Arquitectura
De Viquipèdia
L'Arquitectura és l'art de projectar o construir edificis i d'altres estructures físiques. Una definició més àmplia també inclouria el disseny de tot l'ambient o entorn construït: des de l'urbanisme, passant pel disseny urbà, fins el disseny de mobles. És una de les sis Belles Arts. Determinats edificis o altres construccions són percebuts com símbols culturals i polítics i en algunes ocasions com obres d'art, ja que poden ser considerats primàriament en funció de la seva forma o estructura sensible o de la seva estètica.
El disseny arquitectònic és impulsat principalment per la manipulació creativa de la massa, l'espai, el volum, la textura, la llum, els materials, els plànols, i els elements pragmàtics, com els costos, la construcció i la tecnologia, a fi d'assolir un fi que és estètic, funcional i, sovint, artístic. Això distingeix a l'arquitectura de l'enginyeria, que és impulsada principalment per la manipulació creativa dels materials i formes, recorrent als principis científics i matemàtics.
|
Diverses civilitzacions històriques sovint són conegudes principalment a través dels seus assoliments arquitectònics, així com diverses ciutats, regions i cultures. Edificis com les piràmides d'Egipte i el Colosseu romà són símbols culturals, i constitueixen una important baula de la consciència pública.
[edita] Etimologia
El mot Arquitectura ve del grec: «αρχ» que vol dir: «cap, xef, qui té el comandament» i «τεκτων», és a dir: «constructor o fuster». Així tenim que pels antics grecs l'arquitecte era el cap de la construcció i l'arquitectura era la tècnica o l'art de qui projecta i construeix els edificis i les estructures, ja que pels antics grecs, el mot «Τεχνη (techne)» significa saber fer alguna cosa.
[edita] Definicions
- "L'arquitectura és una ciència adornada de moltes altres disciplines i coneixements, pel judici de la qual passen les obres de les altres arts." Marc Vitruvi, Segle I aC.
- "L'arquitecte serà aquell que amb un mètode i un procediment determinats i dignes d'admiració hagi estudiat el mode de projectar en teoria i també de dur a la pràctica qualsevol obra que, a partir del desplaçament dels pesos i la unió dels cossos, s'adeqüi, d'una forma molt bella, a les necessitats més pròpies dels éssers humans."Leon Battista Alberti, 1452.
- "L'arquitectura és una ciència intel·lectual i pràctica dirigida a establir racionalment el bon ús i les proporcions dels artefactes i a conèixer amb l'experiència la natura dels materials que els componen." Carlo Lodoli, 1786.
- "Conveniència i economia són els medis que ha d'emprar l'arquitectura i les fonts de les que ha d'extreure els seus principis.(...) Per tal que un edifici sigui convenient és precís que sigui sòlid, salubre i còmode (...) Un edifici serà, per tant, menys costós quan més simètric, més regular i més simple sigui." Louis Durand, 1801.
- "L'arquitectura és l'art d'aixecar i de decorar els edificis construïts per l'home, sigui quin sigui el seu destí, per tal que el seu aspecte contribueixi a la salut, a la força i al plaer de l'esperit." John Ruskin, 1849.
- "La casa ha d'agradar a tots, a diferència de l'obra d'art que no te per que agradar a ningú. La obra d'art és un assumpte privat de l'artista. La casa no ho és. L'obra d'art es situa al món sense que existeixi cap exigència que l'obligui a néixer. La casa cobreix una exigència." Adolf Loos, 1910.
- "L'arquitectura està més enllà dels fets utilitaris. L'arquitectura és el joc savi, correcte, magnífic dels volums sota la llum." Le Corbusier, 1923.
- "Un rafal per bicicletes és un edifici; la catedral de Lincoln, una obra d'arquitectura. El terme arquitectura s'aplica exclusivament als edificis projectats en funció d'una aparença estètica." Nikolaus Pevsner, 1945.
- "Primer de tot he de dir que l'arquitectura no existeix. Existeix una obra d'arquitectura. I una obra d'arquitectura és una oferta a l'arquitectura amb l'esperança de que aquesta obra pugui convertir-se en part del tresor de l'arquitectura. No tots els edificis són arquitectura." Louis Kahn, 1967.
