Guerra civil catalana
De Viquipèdia
|
||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||
.svg/14px-Blason_ville_it_Milan_(Lombardia).svg.png){kind=small}
La Guerra civil catalana (1462-1472) és l’enfrontament armat entre Joan II d’Aragó i els remences d'una part, i les institucions catalanes (Diputació del General i Consell de Cent) de l'altre, per tal de tenir el control polític. La mort de Carles de Viana –protegit de Catalunya i enfrontat amb el seu pare Joan II- serà l’excusa per a formalitzar l’inici d’un enfrontament que, de fet, es venia covant des del seu predecessor Alfons el Magnànim.
Tanmateix, la guerra és el resultat d'una controvèrsia política que enfronta la monarquia i l'oligarquia i entre l'estil absolutista i el pactisme. També és sobre la taula la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i governar. Al començar les hostilitats, tota la societat es veu obligada a optar per un o altre bàndol en funció del seus interessos i ideologies[1].
Taula de continguts |
[edita] Context social
Comença el segle XV en mig d’una profunda crisi que afectava tota Europa Occidental i especialment Catalunya per les crisis de subsistències en la població, la crisi demogràfica a causa de l'epidèmia de la pesta Negra que afectà especialment el camp, la crisi financera amb un gran endeutament de les institucions públiques i la reducció del volum i els guanys del comerç internacional.
A Catalunya destaca especialment la crisi social agrària, amb l'aparició del moviment remença, que reivindica la supressió dels mals usos. En l'aspecte polític, la concepció autoritària de la monarquia topa, per un costat, amb la creixent força de les institucions i els poders econòmics i, en l’entorn rural, amb la noblesa, la qual també presenta fortes tensions amb els seus serfs.
[edita] La Guerra civil navarresa
De la unió de Joan el Gran i la seva primera esposa, Blanca I de Navarra, va néixer Carles de Viana, primer príncep de Viana, que segons les capitulacions matrimonials de 1419 havia d'heretar el regne de Navarra a la mort de la seva mare. Però el 1441 al morir Blanca de Navarra, el rei Joan va usurpar el tron navarrès. El resultat fou la Guerra civil navarresa entre 1451 i 1455 que va enfrontar els agramontesos, partidaris del rei Joan, i els beamontesos, partidaris de Carles. Joan II derrota definitivament a Carles en la batalla d'Oibar el 1452.
[edita] La situació al camp: la revolta dels remences
Les continues reivindicacions dels pagesos contra l’opressió dels senyors va ser recollida tímidament, però interessadament, pel rei Alfons el Magnànim en la primera meitat del segle XV, ja que volia tenir mes control sobre la noblesa, alineada amb els poders institucionals de Catalunya. El seu successor, Joan II, heretà aquest clima de revolta al camp que li resultarà beneficiós en el seu enfrontament amb el poder polític català.
La guerra dels remences iniciada al 1462, coincideix en dates amb la guerra civil catalana i situa a la Diputació del General amb dos fronts oberts: la lluita al camp contra els remences i la lluita contra el rei. Els remences esdevenen, de facto, uns aliats de la causa reialista.
[edita] La situació a Barcelona: la Biga i la Busca
La crisi econòmica mediterrània dels volts del 1425 comporta la intervenció per mitjà de mesures proteccionistes, però per aplicar-les cal vèncer la resistència de l'oligarquia urbana (els ciutadans honrats). Les protestes i motins es succeeixen, la qua cosa dóna lloc a una sèrie de canvis i reformes (1436). Els mercaders i menestrals proposen una sèrie de mesures: devaluació monetària, prohibició d'importació de productes, millora de la producció tèxtil, impostos a estrangers. Els ciutadans honrats proposen mesures més limitades com treballs públics per atenuar l'atur. La intransigència d'aquests últims i la seva resistència al canvi van precipitar la crisi econòmica i van dividir els barcelonins, a partir de 1450, en dos grups clarament diferenciats: la Biga i la Busca. La Biga, integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders, es considera, actua i viu com un grup nobiliari, tenen terres, castells i drets senyorials i viuen de les rendes. S'oposen a les alteracions monetàries. La Busca, el partit dels menestrals i mercaders que aspiren a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona. Volen la devaluació monetària i mesures proteccionistes. Entre la Biga i la Busca, Alfons el Magnànim mantindrà una postura ambigua, ja que d'una banda necessita diners i els acceptarà tant de buscaris com de bigaris, i d'altra aspira, com els altres reis del XV, a imposar la seva autoritat en les corts catalanes i sobre la noblesa.
