València

De Viquipèdia

La ciutat de València és la capital del País Valencià (oficialment: Comunitat Valenciana), de la província del mateix nom i de la comarca del mateix nom. És també coneguda com el cap i casal i com la Capital del Túria, riu al costat del qual se situa. Es fundà com Valentia Edetanorum en l'any 138 aC. Fou destruïda en temps de la República Romana i reconstruïda en temps de l'Imperi Romà; quasi abandonada en l'Alta Edat Mitjana i reviscolada a partir del segle XI amb els àrabs. L'actual València és hereva directa del regne de València fundat per Jaume I en 1238.

Encara que es fundà a certa distància de la mar, hui hi està unida i posseeix un dels ports més importants de la conca mediterrània occidental, juntament amb els de Barcelona, Marsella i Gènova. La seua economia es basa en les seues funcions administratives i de serveis, i en ser centre logístic (port, fira de mostres, aeroport de Manises) per a la indústria regional (moble, taulell, tèxtil, construcció, etc.). Durant els darrers anys ha esdevingut una destinació turística notable, gràcies a la recuperació parcial de Ciutat Vella, la costrucció de la Ciutat de les Arts i de les Ciències i la celebració de l'America's Cup.

Compta amb 797.654 habitants, segons el padró de l'INE del 2007. L'Àrea Metropolitana de València, que engloba tota la comarca de l'Horta, i una part del Camp de Morvedre, Camp de Túria, Ribera Alta i Ribera Baixa, suma més de 1.750.000 habitants, per la qual cosa ocupa el tercer lloc al conjunt d'Espanya, després de les de Madrid i Barcelona.

Taula de continguts 1 Geografia i clima 2 Història 2.1 Roma 2.2 L'Islam 2.3 Conquesta i Segle d'Or 2.4 L'Imperi Espanyol 2.5 Els Borbons 2.6 Segle XX 3 Població 3.1 Distribució de la població de València per districtes i barris 4 Activitats econòmiques 5 Museus i monuments 6 Festes, tradicions i gastronomia 7 Ciutats agermanades 8 Referències 9 Enllaços externs

[edita] Geografia i clima

La ciutat de València es troba a la costa mediterrània de la Península Ibèrica, sobre la gran plana al·luvial que formen els rius Xúquer i Túria, a la vora del qual es troba la ciutat, allunyada de les muntanyes. El tossalet del Puig es troba a uns 12 km al nord de la ciutat i uns quilòmetres més enllà cap al NO es troba la Serra Calderona, principal estrep muntanyenc prop de la ciutat, que també és el seu pulmó verd.

La ciutat antiga és a la vora del riu, a uns quatre quilòmetre de la mar, on antigament només hi havia el Grau de València, que ara és unit a la ciutat i forma part del districte conegut com Poblats Marítims. La raó perquè la ciutat es fundà lluny de la costa és que en temps dels romans era encara un aiguamoll, amb una costa baixa i arenosa, com en quasi tot el Golf de València. Al Sud de la ciutat hi ha l'Albufera de València, un llac d'aigua dolça a vora mar i separada d'aquesta per una restinga, que es nodreix de nombrosos aqüífers i de les aportacions del barranc de Xiva que hui en dia és un parc natural.

València posseïx un clima típicament mediterrani. Es caracteritza per un clima suau, amb una temperatura mitjana anual superior als 17ºC. Els estius són càlids i els hiverns molt moderats. Durant els mesos hivernals la temperatura no sol baixar dels 10ºC. Les precipitacions són discretes i presenten el clàssic mínim estival mediterrani, amb dos màxims, un a la tardor i un altre a l'acabament de l'hivern i començament de la primavera.

[edita] Història

Article principal: Història de València

[edita] Roma

La Ciutat de València fou fundada l'any 138 aC amb el nom de Valentia pel cònsol romà Dècim Juni Brut. La ciutat s'emplaçà sobre una de les illes que formava el riu Túria en la seua pantanosa desembocadura, en una gran plana al·luvial en els extrems de la qual hi havia els principals assentaments preromans (ibèrics): Arse o Saguntum (Sagunt) al NE, Edeta (Llíria) al NO i Saetabis (Xàtiva) al S. Tots tres s'emplaçaven sobre un tossal defensiu, mentre que Valentia es fundà al bell mig del pla.

Les possibilitats d'aprofitament d'aquesta plana degueren condicionar l'elecció d'aquest emplaçament. En aquesta època de la Roma republicana la ciutat de València no era la principal ciutat de l'actual País Valencià (Saguntum i Illici eren, sens dubte, més importants), però sí que era un nucli agrari notable, que arribà a canalitzar les aigües per a reg, i que arribà a encunyar moneda pròpia, on l'emblema de la ciutat ja era la cornucòpia o corn de l'abundància.

