Algirós

De Viquipèdia

Algirós és un districte de la ciutat de València. construït sobre l'horta regada per la sèquia del mateix nom. Està situat, aproximadament, entre l'avinguda d'Aragó, el carrer Serradora i el carrer Sants Just i Pastor. El Districte Municipal d' Algirós abasta, a més d'aqueixa àrea, la situada al nord de l'avinguda dels Tarongers fins al límit del terme municipal.

[edita] Subdivisió i població

El districte és format pels barris de :

• Illa Perduda: 9.553 habitants
• Ciutat Jardí: 13.433 habitants
• l'Amistat: 8.017 habitants
• la Vega Baixa: 6.226 habitants
• la Carrasca: 3.574 habitants

[edita] El mercat d' Algirós

El mercat d'Algirós és un edifici de la segona meitat del segle XX molt a la vora de l'avinguda Cardenal Benlloch. El mercadet es fa als carrers al voltant de l'edifici, cada dilluns.

[edita] La sèquia d' Algirós

Algirós no va sorgir d'un antic nucli de població com altres barris (Benimaclet, Campanar, Benicalap, Russafa), sinó de l'expansió de la ciutat cap a l'est sobre l'horta. El seu nom deriva de l'àrab al-zurûb, que significa "el canal"; així anomenàven els àrabs a la ramificació de la sèquia de Mestalla que, des dels actuals Jardins del Ral, arribava fins al poblat del Cabanyal amb un traçat sinuós. Algirós és una de les poques sèquies importants que ixen nomenades al Llibre de Repartiment, document que especifica les donacions de terrenys del Regne de València després de la seua conquesta per Jaume I.

[edita] El camí d' Algirós

Amb un traçat pròxim a la sèquia d' Algirós existia un camí d'origen medieval que va adoptar el mateix nom. Aquesta antiga via arrancava des de la llera del Riu Túria a l'altura de l'actual Pont de l'Exposició (popularment conegut com "La Peineta" o "Pont de Calatrava"), i recorria l'horta amb nombroses corbes fins a endinsar-se al Cabanyal en un punt proper a l'antiga estació de tren d'aquest barri. El camí d' Algirós també va rebre el nom de "camí Nou", com testifica un plànol del Pare Tosca del segle XVIII, en referència que era més modern que el camí Vell del Grau i el camí Fons del Grau. Paradoxalment, també se li va anomenar "camí Vell del Cabanyal", ja que el camí del Cabanyal, situat més al nord, va sorgir posteriorment.

[edita] Història del barri d' Algirós

L'horta d' Algirós a penes va estar poblada fins al segle XX; tan sols vivien en ella els habitants de les disperses cases de camp que n'hi havia, majoritàriament llauradors. Fins al segle XIX no es van registrar en aquesta àrea successos de certa rellevància històrica, com que en ella es van establir en 1812 algunes tropes del Mariscal Suchet en la invasió francesa de València. També cal destacar l'aparició de les vies de València a Tarragona, i amb això l'estació del Cabanyal, en 1862, i la construcció de l'estació de la Companyia Central d'Aragó en 1910 en el que actualment és l'avinguda d'Aragó. Anys abans, en 1900, es va acabar el Palauet d'Aiora, el jardí del qual es va ampliar posteriorment fins a la seua extensió actual. També es va construir en Algirós el primer camp de futbol del València CF, que va ser inaugurat el 7 de desembre de 1919 darrere de les casernes de cavalleria de l'Albereda. Aquest terreny de joc es va utilitzar fins a la inauguració del Mestalla en 1923, a uns 500 metres al nord de l'antic.

La urbanització de l'horta va començar en 1928, amb la construcció del Barri L'Amistat, el qual va ser poblat fonamentalment per ferroviaris i tramviers. Però la ràpida ocupació de l'horta va començar quan es va establir definitivament el traçat del passeig de València al Mar, actual avinguda de Blasco Ibáñez. Entre 1955 i 1962 es van construir els blocs de la Illa Perduda, cridats popularment així perquè per aquell temps estaven aïllats enmig del camp. En 1968 es va acabar l'Institut d'Ensenyament Mitjà Sorolla al final de l'extinta Senda Albors, que va començar a tindre alumnes en el curs 1967/68, amb l'edifici encara en obres. A partir dels setanta, la febre urbanitzadora va construir en l' horta, del qual encara quedaven xicotets vestigis pels volts del 90 i fins i tot en 2006, any que una església va cobrir l'últim tros del camí d' Algirós, proper a l'encreuament entre els carrers Poeta Andrés Cabrelles i Campoamor.

[edita] Referències

• Història d' Algirós, per Carles Andreu Fernández Piñero.