Egipte
De Viquipèdia
 |
Aquest article tracta sobre l'Egipte actual. Per a la civilització antiga, vegeu Antic Egipte. |
|
|||||
| Lema nacional: Silenci i paciència, llibertat, socialisme, unitat | |||||
 |
|||||
| Idiomes oficials | Àrab | ||||
| Capital | El Caire 30º 2' N, 31º 13' E |
||||
| Ciutat més gran | El Caire | ||||
| Govern
President
Primer Ministre |
República Hosni Mubarak Dr Ahmed Nazif |
||||
| Superfície - Total - Aigua (%) |
1.001.449 km² (29è) 0,6% |
||||
| Població - Estimació 2006 - Cens 1996 - Densitat |
78.887.007 (15è) 59.312.914 74 hab/km² (93è) |
||||
| Moneda | Lliura egípcia (EGP) |
||||
| Fus horari - Estiu (DST) |
EET (UTC+2) EEST (UTC+3) |
||||
| Independència - Data |
del Regne Unit 28 de febrer del 1922 |
||||
| Himne nacional | Bilady, bilady, bilady | ||||
| Domini internet | .eg | ||||
| Codi telefònic | +{{{codi_trucada}}} |
||||
| Gentilici | Egipci, egípcia | ||||
Egipte (en egipci antic: Kemet, en copte: Kīmi, en àrab: مصر Miṣ, en àrab egipci: Máṣr), oficialment la República Àrab d'Egipte, és un Estat de l'Àfrica nord-oriental. Amb una extensió d'1.020.000 km2, inclou la península del Sinaí (considerada part de l'Àsia sud-occidental), mentre que la majoria del país se situa al nord d'Àfrica. Limita amb Líbia a l'oest, amb el Sudan al sud, amb la mar Roja a l'est, amb Israel al nord-est i amb la Mediterrània al nord.
Egipte és l'Estat més poblat del continent africà. La gran majoria de la població viu a les vores del riu Nil (uns 40,000 km2) i del canal de Suez. Hi ha extenses àrees del territori que són part del desert del Sàhara i que molt sovint estan deshabitades. La capital és El Caire, gran metròpoli de més de quinze milions habitants, i la segueixen en importància Alexandria, amb més de tres milions i mig, i Gizeh, dins l'aglomeració urbana cairota, amb més de dos milions; Shubra al-Khaymah (també dins l'aglomeració d'El Caire) i Port Saïd passen del mig milió d'habitants.
El país és famós per la seva antiga civilització i per alguns dels seus impressionants monuments, com ara les piràmides, el temple de Karnak o la Vall dels Reis. A hores d'ara, Egipte és àmpliament considerat el principal focus polític i cultural del món àrab.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
| km.t (Egipte) en jeroglífic |
||||
|
Un dels noms del país, en egipci antic és Kemet (kṃt), que significa "terra negra" (de kem, "negre"), i fa referència als dipòsits fèrtils negres de les inundacions periòdiques del riu Nil, i en oposició a la paraula deshret (dšṛt), que significa "terra vermella", en referència al desert. El nom va passar al copte—última evolució de la llengua egípcia— com a kīmi o kīmə, i al grec com a Χημία (Khēmía).
Miṣr és la transliteració del nom àrab i modern del país, que en àrab egipci és Maṣr. Aquesta paraula, d'origen semita del mateix arrel que la paraula hebrea מִצְרַיִם (Mitzráyim), que literalment vol dir "dos estrets", una referència a la separació dinàstica antiga de l'alt i el baix Egipte.[1] La paraula originalment presentava la connotació de "metròpoli" o "civilització", i també significa "país" o "terra de la frontera".
El nom català d'"Egipte" prové del llatí Aegyptus que es deriva al seu torn del grec antic Αίγυπτος (Aígyptos). El terme es deriva de l'egipci tardà: Hikuptah, nom de Memfis, una corrupció de l'egipci primer Hat-ka-Ptah, que significa "terra del ka [alma] de Ptah" el nom del temple del déu Ptah localitzat a Memfis. El nom en grec i els adjectius corresponents aigýpti, aigýptios, van passar al copte com a gyptios, kyptios i del copte a l'àrab com a qubṭī que es transformà en qubṭ, i precisament d'aquest mot prové la paraula catalana "copte".