L'any 75 aC va ser destruïda a la guerra entre Pompeu i Sertori, i va ésser abandonada durant uns 50 anys. Al Segle I, la Ciutat de València ja havia recuperat la població, i es van començar a construir grans obres d'infraestructura. Al segle III començà una nova època de decadència, com a la resta de l'Imperi Romà. Amb la caiguda d'aquest, la ciutat fou ocupada pels visigots i va formar part de diversos regnes peninsulars.

[edita] L'Islam

L’etapa immediatament posterior a la conquesta musulmana de l'any 711 constitueix un període fosc, del qual a penes en tenim referències. La ciutat devia estar molt despoblada; de fet, a banda de Balansiya, la ciutat rebé durant uns segles el nom de Medina al-Turab, que vol dir ciutat del fang o de la pols, per l’estat d’abandó en què es trobava. Durant l’emirat de Còrdova Abd allah al-Balansi va exercir una espècie de govern autònom sobre l'àrea valenciana, però més enllà dels fets polítics, la qüestió verdaderament transcendent és l'entrada dins l'òrbita de l'Islam de la ciutat, que en poc de temps va canviar de llengua, religió i costums.

El major auge de la ciutat començà amb els regnes de taifes (x.XI), un dels quals el de Balansiya. La ciutat va créixer, i en temps d’Abd al-Aziz s'hi va edificar una nova muralla (s.XI), de la qual encara es conserven restes per tot Ciutat Vella. A la darreria del segle XI el Cid, un mercenari de fortuna, va entrar a València, la qual va estar en mans de les tropes cristianes de 1094 a 1102. A la seua marxa, els almoràvits van ocupar la ciutat i hi van restaurar el culte musulmà i un governador al capdavant. Poc després de la seua mort, els almoràvits van recuperar la ciutat. El 1171 València va passar a ser de dominació almohade.

[edita] Conquesta i Segle d'Or

L'entrada a la Ciutat de València del rei catalano-aragonés Jaume I, el 9 d'octubre de 1238, va posar fi a cinc segles de cultura musulmana, però aquesta va deixar una sòlida empremta a la ciutat i al territori valencià.

Després de la victòria cristiana, la població musulmana va ser expulsada i la ciutat repartida entre aquells que havien participat en la conquesta. Jaume I va atorgar a la ciutat unes noves lleis, els Furs, que anys després va fer extensives a tot el regne de València. Començava així una nova etapa, de la mà d'una nova societat i d'una nova llengua, que va establir les bases del poble valencià tal com el coneixem hui.

Durant el segle XIV la ciutat va patir la pesta negra (1348), la guerra de la Unió (revolta ciutadana contra els excessos de la monarquia) i la guerra contra Castella, que va obligar a alçar molt de pressa una nova muralla per a contenir, per dues vegades (1363 i 1364) l'atac castellà. La convivència entre les tres comunitats, cristiana, jueva i musulmana, que ocupaven la ciutat, va ser conflictiva al llarg de tota l'edat mitjana. La jueria va ser assaltada el 1391 i la moreria el 1456.

A l'acabament del segle XIV, la mort sense descendents de Martí l'Humà desembocà en el Compromís de Casp i l'entronització dels Trastàmara en la corona d'Aragó. En la sentència van jugar un destacat paper els germans Ferrer, Bonifaci i Vicent.

Al segle XV València va viure una etapa de gran desenvolupament econòmic i de gran influència política. Es va crear la Taula de Canvis i Depòsits, una banca municipal en suport de les operacions comercials, la indústria local —que tenia els teixits al capdavant— va aconseguir un gran desenrotllament, i la ciutat es va convertir en un empori comercial al qual acudien mercaders de totes les parts d'Europa. A l'acabament del segle es va construir la Llotja de la Seda, centre de transaccions i un vertader temple del comerç.

Aquest auge econòmic té el seu reflex en el pla artístic i cultural. S'alcaren ara alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat, com les Torres de Serrans (1392), la Llotja (1482), el Micalet o la capella dels Reis del convent de Sant Doménec. En pintura i escultura es deixen sentir les tendències flamenques i italianes en artistes com Lluís Dalmau, Gonçal Peris o Damià Forment. En literatura, sota la protecció d'Alfons el Magnànim floreixen autors com ara Ausiàs March, Roïç de Corella, Isabel de Villena o Joanot Martorell, que va escriure la prestigiosa novel·la Tirant lo Blanc. Aquest va ser en definitiva el segle d'or de la literatura valenciana i per extensió de la catalana.

