Badalona

Badalona és una ciutat que assolí tal condició el 1897. Avui pertany a la comarca del Barcelonès. A més a més, és la capital de l'ens popular format pel conjunt de ciutats integrades per Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs (amb les que limita a l'oest) i la pròpia Badalona, ens que rep el nom de Barcelonès Nord. El municipi badaloní, doncs, se situa a l'extrem nord de la comarca del Barcelonès i resta a la riba esquerra del Riu Besòs, en tant que junt amb d'altres poblacions, forma part de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i també de la Diputació de Barcelona.

Les restes que se situen als barris de Llefià i de Sistrells n'indiquen habitants ja al neolític, però s’acostuma a datar a partir de la seva fundació, que volta l'any 100 aC. Així, actualment, aquest municipi s’extén al llarg dels seus 21,17 quilòmetres quadrats i 4,8 de platja banyada per la Mar Mediterrània (incloent-hi la platja nudista de la Mora i de la Barca Maria), tot limitant amb les poblacions abans esmentades, a més a més de Tiana i Montgat (Maresme) a l'est i de Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental) i Montcada i Reixac (Vallès Occidental) al nord. Segons dades del 2006, la població se situa als 221.520 habitants.

[edita] Història

Vegeu l'article principal d'Història de Badalona

[edita] Prehistòria

Tot i que es creu que per Badalona haurien passat comunitats prehistòriques, que es podrien haver establert en abrics o coves naturals, no s’han pogut trobar restes humanes, ja que aquests llocs han estat reutilitzats per l'home posteriorment, de manera que les restes han anat desapareixent, però la presència de trossos de sílex treballat acredita l'habitament.

Sí que hi ha constància contrastada de la presència humana des dels anys 3500 a 2500 aC, és a dir, l'època de sedentarització al neolític mig-recent. Hi ha restes en coves al barri del Manresà i el Turó d'en Seriol, com també a Sistrells i Llefià (Bòbila d'en Seret).

[edita] Història Antiga

Des dels seus orígens, doncs, Badalona començarà a datar cada vegada més restes fins l'arribada de la seva fundació oficial amb els romans. Badalona va ser el territori de poblament de la primera cultura històrica peninsular dels ibers, que van ocupar el turó de les Maleses i el d'en Boscà a partir del segle VII aC. Va ser zona de laietans i avui al propi turó d'en Boscà hi ha el jaciment amb les restes ibèriques. La branca laietana dels ibers sembla que hauria caigut en declivi vers el segle I aC, tot abandonant el poblat del turó d'en Boscà per sempre més.

La causa directa d'això és l'arribada dels romans, en guerra amb els cartaginesos, que arribaren a Catalunya el 218 aC, a Empúries. Un cop els derrotaren, es van quedar amb les terres que havien anat ocupant fins acabar fent-se amb tota la península. Així, l'arribada dels romans i tota la nova cultura agrícola a les terres laietanes, vers els segles II i I aC, feren abandonar els poblats preexistents.

[edita] La fundació de Baetulo

Badalona fou una ciutat fundada de nova planta i amb una prèvia planificació del territori (ex novo) amb la intencionalitat de vertebrar els territoris laietans que anaven ocupant. La data no està clara i, sempre dintre del segle I aC, hi ha disputes per saber si en una part o en una altra de la centúria. Els romans aplicaren el model de ciutat quadrícula en una planària una mica elevada, com és el turó d'en Rosés, prop del mar i amb possibilitats agrícoles i ben comunicada amb els pobles veïns. Era una ciutat emmurallada i tingué la seva entrada per la Via Augusta (abans via litoral). Badalona, doncs, amb una superfície d'unes 11 ha, es completà amb un traçat de 413 metres per 261. La seva configuració interna tenia uns atributs molt similars als d'altres ciutats romanes de l'època.