[edita] L’enfrontament entre Joan II i el Príncep de Viana
El clima emocional generat per l'empresonament de Carles de Viana, ordenada pel seu pare Joan el Gran a les darreries de 1460, va fer passar a l'ofensiva a les classes privilegiades del Principat.
A les Corts de 1460 s'elegeix un Consell del Principat que va exigir al rei l'immediat alliberament del seu fill. Aquesta enèrgica actitud, unida a l'aixecament dels beamontesos navarresos i a la mobilització castellana a la frontera d'Aragó van obligar el rei a cedir, alliberant a Carles de Viana i acceptant la capitulació de Vilafranca (1461), on es recollien les reivindicacions polítiques de l'oligarquia catalana, entre altres, la prohibició al rei d'entrar a Catalunya sense permís de la Generalitat mentre no s'aprovessin les lleis que la desenvolupaven[2].
La sobtada mort del Príncep de Viana per tisi (tot i que corregué la brama que fou enverinat per agents de Joana Enríquez[3]) a les tres setmanes del seu alliberament va alterar l'aparent pacificació. A la mort del príncep, el nou Primogènit seria l'infant Ferran, que tenia 10 anys, de manera que el rei va enviar a Barcelona la seva mare, la reina Joana Enríquez[2], amb la intenció d'aigualir la capitulació de Vilafranca i accentuar la divisió entre els dirigents catalans, deividits entre els reialistes, els que volien desenvolupar de la Capitulació i establir els límits del poder reial, i una minoria radical que pretenia acabar amb els Trastàmara, als que consideraven incapaços de governar en el pactisme, i de cercar un nou sobirà, o bé instituir una república com la República de Venècia o la República de Gènova[2].
Les relacions de Joana Enríquez amb els organismes representatius de Catalunya foren molt dures durant els sis mesos que va viure a Barcelona amb el seu fill, doncs diversos dirigents de la Busca[4] presos[5], acusats de conspirar en favor de Joan II en el Complot de Sant Maties, així que decideix marxar a Girona el març de 1462 on feia uns mesos que els pagesos de remença s'havien aixecat contra els seus senyors per reivindicar l'abolició dels mals usos en la guerra dels remences.
[edita] Desenvolupament de la guerra
Els reialistes, recolzant-se en els seus tradicionals aliats, buscaires i pagesos, van provocar un aixecament camperol el 1462 i Joan el Gran davant l'agreujament de la situació, va buscar el suport de Lluís XI de França[6] a canvi, entre altres coses del Rosselló i la Cerdanya a través del seu nebot Gastó de Foix a qui promet heretar el Regne de Navarra.
El 24 d'abril, el Consell del Principat va aixecar una host de 300 cavallers amb 100 llances i un miler d'infants comandada per Hug Roger III de Pallars Sobirà per combatre els pagesos, i la reina va decretar immediatament la seva il·legalitat, mentre els diputats i el Consell prohibiren la publicació de la crida reial. Les autoritat locals que fer doncs les dues autoritats eren legítimes però les ordres contradictòries i els primers atacs foren de les tropes remences de Francesc de Verntallat[7] a Castellfollit de la Roca el 1462, i després de recuperar Hostalric[8], els revoltats van iniciar el setge de la Força Vella[9] de Girona, on s'havien refugiat Joana Enríquez i el príncep Ferran[10]. El rei veient la situació va penetrar al Principat al front de 2.000 aragonesos, navarresos i catalans addictes[2] sense permís del Consell del Principat, instal·lant la seva base d'operacions a Balaguer i començant les operacions per pendre Tàrrega, trobant-se els exèrcits a la batalla de Rubinat al juliol del 1462[11].