Pel que fa a la influència política, va arribar fins al punt que les dues úniques vegades que un bisbe hispànic a arribar a papa han estat amb dos bisbes de València: Calixt III i el seu nebot Alexandre VI.

[edita] L'Imperi Espanyol

Arran del descobriment d'Amèrica, l'economia europea començà a bascular cap a l'Atlàntic, en detriment de la Mediterrània. A pesar de la unió dinàstica amb Castella, la conquesta i explotació d'Amèrica era una tasca exclusiva de Castella, i els valencians -com els catalans, aragonesos i mallorquins- en tenien vedada la participació. Davant d'aquesta situació, València entrà en una aguda crisi econòmica, que es manifestà aviat amb la revolta de les Germanies (1519–1522), un moviment de menestrals i poble menut contra l'oligarquia urbana, i de camperols de classe baixa contra els terratinents i els seus subdits moriscs. Aquesta revolta acabà amb una cruel repressió per als cabdills agermanats per part de la virreina Germana de Foix i suposà l'acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic de Carles V.

La crisi s'accentuà durant el segle XVII amb l'expulsió dels moriscs el 1609, els quals suposaven quasi un terç de tota la població del regne. La decadència de la ciutat i regne tocà fons amb la Guerra de Successió Espanyola del 1702 al 1709 que significà la fi de la independència política i jurídica del Regne de València, en derogar Felip V els Furs de València. El 2007 es van complir els 300 anys de la decisiva derrota a la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707. En record d'aquesta data cada 25 d'abril se celebra oficialment el dia de les llibertats nacionals valencianes.

[edita] Els Borbons

Amb la nova planta, és a dir, l'abolició dels furs valencians i l'acomodament del regne i de la seua capital a les lleis i costums de Castella, els càrrecs del govern municipal van deixar de ser electius per passar a ser de designació directa del monarca, ocupats sovint per aristòcrates forans.

València s’hagué d’acostumar a ser una ciutat ocupada, amb presència de tropes aquarterades a la Ciutadella, al costat del convent de Sant Doménec, però també en altres edificis, com ara la mateixa Llotja, que fou caserna fins a 1762.

En l'àmbit econòmic, el segle XVIII fou de recuperació gràcies a la manufactura de teixits de seda i altres activitats industrials, com la taulelleria.

El XVIII va ser el segle de les idees i la il·lustració, que va trobar a València un ressò en personatges com Gregori Maians o Pérez Bayer, que mantenien correspondència amb els destacats pensadors francesos o alemanys del moment. En aquest ambient d'exaltació de les idees nasqué el 1776 la Societat Econòmica d'Amics del País, introductora de nombroses millores en l’agricultura i la indústria i promotora de diverses institucions econòmiques, cíviques i culturals.

El segle XIX s’enceta amb la invasió napoleònica, contra la qual el poble valencià es va alçar en armes el 23 de maig de 1808, arengat per personatges com ara el Palleter. Els amotinats van prendre la Ciutadella, i l’atac del 28 de juny del general napoleònic Moncey va ser refusat. Després el general Suchet va repetir el setge i va aconseguir el seu objectiu el 9 de gener de 1812, després d’intensos bombardeigs. El seu control sobre la ciutat va ser breu, perquè al juliol de 1813 va haver d'abandonar-la davant de la retirada de l'exèrcit francés.

Durant la invasió napoleònica els valencians van enviar els seus representants a les Corts de Cadis, on es va redactar una constitució de caràcter liberal i antisenyorial. El maig de 1814 Ferran VII va tornar a la península a través de València, i va derogar immediatament la constitució de Cadis i instaurar un règim absolutista.

Comença una etapa de conflictes entre els absolutistes i els liberals. Al març de 1820, durant el Trienni Liberal (1820-23), el general absolutista Elío fou executat. Durant l'etapa ultraconservadora anomenada Dècada Ominosa (1823-1833) hi hagué una repressió implacable antiliberal a càrrec de les forces de l'Estat i la Inquisició, que va executar a València a la seua última víctima l'any 1824, Gaietà Ripoll, un mestre acusat de "deista" i "maçó".

Durant la regència de María Cristina i el govern progressista d’Espartero es va liquidar definitivament l'Antic Règim i es va consolidar el liberal. La ciutat va viure un clima revolucionari, amb enfrontaments entre liberals i republicans, i amb l’amenaça de les tropes carlines de Cabrera. Durant aquest període convuls es van crear les províncies (1833), es posà en marxa la desamortització de béns de l'Església (1837) i els seus immobles i terrenys foren adquirits en la seua major part per la burgesia local.

