Imperi Bizantí

De Viquipèdia

Βασιλεία Ῥωμαίων Imperi Romà (Bizantí)
(Emblema de la Dinastia Paleòleg) Βασιλεὺς Βασιλέων Βασιλεύων Βασιλευόντων (Grec: «Rei de reis i senyor de senyors»)
Cronologia
667 aC	Es funda la ciutat de Bizanci (futura Constantinoble).
330	Constantí I estableix la capital a Constantinoble.
395	Divisió permanent de l'Imperi Romà després de la mort de Teodosi I.
527	Justinià I emperador.
532-537	Justinià I construeix l'església de Santa Sofia.
533-554	Els exèrcits de Justinià reconquereixen Àfrica i Itàlia als vàndals i ostrogots.
568	Els llombards envaeixen Itàlia.
634-641	Pèrdua d'Egipte, Síria i Palestina als àrabs. Posteriorment també es perd Àfrica i Sicília.
730-787 813-843	Controvèrsia iconoclasta. Pèrdua de la majoria de territoris italians.
843-1025	Dinastia macedònica: recuperació i esplendor.
1018	Incorporació de Bulgària a l'imperi sota Basili II.
1054	Separació de l'Església de Constantinoble de Roma.
1071	Batalla de Manzikert: pèrdua de bona part de l'Àsia Menor. Els normands conquereixen els darrers enclavaments a Itàlia.
c. 1150	Es completa la recuperació de gairebé tota la costa d'Àsia Menor.
1176	Batalla de Miriocèfal: derrota davant l'Imperi Seljúcida i final dels intents de recuperar l'altiplà d'Anatòlia.
1204	Captura de Constantinoble pels croats. Creació de l'Imperi Llatí.
1261	Miquel VIII Paleòleg, reconquereix Constantinoble.
1453	Conquesta de Constantinoble per l'Imperi Otomà. Fi de l'imperi bizantí.

L'Imperi Bizantí (en grec Βυζαντινή Αυτοκρατορία), és el terme utilitzat des del segle XIX per descriure la part de l'Imperi Romà de cultura eminentment grega; per això també és anomenat Imperi Romà d'Orient. La seva existència es perllonga al llarg de l'edat mitjana (segle IV – 1453) i va tenir per capital Constantinoble.

Taula de continguts 1 Data inicial i final de l'Imperi 2 La denominació Imperi Bizantí 3 Història 3.1 Del segle III al segle V 3.2 L'era de Justinià (527-565) 3.3 Els anys foscos i la reorganització de l'imperi 3.4 El renaixement macedònic 3.5 L'amenaça turca i les croades 3.6 El desmembrament de l'imperi 4 El món bizantí 4.1 Demografia 4.2 Economia 4.2.1 L'agricultura i la indústria 4.2.2 El comerç 4.3 Organització política i administrativa 4.3.1 L'emperador 4.4 L'exèrcit 4.5 La religió 5 Cultura i Art 5.1 La llengua 5.2 La literatura 5.3 L'arquitectura 5.4 L'escultura, els mosaics i la pintura 5.5 La música 6 Llegat 7 Referències 8 Bibliografia 8.1 En castellà 9 Vegeu també 10 Enllaços externs

[edita] Data inicial i final de l'Imperi

No hi ha consens sobre la data d'inici de l'Imperi Bizantí:

• Per a alguns autors la data clau és la fundació de Constantinoble l'any 330.
• D'altres opten per la data de la mort de Teodosi I (395), que va ser el moment en que l'Imperi Romà va quedar definitivament dividit en dues meitats, l'oriental i l'occidental.
• N'hi ha que pensen que és a partir del moment en què va ser deposat el darrer emperador de l'Imperi Romà d'Occident, Ròmul August, l'any 476.
• Fins i tot algú va més enllà i creu que és a partir d'Heracli, cap el 620, quan el llatí va ser oficialment substituït pel grec.^[1]

Sobre la data final, hi ha acord en establir que la desaparició de l'Imperi Bizantí es va produir el 1453 amb la caiguda de Constantinoble a mans de Mehmet II, soldà de l'Imperi Otomà.

[edita] La denominació Imperi Bizantí

Els seus habitants l'anomenaven simplement «Imperi Romà» i ells es consideraven «romans»; mentre, els habitants dels territoris occidentals parlaven de l'«Imperi dels Grecs»^[2] o l'«Imperi de Constantinoble». El nom d'«Imperi Bizantí» és un terme modern que hagués desorientat als seus contemporanis. El nom original de l'Imperi en grec era Romania (Ρωμανία) o Basileía Romaíon (Βασιλεία Ρωμαίων), traducció directa del nom en llatí de l'Imperi Romà, Imperium Romanorum. L'expressió «Imperi Bizantí» prové de Bizanci, l'antic nom de Constantinoble, i és una creació de l'historiador alemany Hieronymus Wolf, qui el 1557, un segle després de la caiguda de Constantinoble, el va utilitzar a la seva obra Corpus Historiae Byzantinae. Amb aquesta denominació va designar l'imperi existent durant aquest període de la història en contraposició a les cultures grega i romana de l'antiguitat clàssica. El terme no es va començar a consolidar fins al segle XVII, quan va ser popularitzat per autors francesos, com Montesquieu.^[3]

L'èxit del terme pot tenir una certa relació amb el rebuig històric d'Occident de considerar l'Imperi Bizantí com l'hereu legítim de l'Antiga Roma, rebuig alimentat des que en el segle IX Carlemany i els seus successors van esgrimir el document apòcrif conegut com Donació de Constantí per proclamar-se emperadors romans, amb la connivència del Papat. Des d'aquesta època, el títol Imperator Romanorum (emperador dels romans) va quedar reservat als sobirans del Sacre Imperi Romanogermànic, mentre que l'emperador de Constantinoble era anomenat a occident Imperator Graecorum (emperador dels grecs), i els seus dominis, Imperium Graecorum, Graecia, Terra Graecorum o fins i tot Imperium Constantinopolitanus.

Més tard, la paraula «bizantí» va adquirir un sentit pejoratiu, com a sinònim de decadent, a causa de l'obra d'historiadors com Edward Gibbon, William Lecky o el propi Arnold J. Toynbee que, comparant la civilització bizantina amb l'antiguitat clàssica, van veure la història de l'Imperi Bizantí com un període de decadència prolongat. Va influir segurament també en aquesta apreciació el punt de vista dels croats provinents dels regnes de l'Europa occidental que van visitar l'imperi a partir de finals del segle XI.

