Valerià I
De Viquipèdia
Publi Licini Valerià (Publius Licinius Valerianus) (200-260) fou un emperador romà del 253 al 260. Fill de Valeri deia ser descendent de la gens Valèria.
Va passar per diversos càrrecs a l'estat i el 237 fou cònsol. Gordià III el va cridar a Roma. El 249 Deci el va nomenar censor quan va reviure aquesta magistratura. Amb l'emperador Trebonià Gal va ser enviat a reclutar soldats per reprimir la revolta de Marc Emilià i restablir l'obediència de les legions de Mèsia i Pannònia (253).
Valerià va anar a Nòrica i Rètia per aixecar un exèrcit, però els ràpids moviments de l'usurpador van obligar a Gal a anar personalment contra el rebel i els seus soldats es van passar al camp del rebel i van matar tan a Gal com al seu fill Volusià a la vora de Terni (probablement el febrer del 253, encara que és discutit si fou el febrer del 254). Llavors les legions de Nòrica i Rècia van proclamar emperador a Valerià.
Emilià no va desfruitar gaire temps de l'imperi doncs va morir també a mans dels seus soldats el mes d'agost; mentre les legions de Nòrica i Rècia s'havien acostat a Itàlia i al morir Emilià, Valerià fou reconegut com emperador quan estava prop d'Spoleto (on estaven acampats el homes d'Emilià).
Reconegut pel senat, amb el qual sempre mantingué bones relacions, va associar al seu fill Publi Licini Egnaci Gal·liè al tron. Fou continuador de la política religiosa de Deci, promulgà dos edictes (el 257 i el 258) contra els cristians, que els obligaven a observar el culte estatal i els privaven de reunir-se en assemblees i de visitar els cementiris, els quals, juntament amb les altres propietats i béns, els foren confiscats. Durant el seu govern moriren màrtirs, entre altres, Sixt II, Llorenç de Roma, Cebrià de Cartago i Fructuós de Tarragona.
Llavors els francs assolaven la Gàl·lia i arribaven fins a Hispània i els alamans feien incursions freqüents a les províncies de l'alt Danubi i arribaven fins a Itàlia; els gots amb vaixells saquejaven Àsia Menor i Grècia; els perses es reforçaven després de l'enderrocament de la dinastia arsàcida i l'establiment de l'Imperi Sassànida, i Síria esdevenia pràcticament autònoma. Els sassànides van ocupar Armènia (entre 238 i 252) i van assolar Mesopotàmia. El 252 apareix ja al tron d'Armènia, Artavasdes VII d'Armènia fill del rei persa Sapor I.
Els perses van creuar l'Eufrates i van caure sobre Síria arribant fins Antioquia que fou assaltada. Valerià va agafar personalment el comandament i va anar a Orient, va recuperar Antioquia, va eliminar a l'usurpador Ciriades i va obligar a Sapor a retirar-se a l'altra costat de l'Eufrates. Fou anomenat Restitutor orientis a causa dels seus triomfs.
Però un dia, quan era prop d'Edessa, es va veure rodejat per la cavalleria persa i fou fet presoner (260); va viure la resta de la seva vida com a presoner, però contra el que es suposava, sembla que fou ben tractat pel rei sassànida.
