Crisi del segle III
De Viquipèdia
Podeu ajudar a millorar aquest article afegint les citacions apropiades. És necessari per poder verificar, neutralitzar o editar i ampliar l'article. En cas contrari s'haurà d'eliminar del text posat en qüestió.
La crisi del segle III fou un període que assolà els territoris de l'Imperi Romà entre el 192 i el 284.
Després de la mort de Còmmode, la ineptitud d'aquest féu que els pretorians o legionaris, adquirissin el poder de decisió nomenant i suprimint emperadors segons qui els vingués de grat. En alguns moments en que hi havia dos sobirans alhora. Finalment, s'imposà la Dinastia Severa amb Septimi Sever, bon administrador, suportat cínicament per l'exèrcit. El succeí el seu fill Caracal·la, que donà la ciutadania romana a tots els homes lliures.
Amb la mort de l'afable Alexandre, s'acabà la dinastia dels Severs, que anà seguida d'un període d'anarquia militar (235-270), en la qual regnaren una multitud d'emperadors sense poder. En aquest període també s'intensificaren les invasions bàrbares (gots, alamans, francs), i els primers intents de desmembrament de l'imperi. A l'altra punta de l'imperi, els sassànides reemplaçaren els parts a l'Orient en la seva hostilitat amb Roma.
Finalment, Valerià I i el seu fill Gal·liè es repartiren l'imperi el 253: el primer es quedà l'Orient i el segon l'Occident. Sorprenentment, Valerià és capturat i ajusticiat pels perses. Durant els vuit anys següents, l'anarquia s'accentuà amb els trenta tirans, emperadors nomenats a les províncies que regnaven alhora. Durant aquest període, un hàbil general, Claudi II (268-270), impedí a Nis una invasió per part de 320.000 gots (269).
L'ordre fou reestablert amb l'il·liri Aurelià (270-275), bon guerrer i administrador, que recuperà la disciplina i unitat de l'imperi, es fer anomenar dominus et deus, derrotà a la reina Zenòbia de Palmira i construí un nou cercle de muralles a Roma. El seu assassinat a Dàcia fou seguit pel regnat de cinc emperadors més, tots assassinats.
Quan tot semblava perdut, aparegué Dioclecià (284-305), que reformà l'estat (perseguí els cristians i subdividí moltes províncies, que passaren de 44 a 60) i s’envoltà de l'aura d'autoritat i adoració pròpia de sobirans orientals. Per posar fi a aquest període tumultuós, creà la tetrarquia: Dividí l'imperi en quatre parts assignades a dos augusts i dos cèsars i sostragué la capitalitat de Roma. Aquest sistema fracassà perquè algun o més dels quatre sobirans sempre desitjava el territori del veí.