[edita] Història

[edita] Del segle III al segle V

Història de Grècia
Civilització egea	abans del 1600 aC
Civilització micènica	ca. 1600 aC – 1200 aC
Edat fosca grega	ca. 1200 aC – 800 aC
Antiga Grècia	776 aC – 323 aC
Grècia hel·lenística	323 aC – 146 aC
Grècia romana	146 aC – 330 dC
Imperi bizantí	330 dC – 1453 dC
Grècia otomana	1453 dC – 1832 dC
Grècia moderna	després del 1832 dC

A finals del segle III Dioclecià va instituir el règim de govern conegut amb el nom de tetrarquia per tal d'assegurar el control de l'Imperi Romà i fer més eficient la seva administració: l'Imperi va ser dividit en dues meitats governades per dos emperadors (augusts o augusti), cada un dels quals incorporava al govern un «viceemperador» i futur hereu (cèsars o caesares). Després de l'abdicació de Dioclecià el sistema va perdurar pocs anys i es va obrir una període de guerres civils que no van concloure fins el 324 quan Constantí I va unificar ambdues parts de l'Imperi. Constantí va reconstruir la ciutat de Bizanci que seria la nova capital 330, i la va anomenar Nova Roma, tot i que popularment se la coneixia amb el nom de Constantinoble (en grec, Constantinoupolis o ciutat de Constantí). La nova administració va instal·lar-se en la capital que tenia una situació estratègica envejable ben situada al nus de les rutes comercials més importants de la Mediterrània oriental.

A la mort de l'emperador Teodosi (395) l'Imperi es va dividir definitivament: Honori, el seu fill gran, va heretar-ne la meitat occidental amb capital a Roma, mentre que al seu altre fill, Arcadi, li va correspondre la meitat oriental amb capital a Constantinoble. Per a la majoria dels autors és a partir d'aquest moment quan comença pròpiament la història de l'Imperi Bizantí que es perllongaria durant gairebé un mil·lenni.

L'Imperi Romà d'Occident va desaparèixer com a tal el 476, quan el jove Ròmul August va ser deposat pel cabdill germànic Odoacre, però a l'Imperi d'Orient els successors de Teodosi van ser capaços de conjurar les successives invasions de pobles bàrbars:

• Els visigots van ser desviats cap a Occident per l'emperador Arcadi (395-408).
• El seu successor, Teodosi II (408-450), va reforçar les muralles de Constantinoble i la va convertir en una ciutat inexpugnable (de fet, no seria conquerida per tropes estrangeres fins el 1204), i va aconseguir evitar la invasió dels huns mitjançant el pagament de tributs fins que després de la mort d'Àtila (453) aquests van deixar de representar un perill.
• Zenó (474-491) va evitar la invasió dels ostrogots de Teodoric, que es van dirigir cap a Itàlia.

[edita] L'era de Justinià (527-565)

Durant el regnat de Justinià I (527-565) l'Imperi es va expandir. L'emperador va iniciar un programa de reformes i d'iniciatives militars amb les que va restaurar les fronteres de l'antic Imperi Romà. Així, mentre a la frontera oriental va detenir els projectes expansionistes de l'emperador persa Cosroes I, va emprendre una sèrie de guerres de conquesta a la part occidental:

• Entre 533 i 534 un exèrcit sota comandament del general Belisari va conquerir el regne dels vàndals, a l'antiga província romana d'Àfrica. El territori, una vegada pacificat, va ser governat per un funcionari denominat magister militum.
• Entre 535 i 536, Belisari va arrabassar als ostrogots Sicília i el sud d'Itàlia, arribant fins a Roma. Després d'una breu recuperació militar dels ostrogots (541-551), un nou exèrcit bizantí, comandat aquesta vegada per Narsès, finalment va annexionar tota Itàlia a l'Imperi, establint la capital dels territoris conquerits a Ravenna.
• El 552 els bizantins van intervenir en disputes internes de la Hispània visigoda i van annexionar-se extensos territoris del sud de la Península Ibèrica. La presència bizantina a Hispània es perllongà fins a l'any 620.

L'època de Justinià no solament destaca pels seus èxits militars sinó que sota el seu regnat Bizanci va viure una època d'esplendor cultural, malgrat la clausura de l'Acadèmia d'Atenes. Cal destacar, entre moltes d'altres, les figures dels poetes Nonos de Panòpolis i Pau Silenciari, l'historiador Procopi i el filòsof Joan Filopó. Entre 528 i 533, una comissió nomenada per l'emperador va codificar el dret romà en l'anomenat Corpus Iuris Civilis, fent possible així la transmissió a la posteritat d'un dels llegats del món antic més importants. Al mateix temps es portaran a terme grans obres arquitectòniques com l'església de Santa Sofia, construïda pels científics Antemi de Tralles i Isidor de Milet.

És motiu de debat el fet que el gran programa militar i cultural de Justinià, que certament dugué al límit les capacitats de l'estat i de la hisenda imperial, van precipitar l'imperi cap a una crisi que s'iniciaria després de la mort de Justinià i arribaria al seu punt culminant a mitjans del segle VII.

[edita] Els anys foscos i la reorganització de l'imperi



El segle VII comença amb la crisi provocada per l'espectacular ofensiva del monarca sassànida Cosroes II, que amb les seves conquestes a Egipte, Síria i Àsia Menor va arribar a amenaçar l'existència mateixa de l'Imperi. Aquesta situació va ser aprofitada per altres enemics de Bizanci, com els àvars i els eslaus, que van posar setge a Constantinoble el 626. L'emperador Heracli va ser capaç, després d'una guerra llarga i esgotadora, de rebutjar l'atac d'àvars i eslaus i de derrotar totalment els perses l'any 628.

Tanmateix, pocs anys després, entre el 633 i el 645, la fulgurant expansió de l'Islam arrabassà per sempre a l'Imperi, exhaust per la guerra contra Pèrsia, les províncies de Síria, Palestina, Àfrica i Egipte. A mitjans del segle VII les fronteres es van estabilitzar; tot i que els àrabs van continuar pressionant i van arribar a amenaçar la capital, la superioritat naval bizantina, les magnífiques fortificacions i el monopoli del «foc grec», van protegir Bizanci.

Uns anys més tard l'emperador Constantí IV (668-685) es veié obligat a acceptar la creació del regne independent dels búlgars a la província de Mèsia. Durant tota aquesta època, a més, diversos pobles eslaus es van instal·lar als Balcans, arribant fins i tot al Peloponès. Pel que fa a la part occidental, la invasió dels llombards va fer molt més precari el domini bizantí sobre Itàlia.

Entre els anys 726 i 843, l'Imperi Bizantí va ser esquinçat per les lluites internes entre els iconoclastes, partidaris de la prohibició de les imatges religioses, i els iconòduls, contraris a la prohibició. La primera època iconoclasta es va prolongar des del 726, any en què Lleó III (717-741) va suprimir el culte a les imatges, fins el 783 quan aquest culte va ser restablert pel II Concili de Nicea. La segona va tenir lloc entre 813 i 843, any en que va ser restablerta definitivament l'ortodòxia.