En el sentit més ampli William Morris va donar la següent definició :
- "L’arquitectura abasta la consideració de tot l’ambient físic que rodeja la vida humana : en tant que formem part de la civilització no podem sostraure’ns a ella, per que l’arquitectura és el conjunt de modificacions i alteracions introduïdes en la superfície de la Terra a fi i efecte de satisfer les necessitats humanes..." Cita de la conferencia pronunciada a la «London Institution» el 10 de març de 1881 sota el títol : "The Prospects of architecture in Civilization". Recopilada en el llibre "On Art and Socialism", Londres 1947.
[edita] Teoria de l'arquitectura
L'interès i el sentit de la disciplina arquitectònica han evolucionat al llarg dels temps. El primer treball escrit sobre el tema de l'arquitectura (De architectura) va ser escrit per l'arquitecte romà Vitruvi a principis de segle I aC. Segons Vitruvi un bon edifici hauria de satisfer els tres principis de firmitatis, utilitatis, venustatis, el que es tradueix aproximadament com :
- Durabilitat - ha d'aguantar el pas del temps i romandre en bones condicions.
- Utilitat - ha de ser útil i funcional per a la gent.
- Bellesa - ha d'alegrar a la gent i elevar el seu esperit.
Aquesta trinitat s'ha mantingut immutable com a fil conductor al llarg de la història de l'arquitectura, si be, cada etapa ha posat els accents sobre un o altre dels tres principis.
Segons Vitruvi, l'arquitecte ha de tractar de complir cadascun d'aquests tres atributs tant bé com sigui possible. Leon Battista Alberti, que explica en detall les idees de Vitruvi en el seu tractat, De Re Aedificatoria, va veure la bellesa primordialment com una qüestió de proporció, encara que els ornaments també van ocupar un paper important. Per Alberti, la proporció de les normes són les que regeixen la idealitzada figura humana, la secció àuria. L'aspecte més important de la bellesa és la part inherent d'un objecte, no pas la part superficial, i es basa en veritats i fets universals. La noció d'estil en les arts no es va desenvolupar fins al segle XVI, amb l'escrit de Vasari.
A principis del segle XIX, Augustus Welby Northmore Pugin va escriure Contrastos (1836) que, com el títol suggereix, contrasta el món modern i industrial que ell detestava, amb una imatge idealitzada dels món medieval. Per ell, l'arquitectura gòtica va ser l'única "veritable forma cristiana de l'arquitectura."
El segle XIX, John Ruskin, crític d'art anglès, va publicar Set Llums de l'Arquitectura (1849), limitant, en la seva opinió, el que constitueix l'arquitectura. Per a ell l'estètica és de summa importància i l'arquitectura és l' "art en que es disposen i adornen els edificis plantejats per l'home… i la seva visió contribueix a la salut mental, el poder, i el plaer dels mateixos".
Sobre la diferència entre els ideals de l'arquitectura i la mera construcció, el gran arquitecte del segle XX Le Corbusier va escriure: "Vostè empra la pedra, la fusta i el formigó, i amb aquests materials construeix cases i palaus: això és construcció. L'Enginy és en el treball. Però, de cop i volta toca el meu cor, m'assec feliç i dic: Això és bell. Això és arquitectura".
[edita] L'arquitectura com una de les Belles arts
Les peculiaritats de l'arquitectura respecte de la resta d'arts són:
- La primacia dels aspectes materials i tècnics.
- L'aspecte funcional: ha de servir per a allò pel que ha estat creada.
- L'espai interior que, definit per uns límits físics -murs- determina un volum i possibilita un recorregut interior.
- L'extrema localització, atès que no és fàcilment traslladable d'un lloc a un altre.
[edita] Classificació
No totes les obres d'arquitectura són iguals, atès que no totes persegueixen els mateixos objectius:
- L'arquitectura popular cerca la solució òptima de la funció amb els materials i les tècniques constructives pròpies de la zona geogràfica, amb una participació directa de l'usuari en la construcció, i amb un repertori formal senzill.