Des de la seva fundació, Badalona, Baetulo, esdevingué una ciutat molt emprenedora que ràpidament es consolidà. La seva principal prosperitat va raure en el comerç de vi, una activitat ben pròpia dels pobles mediterranis. Tot això també es degué als successos de finals del segle II aC a Roma, amb contínues crisis. Aquesta serà l'època més esplendorosa de la ciutat en l'antiguitat i és quan s'hi daten restes cabdals com ara les termes públiques, la Venus de Badalona o el món urbà domèstic. L’últim fet destacable fou la concessió del Ius Latii per a les terres laietanes a mercè de l'emperador Vespasià (segle II aC). Badalona esdevenia municipi i els seus habitants ciutadans romans de ple dret.

[edita] El declivi romà

Amb la davallada de l'Imperi totes les terres que hi pertanyien entraran en decadència. Hi haurà un procés de ruralització que afectarà la configuració dels nuclis urbans, tot despoblant-se. És un període que Badalona recull amb poca documentació; se sap que vers el segle VI Badalona va viure la part final d'un intens procés de reformes urbanístiques a la zona propera al fòrum. La necròpoli de Can Peixau també es creà en aquests segles, no abans del segle IV ni més tard del VI.

Des del segle IV, Badalona importava ceràmica africana i encara al segle VII se'n troba. Aquesta època de foscor documental fou progressiva, així fins el “nou renèixer” (en referència a les restes) de la ciutat, Badalona, com altres ciutats afectades per l'èxode, passarà desapercebudament.

[edita] L’Edat Mitjana

Ens trobem, doncs, al tombant del nou mil·leni, una vil·la que té diversos nuclis dispersos, amb les seves torres defensives, a més a més d'un nucli ben distingit vers l'antic fòrum romà, que ara era un cementiri. La Badalona medieval definí així la seva delimitació: del Besòs al mar, el turó de Montgat i la Serralada Litoral. El nucli urbà que s’havia anat desarticulant finalment es recompondrà al segle XII al voltant de la sagrera amb l'acta de consagració de l'església de Santa Maria (1112). Aquest ja era l'antic nucli fundacional de la Baetulo romana, a Dalt de la Vila. Aquest, doncs, serà l'eix de formació de l'actual Badalona. El 1382, assoliria el règim municipal i allí també s’implantà el sistema de sach e sort, és a dir, la insaculació per escollir a parts iguals el govern.

El monestir de Sant Jeroni de la Murtra (fundat el 1416), ja agafaria rellevància en aquella època; es diu que van estar a punt de celebrar-s'hi corts el 1472, en el marc de la guerra vers Joan II, on el rei venia a refugiar-se, car Badalona n’era ciutat partidària.

La Vila seria fustigada per plagues i pestes a més a més de les ràtzies que arribaven de pirates tunisians pel mar. La Baixa Edat Mitjana serà un període de recessió, però de consolidació com a nucli urbà que en aquell moment només podia produir de cara a la pròpia subsistència.

[edita] L’Edat Moderna

Badalona tornarà a agafar un impuls econòmic i demogràfic progressiu altre cop a través de la vinya (potenciada per la rabassa morta) i ara amb l'agricultura extensiva i intensiva (blat, grans, cànem). L'activitat pesquera també inicià una puixança ja al segle XVII. El punt d'inflexió comercial fou el propi 1492, quan la tendència es començà a capgirar favorablement.

Atenent-nos als fogatges, era la Sagrera, el nucli de Dalt de la Vila, l'indret més poblat del municipi. Aquella seria la zona per exemple que va patir més canvis el segle XVIII.

El baró de Maldà, en el seu Calaix de Sastre, explica la vida badalonina d'inicis del segle XIX, reflectint com Badalona havia passat a comerciar els seus excedents al gran mercat emergent barceloní, que començava a mirar cap a la industrialització. Administrativament, Badalona seguí funcionant amb la insaculació fins que es veié afectada pel decret de Nova Planta, que imprimí l'estructura provinciana borbònica del nou monarca. Badalona no va rebre bé els canvis governamentals que primaren els destacats en la guerra. La vida del municipi a poc a poc s'anà dirigint cap a l'inexorable procés d'industrialització i l'èxode rural que catapultaren l'economia catalana del segle XIX.