El regnat d'Isabel II va constituir una etapa de relativa estabilitat i de creixement per a València, on van millorar substancialment les infraestructures i els serveis d’abastiment d'aigua, pavimentat, gas i transports, alhora que s'hi dugueren a terme importants projectes, com ara el del port.

El 1873 es proclamà la Primera República, en un ambient radicalitzat, que va desencadenar la insurrecció cantonalista. El Cantó de València no va tindre el caràcter revolucionari d’altres ciutats, però el govern de Madrid va ofegar la rebel·lió mitjançant les armes i va sotmetre la ciutat a un intens bombardeig. Després de la fi de la república Alfons XII va arribar a València, camí de Madrid, l'11 de gener de 1875, i poc després va ser proclamat rei.

La restauració borbònica i l’equilibri entre conservadors i liberals es va mantenir a València fins la concessió del sufragi universal masculí el 1890, a partir del qual el republicanisme, que tenia Vicente Blasco Ibáñez al capdavant, va ascendir considerablement fins a convertir-se en la força més votada a la ciutat.

Durant la segona meitat del segle XIX la burgesia -especialment l'agrària, enriquida per la introducció del cultiu de la taronja, però també de l'expansió de la vinya i altres cultius- va impulsar el desenvolupament de la ciutat. Aquest auge econòmic es correspongué amb una lleu renaixença de les tradicions i de la llengua pròpia dels valencians, que havia estat ferotgement bandejada des de temps de Felip V. Cap al 1870 començà a reeixir la Renaixença, un moviment compromés amb la llengua i les tradicions valencianes. A les posicions inicials, pròximes al romanticisme de Teodor Llorente, s'hi van enfrontar els plantejaments més reivindicatius de Constantí Llombart, creador de Lo Rat Penat.

Des de l'últim quart de segle València va començar a créixer de forma decidida. Es van enderrocar les murades el 1868, es van obrir les grans vies i es va urbanitzar l’Eixample. Catorze municipis perifèrics es van annexionar a la ciutat: Patraix, Beniferri, Russafa, Benimaclet, Orriols, Benimàmet, Borbotó, Mauella, Campanar, Poble Nou de la Mar, Vilanova del Grau, Carpesa, Massarrojos i Benifaraig.

[edita] Segle XX

A començament del segle XX València era una ciutat industrialitzada. La seda havia desaparegut, però hi havia producció de pells i cuirs, fusta, metal·lúrgia i alimentació, aquest darrer amb una vessant exportadora, en particular de vins i cítrics. Hi predominava la petita empresa, però cada dia més s’introduïa la mecanització i les grans empreses. La millor expressió d'aquesta dinàmica eren les exposicions regionals, en particular la de 1909, emplaçada al costat de l'Albereda, on es mostraven els avanços de l'agricultura i de la indústria. Entre els edificis més reeixits de l'època cal destacar els d'estil modernista, com ara l'Estació del Nord i els mercats Central i de Colom.

Els obrers, en nombre creixent per la industrialització, van començar a organitzar-se en demanda de millors condicions de vida. El partit republicà de Blasco Ibáñez va arreplegar els fruits d'aquestes reivindicacions i va obtindre un enorme suport popular, governant a l’ajuntament entre 1901 i 1923.

La primera guerra mundial va afectar molt l'economia valenciana en col·lapsar les exportacions de cítrics. La instauració de la dictadura de Primo de Rivera l'any 1923 va frenar durant alguns anys la conflictivitat social, però no va apagar la creixent radicalització política. El moviment obrer anà consolidant la seua organització sindical, mentres els sectors conservadors s'aglutinaven entorn de la Dreta Regional Valenciana.

La república (1931-1939) va obrir les vies democràtiques de participació i va incrementar la politització dels ciutadans, especialment amb l’ascens del front conservador al poder al 1933. Aquest clima marcà les eleccions de 1936, guanyades pel Front Popular, la qual cosa va promoure el fervor de les classes populars. L'alçament militar del 18 de juliol no va triomfar a València. Durant uns mesos hi va haver un ambient revolucionari, gradualment neutralitzat des del govern. La marxa de la contesa bèl·lica va aconsellar traslladar la capital de la República a València al novembre de 1937: el govern es va instal·lar al palau de Benicarló, i els ministeris van ocupar diversos palaus. La ciutat va ser intensament bombardejada per aire i per mar, la qual cosa va portar a la construcció de més de dos-cents refugis per a protegir la població. El 30 de març de 1939 València es va rendir i les tropes nacionals van fer-hi la seua entrada.