- L'arquitectura funcional cerca només la utilitat sense cap pretensió artística. Segons els funcionalistes, si la funció està ben resolta, és estètica.
- L'arquitectura orgànica
[edita] La ciència de construir
La construcció d'edificis, conseqüentment l'arquitectura, s'inicia amb el projecte arquitectònic que és el document tècnic que, mitjançant plànols, memòries, amidaments, càlculs, detalls, etc., descriu i justifica l'edifici, la seva concepció, així com els diferents elements que mitjançant l'ús de les tècniques adients, donaran forma als espais o volums on l'home desenvoluparà la seva vida i activitats.
Es poden resumir els principals sistemes constructius en funció dels cinc descobriments estructurals bàsics:
- L'arquitrau, on dos elements verticals poden suportar un element horitzontal, conegut com arquitectura allindada o construcció arquitravada.
- L'arc, que permet construir grans espais interns sense obstacles, ja que transmet el pes i les forces a les parets (arquitectura voltada), però amb murs exteriors de contenció de les forces laterals.
- L'arc parabòlic, que permet construir gran espais interns sense forces laterals i transmet el pes únicament als fonaments.
- L'encadirat i els entramats de fusta i metalls (especialment ferro i alumini) que permeten grans amplades de llum i estalvien pes i material.
- La fusta, el ferro i el formigó, que possibiliten la construcció de grans amplades de llum i d'un esquelet intern a l'edifici amb els quals els murs perden la funció de suport i es poden elaborar solucions agosarades.
[edita] L'arquitectura i altres professions actuals
Actualment la construcció d'edificis constitueix un sector econòmic fonamental a les societats avançades. És un procés complex on conflueixen diversos camps d'activitat econòmica, des del sector públic que estableix les normatives i gestiona les llicències, passant per la pròpia indústria de la construcció i les seves indústries auxiliars, fins les empreses de serveis.
L'evolució cap a l'especialització i la separació d'àmbits laborals és similar a la d'altres professions. En els segles passats els arquitectes no s'ocupaven només de dissenyar els edificis sinó que també dissenyaven places, mobles, parcs. Aquest procés d'especialització ha donat lloc a noves professions:
- Exteriorisme: També conegut com paisatgisme, és l'especialització en el disseny de parcs, jardins, places...
- Interiorisme: Especialització en el disseny interior d'edificis, tant per ús públic com privat.
- Disseny industrial: Especialització en la creació d'objectes d'us quotidià
- Urbanisme: Especialització en la planificació del sistema urbà
[edita] Història de l'arquitectura
L'arquitectura va evolucionar primer fora de la dinàmica entre les necessitats (habitatge, seguretat, culte, etc.) i de mitjans (materials de construcció disponibles i d'atenció a les qualificacions). Com les cultures humanes i els coneixements desenvolupats van començar a ser formalitzats a través de les tradicions orals i pràctiques, l'arquitectura es va convertir en un ofici. Aquí hi ha primer un procés d'assaig i error, i més tard la improvisació o la repetició d'un judici amb èxit. El que es denomina l'arquitectura vernacular segueix sent produïda en moltes parts del món. De fet, els edificis vernaculars formen la majoria dels construïts al món ja que la gent experimenta cada dia.
[edita] L'arquitectura a l'antiguitat
Al principi, els assentaments humans eren en la seva majoria rurals. A causa d'un excedent en la producció de l'economia començava a expandir-se com resultat de la urbanització d'aquesta manera la creació de les zones urbanes que va créixer i va evolucionar molt ràpidament, en alguns casos, com el de Çatal Huyuk, a Anatòlia i Mohenjo Daro a l'Índia. En moltes civilitzacions antigues, com els egipcis i mesopotamis, l'arquitectura i l'urbanisme reflecteixen el constant compromís amb el diví i el sobrenatural, mentre que en altres cultures antigues com Pèrsia l'arquitectura i la planificació urbana es van utilitzar per a exemplificar el poder de l'estat.