Estrabó va formular una etimologia folklòrica en què el grec Aigyptos havia evolucionat com a nom compost del Aἰγαίου ὑπτίως (Aegaeon uptiōs) que vol dir "per sota de l'Ageu".
[edita] Geografia física
Egipte és un Estat de l'Àfrica septentrional amb una extensió d'aproximadament 1 milió de quilòmetres quadrats. És situat al nord-est del continent africà, tot i que inclou la península asiàtica del Sinaí. Limita al nord amb la mar Mediterrània, al nord-est amb Israel, a l'est amb la mar Roja, al sud amb Sudan i a l'oest amb Líbia. La major part del territori és desèrtic; només la franja fèrtil al llarg del riu Nil, el delta del Nil i altres oasis dispersos són habitables.
El Nil és l'element més important de la topografia d'Egipte, i divideix el territori en dues parts en creuar-lo de nord a sud amb una extensió de 1.200 km. Les franges o petites valls a les ribes del Nil són molt fèrtils i fecundes en comparació amb el desert que les envolten.[2] Fisiogràficament s'hi distingeixen quatre regions:
- el desert de Líbia o desert Líbic a l'oest del Nil, un altiplà, l'altitud del qual augmenta de la costa mediterrània cap al sud, i dividit per la depressió de Qattara;
- el desert Aràbic a l'est del Nil, format per una serralada costanera paral·lela a la mar Roja amb la qual limita a l'est, formada de materials cristal·lins i metamòrfics;
- la vall del Nil, i
- la península del Sinaí, un horst de forma triagular que uneix els continents asiàtic i africà, on es troba el punt més alt d'Egipte, el Katrina amb 2637 m.
Atesa la situació geogràfica i les característiques fisiogràfiques del territori, el clima d'Egipte és predominantment àrid, llevat de la costa nord, que gaudeix d'un clima de tipus mediterrani sec. La precipitació anual és molt baixa i no supera els 250 mm.[3] Les temperatures diürnes varien considerablement; de la mateixa manera hi ha una gran variació estacional, tot i que només s'hi distingeixen dos estacions: l'hivern i l'estiu. Les tempestes de sorra són molt comunes, i s'hi coneixen com a khamsins, que en àrab vol dir "cinquantes", ja que hom diu que n'hi ha, de tempestes de sorra, cinquanta dies de l'any.
[edita] Política i govern
[edita] Estructura política
La República Àrab d'Egipte és governada actualment d'acord amb la constitució de 1971, aprovada per referèndum l'11 de setembre. Segons la constitució Egipte és Estat democràtic i socialista, en què l'islam és la religió de l'Estat i l'àrab la llengua nacional. El govern està dividit en tres branques:
- l'autoritat executiva és ostentada pel president de la república, el cap d'Estat. El president, des del 2005, és elegit per vot popular per un període de sis anys, i pot ser reelegit indefinidament. El president designa un o més vicepresidents, el primer ministre i els altres ministres. El president és el comandant suprem de les forces armades.
- l'autoritat legislativa resideix en l'Assemblea del Poble, integrada per membres electes—la gran majoria—i membres designats pel president. L'Assemblea ha de tenir un nombre específic de dones. Els membres electes hi són elegits segons un mètode complex de representació proporcional per un període de cinc anys. El president no té la facultat per a dissoldre el Parlament si no n'aconsegueix l'aprovació del poble per mitjà d'un referèndum. Des de 1980, hi ha una Assemblea Consultiva, com a cambra alta, que pot proposar esmenes constitucionals i aconsella el president. A prop de dos-terços dels seus membres són elegits per vot popular, per un període de sis anys, mentre que la resta són designats pel president.
- l'autoritat judicial recau sobre una judicatura independent.