[edita] Enric IV de Castella
El Consell del Principat en no obtenir els resultats desitjats, veient que una república sense suport extern era inviable[6], comença a oferir el Principat a candidats que, 50 anys després del Compromís de Casp, tenen ni que sigui molt indirectament, algun dret a regnar Catalunya. En 1462, es va proposar nomenar comte de Barcelona al rei Enric IV de Castella, que a part dels seus drets al tron, podia comptar amb l'ajuda dels beamontesos navarresos enemics de Joan el Gran i del comte de Foix que recolzaven Blanca II de Navarra, germana de Carles de Viana i ex-dona d'Enric IV si respectava tota la particularitat catalana i la capitulació de Vilafranca. Enric IV de Castella accepta l'oferiment davant de la divisió de la noblesa.
Havent perdut Tàrrega, Tarragona i Perpinyà[12], les tropes castellanes dirigides per Joan de Beaumont aconsegueixen aixecar el setge de Barcelona, però fracassen en el setge de Girona, i finalment Joan el Gran utilitza les divisions de la noblesa castellana per forçar a Enric IV de Castella mitjançant el Tractat de Baiona, amb Lluís XI d'àrbitre, l'abril de 1463[6] a renunciar al Principat i en compensació se li lliura la batllia d'Estella, mentre que Joan el Gran renuncia a les rendes que li corresponien a Castella.
[edita] Pere de Portugal
El 1464, després del fracàs amb el monarca castellà, s'ofereix la corona a Pere de Portugal, nét de Jaume II d'Urgell que, donades les seves limitacions, s'alia amb el duc de Borgonya enemic de Lluís XI de França. Aragonesos, valencians i mallorquins, mentrestant, presten el seu suport a Joan el Gran, a més dels buscaires i remences i alguns nobles i clergues. Bernat Saportella, diputat del Principat de Catalunya es posa al costat del rei amb el que la Diputació li permetrà la legalització de la seva situació.
D'aquesta època destaca la batalla de Calaf, el 28 de febrer de 1465 amb victòria del rei Joan amb el suport de Joan Ramon Folc IV de Cardona sobre les tropes de Pere de Portugal. El fracassat Setge de la Bisbal. També les tropes del rei Pere tingueren algun èxit militar, com el suport rebut per mar des de Portugal quan Barcelona estava assetjada el juliol de 1465.
[edita] Renat I
En 1466, mor el Conestable Pere de Portugal i se li ofereix la corona a Renat I d'Anjou, nét de Joan I d'Aragó i antic enemic d'Alfons el Magnànim, la qual cosa modificarà el sistema d'aliances internacionals. Renat I envia com a lloctinent al seu fill, Joan II de Lorena, que aconseguí èxits militars fins a la seva mort (16 de desembre de 1470).
Finalment Joan el Gran busca l'aliança amb el Regne de Castella a través del matrimoni del seu fill Ferran II i, d’entre un seguit de candidates, aconsegueix que es casi amb la seva cosina, l’infanta Isabel. A finals de 1471, amb bona part de Catalunya recuperada per les tropes reials, comença un setge a Barcelona que durarà fins el 8 d'octubre de 1472. Sense suports exteriors, els catalans han de rendir-se a la realitat i Barcelona es lliura als reialistes després d'un perdó general.
[edita] La capitulació de Pedralbes
La Capitulació de Pedralbes és signada el 24 d'octubre de 1472. És el final d'una guerra que acaba sense vencedors ni vençuts. Joan II únicament demana que s'anul·li la Capitulació de Vilafranca. Les mesures de clemència i una preferència a la Diputació rebel davant la reialista, permetent seguir en el càrrec a diputats que havien estat opositors, van portar alguna divisió però va pacificar el país.
Calia treballar per solucionar els greus problemes econòmics ja que Catalunya estava arruïnada després de la guerra. Les Corts de 1473 aborden el tema de la recuperació que no se solucionarà.
Joan II que va morir en 1479, deixant sense solució els principals problemes que el seu fill Ferran II intentarà solucionar:
- En primer lloc ocupant el Rosselló i la Cerdanya.
- El programa econòmic adoptat era, en part, el dels buscaris des de 1450.
- Es decideix també la reforma dels organismes dirigents de Catalunya: la Diputació i el Consell.
- El problema remença va ser el que va prendre mes temps en solucionar-se.
