Convent de Sant Doménec (València)
De Viquipèdia
Dades del monument
- Telèfon: 96.196.30.38 (de 8:00 a 14:00 dies faeners)
- Horari: visita en grups, a les 11:30, prèvia cita telefònica, en dies faeners.
- Plaça de Tetuan, 22
46003 València (Ciutat Vella)
El Convent de Sant Doménec o Sant Domingo és un dels monuments gòtics més importants de la ciutat de València, precedent de les llotges de Palma i de València. Monument historicoartístic des del 1931, és un edifici poc conegut a causa del seu restringit horari de visites, ja que alberga la Capitania General de València des de 1840.
La primera pedra d'aquest convent, abans dit de Predicadors, va ser col·locada pel propi rei Jaume I l'abril de 1239, sent una fundació de Miquel de Fabra (frare dominic confessor del rei). Cap al 1250 s’hi havia construït la primera església, menuda i senzilla, hui desapareguda. En el convent descansaven les restes de fra Miquel de Fabra, però foren traslladades a la basílica de Sant Vicent Ferrer, actual Convent de Predicadors, al carrer de Ciril Amorós.
El lloc on es va construir el convent es trobava extramurs de la ciutat, per la qual cosa el 1276 el bisbe de València fra Andreu d'Albalat va fer construir una ampliació de la muralla que hi incloguera el convent dominicà.
Prova de la seua importància en el passat, en aquest convent van viure i varen ser priors Vicent Ferrer i Lluís Bertran, i en la seua sala capitular es van dur a terme diverses sessions de Corts del Regne. El convent va albergar entre els seus murs l'Escola de Gramàtica i Lògica (creada pel bisbe Andreu d'Albalat en 1259), la Càtedra de Llengües Orientals (1281), la Càtedra Pública de Teologia creada pel bisbe Ramon Gaston el 1345 i la iniciació dels estudis d'hebreu el 1629; molts dels seus monjos feien d'intèrprets davant les ambaixades que arribaven al Regne de València.
El convent de Sant Doménec està format per una sèrie d’unitats principals, que són el Claustre Major, la Sala Capitular, la Capella Reial, el Refectori o Saló del Tron, la Capella de Sant Vicent i la Façana.
Taula de continguts |
[edita] Claustre Major
 |
|
|
D'estil ogival flamíger, és una de les més destacades belleses arquitectòniques de la ciutat. Iniciat a principis del segle XIV, és quadrat (34 m de costat) i té sis arcs apuntats en cada costat, llevat del costat nord que en té cinc. Al centre hi ha un jardinet, al mig del qual destaca un brocal de pou d'estil gòtic.
En el seu costat est presenta traceries goticoflamígeres, florides i trilobades. Les galeries estan cobertes per voltes de creueria simple amb nervis de pedra i plementeria de rajola.
Sobre aquest clautre gòtic (s.XIV-XV) s'alça un segon pis (s. XVII) format per nombrosos arcs de mig punt de rajola disposats entre pilastres clàssiques i rematat per una cornisa suportada per elaborades mènsules.
[edita] Sala Capitular
|
|
Aquesta elegant sala gòtica (1310-1320) és la més notable del convent. En ella s'inspirà Guillem Sagrera per fer la Llotja de Palma, edifici que al seu torn inspirà a Pere Comte per bastir la Llotja de la Seda de València. De planta quadrada, aquesta sala capitular fa 12 m de costat i és tota de pedra picada. Des d’antic fou coneguda com la Sala de les Palmeres, ja que quatre columnes altíssimes i primes, com verdaders pals de palmeres, pugen atrevides fins a la volta i dibuixen huit nervis a manera de fulls de palmera. Posseeix a més huit columnes murals que subjecten la volta de creueria, formada per nou draps amb plementeria de rajola. Les claus de volta s'adornen amb l'emblema de l'orde dominicana: la creu de flor de lis.
L'estança s'il·lumina per tres allargats finestrals gòtics en la capçalera de la sala i per dos finestrals també gòtics que flanquegen la porta d'entrada, també gòtica, comunicada amb el Claustre Major i coronada per una rosassa.