Malgrat una certa decadència militar, política i econòmica de l'Imperi, cal destacar el fet que l'imperi va seguir existint. Per això actualment els historiadors consideren que, malgrat l'aparent decadència d'aquests segles, la supervivència de l'estat bizantí fou deguda a la fortalesa de tota l'estructura social i política i a les importants reformes dels emperadors de l'època. En aquest sentit, cal tenir presents alguns fets significatius:

• Uniformització cultural i religiosa: la pèrdua davant l'Islam de les províncies de Síria, Palestina i Egipte va portar com a conseqüència una major uniformització de l'Imperi, ja que van desaparèixer els grans nuclis del monofisisme i el 843 es va poder culminar, finalment, la unitat religiosa. Els territoris que l'Imperi conservava a mitjans del segle VII eren de cultura fonamentalment grega i el llatí va ser definitivament abandonat en favor del grec.
• Reorganització territorial: el segle VII, probablement en època de Constant II (641-668), l'Imperi es va dotar d'una nova organització territorial que va fer més eficaç la seva defensa. El territori bizantí es va organitzar en themas, districtes militars que eren alhora circumscripcions administratives, i el governador dels qual i cap militar, el strategos, gaudia d'una àmplia autonomia.
• Ruralització: la pèrdua de les províncies del sud, on més desenvolupament havien assolit l'artesania i el comerç, va implicar que l'economia bizantina passés a ser essencialment agrària. La irrupció de l'Islam a la Mediterrània a partir del segle VIII va dificultar les rutes comercials. Va decréixer la població i la importància de les ciutats en el conjunt de l'Imperi, en tant que començava a desenvolupar-se una nova classe social, l'aristocràcia latifundista, especialment a l'Àsia Menor.

[edita] El renaixement macedònic

El final de les lluites iconoclastes va permetre un desenvolupament important de l'Imperi, visible ja durant el regnat de Miquel III (842-867), últim emperador de la dinastia amoriana, i, sobretot, durant els gairebé dos segles (867-1056) en què Bizanci va ser regit per la dinastia macedònica. Aquest període és conegut pels historiadors com el «renaixement macedònic». D'altra banda la crisi que pateix el califat abbàssida, principal enemic de l'Imperi a orient, debilita considerablement l'ofensiva islàmica.

Tot i així, els nous estats musulmans que van sorgir com a resultat de la dissolució del califat, principalment els aglàbides del nord d'Àfrica i el Califat fatimita d'Egipte, reactivaria la lluita amb els bizantins per la supremacia a la Mediterrània oriental:

• En el segle IX, Creta seria conquerida pels musulmans el 824 i després arrabassarien definitivament Sicília a l'Imperi.
• En la segona meitat del segle X els bizantins iniciarien ofensives importants contra l'Islam, i van recuperar territoris perduts molts segles abans. Nicèfor Focas (963-969) va reconquerir el nord de Síria, incloent la ciutat d'Antioquia (969), així com les illes de Creta (961) i Xipre (965).

El gran enemic occidental de l'Imperi durant aquesta etapa va ser l'estat búlgar. Convertit al cristianisme a mitjan segle IX, Bulgària va assolir el seu apogeu en temps del tsar Simeó (893-927), educat a Constantinoble. Des del 896 l'Imperi va estar obligat a pagar un tribut a Bulgària i el 913 Simeó va estar a punt d'atacar la capital. A la mort d'aquest monarca (927) el seu regne comprenia bona part de Macedònia, de Tràcia, Sèrbia i Albània. El poder de Bulgària, però, va decaure durant el segle X i a començaments del segle següent l'emperador bizantí Basili II (976-1025), anomenat Bulgaròctonos («matador de búlgars») va conquerir Bulgària, la va annexionar a l'Imperi tot dividint-la en quatre themas.

Les relacions amb Occident van ser tenses a partir de la coronació de Carlemany (800) i les pretensions dels seus successors al títol d'Emperador Romà i al domini sobre Itàlia. Durant tota aquesta etapa, malgrat la pèrdua de Sicília, l'Imperi va continuar tenint una enorme influència en el sud de la península italiana. Les disputes amb Otó I, que pretenia expulsar els bizantins d'Itàlia, es van resoldre mitjançant el matrimoni de la princesa bizantina Teòfan, neboda de l'emperador bizantí Joan Tzimiscés, amb Otó II.

[edita] L'amenaça turca i les croades

Després del període d'esplendor que va suposar el renaixement macedònic, la segona meitat del segle XI va iniciar un període de crisi, marcat per la creixent feudalització de l'Imperi i la seva debilitat davant de l'aparició de dos poderosos enemics: l'Imperi Seljúcida i els regnes cristians d'Europa occidental.

A la frontera oriental els turcs seljúcides que fins al moment havien centrat el seu interès en derrotar a l'Egipte fatimita, van començar a fer incursions a l'Àsia Menor. El 1071 va acabar l'hegemonia bizantina a Àsia Menor a conseqüència de la inesperada derrota en la batalla de Manzikert de l'emperador Romà IV Diògenes davant l'exèrcit d'Alp Arslan, soldà dels seljúcides. Els intents posteriors dels emperadors Comnè per reconquerir els territoris perduts es revelaran sempre infructuosos. Més encara, un segle després, Manuel I Comnè sofriria una altra humiliant derrota davant els seljúcides a la batalla de Miriocèfal (1176).

A Occident, entre el 1060 i el 1076, els normands van atacar i finalment arribaren a expulsar d'Itàlia els bizantins, tot conquerint Dyrrachium, a Il·líria, des d'on pretenien obrir-se camí fins a Constantinoble. La mort de Robert Guiscard l'any 1085 va evitar que aquests plans es portessin a efecte. Tanmateix, pocs anys després, la Primera Croada es convertiria en un maldecap per a l'emperador Aleix I Comnè. Encara que teòricament els croats s'havien compromès a posar sota l'autoritat de Bizanci els territoris conquerits, els croats van acabar per establir diversos estats independents a Antioquia, Edessa, Trípoli i Jerusalem.

Frederic Barbaroja, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, va intentar conquerir sense èxit l'Imperi durant la Tercera Croada, però va ser en la quarta que va tenir un efecte més devastador sobre l'Imperi Bizantí. La intenció expressa de la croada era conquerir Egipte i els bizantins, creient que no hi havia possibilitats de vèncer a Saladí, van decidir mantenir-se neutrals. La reticència bizantina a implicar-se en la Croada, la presa del control de l'expedició per part dels venecians ja que els seus dirigents no podien pagar el transport de les tropes i la cobdícia per part dels caps croats dels tresors de Constantinoble van fer que els creuats prenguessin per assalt la capital l'any 1204, donant origen a l'efímer Imperi Llatí de Constantinoble (1204-1261).

