de Riquer, Adrià Gual i Joan Llimona, aquest últim a cavall entre el simbolisme i el realisme. Altres noms destacables són Dionís Baixeras i Joaquim Vancells.

En un denominat ”postmodernisme” ^[12] trobem noms com Joaquim Mir, Isidre Nonell, Hermenegild Anglada i Camarasa i Francesc Gimeno i Arasa, així com trobem la presència d'un jove Pablo Picasso que s'endinsà a l'ambient modernista al voltant de l'any 1900, fet que suposarà un canvi en la seva trajectòria i la seva adscripció a l'art d'avantguarda, com podem veure a la seva etapa fauvista (1900-1901) i al simbolisme de l'”època blava” (1901-1904).

L'escultura és hereva del monumentalisme dels Vallmitjana, destacant els noms d'Eusebi Arnau, Josep Llimona (Desconsol, 1903), Miquel Blay (La cançó popular, al Palau de la Música Catalana, 1906-1909), Agustí Querol, Josep Reynés i Manuel Fuxà, així com l'expressionisme atormentat de Carles Mani. Un interessant projecte escultòric coŀlectiu fou el del Rosari Monumental de Montserrat (1896-1916), que arreplegà els millors escultors del moment.

El modernisme destacà especialment en quant a disseny, generant un gran nombre d'obres de gran qualitat a terrenys com el cartellisme, la impressió (llibres, revistes, nadales), joies, ceràmica, mobles, etc.

[edita] Segle XX

El segle XX serà una època de profundes transformacions socials, polítiques, econòmiques, tecnològiques i culturals. Catalunya viurà els fets dramàtics de la Guerra Civil Espanyola i la repressió de la dictadura franquista. La transició i la reinstauració de la Generalitat i el nou estatut d'autonomia faran revitalitzar la cultura catalana aquests últims anys.

[edita] Noucentisme

El Noucentisme suposà un intent de renovació de la cultura catalana apropant-la a les innovacions produïdes al recent estrenat segle XX, en paraŀlel a un ideari polític de reivindicació del catalanisme propugnat per Enric Prat de la Riba. El principal teòric del moviment serà Eugeni d'Ors, que des del diari La Veu de Catalunya escriurà una sèrie d'articles enaltint la tasca dels joves creadors catalans de principis de segle. Contràriament als valors nòrdics que defensava el modernisme, el noucentisme retorna al món mediterrani, a la cultura clàssica grecollatina.

L'arquitectura noucentista conviu sovint i es barreja amb la modernista, i com perduren les tendències historicistes i classicistes n'és difícil albirar la frontera. Destaquen figures com Josep Goday (Edifici de Correus de Barcelona, 1926-1927), Nicolau Maria Rubió i Tudurí (jardins de Montjuïc i del Palau Reial de Pedralbes), Josep Francesc Ràfols, Francesc Folguera i Cèsar Martinell. Una fita destacable serà l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, que suposarà la urbanització de l'entorn de la muntanya de Montjuïc, amb un projecte general de Josep Puig i Cadafalch. Per l'exposició es construeixen edificis com el Palau Nacional (actual seu del MNAC) i l'Estadi Olímpic, així com la Font Màgica de Carles Buïgas, el Teatre Grec i el Poble Espanyol; també destacà el Pavelló d'Alemanya, obra de Ludwig Mies van der Rohe.

La pintura té un primer referent en la figura de l'artista uruguaià Joaquim Torres-Garcia, autor d'obres d'un sobri classicisme, com els frescos del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat (1913-1917). Josep Maria Sert s'emmarca dins d'un estil personal, barroc, grandiloqüent, amb influència goyesca, fent grans murals que tindran gran èxit internacional. Xavier Nogués és creador d'un món irònic, plasmat en un muralisme idealitzant reflex del populisme català. També es desenvolupa el cartellisme, el gravat i la xilografia, amb figures com Francesc d'Assís Galí, creador de l'Escola Superior dels Bells Oficis.