[edita] L’Edat Contemporània

Badalona començarà a crèixer vers el mar tot apareixent els populars badius o naixent un dels eixos comercials actuals, el carrer de Mar. La pesca i l'agricultura foren els puntals econòmics de la Badalona d'inicis del XIX. La marina mercant i de cabotatge prengueren suficient rellevància, fins que a mitjans segle XIX, Badalona viu un procés d'immigració des de la Catalunya interior, conseqüència de l'èxode rural, que augmenta la població del municipi a 12.060 habitants el 1860. Aquests foren els que protagonitzaren el creixement demogràfic, però també urbanístic badaloní, inaugurant tot de nous carrers fins que començaren a establir-s’hi les primeres fàbriques de teixits de primera mà, i després les de vapor. L’arribada del tren a la ciutat en la línia Barcelona-Mataró, la primera de l'estat, fou l'arrencada definitiva. La indústria arribava de la mà de Barcelona i a Barcelona retia la seva subordinació els primers temps, a canvi de produir la indústria alimentària a la zona industrial de la capital catalana.

El 1897 la reina Maria Cristina, la regent, atorgava el títol de ciutat a Badalona. Una ciutat que ja a inicis del segle XX disposà d'una immensa varietat industrial que a poc a poc començà a desplaçar els nuclis tradicionals vinculats amb la pesca. A finals del segle XIX neix el moviment obrer a Badalona amb figures distingides del moviment, com ara Joan Peiró o Simó Piera. Culturalment, Badalona també rebria l'impuls renaixentista al teatre amb Enric Borràs (1863-1957) i la construcció del Teatre Zorrilla (1868), i amb la premsa, amb publicacions com ara l'Eco de Badalona (1868) o Acció (1910-1919). El 1921 queda fundat l'Orfeó Badaloní mentre comencen a prendre força iniciatives esportives com el Club Joventut de Badalona o el Club Natació Badalona, entre moltes d'altres.

Badalona patirà tant la dictadura de Primo de Rivera com la guerra civil (Badalona fou diversament bombardejada per raids aeris italians, per exemple) i la posterior dictadura de Francisco Franco. Fou, però, de llarg la dictadura la que marcà el fre de l'efervescència cultural de Badalona, com de la resta de Catalunya, amb la posterior represàlia i l'època de clandestinitat de la cultura. L’inici és significat en aquest municipi, amb l'assassinat de l'alcalde d'Esquerra Republicana de Catalunya, Frederic Xifré (1940), el mateix any que el propi President de la Generalitat, Lluís Companys. La dictadura serà el gran moment d'expansió de la ciutat, que rebrà un flux d'immigració de diverses regions d'Espanya i que no podrà digerir o absorbir degut a la pròpia estructura del poder, donant lloc a fenòmens barraquistes i la creació de barris de condicions insalubres, avui força degradats.

La fí de la dictadura, amb la represa, marcaria l'intent de restaurar l'esperit democràtic que s’havia vist per última vegada durant la II República. Impulsors foren centres com ara l'Orfeó Badaloní, el Círcol Catòlic, el Centre Excursionista de Badalona… Les vagues i la lluita política més intensa, també arribaran amb la influència de l'Assemblea de Catalunya de 1976. Aquest impuls s’estengué fins a finals dels anys vuitanta. Badalona, doncs, s'immersa avui, després de ser subseu dels Jocs Olímpics de 1992, en un procés convuls de transformacions urbanístiques i l'arribada de nous immigrants que fan d'això, els nous reptes del segle XXI.

[edita] Morfologia urbana

Badalona, en població es considera avui la tercera ciutat de Catalunya. L’expansió brutal de l'últim segle en el marc d'una dictadura poc dedicada al disseny de models urbanístics sostenibles, han fet del creixement de la vila, una subdivisió en àrees, les diferents badalones, que a banda de diferenciar realitats socials i provocar desigualtats, ha perdut en interconnexió (s’ha de baixar al centre per accedir a d'altres barris perifèrics) i ha arribat a provocar amb l'irrupció de l'autopista C-31 l'expressió dels badalonins “baixem a Badalona”. Així avui la ciutat afronta els reptes del segle XXI.