Amb la dictadura es van prohibir els partits polítics i es va iniciar una severa repressió ideològica, encapçalada per l'església. L'autarquia econòmica va provocar una profunda crisi i el desabastiment dels mercats: els racionaments i l'estraperlo es van imposar durant més d'una dècada. Els franquistes van silenciar les catastròfiques conseqüències de la riuada de 1949, amb desenes de morts, però no es pogué fer el mateix amb la encara més tràgica |riuada de 1957, quan el riu Túria es desbordà, causant la mort de molts valencians (81 oficialment, la xifra real no se'n sap). Per tal d'evitar noves catàstrofes, anys després el riu es desvià per un nou llit (Pla Sud). El riu vell del Túria s’abandonà durant anys. Els alcaldes franquistes proposaren fer-hi una autopista, opció que finalment es va descartar (gràcies a l’adveniment de la democràcia i a les protestes veïnals), obrint pas al seu ús com a parc municipal (vegeu Jardí del Túria).

Al començament dels seixanta es va iniciar la recuperació econòmica i València va viure un espectacular creixement demogràfic a causa de la immigració i l'execució d'importants obres urbanístiques i d'infraestructures.

Amb l'arribada de la democràcia a Espanya, València es va constituir com la capital de la Comunitat Valenciana i va assolir cert grau d’autogovern. Això no obstant, la nit del 23 de febrer de 1981 hi va haver una temptativa colpista que, des de València, va liderar Milans del Bosch, afortunadament fracassada. La democràcia va propiciar la recuperació de la llengua i la cultura valenciana, encara que no es va poder evitar certa crispació social entorn dels símbols (conegut com la Batalla de València).

L’estatut es va posar en marxa el 1982 i a València s’instal·là la Generalitat Valenciana i tots els òrgans de govern de la Comunitat. Durant els primers 25 anys de democràcia, València ha canviat significativament. Destaquen com a obres emblemàtiques el Jardí del Túria (ajardinament del vell llit del Túria), el Palau de la Música o el de Congressos, el Metro, i la nova Ciutat de les Arts i les Ciències, de Santiago Calatrava, a banda del MUVIM i l'IVAM. Gràcies a aquestes fites i a la progressiva rehabilitació de la Ciutat Vella cada dia la ciutat atrau més i més turisme.

[edita] Població

La ciutat de València compta el 2007 amb un total de 797.654 habitants, segons dades de l'INE, i és el centre d'una extensa àrea metropolitana que supera amb escreix el milió i mig d'habitants. Representa cap al 18% de la població valenciana.

Al llarg del segle XX la ciutat ha multiplicat per tres i mig la seua població inicial, sent els períodes de màxim creixement demogràfic els anys 1930-1940 i la dècada dels seixanta. Els anys noranta han sigut anys d'estabilitat demogràfica per efecte de la caiguda dels moviments migratoris, que van ser el factor fonamental de creiximent dels anys anteriors, i per la reducció de la natalitat. En els últims anys les fortes corrents migratòries exteriors estan provocant de nou una dinàmica demogràfica positiva.

El progressiu augment de l'esperança de vida i la reducció de la fecunditat s'han reflectit en una piràmide d'edats que s'estreny en la seua base i s'eixampla en la part superior, amb un pes creixent de les generacions de més edat. No obstant això, la població de la ciutat continua sent relativament jove, amb un 25% dels seus efectius en les generacions de 15 a 29 anys i un 29% en les de 30 a 49 anys.

[edita] Distribució de la població de València per districtes i barris

Dades de 2007 de l'Ajuntament de València ^[1]

• Ciutat Vella: 25.368 habitants.

• la Seu: 2.789.
• la Xerea: 3.839.
• el Carme: 6.074.
• el Pilar: 3.912.
• el Mercat: 3.266.
• Sant Francesc: 5.488.

• l'Eixample: 44.127 habitants.

• Russafa: 24.937.
• el Pla del Remei: 7.071.
• Gran Via: 12.119.

• Extramurs: 50.076 habitants.

• el Botànic: 6.499.
• la Roqueta: 4.668.
• la Petxina: 15.479.
• Arrancapins: 23.430.

• Campanar: 34.763 habitants.

• Campanar: 12.149.
• Tendetes: 5.600.
• el Calvari: 5.174.
• Sant Pau: 11.840.

• La Saïdia: 49.320 habitants.

• Marxalenes: 11.423.
• Morvedre: 10.535.
• Trinitat: 8.256.
• Tormos: 8.960.
• Sant Antoni: 10.146.