L'escultura té la figura excepcional de Josep Clarà, autor d'obres figuratives, sòlides i compactes, d'aire mediterrani (La Deessa, 1908-1910; Joventut, 1928). Pau Gargallo fa escultures metàŀliques (Gran Ballarina, 1929). El rossellonès Arístides Maillol fa contundents figures femenines (Mediterrània, 1902-1905). Manolo Hugué té un estil on barreja classicisme i primitivisme (Bacant, 1934). Juli González utilitza el ferro soldat, apropant-se a formes quasi abstractes (Dona pentinant-se, 1932). Altres escultors destacats són: Enric Casanovas (Monument a Narcís Monturiol, 1918), Julio Antonio (Tarragona als Herois de 1811, 1910-1919) i Apeŀles Fenosa (Guitarrista, 1923).

[edita] Avantguardisme

Després d'una època de prosperitat entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil, en que Catalunya estava al corrent dels moviments artístics europeus, la postguerra serà una època de retrocés cultural. Malgrat això, l'art català connecta amb els diferents moviments denominats d'avantguarda, que suposen canvis radicals en la concepció de l'art, tant a nivell teòric com tècnic o material. Els successius “ismes” avantguardistes (cubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme, expressionisme, etc) pretenen transformar la societat a través de l'art, plantejant un projecte compromès amb la renovació cultural dels pobles. L'art abstracte suposarà la pèrdua de la figuració, donant pas a la segona meitat de segle a tendències informalistes o immaterials.

Un primer i efímer intent de renovació del noucentisme va ser l'Agrupació Courbet, fundada a Barcelona el 1918 i dissolta el 1919. Reivindiquen com a mestre el pintor realista francès Gustave Courbet, del qual pretenen assolir la seva actitud revolucionària. Impulsada per Josep Llorens i Artigas i Josep Francesc Ràfols, figuraran noms com Joan Miró, Josep de Togores, Josep Obiols i Olga Sacharoff ^[13].

[edita] Surrealisme

Sorgit a França als anys 1920 com a proposta reivindicadora de la fantasia i el subconscient a la creació artística, a Catalunya dóna dos grans noms: Salvador Dalí, representant del surrealisme figuratiu, i Joan Miró, adscrit a un surrealisme més abstracte. Dalí combina una tècnica perfecta amb la recreació d'un món personal fantàstic i delirant, amb forta introspecció psicològica (La persistència de la memòria, 1931; L'Àngelus de Gaŀla, 1935; Autoretrat tou, 1941), evolucionant després a un estil més realista d'influència religiosa i cientificista (Madonna de Port-Lligat, 1948; Leda atòmica, 1949). Miró crea un món màgic i oníric ple de petites figures amb les que busca un nou mètode per descomposar i analitzar la realitat, mostrant una nova relació entre els objectes i l'espai (Terra llaurada, 1924; Carnestoltes d'Arlequí, 1925; Natura morta amb sabata vella, 1937).

[edita] Dau al Set

Després de la guerra i de la consegüent crisi cultural derivada de l'exili de bona part dels artistes i de la repressió exercida per la dictadura franquista, a finals dels anys 1940 comença a resorgir el panorama artístic català a través d'exposicions a galeries particulars i de moviments culturals com el Cercle Maillol ^[14]. Surt així una nova generació d'artistes joves entre els que destaquen el grup que formarà Dau al Set, creat l'any 1948 al voltant de la revista que porta el mateix nom, i que arribarà fins a 1956. Està format per Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Brossa, Joan Josep Tharrats, Joan Ponç i Arnau Puig, els quals són els primers que connecten amb les corrents europees, fent un art que evoluciona des d'un cert surrealisme màgic cap a l'informalisme més o menys abstracte.

[edita] Informalisme

Moviment de postguerra, suposa el rebuig de la forma per una millor llibertat conceptual i una nova connexió amb l'espectador, segons el concepte d'”obra oberta” d'Umberto Eco. Són obres generalment abstractes, on destaca el color i el substrat material de l'obra. Destaca Antoni Tàpies, pintor de renom internacional i el primer gran renovador de l'art espanyol de postguerra, principal representant de la ”pintura matèrica”, autor d'una obra introspectiva i amb certa espiritualitat, amb petites figuracions simbòliques (Zoom, 1946; Collage de creus, 1947; Òval blanc, 1957). Modest Cuixart combina la pintura matèrica amb la gestual, fent quadres on barreja l'oli amb llimadures metàŀliques per donar lluentor a l'obra (Omorka, 1958). Josep Guinovart fa quadres de gran format, amb barreja de materials, de vegades transformats pel foc (Àvila, 1963; Crist de les glòries, 1968). Albert Ràfols Casamada s'adscriu al taquisme, amb quadres de grans superfícies llises, austeres, sense gairebé color (Homenatge a Schönberg, 1963). Joan Hernàndez Pijuan té un estil expressionista postcubista, amb forta càrrega social.