Tot i que constitucionalment Egipte és un sistema multipartidista i semi-presidencial, en què el poder executiu es divideix en funcions per al president i per al primer ministre, en la pràctica, el president té gairebé tota l'autoritat executiva. El president ha estat elegit en eleccions en què només hi ha un candidat, per més de 50 anys; el 2005 es van realitzar les primeres eleccions presidencials històriques en què van participar més candidats, després de l'aprovació de noves lleis per tal de "consolidar més llibertats i la democràcia".[4] Tanmateix, la nova llei conté restriccions diverses i estrictes que van prevenir que possibles candidats molt populars com ara Ayman Nour hi participessin, assegurant així la reelecció de Mubarak,[5] acompanyada de acusacions de frau i violència.[6]
El 19 de març, 2007 el parlament va aprovar trenta-quatre esmenes constitucionals que prohibeixen que els partits fessin ús de la religió com a fonament per a les activitats polítiques i permeten l'aprovació de noves lleis antiterroristes que reemplacen la legislació d'emergència vigent des de 1981. A més, donen al president l'autoritat per a dissoldre el parlament.[7] Els membres de l'oposició no hi van votar, i s'esperava un boicot en el referèndum com a protesta per les suposades violacions a les pràctiques democràtiques. Només el 27% dels votants registrats van participar en el referèndum. El 27 de maig, el govern va anunciar que el 75,9% dels que van participar en el referèndum van aprovar les esmenes constitucionals.
[edita] Divisió administrativa
Egipte es divideix en 26 governacions (en àrab: muhafazat, sing. muhafazah).
|
|
[edita] Economia
L'economia d'Egipte depèn principalment de l'agricultura, les exportacions del petroli i el turisme. Hi ha més de tres milions d'egipcis treballant a l'estranger, principalment a l'Aràbia Saudita, el Golf Pèrsic i Europa. Als Estats Units també hi ha una població significativa d'immigrants egipcis. La construcció de l'Alta Presa d'Assuan el 1971 i el Llac Nasser han alterat l'agricultura i l'ecologia del riu Nil i d'Egipte. Una població en creixement ràpid, sumats a la limitada i escassa terra arable i dependència en el Nil continuen afectant negativament l'economia.
El govern ha treballat per a preparar l'economia per al nou mil·leni mitjançant reformes econòmiques i grans inversions en comunicacions i infraestructures. Egipte ha rebut des de 1979 ajuda econòmica externa dels Estats Units (2.200 milions de dòlars/any). Els seus principals beneficis provenen del turisme i del trànsit marítim del Canal de Suez.
Les condicions econòmiques han començat a millorar considerablement després d'un període d'estancament des de l'adopció de polítiques més liberals per part del govern, també de l'increment dels beneficis i del mercat de valors. En el seu informe anual, l'FMI ha classificat Egipte com un dels països del món que emprenen més reformes econòmiques. Alguns dels principals punts de les reformes econòmiques inclouen una rebaixa radical de duanes, una nova llei d'impostos en vigor des de 2005 que redueix els impostos sobre les empreses d'un 40% a un 20%, que han comportat un augment del 100% en els beneficis dels impostos el 2006.
La Inversió estrangera directa a Egipte ha augmentat considerablement en els últims anys a causa de les mesures de liberalització portades a terme pel ministre d'inversions Mahmoud Mohieddin, sobrepassant els 6.000 milions de dòlars el 2006. Egipte sobrepassarà Sud-àfrica com a el màxim receptor d'Inversió Estrangera Directa el 2007 a Àfrica.
Un dels principals problemes de l'economia egípcia és la davallada de la riquesa de la població mitjana, ja que els preus dels béns bàsics continuen pujant mentre el poder adquisitiu de la població mitjana es perd. S'està millorant la infraestructura ferroviària mitjançant inversions del govern (3.000 milions de dòlars), amb de la promesa del govern egipci després de l'accident ferroviari del 2006, que va costar la vida a més de 100 persones.
[edita] Geografia humana i societat
[edita] Demografia
Egipte és el país més populós de l'Orient Mitjà i el segon més populós del continent africà, amb una població estimada de 78 milions de persones. Gairebé la meitat de la població es concentra a les vores del Nil—en especial el Caire i Alexandria— o a la regió del delta del Nil i a prop del canal de Suez. Aproximadament el 90% de la població és musulmana, i el 10% professen el cristianisme, en especial el cristianisme copte.[8]
Els egipcis són el grup ètnic més gran del país, el 94% de la població total.[8] Les minories ètniques són les tribus àrabs beduïnes que viuen als deserts orientals i a la península del Sinaí, els siwis, de parla berber, i les comunitats antigues núbies. També hi viuen comunitats tribals dels beja, concentrades al cantó sud-est del país, i alguns clans doms, que viuen al delta del Nil i a Faiyum els quals estan sent assimilats progressivament en incrementar-se la urbanització. L'antiga comunitat jueva, molt nombrosa en temps antics, ha desaparegut; només n'hi ha uns pocs. Algunes ruïnes històriques i arqueològiques jueves es troben a Alexandria, el Caire i altres ciutats.
