Església de Santa Caterina (València)
De Viquipèdia
 |
Aquest article tracta sobre l'església. Per a la santa, vegeu Santa Caterina (personatge). |
Santa Caterina és una de les esglésies gòtiques més interessants de la ciutat de València. Es troba incrustada en l'entramat tortuós de la València medieval, al districte de Ciutat Vella i al barri de la Seu, sobre el solar on hi hagué una mesquita, sent únicament visible la façana que mira a l'antiga plaça de les "Herbes" (en l'actualitat Lope de Vega), i la seua famosa torre campanar. La capçalera i el costat dret de la nau de l'església estan completament envoltades per les cases circumdants, mentre que el costat esquerre resulta parcialment visible des del carrer de la Tapineria, el traçat desigual del qual queda tancat per un dels accessos laterals del temple.
Va rebre el nom de Santa Caterina en honor a la infanta Caterina, filla de Jaume I, qui després de la conquesta (1238) tractà d'estructurar l'espai urbà de València en parròquies, i per això va concedir la propietat de totes les mesquites i cementeris musulmans a l'arquebisbe de Tarragona, Pere d'Albalat, qui distribuí l'espai urbà en deu parròquies o demarcacions, entre les quals la de Santa Caterina. Aquesta demarcació no només era un instrument de cristianització i control eclesiàstic de la vida veïnal, sinó també un instrument administratiu i polític útil per al govern de la ciutat. De fet, el Consell Municipal (hui en diríem Ajuntament) estava format per representants triats entre les diferents parròquies de la ciutat.
La primera fàbrica d'aquesta església data de 1245, feta amb estil gòtic català o mediterrani, amb nau única i contraforts laterals entre els que s'ubiquen les capelles, absis poligonal i coberta de voltes de creueria entre arcs faixons. Junt amb la Seu de València, Santa Caterina és l’única església gòtica de la ciutat amb girola a la capçalera, la qual fa l’efecte de prolongació del temple en tres naus, tot i només tenir-ne una.
En el segle XVI patí un greu incendi (1548) i l’església fou remodelada en cobrir-se els murs amb motius decoratius renaixentistes. Entre 1740 i 1785 es dugué a terme una reforma barroca classicista que suposà la quasi total renovació del temple: se’n revestí l’interior, es canvià la coberta, es bastí una nova portada als peus i al carrer de la Tapineria, on a més es reedificà la façana, i, per últim, se cegaren la rosassa, els òculs i els arcosolis dels peus, els quals arcosolis es van tapiar amb diverses peces gòtiques, com ara fragments d'una escultura del cap d’un bisbe, que després de la restauració del 2005 és ben visible.
|
|
|
Durant la guerra civil, el temple va patir un nou incendi que destruí el presbiteri alhora que danyà la decoració interior. També va malmetre la pròpia estructura de l'edifici. Entre 1955 i 1960 l'arquitecte Lluís Gay va dur a terme les obres de repristinació del temple, i li va tornar la primitiva traça gòtica que hui podem observar-hi: eliminà la decoració barroca, consolidà l'estructura, sanejà les voltes, construí l'actual façana interior i pavimentà el terra.
Santa Caterina disposa de tres portes: una a la plaça de Lope de Vega, una altra al carrer de la Tapineria i una tercera, sota el campanar, a la plaça de santa Caterina, sobre la qual hi ha una fornícula barroca el bust de la santa titular. Al costat esquerre de la façana hi ha una capelleta amb taulellets sota l'advocació de la Mare de Déu de la Pau. Dins l’església, la primera capella a la dreta segons hom entra pels peus de l'església, és la que va fundar Arnau Valleriola, el financer més important de la València del segle XIV.
Quant a la torre campanar, es va alçar entre 1688 i 1705, de la mà de Joan Baptista Vinyes, deixeble de Juan Pérez Castiel i difusor del barroc a València. També va realitzar l’ampliació de l'església arxiprestal de Vinaròs. Està considerada com una de les torres barroques més originals de l'arquitectura hispànica. És de planta hexagonal i mostra cinc pisos a través del recurs de modulacions horitzontals. La seua major riquesa decorativa la trobem en el tram superior. Allí els ressalts dels angles apareixen en forma de columnes salomòniques semiincrustades. El conjunt finalitza amb un templet cobert per un xicoteta cúpula de pedra llaurada en forma d'escata de peix, amb columnes salomòniques i grans volutes de a manera de contraforts que l’uneixen al cos de les campanes. Sobre la cúpula i com a rematada, una bola que representa al globus terraqüi i una penell amb els símbols de la santa permeten atényer els 56,12 m d'alçària.
|
|
|
|
|