[edita] El desmembrament de l'imperi

Des d'aquell moment el poder bizantí quedà debilitat, i l'autoritat imperial desaparegué, repartida i disputada entre el tres estats grecs hereus de l'Imperi: l'Imperi de Nicea, l'Imperi de Trebisonda, i el Despotat de l'Epir. El primer, controlat per la dinastia Paleòleg, va reconquerir Constantinoble el 1261, sota el regnat de Miquel VIII Paleòleg, i va derrotar Epir, revitalitzant l'Imperi. Però estaven massa preocupats en Europa, quan s'estava produint un important increment de la penetració dels turcs a Àsia Menor, el que seria ben aviat el principal problema.

A partir del mateix 1261 l'avenç turc va reduir considerablement els dominis asiàtics de l'Imperi que en algunes períodes es convertit en vassall dels otomans; d'altra banda, als Balcans va haver de competir amb els estats grecs i llatins que havien sorgit arran de la conquesta de Constantinoble el 1204, i a la Mediterrània la superioritat naval veneciana deixava poques opcions a Bizanci.

Durant el segle XIV l'Imperi, va haver d'afrontar la terrible revolta dels almogàvers i dues devastadores guerres civils. Durant un temps l'Imperi va sobreviure perquè seljúcides, mongols i perses safàvides estaven massa dividits per poder atacar, però finalment els turcs otomans van envair totes les possessions bizantines a excepció d'unes poques ciutats portuàries.

Finalment la caiguda de Constantinoble es va produir després d'un setge de dos mesos dut a terme per Mehmet II, el 29 de maig de 1453. L'últim emperador bizantí, Constantí XI Paleòleg, va ser vist per última vegada quan entrava en combat defensant les muralles. Mehmet II també va conquerir Mistra el 1460 i el darrer nucli, Trebisonda, el 1461. Era la fi de l'Imperi.

[edita] El món bizantí

[edita] Demografia

Són molt poques les dades que permeten calcular la població de l'imperi Bizantí tot i que se sap que la major concentració de població va estar sempre en la part asiàtica de l'Imperi, especialment en el litoral de l'Egeu de Àsia Menor.

Es calcula ^[4] que a finals del segle IV la població total de l'imperi Romà d'Orient era d'uns 25 milions, repartits en una àrea d'aproximadament 1.600.000 km². En el segle IX, després de la pèrdua de les províncies de Síria, Egipte i Palestina i la crisi de població del segle IV, es calcula que deurien viure dins l'imperi uns 13 milions de persones en un territori de 745.000 km². Fins el segle XIII, amb les importants pèrdues territorials patides per l'imperi, no és probable que el basileus dirigís el destí de més de 4.000.000 de persones. Des d'aleshores el territori de l'imperi i la seva població, van anar decreixent ràpidament fins la caiguda de Constantinoble el 1453.

El creixement de Constantinoble va ser espectacular durant el segles IV i V. Mentre que la capital d'Occident, Roma, havia passat des dels prop d'un mil·lió d'habitants en temps d'August a tan sols uns 100.000 en el segle V, Constantinoble, que en el moment de la seva fundació comptava escassament amb 30.000 habitants, arribà als 400.000 en època de Justinià I.

Però Constantinoble no era l'única gran ciutat de l'imperi. S’ha calculat que la població d'Alexandria en aquella mateixa època tenia al voltant dels 300.000 habitants, una mica més gran que Antioquia, amb 250.000, seguida d'altres ciutats com Efes, Esmirna, Pèrgam,Trebisonda, Edessa, Nicea, Tessalònica, Tebes i Atenes.

Els esdeveniments del segle VI van provocar un important retrocés de la urbanització degut tant a les guerres com a una desgraciada successió d'epidèmies i catàstrofes naturals. En el segle següent, després de la pèrdua de Síria, Palestina, Egipte i Cartago, a l'imperi només hi havia dos grans ciutats: Constantinoble i Tessalònica. Sembla que la població de Constantinoble va decréixer considerablement durant els segles VI i VII a causa, d'entre altres raons, de la pesta i només va començar a recuperar-se a mitjans del segle VIII. Es calcula que la seva població era d'uns 300.000 habitants durant el renaixement macedònic, i de no menys de 500.000 sota la dinastia Comnena.

Els darrers anys de l'imperi, les ciutats van patir un pronunciat decreixement. Es calcula que en el moment de la conquesta de Constantinoble per part dels turcs la població de la capital es movia al voltant dels 50.000 habitants, i la de la segona ciutat de l'imperi, Tessalònica, rondava els 30.000.

[edita] Economia

L'economia bizantina ve ser la més avançada d'Europa durant molts segles. Les reformes de Constantí V al voltant de l'any 765 marcaren el començament d'un ressorgiment que va ser continuat fins el 1204. Des del segle X fins al final del XII, l'imperi bizantí mostrava al món una imatge de grandesa i els viatgers quedaven impressionats per la riquesa que s'acumulava a la capital. Tot això va canviar amb l'arribada de la Quarta Croada, que va ser una veritable catàstrofe ^[5]. Els Paleòleg intentaren reactivar l'economia, però l'últim estat bizantí no aconseguirien recuperar el control dels poders econòmics. Gradualment, també perdrien la seva influència en les diverses activitats del comerç i els mecanismes de control dels preus, així com el control sobre la sortida dels metalls preciosos i, segons alguns erudits, fins i tot sobre la capacitat d'encunyar monedes.^[6]

[edita] L'agricultura i la indústria

Com en la resta del món en la Edat mitjana, la principal activitat econòmica era l'agricultura. Aquesta estava organitzada en latifundis, en mans de la noblesa i el clergat.

La principal indústria era la tèxtil, basada en tallers de seda estatals^[7] que feien servir grans quantitats d'operaris. L'Imperi depenia per complet del comerç amb Orient pel proveïment de seda fins que, a mitjans del segle VI, uns monjos desconeguts van aconseguir portar cucs de seda a Justinià. L'Imperi va començar a produir la seva pròpia seda —principalment a Síria—, i la seva fabricació va ser un secret zelosament guardat i desconegut a la resta d'Europa fins almenys el segle XII.

[edita] El comerç

El comerç va gaudir d'una gran importància, recolzat en el prestigi que tenia la seva moneda, el sòlid bizantí, en el comerç mundial de l'època. Per la seva situació geogràfica, l'Imperi Bizantí va ser un intermediari necessari entre Orient i el Mediterrani, com a mínim fins el segle VII, quan l'Islam es va apoderar de les províncies meridionals de l'Imperi. Va ser especialment important la posició de la capital que controlava el pas d'Europa a Àsia; dominaven l'Estret del Bòsfor, i amb això tenien el control dels intercanvis entre el Mediterrani, des d'on s'accedia a l'Europa Occidental, i el Mar Negre, que enllaçava amb el nord d'Àfrica i Rússia.