És obra d'un arquitecte desconegut contractat per en Pere de Boïl, membre de la més alta noblesa valenciana, primer senyor de Manises, Mestre Racional de València, majordom de Jaume II, tresorer i ambaixador davant la Santa Seu, qui va costejar les despeses de la construcció de l'Aula Capitular i va disposar en el seu testament, el 1321, que hi fóra soterrat.
|
|
La sala està envoltada d'una bancada en pedra formada per dues alçàries o escalons on s'assentaven els monjos en el capítol o els representants de les Corts quan s'hi celebraven. En les parets hi ha fins a quinze blasons entre escuts quadribarrats del rei, altres d’en Pere de Boïl (escut format per una torre i un bou) i de la seua dona Altadona de la Scala (escut format per una escala de graons).
En el notable doble sepulcre d'alabastre que hi ha a la sala reposen les restes de Ramon Boïl (besnét del primer Boïl), a la part inferior, i de Ramon Boïl Montagut (fill de l'anterior), a la superior. El sepulcre, de mitjan segle XV, fou esculpit a costa de Berenguer Vives Boïl, quart senyor de Bétera.
Al sepucre dels Boïl se l'anomena en to irònic el del Juí de Salomó perquè el 1865 es va decidir llevar-lo del seu emplaçament, i en haver-hi discussions entre el Museu Arqueològic Nacional de Madrid i el Museu de Belles Arts de València, se li va donar la meitat a cadascun d'aquests. El 1952 gràcies al General Urrutia el sepulcre fou unit de nou i col·locat en la Sala Capitular de Sant Domingo.
[edita] Capella Reial o Capella dels Reis
A la Capella Reial s'entra per una porta formada per un arc motlurat existent en el claustret que hi ha a l'entrada de l'església. Feta durant el segon terç del segle XV, tota de pedra picada, és una de les joies del tardogòtic valencià.
Fou manada construir pel rei Alfons el Magnànim el 1431 i acabada pel seu successor Joan II en 1463. És obra de Francesc Baldomar, que treballà també a les Torres de Quart.
De planta rectangular (11 x 22 m), destaca pel seu virtuosisme la sostrada de pedra, dividida en tres trams i formada per voltes de creueria sense nervis, el pes de les quals recolza directament en el murs, de 2,5 m de gruix, sense mènsules ni columnes o pilars que la sustenten.
Dues xicotetes estances en cadascun dels murs de les parets laterals, guarden peces d'orfebreria i litúrgia a manera de minúscul museu. Pareix que aquestes estances en realitat són els arcosolis que havien de rebre les restes mortals del rei d'Aragó Alfons el Magnànim i de la seua esposa Maria de Castella. Finalment aquest rei va preferir ser soterrat a Nàpols (posteriorment fou traslladat al monestir de Poblet), i la reina al monestir de la Trinitat de València.
La sala s'il·lumina per sis finestres ogivals, tres en cada un dels seus murs laterals i una rosassa en el mur d'unió entre les capelles de Sant Vicent i dels Reis.
En la capçalera hi ha un retaule en fusta daurada formada per tres cossos realitzat per Josep Esteve entre 1581 i 1588 en estil renaixentista. En el primer cos hi ha una imatge en pedra policromada de la Mare de Déu de l'Esperança i dues xicotetes figures agenollades que representen als reis Alfons el Magnànim i Joan II (monarques que donen nom a la capella). En el segon cos un alt relleu representant la caiguda de Sant Pau camí de Damasc i en el tercer pis Crist crucificat a qui acompanya Sant Joan i la Mare de Déu. En la part de dalt Déu domina tot el conjunt. Les pintures del retaule representen Sant Domingo de Guzman i Sant Vicent Ferrer en el segon cos i Sant Pere i Sant Pau en el primer. Les pintures són obra d'Isaac Hermes Vermell.
|
|
Destaca al bell mig d'aquesta capella un magnífic sepulcre en marbre blanc de Paros, fet el 1554 a Gènova per Giovanni Carlone i Giovanni Orsolino, i ocupat pels marquesos de Zenete Rodrigo de Mendoza, a qui tants disgustos li van donar els agermanats, i la seua segona esposa Maria de Fonseca. La filla dels interessats, Na Mencía, qui jau modestament als peus de la tomba amb una simple làpida d'alabastre, fou qui en costejà les despeses.