[edita] Llengües
La llengua oficial d'Egipte és l'àrab, tot i que se'n parlen diversos dialectes, els quals poden diferir molt de la llengua original literària. La llengua àrab estàndard (al-fusha, àrab "clar") s'ensenya a les escoles i és la lingua franca del món àrab. Per contra, els dialectes modernes (coneguts com a al-ammiyahh, àrab "comú") tot i que difereixen entre si, es coneixen com a llengua àrab egípcia col·loquial. Hom distingeix tres dialectes:
- el dialecte dels beduïns del desert oriental i de la península del Sinaí;
- el dialecte dels beduïns del desert occidental
- el dialecte de l'Alt Egipte
- el dialecte d'el Caire
El dialecte d'el Caire és prominent, i ja que la ciutat és el centre de la indústria cinematogràfica del món àrab, aquest dialecte és entès per tot els parlants de l'àrab.[2]
[edita] Cultura i oci
La cultura egípcia té més de cinc mil anys de història escrita. L'Antic Egipte va ser una de les primeres civilitzacions humanes amb una cultura complexa, diferenciada i estable que va influenciar altres cultures d'Europa, de l'Orient Mitjà i d'Àfrica. Després de l'era faraònica, tanmateix, Egipte va ser influenciat per l'hel·lenisme, el cristianisme i la cultura musulmana. En l'actualitat, molts aspectes de la cultura antiga d'Egipte coexisteixen i interactuen amb altres elements posteriors, així com la influencia de la cultura occidental. La capital d'Egipte, el Caire, és la ciutat més gran d'Àfrica, i per molts mil·lennis ha estat un centre d'aprenentatge, cultura i comerç.
[edita] Renaixement
Les obres de l'erudit del segle XIX, Rifa'a et-Tahtawi van donar llum al Renaixement egipci i van marcar la transició de l'Egipte medieval a l'Egipte modern. Les seves obre van renovar l'interès en l'Antic Egipte i van exposar la societat egípcia als principis de la Il·lustració. Tahtawi va cofundar, amb el reformador de l'educació Ali Mubarak, una escola nadiua d'egiptologia inspirant-se en els erudits medievals egipcis com ara Suyuti i Maqrizi, els quals havien estudiat la història i la llengua de l'època Antiga. El Renaixement egipci va continuar fins el segle XX a través de les obres de Muhammad Abduh, Ahmed Lufti el-Sayed, Tawfiq el-Hakim, Louis Awad, Qasim Amin, Salama Moussa, Taha Hussein i Mahmoud Mokhtar. Van formar un camí liberal per que Egipte expressés el seu compromís amb la llibertat individual, el secularisme i la fe en la ciència per fer progrés.[9]
[edita] Les belles arts
Els egipcis van ser una de les primeres grans civilitzacions a codificar elements de disseny en l'art i en l'arqutiectura. Les pintures murals, al sevei dels faraons, van seguir un codi rígid de regles i significats visuals. La civilització egípcia és reconeguda per les seves piràmides colossals i tombes. Alguns exemples són les Piràmides de Djoser dissenyades per l'arquitecte i enginyer Imhotep, l'Esfinx, i el temple d'Abu Simbel. L'art modern i contemporani d'Egipte és divers, des de l'arquitectura veràncula de Hassan Fathy i Ramses Wissa Wassef a les famoses escultures de mahmoud Mokhtar i la iconografia copta d'Issac Fanous.