Existien tres rutes principals que enllaçaven el Mediterrani amb l'Extrem Orient:

• El camí més curt travessava Pèrsia, i després Àsia Central (Samarcanda, Bujara). Es coneix com a Ruta de la Seda.
• Una segona ruta, molt més complicada, evitava Pèrsia, i passava pel Mar Negre, a traves dels ports de Crimea, el Caspi i des d'allà cap a l'Àsia Central. Aquesta ruta va ser oberta en època de Justí II.
• Per mar, des de la costa d'Egipte, a través del Mar Roig i l'Oceà Índic, aprofitant els monsons, fins Sri Lanka. Aquesta ruta marítima possibilitava no només el comerç amb l'Índia, sinó també amb el regne d'Aksun, en l'actual Eritrea. Una relació de les seves vicissituds es troba en l'obra del viatger Cosmas Indicopleustes. El comerç bizantí que utilitzava aquesta ruta va desaparèixer quan en el segle VII es van perdre les províncies meridionals de l'Imperi.

El comerç bizantí va entrar en decadència durant els segles XI i XII, a causa de les ruïnoses concessions que es van fer a les potències econòmiques emergents com Venècia i, en menor mesura, Gènova i Pisa.

[edita] Organització política i administrativa

[edita] L'emperador

El cap suprem de l'Imperi era l'emperador o basileu, que dirigia l'exèrcit i l'administració. Cada emperador tenia dret a escollir el seu successor, al que associava a les tasques de govern atorgant-li el títol de Cèsar. En algun moment de la història de Bizanci, i més concretament durant el regnat de Romà I Lecapè, van arribar a haver-hi fins a cinc cèsars simultàniament.

El successor no era necessàriament fill de l'emperador. En molts casos, la successió va ser d'oncle a nebot. Justinià, per exemple, va succeir al seu oncle Justí I i va ser succeït pel seu nebot Justí II. D'altra banda, altres futurs governants van arribar a la dignitat imperial a través del matrimoni, com Nicèfor II o Romà IV Diògenes.

Tot i que l'emperador escollia el seu successor, van ser molts els que van arribar al poder proclamats per l'exèrcit, com ara Heracli o Aleix I Comnè, o gràcies a les intrigues cortesanes, a vegades culminades amb diversos assassinats. Per evitar que els emperadors deposats i els seus familiars reclamessin el tron sovint els provocaven la ceguesa o, en alguns casos, els castraven i els tancaven en monestirs. Un cas particular és el de Justinià II anomenat Rhinotmetos (nas tallat), a qui l'usurpador Leonci II li va tallar el nas i el va desterrar tot i que posteriorment recuperaria el tron.

La figura de l'emperador estava especialment relacionada amb l'església, que es va convertir en un factor estabilitzador, i especialment amb el Patriarca de Constantinoble. La monarquia bizantina tenia un cert caràcter "diví" ^[8] i en certes prerrogatives del seu càrrec remeten al rex sacerdos (rei sacerdot) de la monarquia israelita; cal recordar que un dels títols dels emperadors era el d'Isapostolos, és a dir, igual als Apòstols. L'emperador i el Patriarca tenien una relació de mútua interdependència: tot i que l'emperador designava el Patriarca, era aquest qui confirmava el seu accés al poder mitjançant la cerimònia de coronació. Al llarg de la història de l'Imperi, entre l'emperador i el patriarca van haver-hi moments difícils ja que en certs moments els interessos de l'estat diferien dels de l'església. Això va succeir especialment en la darrera etapa de l'Imperi quan els emperadors, per obtenir l'ajuda d'Occident per fer front als turcs, intentaven restaurar la unitat religiosa entre la seva església i la de Roma; en aquests moments, evidentment, es trobaren amb la fèrria oposició dels patriarques.

Una de les principals accions en que es fonamentava el poder de l'emperador era el seu control sobre una eficaç administració, que es regia pel Copus Iuris Civilis, tractat elaborat en època de Justinià. L'organització territorial es basava, des del segle VII, en els thémata ("temes") o províncies sota el comandament d'un strategos o general.

[edita] L'exèrcit

L'exèrcit bizantí va ser durant segles el més poderós de tots. Hereu del victoriós exèrcit romà, durant els segles III i IV va ser substancialment reformat, desenvolupant sobretot la cavalleria pesada (catrafacta), d'origen sàrmata.

L'armada bizantina va tindre un paper preponderant en la hegemonia de l'Imperi, gràcies a les seves àgils embarcacions, anomenades dromos i l'ús d'armes innovadores com el "foc grec". La superioritat naval de Bizanci li va proporcionar el domini del Mediterrani Oriental fins el segle XI, quan va començar a ser substituïda per l'incipient poder d'algunes ciutats-estat italianes, especialment Venècia.

En un primer moment existien dos tipus de tropes: els limitanei, les guarnicions de la frontera, i els comitatenses. A partir del segle VII l'Imperi va ser organitzat en themas, circumscripcions tant administratives com militars dirigides per un strategos, amb el que es va millorar la capacitat defensiva de l'Imperi davant els seus nombrosos enemics exteriors.

En la defensa de Bizanci va jugar un important paper l'hàbil diplomàcia dels seus emperadors. Els pagaments de tributs van mantenir molt de temps la pau amb alguns dels seus enemics, i el seu servei d'espionatge va ser una autèntica agència d'intel·ligència que recollia informació dels rivals de l'imperi amb diversos sistemes de recollida d'informació.^[9]

Una de les debilitats de l'exercit bizantí, que va anar accentuant-se amb el temps, va ser la necessitat de fer servir tropes mercenàries, de fidelitat dubtosa. Entre els cossos mercenaris mes coneguts hi havia la famosa guardia varega, provinents dels pobles nòrdics, i els almogàvers que generaren una crisi terrible dins l'Imperi amb la seva revolta durant el segle XIV.

L'estratègia militar va tenir un auge en època bizantina i diversos emperadors, com és el cas de Maurici, van escriure tractats sobre l'art de la guerra on, entre altres qüestions, es lloava el sigil, la sorpresa i el liderat dels comandants.

[edita] La religió

L'Imperi bizantí va ser, des dels seus inicis, cristià, ja que Constantí I va ser el primer emperador en adoptar el cristianisme (i en aquella època gran part de l'Imperi ja era cristià), religió que va anar incrementant la seva influència al llarg del segle IV i va culminar quan l'emperador Teodosi I, a finals del mateix segle, la va proclamar religió oficial de l'Imperi.

Inicialment, la màxima autoritat religiosa de l'Imperi era l'emperador, que tenia el càrrec de Pontífex Màxim. Així doncs l'any 325, Constantí convocà el primer Concili de Nicea on es decidí, entre d'altres coses, que s'organitzaria l'església en patriarcats, i aquest en diocèsis. L'any 381 al Primer Concili de Constantinoble es decidí que el patriarca de Constantinoble prevaldria damunt dels altres, fins i tot del de Roma.