[edita] Orografia de l'interior badaloní

Badalona és una ciutat tant de mar com de muntanya. La serralada de Marina, passa per la part nord i oest del terme municipal. Podem destacar les muntanyes de l'Amigó, amb el turó de la Coscollada, de 466 metres d'altitud, el turó de les Maleses, amb 462 metres, el turó de Fra Rafael, amb 414 metres entre d'altres. També la serra de Mosques d'Ase, amb una altitud de fins 131 metres, la serra de Montigalà, prop dels 150 metres, la serra Mediterrània amb un màxim de 171 metres, la serra d'en Boscà, fins als 206 metres i la serra d'en Caritg, amb turons de prop de 80 metres d'altitud. També cal remarcar les rieres, abundants a la ciutat. La riera de Canyet, la riera de Sant Joan, la riera Matamoros i la riera de Canyadó són algunes de les més importants. A part, hidrogràficament parlant, hi ha fonts en la part de muntanya que reguen les rieres.

[edita] La Badalona històrica i marítima

Estesa per la façana marítima del mateix municipi, ocupa una part dels contraforts de la Serralada Litoral Catalana. Els inicis de la seva fundació romana, la famosa Baetulo, es reflecteix avui en el barri de Dalt de la Vila tot just a la falda d'un petit turó, motiu pel qual trobem camins estrets i costeruts. En aquest barri, avui degradat, trobem les restes de la ciutat romana i és allí on s’emplaça el Museu de Badalona. Aquest sector de la ciutat de places medievalitzants, connecta amb el sector de Baix a Mar on podem trobar l'eix comercial i administratiu principal de la ciutat: La casa de la ciutat del 1877 a la Plaça de la Vila. D’allà parteix el carrer de Mar eix comercial badaloní que desemboca a la Rambla de la ciutat, un sector plè de bars i restaurants amb una presència de palmeres al llarg de la via i, al mur que suposa el pas de la històrica línia de tren de rodalies que data de 1848.

Un passeig marítim escapçat al pas de la línia ferroviària dóna lloc a una de les platges més problemàtiques del litoral que es subdivideix en nou: la Platja de la Barca Maria (670 metres), la Platja del Cristall (300 m), la Platja del Pont d'en Botifarreta (620 m), la Platja dels Pescadors (420 m), la Platja dels Patins a Vela (150 m), la Platja de l'Estació (390 m), la Platja del Pont del Petroli(370 m), la Platja del Coco (250 m) i la Platja de la Mora (385 m)-, on fins i tot es va prohibir banyar-s’hi per contaminació l'any 1979. El problema parteix de la doble vessant de la ciutat: com a vila marinera (facultat avui en extinció) i com a vila industrial, on durant anys s’hi abocaren les aigües residuals que van contaminar la zona i afectaren el propi Riu Besòs. Amb la construcció del passeig marítim a la penúltima dècada del segle XX, i la intenció de connectar-lo amb el Port de Badalona, inaugurat el 2005; la zona s’ha revitalitzat i poc a poc ha anat desplaçant les restes de l'antiga Badalona industrial, substituïda per una zona residencial. Eixos del centre de la vila, a banda del carrer de Mar o la pròpia plaça de la Vila, passen pel carrer de Francesc Layret, la Via Augusta que, efectivament, segueix el traçat de l'antiga via romana.

Badalona, encara eixampla una mica més el centre al pas de l'antiga riera de Canyet o d'en Folc: el carrer de Martí Pujol, l'avinguda President Companys, que tanquen la Via Augusta a banda i banda, i després el carrer d'en Prim; la riera Matamoros, que havia estat el perímetre del primer eixample badaloní o la zona ja dels barris de Casagemes Canyadó, Sant Crist, amb el Cementiri Vell a tocar de Can Solei, i el Manresà, zones més industrials a tocar del límit de la ciutat cap a Montgat i Tiana amb el Polígon Industrial de Les Guixeres també plè de zones d'oci. El barri de Canyadó, comprèn un dels pulmons més importants de la ciutat: el Parc de Can Solei, que properament s’unirà al Parc de Ca l'Arnús, un cop s’obri al públic. A ponent, hom allargassa el centre badaloní fins la zona de la Plana i la futura Illa Central o Can Fradera, on hi ha previst allargar la pròpia línia 2 del metro de Barcelona i en un futur fer una estació intermodal o pugui arribar un hipotètic trasllat ferroviari que donaria ús a més ciutadans, i enllaços amb diverses línies d'autobusos. És una enllaç perfecte amb l'antic barri industrial del Progrés. D’aquest sector cal destacar la zona de l'històric Mercat Maignon