[edita] Art contemporani

La situació política a l'Espanya de la transició fa que el panorama artístic sigui diferent del d'altres països; aquí no tenen molt ressò moviments com el pop-art o l'hiperrealisme. Tan sols a partir dels anys 1980 comença una certa normalització, apareixent artistes que s'adscriuen a l'art conceptual de moda en aquells moments, com Francesc Abad o Jordi Benito, que fan accions i instaŀlacions de forta càrrega reflexiva.

A partir dels anys 1980 sorten les tendències postmodernes, reinterpretació d'estils anteriors que dóna llibertat a l'artista per utilitzar qualsevol tècnica o estil i transformar-la de forma personal; un dels seus màxims exponents és Miquel Barceló, artista mallorquí arrelat a Barcelona (Big spanish dinner, 1985, L'estació de les pluges, 1990). Joan-Pere Viladecans fa una pintura personal, destacant pel suport en pasta de paper i els colors agressius (El contagi de la papallona, 1984). Ferran García Sevilla fa una pintura figurativa plena de signes, propera a l'art primitiu, amb gammes cromàtiques vives (Cent 18, 1987).

En escultura, el principal nom d'aquests últims anys és Josep Maria Subirachs: format al noucentisme, evolucionà a un estil expressiu i esquemàtic per finalitzar en l'abstracció; és autor de la Façana de la Passió de la Sagrada Família. Susana Solano evoluciona des d'una escultura minimalista a una obra de grans dimensions i forta solidesa, reflexant una sensació de tancament que evidencia la fragilitat de l'existència (Mar de Galilea, 1986).

En quant a arquitectura, el 1929 surt a Barcelona el grup GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), amb voluntat renovadora i alliberadora del classicisme noucentista. Aquests arquitectes volen introduir a Espanya les noves corrents internacionals derivades del racionalisme arquitectònic ^[15]. Destaca Josep Lluís Sert, deixeble de Le Corbusier, que inicià el racionalisme a Espanya; fou autor del Pavelló de la República per a l'Exposició de París de 1937, actualment reconstruït a Barcelona, que exhibí el Guernica de Picasso, així com la Fundació Miró (1972).

Josep Antoni Coderch representa el denominat “estil internacional”, amb una obra de caràcter mediterrani influenciada en l'arquitectura popular i en l'obra de l'arquitecte finlandès Alvar Aalto (Edificis Trade, 1966-1969). Ricard Bofill s'emmarca dins l'estètica postmoderna, gràcies a la lliure utilització dels llenguatges històrics (Teatre Nacional de Catalunya, 1991-1996). Òscar Tusquets també s'adscriu al postmodernisme, amb un eclecticisme irònic i ambigu (Banc d'Espanya a Girona, 1981-1983; Caves Chandon a Sant Cugat Sesgarrigues, 1987-1990).

Altra de les profundes transformacions de Barcelona esdevingué amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, que suposà la remodelació de part de la muntanya de Montjuïc, on es construí l'Anella Olímpica, amb edificis com el Palau Sant Jordi d'Arata Isozaki, les Piscines Bernat Picornell, la Torre de Comunicacions de Santiago Calatrava i la rehabilitació de l'Estadi Olímpic Lluís Companys. També fou destacable la construcció de la Vila Olímpica al Poblenou, amb la construcció de dos grans gratacels, l'Hotel Arts i la Torre Mapfre. Per últim, cal destacar l'impuls donat a la zona de Diagonal Mar pel Fòrum Universal de les Cultures del 2004.

[edita] Referències

[edita] Bibliografia

• AA.VV.: Art de Catalunya, Edicions L'isard, Barcelona, 1998, ISBN 84-921314-5-4.
• AA.VV.: Història de l'art català, Edicions 62, Barcelona, 2005, ISBN 84-297-1997-0.
• AA.VV.: El llibre d'or de l'art català, Edicions Primera Plana, Barcelona, 1997.

[edita] Enllaços externs

• Art català a la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya
• Història de l'art de Catalunya