Barroc
De Viquipèdia
| Història universal | |
|---|---|
| Prehistòria | |
| Edat antiga |
|
| Edat mitjana |
|
| Edat moderna |
|
| Edat contemporània |
L’art Barroc, a més d’un període de la història de l’art, fou un moviment cultural que es va estendre a la literatura, la pintura, la arquitectura, la dansa i la música des del 1600 fins 1750 aproximadament. L’estil Barroc va sorgir a principis del segle XVII, després del Concili de Trent (1545-1563) a Itàlia. D’ací es va estendre cap a la major part d’Europa. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits, sinó al poble illetrat. Axí, en pintura i arquitectura, el Barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d’ornamentació. Durant molt de temps (segles XVIII i XIX), el terme “barroc” va tenir un sentit pejoratiu, sinònim de sobrecarregat, desmesurat i irracional, fins que posteriorment fou revaloritzat a finals del segle XIX per Jacob Burckhardt i després per Benedetto Croce i Eugeni d’Ors.
 Façana barroca de la catedral de Santiago de Compostela |
Taula de continguts |
[edita] El terme barroc
La paraula “barroc” com la majoria de les designacions d’un període, època o d’un estil, fou inventada pels crítics posteriors, i no pas pels practicants de l’art als segles XVII i principis del segle XVIII. El terme “barroc” prové de la paraula portuguesa barroco, amb el significat de “perla imprefecta” o, per extensió de joia falsa. Benvenuto Cellini l’aplicà per primera vegada com a sinònim d’extravagant. La literatura francesa i la italiana del segle XVIII l’emprenen per a qualificar el que és enfarfegat, afectat, ridícul. Aquest ús despectiu es feia per a posar en evidència l’excés d’èmfasi i abundància d’ornamentació, a diferència de la racionalitat clara i sòbria de la Il•lustració (segle XVIII). Finalment el terme fou rehabilitat pel historiador alemany d’art Heinrich Wölfflin (1864-1945), qui va identificar al barroc com oponent al Renaixement i com un tipus diferent dins de l’art “elaborat”. El període del Barroc es situa entre els períodes del Renaixement i el Neoclàssic. S’emmarca dins d’un temps al qual l’església Catòlica va haver de reaccionar contra els nombrosos moviments revolucionaris culturals que van produir una nova ciència i noves formes de religió com la reforma protestant.
[edita] Època barroca
Històricament, el Barroc té l'origen a la segona meitat del segle XVI, en un moment de profunda crisi econòmica, política, social i cultural. En mig de la crisi, però, s'inicià un procés de transformació:
- En l'àmbit de l'Església Catòlica, es produí la Contrareforma, iniciada amb el Concili de Trent (1545-63).
- El triomf de la ‘‘ciència nova’’ (Galileu, Kepler, Descartes, Newton, Bacon...) significà l'esfondrament complet de la filosofia i de la ciència aristotèliques.
- En el pla internacional, la concòrdia superficial de la Pau de Vervins (1598) i l'edicte de Nantes (1598), fou seguida per la Guerra dels Trenta Anys (1618). En el 1619 el barroc va arribar a una gran crisi, una crisi on tots gairebe van tenir una mort.
Acabat el conflicte, el mapa de l'Europa occidental prengué trets força semblants als actuals. Durant el segle XVI la supremacia de Portugal i Castella a ultramar fou indiscutible, però des de l'inici del segle XVII Holanda, Anglaterra i França aparegueren com a grans potències colonials. Per contra, l'absolutisme triomfà a França, que proporcionà un model a seguir per la major part de les corts europees. La vida cultural experimentà l'atracció de París i dels salons burgesos.
[edita] El barroc com moviment cultural
El Barroc realment va expressar nous valors; a la literatura es molt abundant l’ús de la metàfora i la al•legoria. Representa un estat d’ànim diferent, més prop del Romanticisme que del Renaixement, malgrat ser un moviment que neix al mateix temps que aquest a alguns països.
El dolor psicològic de l’home, que busca ancoratges sòlids, es pot encontrar a l’art barroc en general. La virtuositat fou investigada pels artistes d’aquesta època juntament amb el realisme. La fantasia i la imaginació foren evocades entorn de l’Home individual, com una relació directa entre l’artista i el seu client. Llavors, l’art es feia menys distant de les persones perquè solucionà el buit cultural que abans guardava.
Totes les arts tenen representants a aquest moviment:
- A la música poden ser: Antonio Vivaldi i Johann Sebastian Bach.
- A la literatura espanyola trobem a Luis de Góngora i Francismo de Quevedo y Villegas.