[edita] La Badalona post-industrial

Aquesta zona ja entra de ple a barris com el de Progrés, connectat precisament amb una de les vies més llargues de la ciutat en paral·lel a la via ferroviària: el carrer Indústria. Arriba fins al barri de Gorg i toca amb el Port de Badalona. Una de les places més cèntriques d'aquesta zona és la Plaça de Pep Ventura, fins ara on arriba la línia 2 del metro limitant amb el barri del Raval. El carrer de Guifré, Eduard Maristany, el carrer del Progrés o l'Avinguda del Marquès de Mont-Roig, que desemboca a Pep Ventura i desemboca a Francesc Macià, són una sèrie d'eixos paral·lels al mar, que connecta el centre badaloní amb els barris més perimètrics de la ciutat com ara Gorg, Sant Roc o ja Llefià i Artigues. El més important d'aquests és el d'Alfons XIII que ve de Sant Adrià del Besòs i traça una diagonal fins que troba una connexió a Pep Ventura amb Marquès de Mont-Roig esdevenint tots dos Francesc Macià.

L’extensió del carrer Indústria, va ser ocupada per tot un seguit de cases baixes ben característiques on els obrers que treballaven a fàbriques desaparegudes com ara Can Cros varen viure. La zona, bombardejada durant la Guerra Civil, comprèn també d'altres fàbriques històriques com ara la Cristalleria, desapareguda com l'anterior, o bé la fàbrica d'Anís el Mono encara activa.

[edita] La Badalona nord

Si bé la via del tren actualment suposa una barrera per accedir a la platja, més problemàtica és encara l'anella geogràficament més exterior de la vila, que queda separada de les dues zones abans tractades pel pas de l'autopista C-31 i ve de Barcelona en direcció a Mataró. El problema principal, a més a més que travessa la ciutat pel bell mig, és l'escassetat de passos subterranis que dificulta encara més la connexió entre els barris més separats del centre administratiu de la ciutat, que a la vegada, són els més poblats.

La Salut, Sant Mori de Llefià, Sant Antoni de Llefià i Artigas, els barris limítrofs amb Santa Coloma i Sant Adrià són els primers que trobem a ponent. Aquesta és la zona més habitada de la ciutat tot i les seves dimensions, i la seva expansió s’atribueix a dues onades d'immigració: la de diferents zones d'Espanya durant el franquisme i avui en dia, l'immigració que ve de l'exterior, principalment del Magreb, Europa de l'Est, Pakistan i l'Amèrica Llatina. L’eix comercial d'aquesta zona ben bé se situa al Passeig de La Salut, el carrer Pérez Galdós i els mercats de Llefià i de La Salut.

Desplaçant-nos via Mataró, trobarem un segon punt de poblament dens, que comprèn principalment els barris de Sistrells i Lloreda com també Nova Lloreda, zones de les quals destaca el Turó d'en Caritg d'uns 80 metres d'alçada, on s’hi pretén fer arribar un canal esportiu i el Parc de Lloreda, que ràpidament connecta amb Sant Crist i el següent nucli comercial de la ciutat, el que s’anomena l'altre centre, pel volum de consum que mouen els grans magatzems de la zona: Montigalà i Puigfred. Són aquestes zones en expansió que donen pas a la Morera i Bufalà, d'on parteixen les antigues rieres que baixen a Martí Pujol o a President Companys. Aquí hi ha la zona més boscosa i de més valor ecològic de Badalona, residencial i amb poca densitat, on la principal atracció és el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, és la serralada litoral, on també trobem camins que parteixen de la Creu de Montigalà o la Pedrera de la Vallensana. El particular barri de Pomar i la urbanització del Mas-Ram, són els últims barris, en aquest cas abans d'agafar la carretera de La Conreria, que duu a Sant Fost de Campsentelles.