El Teatre d'Òpera d'el Caire és el centre d'arts escèniques més important d'Egipte. A més, el Caire és el centre de la indústria cinematogràfica, televisiva i musical no només del país sinó tot el mon àrab, amb més de 30 canals de satèl·lit i més cent pel·lícules produïdes a l'any. El festival de cine anual d'el Caire és un dels onze festivals de classe mundial, segons la Federació Internacional dels Productors de Cine.[10]
La literatura constitueix un element important en la vida d'Egipte. Els novel·listes i poetes egipcis van ser un dels primers a experimentar amb els estils moderns de la literatura àrab, i les formes que van desenvolupar han estat imitades per tot l'Orient Mitjà. La primera novel·la egípcia moderna, Zaynab per Muhammad Husayn Haykal va ser publicada el 1913 en el dialecte àrab egipci. El novel·lista egipci Naguib Mahfouz va ser el primer escriptor en llengua àrab a guanyar el Premi Nobel en Literatura. Hi ha escriptores egípcies,com ara Nawal El Saadawi, conegudes pel seu activisme feminista. La poesia vernacular és, potser el gènere literari més popular entre els egipcis amb les representacions de les obres d'Ahmed Fouad Negm, Salah Jaheen i Abdel Rahman el-Abnudi.
La música egícpia és una combinació rica d'elements nadius, mediterranis, africans i occidentals. En l'Antiguitat, els egipcis tocaven apres i flautes així com dos instruments autòctons: el ney i el llaüt egipci o oud. La música contemporània egípcia inclou les obres creatives d'Abdu-l Hamuli, Almaz i Mahmud Osman, que van influenciar altres músics prominents com ara Sayed Darwish, Umm Kulthum, Mohammed Abdel i Abdel Halim Hafez.
[edita] Història
- Article principal: Història d'Egipte
Hi ha evidència de presència humana a la vall del Nil des del Paleolític com ara artefactes i petroglifs a les vores del Nil i als oasis del desert. El 10.000 aC, una cultura de caçadors-recol·lectors i pescadors reemplaçaren una cultura anterior que molia grans. Els canvis climàtics o l'excés en l'ús de les àrees pastorals dessecaren les àrees verds formant el Sàhara. Les tribus antigues començaren a emigrar al riu Nil on desenvoluparen una economia agrícola i una societat més centralitzada.[11]
Al voltant del 6000 aC, ja havien aparegut a la vall del Nil l'agricultura organitzada i la construcció d'edificis de gran magnitud. Durant el Neolític, diverses cultures predinàstiques s'hi desenvoluparen de manera independent a l'Alt i Baix Egipte. La cultura badariana i els successors de Naqada són considerats els precursors de la civilització dinàstica egípcia. Tot i que s'havien format altres comunitats al nord que coexistien amb les comunitats de l'Alt Egipte, romangueren culturalment separats, però units per mitjà del comerç. L'evidència més antiga dels jeroglífics egipcis aparegué durant el període predinàstic a Naqada, a prop del 3200 aC.[12]
| tAwy ('Dues Terres') en jeroglífic |
||
|
Es formà un regne unificat a prop del 3150 aC pel rei Menes, inaugurant una sèrie de dinasties egípcies que governaren Egipte per tres mil·lennis. A partir de llavors, els egipcis es referien al seu país unificat com a tawy, que vol dir "dues terres" i després com a kemet, la "terra negra" en referència al dipòsits de terra fèrtil negra del riu Nil. La cultura egípcia florí durant aquest període, única en la seva religió, l'art, la llengua i els seus costums. Les primeres dues dinasties de l'Egipte unificat prepararen el període del Regne Antic, c. 2700 al 2200 aC, conegut per les seves piràmides, sobretot la piràmide de Djoser de la tercera dinastia i les piràmides de Gaza de la quarta dinastia.
El Primer Període Intermedi d'Egipte començà en un temps d'agitació política. Les abundants inundacions del Nil i l'estabilització del govern, tanmateix, permeteren la propseritat del país durant el Regne Mitjà c. 2040 aC en què destacà el regnat del faraó Amenemhet III. Un segon període de desunió, conegut com el Segon Període Intermedi, fou herald de la primera dinastia estrangera, del poble semita dels hiskses. Els invasors hikses prengueren la major part del Baix Egipte a prop del 1650 aC i fundaren una nova capital a Avaris. Foren fets fora per una força de l'Alt Egipte encapçalada per Amosis I que fundà la 18a dinastia i mogué la capital de Memfis a Tebes.
