Anglaterra
De Viquipèdia
|
|||||
| Lema reial: Dieu et mon droit (Francès: Déu i el meu dret) | |||||
 |
|||||
 |
|||||
| Idiomes oficials | Anglès (de facto) | ||||
| Capital | Londres | ||||
| Monarca | Elisabet II del Regne Unit | ||||
| Àrea - Total - % aigua |
1er del Regne Unit 78, 130.395km² 1.9% |
||||
| Població - Total (2001) - Densitat |
1er del Regne Unit 49.138.831 388,7/km² |
||||
| Divisa | Lliura esterlina (£) (GBP) | ||||
| Zona horària | WET (UTC; UTC+1 a l'estiu) | ||||
| Himne nacional | No oficial: God Save the Queen |
||||
| Prefix telefònic | 44 | ||||
| Prefix intern | 00 | ||||
| Patró | Sant Jordi | ||||
Anglaterra (England en anglès) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la més gran en extensió i població. La seva bandera és la Creu de Sant Jordi.
Taula de continguts |
[edita] Origen del nom
En acabar el mandat romà sobre Britania (La Gran Bretanya), l'illa va ser envaïda tant per pobles celtes procedents d'Escòcia i Irlanda com per tribus germàniques vingudes dels actuals Països Baixos i Alemanya, principalment angles, saxons i juts. Aquestes tribus van acabar fusionant-se entre si i, en certa forma, amb la població local, fundant una sèrie de regnes en el sud-est de Britania. A aquesta zona li van donar els francs el nom de "terra d'angles", en llatí Anglae terra, que més tard va passar a utilitzar-se en la major part d'Europa. Els propis anglesos van traduir aquest nom posteriorment com England.
És curiós que el nom d'aquest territori varia depenent d'on provingui la denominació: per als europeus continentals, el nom de "Terra dels angles" va ser el que va perdurar, encara que els angles eren més al nord que els regnes saxons a l'illa. Sense cap dubte, va influir el fet que els regnes angles de Northumbria, Mercia i Anglia Oriental incloïen el 80% del territori de l'Heptarquia i hi va correspondre la supremacia política durant els segles VI i VII, especialment durant els regnats d'Edwin de Northumberland i de Penda i Offa de Mercia. A aquesta supremacia política dels angles es va unir una primacia cultural, doncs els monestirs de Northumbria, especialment el de Lindisfarne, es van convertir en centres culturals de primer ordre, d'on van sorgir grans figures com Alcuino de York i Beda el Venerable, que van tenir una gran influència en el desenvolupament de la cultura de l'Europa merovíngia i carolíngia. A més, es presentava un fet que jugava en contra d'una hipotètica Saxonland: i és que al continent, a la frontera oriental del regne dels francs, s'assentava el poble dels saxons continentals, que després de ser sotmès per Carlemany, es va integrar en l'Imperi Carolingi i posteriorment en el Sacre Imperi. L'ús dels termes Anglia i angli esquivava molestes homonímies i evitava la possibilitat de confondre els anglosaxons amb els saxons del Continent.