[edita] Demografia

Evolució demogràfica

1497 f	1515 f	1553 f	1717	1787	1857	1877	1887	1900
105	104	88	739	3.474	10.485	13.758	15.974	19.240

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
20.957	29.361	44.291	48.284	61.654	92.257	162.888	227.744	225.207

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	-
218.319	219.340	210.987	209.606	208.944	210.370	214.874	221.520	-

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

El 1553 incorpora Llefià, i el 1717, el Canyet i el Pomar (abans Quadre de Blanes).

[edita] Política

**Resultats electorals de Badalona, 2007**
Candidatura		Cap de llista	Vots	Regidors/Consellers
	Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal	Maite Arqué i Ferrer	21.328	9
	Partit Popular	Xavier García Albiol	16.304	7
	Convergència i Unió	Ferran Falcó i Isern	12.198	5
	ICV-EUiA-EPM	Carles Sagués i Baixeras	10.933	5
	Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal	Jaume Vives i Sobrino	4.272	1
Total		74.529		27

[edita] Economia

[edita] L’economia tradicional

Fins l'arribada de la primera línia de ferrocarril de l'Estat espanyol el 1848, Badalona ha estat una vila d'activitat tant agrícola i ramadera com marinera. Resulta evident l'últim factor posat que pertany a la façana mediterrània del litoral català, però l'agricultura mai ha quedat en un segon pla. De fet, des de l'època de la Baetulo romana, el municipi va destacar pel comerç i la producció de vi en un moment de prosperitat als inicis de l'era cristiana. Així, aquesta ciutat seguí una espècie de pauta comuna amb molts d'altres pobles de la mediterrània de l'època. El comerç amb l'exportació de la vinya a llocs com la Laietania ja des de temps pre-romans, va ser la principal font de benefici derivada del cultiu vinícola. Tot i ser-hi presents, han quedat en un segon plà les activitats ramaderes i el cultiu d'altres productes com ara l'ordi, el blat de moro, faves, cànem, hortalisses, la patata…

La revolució industrial al seu pas per la ciutat, i el creixement demogràfic i urbanístic, van anar desplaçant aquestes activitats avui residuals donada ja la manca de territori físic per a portar-les a terme. Pel que fa a la ramaderia, sobretot va destacar la cria ovina i de cavalls, la primera per la llana i la segona de cara a esdevenir força tractora per treballar les terres dels grans terratinents tant de Badalona, Sant Adrià com Santa Coloma, sempre aprofitant les aigües del Besòs.

Residual és en l'actualitat l'activitat pesquera a Badalona, tot i la seva vinculació tradicional amb el mar. La manca fins avui d'un projecte de port sostenible, ha provocat un èxode des de mitjans segle XX, dels pescadors autòctons, que han passat a engreixar les files d'altres ports com ara el de Barcelona, Vilanova, i Blanes. El 2002 es va atorgar a Marina Badalona la concessió per la gestió i administració d'un port esportiu i pesquer, dins el projecte de la construcció d'un canal esportiu en el futur molt a prop d'un altre gran projecte urbanístic local com és del de la Capital europea del Bàsquet. Va quedar inaugurat el 2005 en condicions encara precàries, les quals, juntament amb el fenomen constructiu del voltant de les instal·lacions, han estat denunciades diversament per la Confraria de Pescadors de Badalona i els propis pescadors que resten.

A Badalona, però la Confraria, ja funciona des del segle XVIII i va tenir el període de màxima expansió a la segona meitat del segle XIX, quan el 1870 es registraven 150 barques i prop de 96 a inicis del segle següent. Actualment, és difícil de saber quina és l'activitat pesquera restant, ja que els últims pescadors de l'era pre-port, varen anar a vendre el peix als ports de Barcelona i El Masnou. Però la xifra no arriba a la desena de persones que visquin de l'ofici tot i disposar avui d'unes mínimes instal·lacions en el port del municipi.