[edita] El període clàssic
L'arquitectura i l'urbanisme de les civilitzacions clàssiques, com la grega i la romana van evolucionar d'ideals cívics en lloc dels religiosos o empírics i la creació de nous estils arquitectònics desenvolupats. Textos sobre arquitectura van començar a ser escrits al període Clàssic. Aquests cànons es van començar a seguir en les obres importants, especialment l'arquitectura religiosa. Alguns exemples de cànons es troben als escrits de Vitruvi, la KaoGongJi de l'antiga Xina i a Vaastu Shastra a l'antiga Índia.
L'arquitectura de diferents parts d'Àsia es desenvolupa al llarg de línies diferents a la d'Europa, creant arquitectura budista, hindú i sij, cadascuna d'elles amb diferents característiques. L'arquitectura budista, en particular, va mostrar una gran diversitat regional.
[edita] El període medieval
L'arquitectura islàmica va començar el segle VII, desenvolupant les formes arquitectòniques de l'antic Pròxim Orient per a adaptar-se a les necessitats socials i religioses de la societat. Alguns exemples es poden trobar per tot el Pròxim Orient, Nord d'Àfrica i Espanya, i es convertirien en una important influència en l'estil d'arquitectura europea durant el període medieval.
A Europa, tant en els períodes clàssic i medieval, els edificis no són atribuïts a individus específics i els noms dels arquitectes sovint són desconeguts, tot i la gran escala de molts edificis religiosos existents d'aquest període.
Durant el període medieval gremis d'artesans es van formar per a organitzar el seu comerç i han sobreviscut els contractes escrits, en particular en relació amb els edificis eclesiàstics. En aquesta època el paper de l'arquitecte és en general el d'un mestre constructor, excepte en alguns casos com el d'un eclesiàstic, l'abat Suger a Saint-Denis (París). Durant aquesta època es generen edificis d'estil romànic i més endavant, gòtic.
Amb el temps, augmenta la complexitat dels edificis i la diversitat dels mateixos. Comencen a realitzar-se obres de construcció civil, com carreteres i ponts, i altres nous tipus d'edifici, tals com escoles i hospitals.
[edita] L'edat moderna
Amb el Renaixement i la seva èmfasi en l'individu i la humanitat en lloc de la religió, i amb tots els seus avanços i assoliments, es va iniciar un nou capítol. Els edificis es comencen ser assignats a determinats arquitectes - Brunelleschi, Alberti, Michelangelo, Palladio, i el culte de la persona ha començat. En aquesta època encara no existia línia divisòria entre l'artista, l'arquitecte i l'enginyer, o qualsevol altre dels aspectes relacionats. Surgeixen estils com el Manierisme, el Quattrocento o el Cinquecento, fins arribar a l'arquitectura Barroca.
[edita] La Revolució Industrial
Amb els nous coneixements en els àmbits científics i el sorgiment de nous materials i la tecnologia, l'arquitectura i l'enginyeria es van començar a separar, i l'arquitecte va començar a perdre terreny en alguns aspectes tècnics dels projectes d'edificis. Per tant, es va concentrar en l'estètica i en aspectes humanistes. Alguns arquitectes van començar a treballar per les noves classes socials més adinerades, concentrant-se principalment en les qualitats visuals derivades en general dels prototips històrics, donant lloc, per exemple, a moltes cases de camp de Gran Bretanya que es van crear durant el Neogòtic.
Els estudis formals d'arquitectura van començar a existir durant el segle XIX, com per exemple a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts, a París, que van donar molta èmfasi a la producció de bells dibuixos i poc al context i a la viabilitat. El gruix d'arquitectes en general va rebre la seva formació a les oficines d'altres arquitectes, iniciant les seves carreres com a delineants, per exemple.
Mentrestant, la Revolució Industrial va obrir les portes a la producció en massa i al consum. L'estètica es va convertir en un criteri de la classe mitja i l'ornamentació de productes, abans basada en costoses tècniques d'artesania, va decaure en virtut de la producció i l'abaratiment de costos. L'arquitectura vernacular es va fer cada vegada més ornamental.