- De la literatura mexicana d’aquesta època cal mencionar a Sor Juana Inés de la Cruz.
- Dels pintors italians destaquem Pietro da Cortona, Caravaggio i els Carracci.
- A l’escultura italiana trobem l’exponent més cèlebre del barroc: Bernini.
- L’escultura mexicana està representada per Jerónimo Balbás.
Desprès del recel que hi va haver al Renaixement, i del retorciment estètic del Manierisme, a la Roma dels papes s’adverteix la necessitat d’un art nou. La independència de les repúbliques italianes no és la mateixa a la d’antany, després de dos segles de lluites entre les potències europees per controlar el seu mercat en expansió i centrat a la mar Mediterrània. D’un altre costat, el descobriment de Amèrica va augmentar les zones de comerç, les quals hi eren dominades per espanyols, portuguesos i anglesos. Açò provocà que les repúbliques italianes s’agruparen a les ordres d'un poder fort perquè sinó queien al control estranger (Espanya i França) es sotmetrien a la influència majoritària de Roma, és a dir els Estats Vaticans, a l’estil d’una teocràcia.
[edita] Arquitectura
- Vegeu l'article: Arquitectura barroca
[edita] Escultura
[edita] Música
Podeu ajudar a millorar aquest article afegint les citacions apropiades. És necessari per poder verificar, neutralitzar o editar i ampliar l'article. En cas contrari s'haurà d'eliminar del text posat en qüestió.
La música barroca té una gran riquesa estètica, tant en la instrumental con en la vocal. Generalment els músics estaven al servei de la cort. Havien de satisfer els seus amos i tenien limitacions tècniques. El pas del renaixement al barroc es deu als compositors de la basílica de San Marco. Durant el barroc sorgeixen la cantata, l’oratori, el concert i l’òpera. Neix l’orquestra i els grups de música de cambra es perfeccionen.
Hi ha molta música instrumental. Claudio Monteverdi marca el pas definitiu del barroc al renaixement. La música barroca té tendència cap a l’expressionisme, el dramatisme i magnificant tots els aspectes, produint un gran contrast. Neix l’estil de la cosa composta recarregada a una cosa més simple i delicada. Aconsegueixen donar un aspecte de grandiositat a la música.
Música instrumental amb llenguatge propi.
Es contraposen diverses melodies. Surgeixen els tempos. Contrast d’intensitats. Música molt viva. Els intèrprets tenen molta cosa a dir.
S’intensifica la força musical de les paraules: l’ària i el recitatiu. Moltes notes d’ornamentació Ritme mecànic. Tractats i mètodes de música instrumentals. Neix l’estil galant a finals del barroc: reacció de la cosa composta recarregada a una cosa més simple i delicada. Apareixen els luthiers. La música és cívica(la profana). Música profana molt important.
La societat estava familiaritzada a la cultura. Grans obres locals religioses. Estil homofònic i monodia. La monodia estava acomanyada. Les altres veus la acompanyaven amb un baix continu. Tenia molta importància. Estructura amb més d’una veu però una més important. El baix era la base i n’hi havia d’altres al mig. La polifonia era la veu més important. Independització vocal i instrumental.
Compositors amb molta atenció a l’acord: l’harmonia neix (també s’utilitza molt el contrapunt). Els compositors abandonen els modes antics.A mesura que avança el barroc i se’n van cap als actuals Major i menor. Aquest predomini de l’harmonia crea el baix continu: succeció de notes sense categoria musical que fa l’instrument més greu. El baix continu neix i mor al barroc.
L’emissió dóna amplitud a l’orgue i crea l’harmonia. Els acords no s’escribien, es xifraven i ho improvitzàven els intèrprets.
[edita] Pintura
Les característiques bàsiques de l'art barroc són les següents:
- Us de la línia corba.
- Gran decoració.
- Grandiositat de les construccions.
- Gest exaltat i gran moviment.
- Predomini del color sobre el dibuix.
- Línies en diagonal.
- L'obra continua més enllà del quadre.
- Importància de la llum
- En pintura, aparició de nous temes, i noves obres.
Artísticament, el Barroc constituí una reacció contra la serenitat i l'equilibri dels cànons del Renaixement, els quals ja havien estat superats per l'expressivitat del manierisme. Fou un estil sofisticat i emocional, sovint extravagant, per bé que no tingué uniformitat, atès que al segle XVII hi havia diversos sectors enfrontats en el que es refereix a la producció artística: la cúria romana, la cort reial de Versalles, l'Holanda calvinista i burgesa....