Davall el sepulcre en una cripta subterrània jauen distints personatges importants, entre ells el pintor Joan de Joanes portats fins ací en 1850 de la desapareguda església de la Santa Creu al barri del Carme. Va haver-hi una època que es va voler convertir aquesta capella en panteó de valencians il·lustres, però fins ara l'únic il·lustre que hi ha és el pintor abans citat.
Convé destacar l'absència total en aquesta capella de qualsevol classe de decoració, llenç o adorn que no siga la pedra nua i fosca com correspon a una capella funerària.
[edita] Refectori o Sala del Tron
Situat a l'ala sud del Claustre Major, fou construït entre 1560 i 1567 en estil renaixentista. Hui aquesta estança és coneguda com Sala del Tron, ja que en 1966 fou habilitada com a sala de tron de la Capitania General.
Es tracta d'una estança rectangular de 32 x 10 m, coberta amb volta de creueria d'arcs rebaixats. La sala està construïda en pedra de granit i les parets foren xapades fins a mitja alçària amb taulellets durant el segle XVIII, en part desapareguts. La plementeria de la volta és de rajola i s'il·lumina per una sèrie de finestres situats en la façana sud.
[edita] L'Església de Sant Domingo o Capella de Sant Vicent
Encara que normalment l'església del convent rep el nom de Sant Domingo i com a tal és coneguda pels naturals, en realitat el seu nom correcte hauria de ser i és Capella de Sant Vicent, entre altres coses perquè a aquest sant està dedicada l'advocació de la parròquia i perquè aquesta era en realitat una capella que formava part del que fou la gran església conventual que fou destruïda per les guerres i per les desamortitzacions del segle XIX.
Per tal de commemorar la canonització de Vicent Ferrer (1455), el 1460 es decidí la construcció d'una capella dedicada al sant. Estava formada per tres trams rectangulars, coberta amb volta de creueria, estil gòtic i obra de Francesc Baldomar i Nicolau Bonet. Entre 1772 i 1781 fou ampliada i reformada per Antoni Gilabert amb dissenys de Josep Pujol (escrit amb l'ortografia aberrant Puchol). L'actual capella doncs és d'estil neoclàssic, amb una sola nau amb creuer, cúpula amb tambor i llanterna sobre petxines. Les voltes són de mig punt amb llunetes pintades al fresc i el cimbori és cilíndric. Té presbiteri de planta semicircular. Es decora l'església amb columnes corínties, pilastres i sòcols tots ells de marbre de distints colors.
[edita] Façana
L'entrada a l'església es fa per la plaça de Tetuan, on hi ha una portada de final del segle XVI en estil renaixentista.
Només travessar la portada entrem en un claustret renaixentista que al seu torn ens dóna pas a l'interior de l'església. Aquest claustret (1639-1640) es compon de huit columnes d'orde toscà sobre les quals baixen tres arcs de mig punt en els costats nord i oest i un sol arc en els altres dos costats. Així mateix en el centre d'aquest xicotet pati claustral trobem una imatge de Joan de Ribera i el brocal d'un pou. En aquest claustret hi ha dues portes gòtiques del segle XV, una que dóna pas a l'església, atribuïda a Pere Comte, i l’altra a la Capella dels Reis, aquesta segona sense ogiva i amb els escuts de Nàpols, Aragó i Sicília.
El campanar de planta quadrada i estructura barroca es féu entre 1648 i 1667. Construït sobre la coberta de la Capella Reial, consta d'un primer cos llis que finalitza en una balustrada, un segon cos on s'allotgen les campanes i l'últim format per una terrassa amb balustrada decorada amb pinacles sobre el qual s'alça un edicle. La rematada de la torre és de 1755.
[edita] Enllaços externs