Durant la guerra dels remences, el cap dels remences Francesc de Verntallat va ser nomenat vescomte d'Hostoles, però la política sobre els mals usos va continuar sent ambigua, la qual cosa donà lloc a noves revoltes, com la de 1475, fins i tot és manifestarà en mesures contra els remences (Corts de 1480). Aquesta política ambigua de Ferran II provocà que els nobles recuperen drets perduts i llavors es produeix la segona guerra remença (1484) dirigida per Pere Joan Sala que aconsegueix una revolta de grans proporcions.
Ferran, finalment, pren un compromís que es plasmarà en la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) on els mals usos són redimits mitjançant el pagament de seixanta sous per mas i els camperols aconseguiran una sèrie de llibertats. Amb aquests diners, els senyors van ser indemnitzats i al monarca se li va pagar una multa de 50 mil lliures. Els senyors van continuar tenint drets sobre els camperols cultivadors però no de la forma humiliant com fins a aquell moment.
[edita] Conseqüències per a Catalunya
La Generalitat va patir un fort desprestigi al acabar la guerra, no tant sols per haver estat el bàndol perdedor, sinó perquè concentrà les critiques de tots els sectors: els pactistes l'acusaven d'haver menystingut les revoltes agràries i del replegament dels mercats cap a altres latituds; les classes baixes empobrides per la guerra patien les mesures fiscals necessàries per a recuperar la hisenda. Econòmicament, la Generalitat era exhausta i no va poder tornar els préstecs que li havien concedit el Consell de Cent i alguns particulars.
A mes de la precària situació econòmica deixada per la guerra, cal considerar també que l'expansió de l'Imperi otomà per la Península Balcànica, Palestina i el nord d'Àfrica va limitar les rutes des d’occident cap als ports comercials d'Orient, contribuint a la decadència del comerç mediterrani.
A més, la Mediterrània havia perdut dimensió com a mercat. El desenvolupament de les ciutat i ports del nord d'Europa configurava una àrea comercial atlàntica que sumada a les navegacions cap a Amèrica, a finals del segle, i cap a l'Índia vorejant l'Àfrica, van deixar en un segon terme al comerç mediterrani.
Catalunya, amb l'estructura social malmesa, amb un Estat que no podia competir amb altres potències europees i amb la potenciació de Castella per la conquesta i comerç amb Amèrica, resta en una situació estratègica desavantatjosa.
A partir del segle XVI, Barcelona no continuaria sent una ciutat gran i important en el nou marc polític i comercial, ni la potència decisòria que havia estat en el període medieval.
[edita] Referències
- ↑ Antoni Riera Meils. Història de la Generalitat i els seus Presidents. ISBN 84-412-0884-0
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Pedres de Girona, El setge de la Força del 1462 [1]
- ↑ Hiperenciclopèdia catalana ECSA, Carles d'Aragó (o de Viana) [2]
- ↑ El 1462 es va jutjar i condemnar a mort per conspiració als consellers Pere Destorrent i Francesc Pallarès, junt amb Bernat Turró, Martí Solzina i Joan de Mitjavila, membres del partit buscaire
- ↑ grec.net, Barcelona, La baixa edat mitjana [3]
- ↑ 6,0 6,1 6,2 (anglès) H. J. Chaytor, A History of Aragon and Catalonia [4]
- ↑ Francesc Xavier Hernàndez, Història Militar de Catalunya
- ↑ Consell Comarcal de la Selva [5]
- ↑ L'enciclopèdia: guerra contra Joan II [6]
- ↑ Pedres de Girona, El setge de la Força del 1462 [7]
- ↑ Poble de Rubinat, fets històrics [8]
- ↑ Josep M. Salrach per Artehistoria, La guerra civil catalana [9]
[edita] Bibliografia
- Santiago Sobrequés i Jaume Sobrequés, La guerra civil catalana del segle XV (2 volums) Edicions 62, 2ª edició 1987, ISBN 84-297-2699-3.
- F. Xavier Hernàndez, Història militar de Catalunya. Vol. III. La defensa de la Terra. Rafael Dalmau editor. 2003. ISBN 84-232-0664-5.
- Diversos autors, Atles d'Història de Catalunya Edicions 62 ISBN 978-84-297-4061-5