El Nou Regne (c.1550−1070 aC) començà amb la 18a dinastia la qual protagonitzà l'Egipte com a potència i que estengué l'imperi fins a Jebel Barkal a Núbia i incloïa diverses regions del Llevant a l'est. Aquest període és famós pels faraons Hatshepsut, Thutmosis III, Akhenaton i la seva esposa Nefertiti, Tutankamon i Ramsès II. Les primeres expressions monoteistes sorgiren en aquest període en l'atenisme. Els contactes freqüents amb altres nacions portaren noves idees al Nou Regne. El país fou envaït posteriorment pels libis, nubis i assiris, però els egipcis els feren fora i prengueren de bell nou el control del seu país.
La 30a dinastia fou l'última dinastia nadiua a governar durant el període faraònic; Egipte caigué en mans dels perses el 343 aC, amb la derrota de l'últim faraó nadiu, Nectanebo II. Després Egipte passà a mans dels grecs i després dels romans. Així començà un període de dominació estrangera de més de dos mil anys.
Abans que Egipte es convertís en part de l'Imperi Bizantí, el cristianisme hi havia estat portat per Sant Marc l'evangelista, el primer segle dC. El regne de Dioclecià marcà la transició de l'Imperi Romà a l'Imperi Bizantí a Egipte, acompanyat d'un gran nombre de cristians egipcis. El Nou Testament ja havia estat traduït a l'egipci. Després del Concili de Calcedònia el 451 dC, s'establí fermament l'Església Copta Egípcia.[13]
Els bizantins pogueren reprendre el control després d'una breu invasió persa al començament del segle VII, però el 639 fou envaïda pels àrabs musulmans, que hi portaren l'islam sunni. En aquest període els egipcis començaren a combinar llur nova fe amb llurs creences i pràctiques nadiues que havien sobreviscut a través del cristianisme copte, i així sorgiren les ordres del sufisme que han sobreviscut fins ara.[14] Els governadors musulmans, anomenats pel califat islàmic controlaren Egipte durant els sis segles següents, incloent-hi un període en què fou seu del califat sota els fatimites. Amb la fi de la dinastia aiúbida els mamelucs, una casta militar turca-circassiana, prengué el control del país el segle XIII. Continuaren governant fins la conquesta d'Egipte pels turcs otomans el 1517.
La breu invasió francesa d'Egipte, encapçalada per Napoleó Bonapart el 1798 tingué un impacte social important en el país i la seva cultura. Els egipcis foren exposats als principis de la Revolució Francesa i tingueren l'oportunitat de practicar una certa autonomia.[15] Després de l'evacuació de les tropes franceses esclatà una sèrie de guerres civils entre els turcs otomans, els mamelucs i els mercenaris albanesos, a la fi de les quals l'albanès Mehmet Alí prengué el control d'Egipte. El 1085 fou designat com el virrei otomà. Dirigí una campanya de modernització i d'obres públiques que incloïa diversos projectes d'irrigació, reformes agràries i la industrialització, que el seu successor Isma'il Pasha continuà i estengué.
El 1866, es fundà l'Assemblea de Delegats com a institució de consell per al govern. Els membres de l'Assemblea foren electes de totes les regions d'Egipte i tingué una influència significativa en les decisions governamentals.[16] Després de la construcció del Canal de Suez el 1869, Egipte es convertí en un centre mundial de comerç i transportació. No obstant, el país s'endeutà severament amb les potències europees. Com a resultat, el Regne Unit prengué el control del govern d'Egipte el 1882 per a protegir els seus interessos financers, especialment dels interessos en el Canal de Suez.