Hom assenyala dues mentalitats contraposades:
- Una basada en el lliurecanvisme, representada per la societat burgesa, comerciant i pròspera que promogué un art basat en temes seculars, en la pintura de costums, en el retrat i que tingué com a seus principals Nàpols, Gènova, València, Sevilla, Amsterdam i Londres.
- I una altra basada en el mercantilisme, es caracteritzà per un fort ideal absolutista que maldava per la centralització i que generà un art de jardins geomètrics, urbanisme rígid de grans avingudes i places subordinades sempre a un punt de concentració i que tenia com a centre dos nuclis diferenciats, Roma, on la renovació de la iconografia religiosa i el gust per les composicions triomfalistes responien als ideals de l'Església Catòlica de la Contrareforma i Versalles, on l'orgull d'esplendor Cesarista era palès en la magnificència de les decoracions.
A França, potència política i cultural dominant a Europa, es dictaren durant aquesta època els cànons d'un nou corrent estètic, el Classicisme francès, antiindividualista i regit pels principis de la monarquia absolutista de Lluís XIV. A Flandes es produí un art més espontani que el francès i més alegre que el romà. Mentrestant, als països alemanys, la societat protestant es refugià sobretot en la música com a mitjà ideal d'expressió.
L'antecedent més immediat del Barroc és la portada, bastida per G. della Porta (1575), de l'església renaixentista del Gesù, a Roma. A través de Carlo Maderno s'arriba a la generació de Bernini, Borromini i Pietro da Cortona que féu triomfar l'art barroc a Roma. A Torí assolí gran originalitat l'obra de Guarino Guarini. L'escola pictòrica flamenca excel·lí en Rubens i l'holandesa en Rembrandt, Franz Hals i Veermer.
El Barroc s'estengué per l'àrea catòlica més addicta a Roma (Baviera, Àustria, Bohèmia, Flandes, els Països Catalans, Castella, Portugal, etc) i, a través dels països ibèrics, a Amèrica i a Àsia on es conjugà amb l'art autòcton i donà lloc a variants específiques. Arribà també a Alemanya, on marcà el trànsit vers el Rococó. D'altra banda, l'ascetisme de la Contrareforma promogué un realisme que, en pintura, fou difós pel tenebrisme de Caravaggio. Durant el Barroc és constant, però, la interrelació de diversos estils, de la qual són bons exemples els Carracci, el Barroc austríac i figures com Velázquez, Valdés Leal o Murillo.
[edita] El Barroc als Països Catalans
Als Països Catalans l'època barroca fou un període d'irregular desenvolupament cultural, sota el signe, sobretot, de la influència castellana. És el temps de la Guerra dels Segadors (1640) al Principat (fet que convertí València en el gran port de la Corona catalanoaragonesa). L'expulsió dels moriscs (1609) a València, la proliferació del bandolerisme arreu i les accions de la monarquia per reduir l'autonomia dels territoris de la corona catalanoaragonesa marquen aquesta època.
L'art barroc als Països Catalans prengué les característiques dels nuclis mediterranis de domini burgès. Es manifesta en arquitectura als cambrils de la Mare de Déu dels Desemparats, de València (1652) i de la capella de la Cinta, a Tortosa, a les esglésies de Sant Nicolau (1673) de València i a la de Betlem (1680-1730) de Barcelona, a les façanes de Sant Francesc i de la Seu de Palma de Mallorca, a les catedrals de Girona i Tortosa i a la Seu de València entre altres obres. Pel que fa a l'escultura, excel·liren Agustí Pujol, Lluís Bonifaç, els Tramulles i Josep Simó Xoriguera, el Vell, pare de Josep Benet Xoriguera, el cognom del qual serví per a denominar el Barroc castellà (xoriguerisme). Dins el tenebrisme (pintura) destacà sobretot Josep Ribera, un dels pintors més importants del segle XVI europeu, però la pintura catalana barroca conreà, sobretot, l'idealisme eclèctic.
La literatura catalana barroca es contagia plenament de la crisi cultural del país. La influència dels temes castellans comportà també una considerable influència en el vocabulari i la sintaxi. Cal destacar el poeta i comediògraf Francesc Vicenç Garcia, d'obra molt desigual; Francesc Fontanella, per la qualitat dels seus poemes i l'interès de les seves dues peces teatrals; i Josep Romaguera, autor de l'únic llibre d'emblemes en català, l'Atheneo de grandesa.
Als Països Catalans, el Barroc musical té un caire exclusivament religiós, destacant l'Abadia de Montserrat, la Seu de València i el col·legi del Patriarca, com a centres de formació musical.