La unitat religiosa va ser amenaçada per les heretgies que van proliferar en la meitat oriental de l'Imperi, i que van posar en relleu la divisió en matèria doctrinal entre les quatre principals seus orientals: Constantinoble, Antioquia, Jerusalem i Alexandria.

L'any 325, el Concili de Nicea havia condemnat l'arrianisme, que negava la naturalesa divina de Crist. El 431, el Concili d'Efes va declarar herètic el nestorianisme. La crisi més duradora, tanmateix, va ser la causada per l'heretgia monofisita, que afirmava que Crist només tenia una naturalesa, la divina. Encara que va ser també condemnada pel Concili de Calcedònia (451), havia guanyat nombrosos adeptes, sobretot a Egipte i Síria, i tots els emperadors van fracassar en els seus intents de restablir la unitat religiosa. En aquest període s'inicia també l'estreta associació entre l'Església i l'Imperi: Lleó I (457-474) va ser el primer emperador coronat pel patriarca de Constantinoble.

Un dels fets més decisius i d'efectes més duradors va ser la incorporació dels pobles eslaus a l'òrbita cultural i religiosa de Bizanci. En la segona meitat del segle IX, els monjos Metodi i Ciril van ser enviats a evangelitzar Moràvia, a petició del seu monarca, Ratislau. Per dur a terme la seva tasca van crear una llengua literària, l'antic eslau eclesiàstic o litúrgic, basada en el dialecte eslau parlat a Tessalònica, d'on eren originaris aquests monjos. També van elaborar un nou alfabet per posar-la per escrit, l'alfabet glagolític, després substituït per l'alfabet ciríl·lic). Encara que la missió a Moràvia va fracassar, a mitjans del segle X es va produir la conversió del principat de Kíev, incorporant així sota la influència de Bizanci un estat d'una extensió molt més gran que la del propi Imperi d'aquells dies.

Els afers religiosos, però, es tornaren especialment delicats pel que fa a les relacions amb l'església de Roma. La ruptura definitiva es va consumar el 1054, amb motiu d'una disputa sobre el text del Credo, en el qual els teòlegs llatins havien inclòs la clàusula filioque, significant així, en contra de la tradició de les esglésies orientals, que l'Esperit Sant procedia no solament del Pare, sinó també del Fill. Hi havia també desacord en molts altres temes menors, i en el fons també es discutia la primacia entre les dues antigues capitals de l'Imperi. Aquest trencament es coneix amb el nom del Gran Cisma d'Orient i va donar lloc a l'església ortodoxa.

[edita] Cultura i Art

[edita] La llengua

En els orígens de l'Imperi Bizantí va existir una situació de diglòssia entre el llatí i el grec. La primera era la llengua de l'administració estatal, mentre el grec era la llengua parlada i el principal vehicle d'expressió literària; dins l'església i en l'educació s'utilitzava el grec. A això s'ha d'afegir que en altres regions de l'Imperi es feien servir d'altres llegues, com l'arameu i la seva variant el sirià, a Síria i Palestina, i el copte a Egipte.

Amb el temps, el llatí va ser definitivament desplaçat pel grec, que es va convertir també en la llengua de l'administració imperial. És significatiu que ja en època d'Heracli el títol d'augustus, en llatí, fos substituït per el de basileus, en grec. Peró el llatí encara va continuar apareixen en inscripcions i en monedes fins el segle XI

La invasió de l'Islam i la pèrdua de les províncies orientals van causar una major hel·lenització de l'Imperi. El grec parlat era el resultat de l'evolució del grec antic, que va donar lloc a l'anomenat grec medieval o grec bizantí. Existien grans diferències entre el llenguatge literari, deliberadament arcaic, i el llenguatge parlat, la koiné popular, que no s'acostumava a utilitzar en la literatura.

La literatura, com en general la cultura bizantina en tots els seus àmbits, es caracteritzava per tres elements: hel·lenisme, cristianisme i influència oriental.

• Hel·lenisme perquè continua la tradició de la Grècia clàssica a pesar dels intents romanitzadors de Justinià i el seu nebot Justí II, que nomes van consolidar el dret.
• Cristianisme perquè des de Constantí va ser la religió de l'Imperi, tot i la dura oposició intel·lectual fins ben entrat el segle VI.
• Influència oriental per l'estreta relació amb els pobles asiàtics i africans.

[edita] La literatura

La literatura bizantina compta amb un poema èpic en grec popular, Digenís Akritis, i amb lírics de primer ordre com Teodor Pròdom. Posseix uns gèneres característics, com els bestiaris, volucraris, lapidaris i les novel·les bizantines:

• Els amors d'Isínia i Ismino d'Estaci Macrembolita,
• Els amors de Rodant i Dosicles de Teodor Pròdom,
• Les aventures de Drusilla i Caricles de Niceta Eugeniano
• Aventures d'Aristandre i Calitea de Constantí Manases.

Va ser especialment fecunda en escrits teològics, cristològics i hagiogràfics. Va ser en particular rellevant per la literatura occidental la Història de Barlaam i Josafat, on es troben al·lusions a la vida de Buda, i que va ser divulgada per tot Occident.

La història va tenir representants eminents, com Procopi de Cesàrea, secretari del famós general Belisari durant el regnat de Justinià i a la vegada panegirista de l'emperador en els sis llibres de les seves històries, i el seu detractor en l'anomenada Història secreta. En la lírica destaca l'epigrama amb figures com Pau Silenciari i Agaties, aquest últim antologista i historiador del període que va seguir a Justinià. Jordi de Pisídia va composar poesia èpica i epigrames. Existeix un interessant llibre de viatges de Cosmas Indicopleustes. Del segle VII destaca un historiador, Simocata, que no va arribar a tenir la importància de Procopi; en aquest segle també destaca el poeta Romà el Melode o el Cantor, autor de himnes religiosos.

Entre els segles VIII i el XI es compila ja la mencionada epopeia nacional Digenís Akritis, composta en una llengua semi culta; també es fan poemes èpics sobre Alexandre el Gran i es componen enciclopèdies com La Suda o Suïda, de caràcter gramatical, etimològic, biogràfic, geogràfic, històric, científic i literari. Es va recopilar el corpus d'epigramàtica grega més important que es conserva, l'Antologia Palatina.

El cristianisme s'incorpora al gènere tradicional pagà amb les obres del monjo Teodor Estudita, que escriu sobre la qüestió iconoclasta així com obres ascètiques i d'exegesi, i de la monja poetisa Kassia. Sant Joan Damascè va compondre tractats teològics i polèmics en un estil obscur. D'altra banda, alguns emperadors es van dedicar a les lletres com Lleó VI el Savi, que va ser poeta, així com el seu fill Constantí VII Porfirogeneta.