Poc després de la intervenció política, el Regne Unit envià tropes a Alexandria i a la zona del canal prenent avantatge de la debilitat militar d'Egipte. Amb la derrota de l'exèrcit egipci en la Batalla de Tel el-Kebir, les tropes britàniques arribaren a El Caire i destituïren el govern nacionalista i les forces armades egícpies. Tècnicament, Egipte continuà com a província otomana fins el 1914, any en què el Regne Unit formalment declarà un protectorat sobre Egipte i destituí l'últim khedive Abbas Hilmi II. El seu oncle, Hussein Kamal fou designat com a sultà.[17]
Entre 1882 i 1906 es començà a formar un moviment nacionalista per la independència. L'incident de Dinshaway motivà els egipcis a prendre accions més directes en contra de l'ocupació britànica. Es fundaren els primers partits polítics. Després de la Primera Guerra Mundial, Saad Zaghlul i el Partit Wafd dirigiren el moviment nacionalista egipci i aconseguiren la majoria de l'Assemblea Legislativa local. Quan els britànics exiliaren Zaghlul i els seus associats el 8 de març, 1919, el país s'aixecà en la seva primera revolució moderna. El Regne Unit declarà la independència unilateral d'Egipte el 22 de febrer, 1922.[18]
El nou govern egipci escrigué i promulgà una nova constitució el 1923 basada en el sistema parlamentari de representació. Saad Zaghlul fou electe com a primer ministre d'Egipte el 1924. El 1936 es signà el Tractat Angloegipci de 1936. La inestabilitat del govern, causada pels romanents del control britànic i la influència del rei obriren pas a un cop d'Estat que destituí la monarquia i dissolgué el parlament, esdeveniment conegut com la revolució egípcia de 1952. Els militars en el Moviment dels Oficials Lliures, forçaren el rei Faruq a abdicar a favor del seu fill Fuad II d'Egipte. El 18 de juny, 1953, es declarà la República d'Egipte, i el general Naguib, que seria titllat de dictador i eliminat del poder pel consell de la revolució. Nasser prengué el poder com a president i declarà la independència plena d'Egipte del Regne Unit el 18 de juny, 1956. La nacionalització del canal de Suez que emprengué el 26 de juny, 1956 provocà una crisi política però hi permeté la llibertat de navegació excepte per a Israel que consideraren el gran enemic d'Egipte i que s'havia constituït com a Estat independent el 1948. El 1958 l'Egipte, i a instàncies dels sirians, es fusionà amb Síria per formar la República Àrab Unida, presidida pel mateix Nasser i capdavantera del panarabisme.[19] No obstant, Síria se'n separà el 1961. El 1964 es promulgà una nova constitució que nacionalitzà el 90% de les empreses i creà un partit únic, la Unió Socialista Àrab.
Després de derrota en la Guerra dels Sis Dies en què Israel havia envaït i ocupat el Sinaí Nasser presentà la seva renúncia, que l'Assemblea l'obligà a retirar. Tres anys després, Nasser morí i fou succeït per Anwar Sadat. Sadat canvià la política exterior, anteriorment aliat a la Unió Soviètica, i s'apropà als Estats Units i expulsà els consellers soviètics el 1972. Inicià una política de reforma econòmica coneguda com la Infitah, i alhora prengué accions dràstiques en contra de l'oposició religiosa i secular.
El 1973 Egipte amb Síria iniciaren la Guerra del Yom Kippur, un atac sorpresa en contra de les forces israelianes que ocupaven la península del Sinaí i les Alts del Golan des de la Guerra dels Sis Dies. Tots dos, els Estats Units i la Unió Soviètica hi intervingueren i aconseguiren un cessament al foc. Tot i que no fou un èxit militar, la majoria dels historiadors afirmen que la Guerra del Yom Kippur fou una victòria política per a Sadat que el permeté recuperar el Sinaí després a canvi de signar la pau amb Israel el 1979, després d'una visita històrica. Aquesta iniciativa de Sadat provocà una gran controvèrsia en el món àrab, per la qual Egipte fou expulsat de la Lliga Àrab, tot i que tenia el suport de la gran majoria dels ciutadans egipcis.[20] Sadat fou assassinat per un soldat fonamentalista religiós a El Caire el 1981. Fou succeït per Hosni Mubarak. Des de 1991, Mubarak ha emprés diverses accions ambicioses de reforma econòmica per tal de reduir el sector públic i expandir el sector privat; tanmateix, no hi ha hagut un procés paral·lel de reforma política.