• Pla del Real: 31.369 habitants.

• Exposició: 6.945.
• Mestalla: 14.917.
• Jaume Roig: 7.832
• Ciutat Universitària: 2.675.

• L'Olivereta: 50.177 habitants.

• Nou Moles: 26.874.
• Soternes: 5.132.
• Tres Forques: 9.331.
• la Fontsanta: 3.669.
• la Llum: 5.171.

• Patraix: 58.401 habitants.

• Patraix: 25.429.
• Sant Isidre: 10.002.
• Vara de Quart: 10.916.
• Safranar: 8.641.
• Favara: 3.413.

• Jesús: 53.693 habitants.

• Raiosa: 15.718.
• Hort de Senabre: 17.662.
• Creu Coberta: 6.485.
• Sant Marcel.lí: 10.274.
• Camí Real: 3.554.

• Quatre Carreres: 74.556 habitants.

• Montolivet: 19.969.
• En Corts: 12.229.
• Malilla: 22.762.
• la Font de Sant Lluís: 3.086.
• Na Rovella: 8.825.
• la Punta: 2.123.
• Ciutat de les Arts i les Ciències: 5.562.

• Poblats Marítims: 58.859 habitants.

• el Grau: 9.396.
• el Cabanyal i el Canyamelar: 20.515.
• la Malva-rosa: 14.044.
• Beteró: 8.430.
• Natzaret: 6.474.

• Camins al Grau: 63.367 habitants.

• Aiora 25.594.
• Albors 9.001.
• Creu del Grau 15.019.
• Camí Fondo 4.608.
• Penya-roja 9.145.

• Algirós: 40.803 habitants.

• Illa Perduda: 9.553.
• Ciutat Jardí: 13.433.
• l'Amistat: 8.017.
• la Vega Baixa: 6.226.
• la Carrasca: 3.574.

• Benimaclet: 30.448 habitants.

• Benimaclet: 24.673.
• Camí de Vera: 5.775.

• Rascanya: 51.933 habitants.

• els Orriols: 17.528.
• Torrefiel: 26.103.
• Sant Llorenç: 8.302.

• Benicalap: 42.843 habitants.

• Benicalap: 36.317.
• Ciutat Fallera: 6.526.

• Pobles del Nord: 6.271 habitants.

• Benifaraig: 964.
• Poble Nou: 1.027.
• Carpesa: 1.268.
• Cases de Bàrcena: 397.
• Mauella: 60
• Massarrojos: 1.787.
• Borbotó: 768.

• Pobles de l'Oest: 13.905 habitants.

• Benimàmet: 13.113.
• Beniferri: 792.

• Pobles del Sud: 20.387 habitants.

• el Forn d'Alcedo: 1.330.
• el Castellar i l'Oliveral: 7.046.
• Pinedo: 2.515.
• el Saler: 1.637.
• el Palmar: 786.
• el Perellonet: 1.613.
• la Torre: 5.051.
• Faitanar: 409.

Total València ciutat: 800.666 habitants.

[edita] Activitats econòmiques

Els romans la fundaren en un pantà durant el segle II a. C. i dessecaren part de les seues terres i les posaren en reg, faena que continuaren els àrabs a partir del segle VIII, i els cristians després de la conquesta jaumina, en el segle XIII. Fins al segle XIV fou un centre bàsicament agrari i d'intercanvi de productes agrícoles, i la seua horta era famosa per la seua alta productivitat.

A partir del segle XIV i sobretot XV començà a destacar poderosament la indústria sedera de València, que fou la més important a la ciutat fins al segle XIX, i que donà nom a un dels seus barris: el de Velluters.

En l'actualitat la ciutat de València és, fonamentalment, una àrea de serveis, la influència de la qual està molt mes enllà dels límits del seu terme municipal. Actualment la població ocupada en el sector serveis és el 73,2% del total, amb un gran pes de les activitats de demanda final, del comerç detallista i majorista, dels serveis especialitzats a empreses i d'activitats professionals.

No obstant la ciutat manté una base industrial important, amb un percentatge de població ocupada del 14,2%, formada per petites i mitjanes empreses entre els quals destaquen els sectors de paper i arts gràfiques, de fusta i moble, de productes metàl·lics i de calçat i confecció.

L'Economia de la ciutat ha tingut durant els últims anys una dinàmica positiva que es veu reflectida en les xifres de desocupació registrada, de matriculació de vehicles, o de llicències de construcció. El seu dinamisme com a centre econòmic i com a lloc de referència per a múltiples activitats econòmiques és reflecteix també en la puixança d'institucions claus per al desenvolupament econòmic com la Fira de València, la Borsa, el Palau de Congressos, les seues Universitats, tant la de València, com la politècnica i, sobretot el port.