En l'últim període, des de finals del segle XI, existeix una gran quantitat de literatura polèmica religiosa, però també escriuen Foci i Miquel Psellos sobre altres temes i es propicia un renaixement de les lletres greges. Aquest renaixement passara a Europa amb la dispersió dels erudits bizantins per la península Itàlica després de la conquesta de Constantinoble pels otomans. A Itàlia renaixerà l'estudi del grec i l'humanisme i d'allà passarà a la resta del món. Joan Tzetzes escriu poemes didàctics i erudits, s'escriuen novel·les a Grècia i proliferen els bestiaris, els lapidaris i cròniques com la cèlebre Crònica de Morea, que va manar traduir a l'aragonès el gran mestre de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, Juan Fernández de Heredia.

L'inquiet i inconformista poeta Teodor Prodom escriu quatre poemes satírics en la llengua popular i escriu la seva Catomiomaquia, o Lluita dels Gats contra els ratolins, un model de parodia èpica. Hi ha excel·lents historiadors que deixen testimoni de les croades, com la dels germans Choniates, Miquel i sobretot Nicetas. També Paquimeras, Nicefor Brienni o la seva dona Ana Comnena, princesa imperial autora de La Alexiada, història sobre el seu pare Aleix I Comnè. Durant l'època de la Dinastia Paleòloga la literatura entra en decadència, tot i que després sorgeix amb força la filologia.

[edita] L'arquitectura

L'arquitectura bizantina és hereva de l'arquitectura romana i l'arquitectura paleocristiana. És essencialment religiosa tot i que no falten els edificis civils d'importància. Presenta una marcada predilecció pel totxo com a material de construcció, tot i que dissimulat per detalls de pedra en l'exterior i pel sumptuós mosaic en l'interior. Encara s'utilitzava la columna, i la seva innovació més destacada és l'ús sistemàtic de la coberta de volta. Els tipus de volta mes utilitzada són la de canó i la d'aresta, però destaca sobretot la cúpula, amb la seva característica base sobre petxines, tot i que també es va fer servir ocasionalment la cúpula sobre trompes.

Respecte a la planta, la mes freqüent en els temples és la que té forma de creu grega, amb una cúpula en la intersecció de les naus. En els temples, sovint, a més a més del cos de la nau principal, hi ha un atri o narthex, d'origen paleocristià, i el presbiteri precedit de l'iconòstasi, anomenat així perquè allà es col·locaven les icones pintades.

En la història de l'art i l'arquitectura bizantins se solen distingir tres períodes o "Edats d'or":

1. La Primera Edat d'Or té el seu moment mes representatiu en la època de Justinià, i els seus edificis mes destacats són l'església dels Sants Sergi i Bac, la de Santa Irene i, sobretot, la de Santa Sofia, tota elles a la ciutat de Constantinoble.
2. La Segona Edat d'Or coincideix amb el renaixement macedònic (segles IX, X i XI). Segueix sent l'església de planta central coberta amb una cúpula d'acord al model fonamental. Són freqüents les esglésies de planta de creu grega inscrita en un quadre, amb els braços de la creu coberts amb una volta de canó, i cinc voltes, una en el centre i les altres quatre en els angles. El prototip va ser la Nova Església o Nea construïda per Basileu I, avui desapareguda. Altres esglésies destacades són les dels Sants Apòstols de Constantinoble, Santa Catalina de Salònica, la Catedral d'Atenes i la basílica de Sant Marc de Venècia.
3. La Tercera Edat d'Or comença després de la recuperació de Constantinoble el 1261. És una època de difusió de les formes bizantines, tan al nord (Rússia) com a l'oest. Les novetats d'aquest període són més decoratives que estructurals. Destaquen esglésies com la de Santa Maria Pammakaristos a Constantinoble, les esglésies del Mont Athos o el conjunt d'esglésies de Mistra, en el Peloponès.

[edita] L'escultura, els mosaics i la pintura

L'estil bizantí va quedar definit a partir del segle VI. Anteriorment dominava l'estil romà tardà, fins i tot en la mateixa Constantinoble segons ho evidencien diverses estàtues erigides per tota la ciutat. No obstant, altres monuments de l'època mostren ja l'inici pel gust bizantí, com el Disc de Teodosi (393) un baix relleu amb les figures de l'emperador i la seva cort. És un estil que es pot considerar com una derivació de l'estil romà amb la influencia asiàtica. Es caracteritza, en general, per una certa uniformitat, amanerament i rigidesa o falta de naturalitat en les figures que apareixen en esmalts, imitacions de pedres i enfilalls de perles, en trossos geomètrics i en el fullam estilitzat o mancat de naturalitat.

L'art bizantí va cultivar molt poc l'embalum rodó però abunda en relleus sobre marfil, plata i bronze i no va abandonar del tot l'ús dels camafeus i entallats en pedres fines. Tant en els relleus, com en les pintures i mosaics es presenten les figures mirant cap endavant.

De la cultura romana Bizanci va heretar la decoració mitjançant mosaics que van arribar al seu màxim esplendor en aquest imperi. Els mosaics eren figures formades per petits trossos de pedra o vidre de colors. Seguien estrictes normes per il·lustar passatges de la vida dels emperadors i escenes religioses, que en aquest darrer cas trobem tot cobrint les muralles i cels rasos de les esglésies.

Pel que fa a la pintura, són cal destacar d'una manera particular els retaules de temàtica religiosa coneguts com a icones.

[edita] La música

La música bizantina, de caràcter normalment religiós, estava fortament relacionada amb el cant gregorià. És un tipus de monodia vocal, sense acompanyament instrumental, i està organitzada en un sistema musical, l'Oktoíjos, que està format per 8 modes o escales. Es diferencia del gregorià en que es canta en grec i s'acompanya vocalment amb un so greu de base: la isocratima.

[edita] Llegat

L'Imperi Bizantí va ser una organització multicultural, hereva de la tradició romana, que va desaparèixer el 1453 essent un regne grec i de religió ortodoxa. L'escriptor britànic Robert Byron va descriure la seva essència com el resultat d'una triple fusió: un cos romà, una ment grega i una ànima oriental.

Bizanci va ser l'única potència estable de l'edat mitjana. La seva influència va servir de factor estabilitzador a Europa, servint de barrera contra la pressió de les conquestes dels exèrcits islàmics i actuant com enllaç amb el passat clàssic i la seva antiga legitimitat.

La caiguda de l'Imperi va ser traumàtica, tant que durant molt temps es va considerar el 1453 com la divisió entre l'edat mitjana i l'edat moderna. El conquistador otomà, Mehmet II, i els seus successors es consideraren a si mateixos hereters legítims dels emperadors bizantins fins a la fi de l'Imperi Otomà, a principis del segle XX. Però, el paper de l'emperador bizantí com a cap de l'ortodòxia oriental van ser reclamats pels Grans Ducs de Moscou començant per Ivan III. El seu net Ivan el Terrible es convertiria en el primer tsar de Rússia, títol (tsar) que prové del cèsar romà. Els seus successors van recolzar la idea que Moscou era la heretera legítima de Roma i Constantinoble, la tercera Roma, una idea mantinguda per l'Imperi Rus fins a la seva pròpia fi a començaments del segle XX.