En el marc dels propis anglosaxons, la Història Ecclesiastica Gentis Anglorum de Beda el Venerable marca una tendència. En aquesta obra, les paraules angli, angelfolc i gentis anglorum s'utilitzen en un doble sentit: En un sentit ampli, designen a tots aquells pobles de llengua germànica que van envair la Gran Bretanya a finals del segle V i principis del segle VI, ja fossin angles, juts o saxons. En un sentit estricte, tals termes es referien exclusivament a la tribu dels angles, excloent als juts i els saxons. Aquesta terminologia va ser acceptada fins i tot pels saxons de Wessex, que a partir d'Alfred el Gran, es titulaven a si mateixos com Rex Saxonum et Anglorum (reis dels angles). Sense cap dubte, va influir el fet que a partir del tractat de Wedmore (878) i la conquesta de Londres, àmplies zones habitades per angles caiguessin en poder del rei Alfred. Precisament va ser aquest monarca, el que, malgrat ser saxó, va fer tot el possible per patrocinar una identitat pananglesa entre els pobles de parla anglosaxona de Britannia. En les seves traduccions de les obres de Beda el Venerable s'usa el vocable englisc (anglès), i no saxisc (saxó), per referir-se a la llengua anglosaxona. A més, l'expressió "gentis Anglorum" és traduïda per Alfred amb el vocable Angelcynn (el poble dels anglesos). No en va, els reis de Wessex eren descendents del llegendari rei dels angles Offa (no confondre amb Offa de Mercia), que va regnar al Nord d'Alemanya segles abans de la gran migració a Britannia. Els reis dels anglosaxons, senyors ja a partir d'Athelstan de tot Anglaterra, van adoptar diferents títols com Rex Angulsæxna (rei dels anglosaxons) o Rex Anglorum (rei dels anglesos) i finalment el segle XI l'última expressió es va consolidar, i el vocable "anglesos" va desplaçar definitivament el de "saxons".
A les llengües celtes, el nom dels saxons va ser el que va tenir major arrelament, com per exemple: Sasana en gaèlic irlandès; Sasainn en gaèlic escocès; Lloegr per al territori, però Saeson com a gentilici, en gal·lès i Bro-Saoz en bretó..
[edita] Història
Abans de l'arribada dels romans, el territori que avui comprèn Anglaterra estava ocupat per tribus cèltiques. Roma va envair la Gran Bretanya al segle I, i s'hi va mantenir fins al segle IV.
Durant el segle V, diverses tribus germàniques (principalment angles, juts i saxons), van envair la Gran Bretanya, desplaçant-ne la cultura de les poblacions celtes originàries cap a l'oest (País de Gal·les i Cornualla) i al Nord (Escòcia i Cumbria). Aquesta invasió es coneix com a conquesta anglosaxona. A partir del segle VIII, Anglaterra va patir incursions constants per part dels vikings.
La Batalla de Hastings, el 1066, és un moment crucial de la història d'Anglaterra: els normands, capitanejats per Guillem el Conqueridor, derroten els saxons i envaeixen Anglaterra. Tot i que no desplacen la població originària, els normands ocupen totes les posicions de poder, formen la nova aristocràcia i imposen el seu sistema legal i fiscal.
[edita] Política
El 1707, amb l'Acte de la Unió, que va crear el Regne Unit, Anglaterra va deixar d'existir com a entitat política independent. Tot i que recentment s'ha restaurat el parlament escocès i creat una assemblea gal·lesa, de moment no hi ha cap parlament anglès - de fet, el govern britànic ha dit que en lloc de crear-ne, s'estima més dividir l'Anglaterra en regions i donar una assemblea legislativa a cada regió.
No hi ha cap moviment amb suport popular significatiu que promogui la independència d'Anglaterra del Regne Unit tot i que una part significativa de la població se sent més anglesa que britànica i no posaria impediments a la independència de les altres parts. Arran de la devolució escocesa i gal·lesa, creix el sentit nacionalista anglès, i existeixen entitats que demanen la restauració d'un parlament anglès, com ara la Campanya per a un Parlament Anglès. Té encara més suport popular la resolució del West Lothian Question: el fet que diputats escocesos i gal·lesos poden votar al parlament britànic sobre qüestions que només afecten Anglaterra.
[edita] Divisió administrativa
|
|||||
[edita] Vegeu també
| Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord |  |
 Anglaterra |  Escòcia |  Gal·les |  Irlanda del Nord |
|
Dependències de la Corona:  Guernsey|  Jersey |  illa de Man |
|
Territoris d'ultramar:  Anguilla |  Bermudes |  illes Caiman |  illes Falkland |  illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud |  Gibraltar |  Montserrat |  illes Pitcairn |  Saint Helena |  Territori Britànic de l'Oceà Índic |  illes Turks i Caicos | illes Verges Britàniques |