Cal destacar el paper del port per a l'economia de la ciutat. A principis del 2006 era el primer port espanyol en tràfic de contenidors i es troba entre els 10 primers d'Europa quant a tràfic de mercaderies^[2]. El Port de València alberga també la Valencia Superyacht Marina, la Marina Reial Joan Carles I i el Port America's Cup.

A més el port manté un tràfic regular de passatgers entre València, les Illes Balears i Itàlia i un emergent mercar de creuers que en 2005 enregistrà 110 escales i 106.502 passatgers. Per donar suport a aquest nivell d'activitat el port da València disposa dinstal·lacions amb equipament competitiu en una superfície d'unes 600 hectàrees amb més de 12.000 metres linials de moll dels quals 4.000 tenen calats iguals o superiors als 14 metres. És per tot això que el port de València juga un paper rellevant en l'economia local: s'estima que genera directa o indirectament més de 15.000 llocs de treball i activitat per més de 1.100 milions d'euros.

València compta també amb importants institucions culturals que tenen una importància creixent en el seu desenvolupament: l'IVAM, el Palau de la Música o la Ciutat de les Arts i les Ciències aporten un innegable valor afegit a la ciutat i al seu entorn metropolità com a centre cultural i d'oci.

D'altra banda les activitats agràries, fins i tot tenint una importància relativament menor, perviuen en el terme municipal, amb un total de 3.973 ha., ocupades en la seua major part per cultius d'horta.

[edita] Museus i monuments

Entre els principals museus, monuments i atractius turístics de la ciutat de València cal esmentar:

Centre Arqueològic de l'Almoina	Banys de l'Almirall
Santa Caterina	Sant Joan de l'Hospital
La Seu	Porta de l'Almoina
Porta dels Apòstols	Cimbori
El Micalet	Palau de Benicarló
Convent del Carme	Portal de Valldigna
Porta de Serrans	Porta de Quart
Convent de Sant Doménec	Llotja de València
Palau de la Generalitat	Pati de l'Ambaixador Vich
Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats	Sant Joan del Mercat
Església del Patriarca	Museu de Belles Arts
Palau de Justícia	Museu de Ceràmica
Universitat de València	Centre Cultural de la Beneficiència Museu de Prehistòria de València Museu Valencià d'Etnologia
Mercat de Colom	Estació del Nord
Mercat Central	Plaça del Mercat
Teatre Principal de València	MUVIM
IVAM	Ciutat de les Arts i les Ciències de València
Palau de la Música	Estadi Ciutat de València
Estadi de Mestalla	Trinquet de Pelai

[edita] Festes, tradicions i gastronomia

València és famosa per Les Falles, les festes locals del 15 al 19 de març, en honor al seu patró, Sant Josep, encara que són unes festes de tradició pagana. Dins de les festes religioses, també se celebren amb devoció les festes de Sant Vicent Màrtir, també patró de la vila, en Gener, i les de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. En aquesta darrera festivitat es representen en molts llocs de la ciutat els suposats miracles de Sant Vicent, generalment representats per infants.

Una altra festivitat gran en la ciutat és el 9 d'octubre, data que rememora l'entrada de Jaume I a la ciutat.Eixe dia se celebra a la ciutat Sant Donís o, més popularment, la "Mocaorà", quan els hòmens regalen a les seues parelles (i de vegades també a les mares) un mocador que embolica uns dolços de massapà de diferents formes i colors que representen les fruites i també dos figures més grans: la piuleta i el tronador, que representen una antiga prohibició de llançar coets el dia 9 d'octubre per tal de celebrar l'entrada de Jaume I. Per a molts valencians, el 9 d'octubre és considerat el dia dels enamorats. També el nou d'octubre té lloc la popular processó cívica, en la qual una comitiva, conformada per les altes esferes polítiques i socials valencianes, acompanya la Senyera Coronada pel centre antic de la ciutat, visitant llocs com la catedral de València i el palau de la Generalitat. Cada any es designa a una personalitat que serà encarregada de portar la senyera durant tot el recorregut. Una de les peculiaritats d'este acte és que la senyera s'ha d'abaixar(i tornar a pujar, en acabar la processó) del balcó de l'ajuntament en posició completament vertical, mantenint la tradició del Centenar de la Ploma, segons la qual la Reial Senyera Coronada no es pot inclinar davant ningú.