[edita] L’economia des de l'era industrial

Badalona contempla com a data i fet clau, l'arribada del ferrocarril a la ciutat el 1848 per a explicar l'origen del modus vivendi que desplaçaria les activitats tradicionals: l'indústria. Amb la construcció i l'augment demogràfic conseqüent, només la pesca pogué allargar la seva etapa de major rendiment.

Així, des dels primers immigrants que s’establiren, anomenats canareus, Badalona, ja practicava abans del tren i des de principis de segle, la manufactura tant tèxtil, del ram de la corderia (de la que podem destacar Can Ribó, per exemple, de 1826), com l'activitat química, fins 1840 aproximadament. A partir d'aquí, la irrupció de la màquina de vapor (Carbó i Viñas per exemple, de 1840), donà una predominància major al sector tèxtil (filatura, els teixits de cotó, la fàbrica de tints…) per sobre per exemple de l'alimentari. Així culminà la segona meitat de la dècada dels 1860, amb l'aparició de les grans indústries, no només tèxtils (Tèxtil Funoses, 1866), sinó que de la refineria el sucre o el gran negoci de l'anís, que portà a Bosch i Grau el 1868 a fundar l'empresa vull vigent d'Anís del Mono.

Encara fàbriques, les runes de les quals encara han perdurat fins finals del segle XX, tan emblemàtiques per a la ciutat com ara la d'adobs químics Can Cros (aquesta, va haver d'ésser evacuada a causa de la forta contaminació), Can Canyelles, Can Mercader o Canals i Cia s’havien d'inaugurar, ja a les darreries de segle. Tot això duria a Badalona a situar-se en aquest període, entre les ciutats puntals de la indústria catalana. De totes, les indústries que més varen destacar ja fins gairebé mitjans segle XX, fou l'activitat tèxtil, la química, cordera i metal·lúrgica.

Passada, doncs, l'era industrial, Badalona ha seguit la línia dels municipis que han optat per potencialitzar el sector terciari i el turisme com a principal font econòmica de la ciutat, sense deixar de banda la reconversió del sector industrial del que avui destaca el sector del Polígon de Montigalà-Batllòria o Les Guixeres. En aquest últim, Badalona hi ha edificat el Badalona Centre Internacional de Negocis (BCIN), que des de 1995, es destina a millorar la comunicació de les empreses de Badalona sobretot amb el mercat americà i europeu. La microelectrònica, la indústria dels envasament, el tèxtil i el sector de motlles industrials, apareixen com els principals sectors industrials que exporten als mercats esmentats. Badalona, no oblida, però, el comerç interior, l'economia tradicional de tota la vida que avui es tradueix en sis mercats municipals i diversos carrers comercials plens de comerç de proximitat. Destaquen el carrer de Mar i el passeig de la Salut; però també compta amb Canonge Baranera i el carrer Xile.

[edita] L’Esport a la ciutat

Pendents de les últimes excavacions al barri històric de Dalt de la Vila, sembla ser que l'esport a Badalona, doncs, es fonamenta en els antics jocs, que com en molts d'altres indrets anirien evolucionant, creant-se de nous i quedant en desús d'altres. Naturalment, l'implantació dels esports avui de masses, no arribarien fins l'època contemporània i amb força.

Així, a Badalona resten documentats quatre jocs ben arrelats des del segle XVIII i que es practicaven també en altres indrets amb les pertinents variants. Hom els considera com a “jocs”, però en alguns sembla ser que la violència és factor comú. Tanmateix, aquests jocs són: la vara, l'espardenyeta, el joc de la pilota i l'ascensió a la corda.