[edita] El modernisme i la reacció de l'arquitectura
La insatisfacció amb aquesta situació general a principis del segle XX va donar lloc a moltes noves línies de pensament que serveix com precursors de l'arquitectura moderna. Arran d'aquests fets, l'escola Bauhaus, fundada a Alemanya el 1919, rebutja conscientment la història i defineix l'arquitectura com una síntesi de l'art, l'artesania i la tecnologia.
Immediatament després de la Primera Guerra Mundial, els arquitectes d'avantguarda modernista van tractar de desenvolupar un nou estil apropiat per a un nou ordre social i econòmic, centrat en la satisfacció de les necessitats de les classes mitges i treballadores. Van rebutjar la pràctica de l'arquitectura acadèmica i el perfeccionament dels estils històrics. L'enfocament modernista dels arquitectes era reduir els edificis de formes pures, la suprimir les referències històriques i ornamentar en favor de detalls funcionalistes.
Va aparèixer la tendència a mostra els detalls de la construcció i l'estructura dels edificis, com l'exposició de les bigues d'acer i les superfícies de formigó, en lloc d'amagar-se darrere de les formes tradicionals. Arquitectes com Mies van der Rohe van treballar en l'elaboració de bellesa basada en les qualitats inherents dels materials de construcció i en modernes tècniques de construcció, basant-se en simplificades formes geomètriques, celebrant els nous mitjans tècnics i mètodes possibles gràcies a la Revolució Industrial.
[edita] Arquitectura d'avui
Un grup important d'arquitectes, va respondre als problemes del modernisme i postmodernisme anant al que consideraven l'arrel del problema. Al seu judici, l'arquitectura no era una filosofia personal o estètica realitzada per individualistes, sinó que més aviat havia de considerar les necessitats quotidianes de la gent i utilitzar la tecnologia per a donar un entorn habitable.
Van començar a realitzar-se estudis sobre comportament, viabilitat mediambiental i social i tota aquesta informació va començar a format part del procés de disseny d'edificis. La complexitat de les construccions van començar a augmentar (en termes d'aspectes estructurals, com els sistemes, serveis i tecnologies) i l'arquitectura va començar a ser més multidisciplinar que mai. L'arquitectura d'avui en general, requereix d'un equip de professionals especialitzats, amb l'arquitecte que és un dels molts, encara que en general el líder de l'equip.
Durant els dos últims decennis del segle XX i en el nou mil·lenni, el sector de l'arquitectura ha vist l'ascens d'especialitzacions dintre de la pròpia professió pel tipus de projecte, els coneixements tecnològics o dels mètodes d'execució de projectes. A més, s'ha produït un augment de la separació entre l'arquitecte de disseny i l'arquitecte de projecte.
Un dels esdeveniments recents més significatius en la professió és la incorporació de la sostenibilitat. La sostenibilitat en l'arquitectura es va utilitzar per primera vegada en els anys 70 per arquitectes com Ian McHarg als Estats Units i Brenda i Robert Val al Regne Unit i Nova Zelanda. L'acceleració en el nombre d'edificis que tenen per objecte satisfer principis de disseny sostenible està en línia amb la cada vegada major consciència dels riscos del canvi climàtic.
[edita] Premis d'arquitectura
- Premi Pritzker
- Prix de l'Équerre d'Argent
- Premi d'Arquitectura Contemporània Mies van der Rohe
- Premi Stirling
- Praemium Imperiale
- Premi Alvar Aalto
- Premi Nacional d'Arquitectura d'Espanya
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- Arquitectura Barcelona - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània.
- WikiArquitectura.com - Estudis sobre cases i edificis del mon de la mà dels estudiants d'arquitectura de Barcelona.
- Teoria de l'arquitectura, l'ordre i l'ornament. Pere Hereu Payet
- Arquitectura, economía y ecologia
| Principals camps de les Ciències aplicades |
|---|
| Arquitectura | Estadística | Informàtica | Ciències de la salut | Ciències socials |