Altres festes populars són la Setmana Santa del Cabanyal, la nit de Sant Joan a la platja de la Malva-rosa, els carnestoltes, sent, per exemple, els de Benimaclet molt famosos, i moltes altres activitats relacionades amb les festes falleres.

Dins de la gastronomia, la ciutat ha fet propis els plats més coneguts de la comarca de l'Horta: la paella valenciana, originària de la zona de l'Albufera de València, els bunyols amb xocolate, l'all i pebre, i l'orxata, originària de l'Horta Nord.

Al costat de l'Estació del Nord hi ha el Trinquet de Pelayo, també anomenat la Catedral de l'Escala i corda, una de les modalitats de l'esport autotòcton, la pilota valenciana.

[edita] Ciutats agermanades

[edita] Referències

1. ↑ Dades de l'Ajuntament de València. Inclou les pedanies com a Pobles del Nord, de l'Oest i del Sud
2. ↑ Dades port de València-Ministeri de Foment

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: València

• Web de l'ajuntament de València d'on s'ha extret part de la informació anterior, amb permís.
• Web de Turisme de València

Districtes i barris de la ciutat de València

Ciutat Vella: la Seu - la Xerea - el Carme - el Pilar - el Mercat - Sant Francesc

l'Eixample: Russafa - el Pla del Remei - Gran Via

Extramurs: el Botànic - la Roqueta - la Petxina - Arrancapins - Parc Central

Campanar: Campanar - Tendetes - el Calvari - Sant Pau

La Saïdia: Marxalenes - Morvedre - Trinitat - Tormos - Sant Antoni

Pla del Real: Exposició - Mestalla - Jaume Roig - Ciutat Universitària

L'Olivereta: Nou Moles - Soternes - Tres Forques - la Fontsanta - la Llum

Patraix: Patraix (barri) - Sant Isidre - Vara de Quart - Safranar - Favara

Jesús: Raiosa - Hort de Senabre - creu Coberta - Sant Marcel·lí - Camí Real

Quatre Carreres: Montolivet - En Corts - Malilla - la Font de Sant Lluís - Na Rovella - la Punta - Ciutat de les Arts i les Ciències

Poblats Marítims: el Grau - el Cabanyal i el Canyamelar - la Malva-rosa - Beteró - Natzaret

Camins al Grau: Aiora - Albors - Creu del Grau - Camí Fondo - Penya-roja

Algirós: Illa Perduda - Ciutat Jardí - l'Amistat - la Vega Baixa - la Carrasca

Benimaclet: Benimaclet - Camí de Vera

Rascanya: els Orriols - Torrefiel - Sant Llorenç

Benicalap: Benicalap - Ciutat Fallera

Pobles del Nord: Benifaraig - Poble Nou - Carpesa - Cases de Bàrcena - Mauella - Massarrojos - Borbotó

Pobles de l'Oest: Benimàmet - Beniferri

Pobles del Sud: el Forn d'Alcedo - el Castellar i l'Oliveral - Pinedo - el Saler - el Palmar - el Perellonet - la Torre - Faitanar

 

Carrers, passejos i avingudes de València

Carrers: Baró de Càrcer • Bosseria • Blanqueria • Cavallers • Colom • Corretgeria • Dalt • Guillem de Castro • l'Hospital • Jesús • Na Jordana • Pau • Quart • Ramon Llull • Sant Vicent • Sant Vicent Màrtir • Sants Just i Pastor • Serradora • Serrans • Xàtiva ··· Passejos: l'Albereda • Ciutadella • Marítim • Petxina ··· Avingudes: Aragó • Ausiàs March • Blasco Ibáñez • Campanar • Cardenal Benlloch • Catalunya • Cid • Peset Aleixandre • Ferran el Catòlic • França • Giorgeta • Manuel Candela • Marquès de Túria • Menéndez Pidal • Pérez Galdós • Peris i Valero • Pius XII • Port • Primat Reig • Ramón y Cajal • Regne • Tarongers

 

Comarques del País Valencià

Alacantí · Alcoià · Alcalatén · Alt Maestrat · Alt Millars · Alt Palància · Alt Vinalopó · Baix Maestrat · Baix Segura · Baix Vinalopó · Camp de Morvedre · Camp de Túria · Canal de Navarrés · Comtat · Costera · Foia de Bunyol · Horta Nord · Horta Oest · Horta Sud · Marina Alta · Marina Baixa · Ports · Plana Alta · Plana Baixa · Plana d'Utiel · Racó d'Ademús · Ribera Alta · Ribera Baixa · Safor · Serrans · València · Vall d'Albaida · Vall de Cofrents · Vinalopó Mitjà