Ja amb l'arribada dels esports de masses al segle XX, Badalona s’ha caracteritzat per reunir diverses activitats esportives ja històriques a la ciutat. Les pistes d'atletisme de Can Ferrater, l'escola de vela avui ubicada dins el projecte del port esportiu de Marina Badalona; Badalona també practica la natació amb l'històric Club Natació Badalona, el corfbol que ha assolit cert arrelament a la ciutat, el futbol, amb el Club de Futbol Badalona ja amb cent anys de tradició i el més internacional, que és el basquetbol llur màxim exponent és el Club Joventut de Badalona ja amb 75 anys d'antiguitat. La Penya, que és com es coneix el club, va assolir la seva etapa d'or a inicis de l'última dècada del segle XX. Badalona, doncs, va dissenyar el Pavelló Olímpic Municipal d'Esports, aprofitant l'avinentesa, per engrandir l'espai del club situat a l'antic Pavelló dels Països Catalans i acollir també la subseu olímpica de bàsquet per l'olimpíada de Barcelona 1992. Barcelona, va projectar la final del torneig al Palau Sant Jordi de Barcelona, però l'argumentació badalonina va acabar prevalent i així es disputà la totalitat del torneig. A més a més, la integració d'aquest esport a la ciutat és força elevat en el que es coneix com a bàsquet base. Hi ha una gran multitud, doncs d'equips de barri, d'associacions i sobretot d'instituts que el practiquen.

Lligat al Club Joventut de Badalona, durant els propers anys Badalona es vol projectar esportivament i turísticament a nivell internacional amb el projecte de la capital del basquetbol, un projecte que pretén reformar l'àrea propera al Pavelló Olímpic, i dissenyar un complex lúdic i esportiu que conduiria a una revitalització de la zona també a nivell urbanístic. Aquesta idea es lligaria al projecte de canal esportiu que des del port, arribaria a la mateixa zona.

A nivell més popular, Badalona té repartides en el seu territori diversos equipaments al carrer disposats a pràctiques de jocs de carrer a banda dels que es dediquen a la pràctica del futbol o el bàsquet base; la més destacada i estesa és la pràctica de la petanca. A banda d'això, Badalona es complimenta amb diversos pavellons poliesportius i amb tres piscines importants, la Piscina Municipal, la Piscina de Llefià i la Piscina de Sistrells, l'última modernitzada recentment i transformada en un centre físic important. El rugbi (amb els Badalona Dracs), el tennis taula (CE Badalona Tennis Taula), el voleibol platja, les arts marcials, les excursions a peu o els circuits físics costaners completen perfectament l'activitat esportiva del municipi.

[edita] Tradicions culturals a Badalona

La festa major de Badalona, se celebra el 15 d'agost (Mare de Déu d'Agost). Tanmateix, Badalona ha deixat pas al maig, on celebra realment la festivitat més característica de la ciutat; així les Festes de Maig, tenen com a eix central l'11 de maig dia del patró de la ciutat i festiu, Sant Anastasi. La nit anterior, el 10 de maig, Badalona la festa de la Cremada del Dimoni a la platja, on es crema un dimoni de fusta ancorat a la sorra, mentre es llencen focs artificials. Aquesta jornada, és plena d'activitats: correfocs, el ball de l'Àliga, havaneres, cremats, la sardinada, balls de carrer i arran de la seva fundació el 1998 les actuacions dels Castellers de Badalona i els Gegants de Badalona. Aquesta festivitat de maig fou declarada Bé Cultural d'Interès Turístic el 1990. A més a més, sembla ser que ja es troben datades de 1635, i en propi baró de Maldà les descrigué en el seu Calaix de Sastre.

Badalona contempla diverses festes que reten homenatge a sants com ara Sant Sebastià (patró escollit pel poble), Sant Pere (patró dels pescadors), o la Passada de Sant Antoni (patró del bestiar de peu rodó). Així Badalona celebra la processó del Corpus, la del Carme, la Processó dels Misteris documentada al segle XVII i caracteritzada pel silenci; a més a més de la Nit de Reis on aquests arriben des de la platja. Naturalment, a aquestes s’hi sumen les festivitats típiques arreu de Catalunya com ara el Carnestoltes, la Diada, Sant Jordi o la Nit de Sant Joan.