[edita] Vegeu també
- Antic Egipte
- Història de l'antic Egipte (3000 aC - 332 aC)
- Egipte (mitologia)
[edita] Referències
- ↑ Biblical Hebrew E-Magazine. January, 2005
- ↑ 2,0 2,1 Egypt. Encyclopedia Britannica. Data d'accés: 22 d'abril, 2008
- ↑ El clima. Egipte. L'Enciclopèdia Catalana. Data d'accés: 22 d'abril, 2008
- ↑ Business TodayEGYPT. Mubarak throws presidential race wide open. Març 2005.
- ↑ Lavin, Abigail. Democracy on the Nile: The story of Ayman Nour and Egypt's problematic attempt at free elections. 27 de març, 2006
- ↑ Murphy, Dan. Egyptian vote marred by violence. Christian Science Monitor. 26 de maig, 2005
- ↑ Anger over Egypt vote timetable BBC News.
- ↑ 8,0 8,1 Egyptian people section from the World Factbook. World Fact Book. Data d'accés: 29 de gener,2007.
- ↑ Jankowski, James. "Egypt and Early Arab Nationalism" in Rashid Khalidi, ed. The Origins of Arab Nationalism. New York: Columbia University Press, 1990
- ↑ Cairo Film Festival information.
- ↑ Midant-Reynes, Béatrix. The Prehistory of Egypt: From the First Egyptians to the First Kings. Oxford: Blackwell Publishers.
- ↑ Bard, Kathryn A. Ian Shaw, ed. The Oxford Illustrated History of Ancient Egypt. Oxford: Oxford University Press, 2000. p. 69.
- ↑ Kamil, Jill. Coptic Egypt: History and Guide. Cairo: American University in Cairo, 1997. p. 39
- ↑ El-Daly, Okasha. Egyptology: The Missing Millennium. London: UCL Press, 2005. p. 140
- ↑ Vatikiotis, P.J. The History of Modern Egypt. 4th edition. Baltimore: Johns Hopkins University, 1992, p. 39
- ↑ Jankowski, James. Egypt: A Short History. Oxford: Oneworld Publications, 2000. p. 83
- ↑ Jankowski, op cit., p. 111
- ↑ Jankowski, op cit., p. 112
- ↑ La República Àrab d'Egipte. La història. Egipte. L'Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Vatikiotis, p. 443
[edita] Enllaços externs
.svg/20px-Flag_of_the_Canary_Islands_(simple).svg.png){kind=small}
.svg/20px-Flag_of_Madagascar_(bordered).svg.png){kind=small}
.svg/20px-Flag_of_Réunion_(Local).svg.png){kind=small}
| Lliga Àrab |  |
|---|---|
 Algèria |  Aràbia Saudita | .svg/20px-Flag_of_Bahrain_(bordered).svg.png){kind=small} Bahrain |  Comores |  Djibouti |  Egipte |  Emirats Àrabs Units |  Iemen |  Iraq |  Jordània |  Kuwait |  Líban |  Líbia |  Marroc |  Mauritània |  Oman |  Palestina | .svg/20px-Flag_of_Qatar_(bordered).svg.png){kind=small} Qatar |  Síria |  Somàlia |  Sudan |  Tunísia |
|
| Organització de la Conferència Islàmica |  |
|---|---|
 Afganistan |  Albània | Aràbia Saudita | Algèria |  Azerbaijan | Bahrein |  Bangla Desh |  Benín |  Brunei |  Burkina Faso |  Camerun | Comores |  Costa d'Ivori | Djibouti | Egipte | Emirats Àrabs Units |  Gabon |  Gàmbia |  Guinea |  Guinea Bissau |  Guyana | Iemen | .svg/20px-Flag_of_Indonesia_(bordered).svg.png){kind=small} Indonèsia | Iraq |  Iran | Jordània |  Kazakhstan |  Kirguizistan | Kuwait | Líban | Líbia |  Malàisia |  Malawi |  Maldives |  Mali | Marroc |  Moçambic |  Níger |  Nigèria | Oman | .svg/20px-Flag_of_Pakistan_(bordered).svg.png){kind=small} Pakistan | Palestina | Qatar |  Senegal |  Sierra Leona | Síria | Somàlia | Sudan |  Surinam |  Tadjikistan |  Togo | Tunísia |  Turkmenistan |  Turquia |  Txad |  Uganda |  Uzbekistan | |
|
[[ht:Ejip]