Des del punt de vista comercial, Bizanci era el punt de partida de la Ruta de la Seda, l'eix econòmic que unia Europa amb Orient, per on s'importaven matèries de luxe com la seda i les espècies. La interrupció d'aquesta ruta a causa de la desaparició de l'Imperi bizantí va provocar l'obertura de noves rutes comercials i és així com els espanyols i els portuguesos van arribar a Amèrica i a Àfrica, tot buscant rutes alternatives. Els portuguesos van acabar la reconquesta abans i van disposar dels recursos necessaris amb antelació per crear un imperi atlàntic que permetria arribar a la Índia tot circumnavegant Àfrica. Els espanyols posteriorment patrocinarien Colom i a diversos conquistadors per a crear un imperi que transformaria Espanya en la primera superpotència mundial.

Bizanci va jugar un paper important en la conservació de textos clàssics, tant en el món islàmic com en l'Europa occidental, que serien clau per al desenvolupament del Renaixement. La seva tradició historiogràfica va ser una font d'informació sobre els èxits del món clàssic. Fins al punt que es creu que el ressorgiment cultural, econòmic i científic del segle XV no hauria sigut possible sense les bases establertes per la Grècia Bizantina. D'altra banda, la influència de Bizanci en qüestions com la teologia seria vital per als pensadors europeus com sant Tomàs d'Aquino.

També s'ha d'esmentar que l'Imperi va ser clau en la divulgació del cristianisme, religió que definiria Europa durant segles. Dels quatre principals focus d'aquesta religió, tres (Jerusalem, Antioquia i Constantinoble) es trobaven en el seu territori i fins al cisma d'Orient va ser el major focus espiritual. També va ser el punt de partida de l'evangelització dels pobles eslaus, amb l'adaptació de l'alfabet grec per a crear el sistema d'escriptura que avui anomenen alfabet ciríl·lic, sense deixar de menystenir la seva influència sobre les esglésies copta, etíop, i armènia.

[edita] Referències

1. ↑ Europe: A History. Oxford: Oxford University Press 1996. ISBN 0-19-820171-0
2. ↑ Gyula Moravcsik, Samuel R. Rosenbaum: Byzantium and the Magyars, p. 11
3. ↑ C. R. Fox: What, If Antything, Is a Byzantine?
4. ↑ J. C. Russell Russell (1958): «Late Ancient and Medieval Population». Transactions of the American Philosophical Society, 48 (3)
5. ↑ P. Magdalino: Medieval Constantinople, 532.
6. ↑ K. P. Matschke: Commerce, Trade, Markets, and Money, 805–806.
7. ↑ A. E. Laiou: Exchange and Trade, Seventh-Twelfth Centuries, 723.
8. ↑ "Hellas, Byzantium". Encyclopaedia The Helios.
9. ↑ M. Antonucci: War by Other Means, 11–13

[edita] Bibliografia

[edita] En castellà

Històries generals

• CABRERA, Emilio: Historia de Bizancio. Editorial Ariel, 1998. ISBN 84-344-6599-X.
• NORWICH, John Julius: Breve historia de Bizancio. Editorial Cátedra, 2000. ISBN 84-376-1819-3.
• OSTROGORSKY, Georg: Historia del estado Bizantino. Editorial Akal, 1983 (títol original en alemán: Die Geschichte des bizantinischen Staates, 1963). ISBN 84-7339-690-1.
• TREADGOLD, Warren: Breve historia de Bizancio. Editorial Paidós, 2001 (títol original en anglès: A concise history of Byzantium). ISBN 84-493-1110-1.

El món bizantí

• BRAVO GARCÍA, A.; SIGNES CODOÑER, J.; RUBIO GÓMEZ, E. El imperio bizantino: historia y civilización: coordenadas bibliográficas. Edicions Clásicas. Madrid, 2001. ISBN 84-7882-195-3.
• BAYNES, Norman H.:El Imperio Bizantino. Fondo de la Cultura Económica,. México D.F., 1996 (séptima reimpresión). ISBN 968-16-0720-1.
• CHRYSOS, Evangelos: El imperio bizantino, 565-1025 (Enciclopedia del Mediterráneo, 21 ). Editorial Icaria, 2005. ISBN 84-7426-755-2.
• WALKER, Joseph M.: Historia de Bizancio. Madrid, Edimat, 2005. ISBN 84-9764-502-2.

Divulgació

• ASIMOV, Isaac: Constantinoble. Alianza Editorial, 1982 (títol original en anglès: Constantinople - The Forgotten Empire, 1970). ISBN 84-206-1886-1.

[edita] Vegeu també

• Art bizantí
• Llista d'emperadors bizantins
• Imperi Romà
• Imperi otomà
• Despotat d'Epir
• Imperi de Trebisonda
• Ducat d'Atenes
• Caiguda de Constantinoble

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: l'Imperi Bizanti

En castellà

• Lloc dedicat a l'Imperi Bizantí
• Història de l'Imperi Bizantí d'A. A. Vasiliev, volum I (324-1081)
• Història de l'Imperi Bizantí d'A. A. Vasiliev, tomo II (1081-1453)
• Los ejércitos de Bizancio (D'aquest lloc procedeixen algunes dades que figuren en la secció de Demografia)
• Antologia de textos de la historiografia bizantina (Sociedad Chilena de Estudios Medievales)
• Làmina sobre art bizantí

En anglès

• Byzantium: estudis sobre Bizanci a Internet
• Què és un bizantí? pel Prof. Clifton R. Fox
• 12 líders bizantins, per Lars Brownworth
• Rome and Romania,27 BC-1453 AD Extensa pàgina amb abundants mapes i arbres genealògics.

En altres llengües

• Imperi Ortodox (romanès)

v • d • e Articles de qualitat sobre Història
Història	Història de la Terra
Prehistòria	Eocè
Per països i regions	Exàmens imperials xinesos • Història de l'Equador • Núbia
Història antiga	Batalla del Bosc de Teutoburg • Batalla de les Termòpiles • Imperi Romà • Imperi Bizantí • Imperi Sassànida
Història precolombina	Civilització asteca • Tenochtitlan
Història medieval	Croada contra la Corona d'Aragó • Joana d'Arc • Reconquesta • Samurai
Història moderna	Lluís XIV • Setge de Barcelona (1713-1714)
Història contemporània	Catalanisme • Guerres Napoleòniques
Segle XX	Segona Guerra Mundial