Dioclecià

De Viquipèdia

Gaius Aurelius Valerius Diocletianus^[1] (c. 245–c. 312), nascut Diocles (grec Διοκλής) i conegut en català com a Dioclecià, fou Emperador de Roma des del 20 de novembre de 284 fins al primer de maig de 305.

Dioclecià posà fi al període habitualment conegut entre els historiadors com a Crisi del Segle III (235-284). Establí un govern autocràtic i fou el responsable de posar els fonaments de la segona fase de l’Imperi Romà, coneguda de diverses maneres: Dominat (en oposició al Principat instituït per August), la Tetrarquia o simplement l’Imperi Romà Tardà. Les reformes de Dioclecià van canviar fonamentalment l’estructura del govern imperial i ajudaren a estabilitzar l’Imperi econòmicament i militarment, capacitant-lo per romandre essencialment intacte durant uns altres cent anys.

Taula de continguts 1 Orígens i arribada al poder 2 Les reformes de Dioclecià 3 Tetrarquia 4 Persecució de cristians 5 Jubilació i mort 6 Llegat 7 Dioclecià en les arts 8 Notes 9 Bibliografia 10 Enllaços externs

[edita] Orígens i arribada al poder

Il·liri d’origen humil (de Dioclea, prop de Salona), Diocles^[2] anà pujant dins els rangs de l’exèrcit. Se sap que va ser Dux Moesiae, amb la responsabilitat de defensar el Danubi Inferior. Quan el 282 les legions del Danubi Superior proclamaren Emperador el Prefecte pretorià Car, Diocles començà a guanyar-se la confiança del nou emperador i en va obtenir el consolat el 283 i el rang de Comes domesticorum, és a dir, comandant de la cavalleria i de la guàrdia personal de l’Emperador.

L'estrella ascendent dins de l’Imperi Romà era Flavi Àper, el prefecte pretorià i sogre del fill de Car, Numerià. El 283, Car elegia el seu primer fill Carí com a August, a càrrec del qual deixava la cura d’Occident, i es desplaçà amb Numerià, Àper i Diocles a l'Orient, contra l'Imperi Sassànida. Car guanyà la capital sassànida, obtenint una victòria molt important, però morí pel juliol/agost, segons hom diu colpit per un llamp, o potser per malaltia. Deixà Numerià com a nou August, i un exèrcit que havia de ser conduït dins de les fronteres de l'Imperi. Apurius Aper (Apuri Àper) afirmava que Numerià era malalt també, atès que l'emperador viatjava en un vehicle tancat, sense cap contacte extern. Quan els soldats notaren fetor i obriren el vehicle, Numerià era mort. Diocles va aprofitar l'ocasió, acusà Àper d'haver matat Numerià, i matà el prefecte pretorià personalment davant de les tropes, que immediatament el van proclamar Emperador, el 20 de novembre de 284^[3].

Tanmateix, hi havia un altre emperador legítim a Occident, Carí, el fill gran de Carus. Carí i Diocles es trobaren prop de Belgrad, i el darrer va guanyar la Batalla del Riu Margus, matant Carí i esdevenint l'únic governant de l'Imperi, amb el nom ple de Dioclecià. Les fonts estan en desacord sobre què va passar realment a la batalla: Aureli Víctor afirma (39. 11) que Carí estava guanyant la batalla, quan un dels seus oficials, la muller del qual l'emperador jove havia seduït, l’apunyalà per l’esquena; Eutròpius sosté (9.20.2) que Carí va ser abandonat pel seu exèrcit. Dioclecià, en un acte inusual de clemència, no va matar ni deposar el prefecte pretorià de Carí i cònsol Aureli Aristòbul, sinó que el confirmà, i més tard li donà el proconsolat de l'Àfrica i la dignitat de prefecte urbà - una carrera que alguns erudits veuen com a recompensa per la seva traïció.

Entre 235 i 284 hi havia hagut entre 20 i 25 emperadors successius, una mitjana d'un emperador nou cada dos o tres anys. Tret de dos, tots van ser assassinats o morts al camp de batalla. Dioclecià semblava al principi estar abocat a seguir els passos dels seus predecessors efímers, mentre combatia una sèrie llarga de guerres des d'un extrem de l'Imperi a l'altre, mantenint els límits estesos de les fronteres i acabant amb revoltes domèstiques. Pel 298, tanmateix, havia reeixit a repel·lir intrusions germàniques de l'altre costat del Danubi i el Rin, havia aturat les invasions sassànides a Síria i Palestina, i havia derrotat els seus enemics polítics.

[edita] Les reformes de Dioclecià

• Article principal: Reformes de Dioclecià

La seva posició estable, una proesa notable després de cinquanta anys d'inestabilitat interna que gairebé van veure l'esfondrament de l'Imperi Romà (el que s'ha conegut com la Crisi del Tercer Segle), el va animar a engegar reformes, atès que el sistema de govern imperial era insostenible. Inicià un cert nombre de reformes per evitar un retorn al desordre de generacions anteriors i per mantenir la viabilitat de l'Imperi. Aquestes incloïen partir l'Imperi en dos per tal de fer-lo més gestionable, crear un sistema nou de successió imperial, governar com a autòcrata i fer fora qualsevol façana restant de republicanisme, i reformes econòmiques encaminades a fer front al problema de l’hiperinflació.

La dignitat d'emperador havia estat originalment un càrrec dictatorial prudentment dissimulat com a monarca constitucional. Mentre que treia molta de la seva legitimitat d'una varietat complexa de títols i pràctiques republicans, fent de l'Emperador el Princeps ("Primer entre iguals", i d’aquí "Principat"), obtenia gran part del seu poder real del domini sobre les legions i la Guàrdia Pretoriana. Això es reflecteix en el més important de tots els títols imperials, Imperator (Comandant Suprem), d’on prové el mot català emperador . Aquests arranjaments, per bé que incòmodes de vegades i seguits més de prop per uns emperadors més que no pas per d’altres, funcionaren durant els primers dos segles d'existència de l'imperi. Tanmateix, començant amb el regnat de Septimi Sever, els governants començaren a desempallegar-se’n i a ignorar moltes de les convencions republicanes, regnant més com a dictadors que com a monarques constitucionals. Aquest procés soscavava els fonaments i la legitimitat del càrrec. Dioclecià s’adonà que el títol s'havia de basar en alguna cosa més que la simple força militar, per ser més reconegut i estable. Així va procurar bastir un fonament nou per la legitimitat imperial en base a la religió estatal, amb ell mateix com a monarca semidiví i sacerdot suprem. El vell títol republicà de Pontifex Maximus, començaria a prendre una importància nova.

Dioclecià va triar un títol nou per a ell mateix i es féu anomenar Dominus et deus ("Senyor i Déu", d’aquí que aquest període es conegui com a "Dominat"). Seuria, de fet, en un tron. No se l'havia de veure en públic, i s'exigia una audiència per parlar-hi, tenia cerimònies elaborades en les quals s'exigia que el visitant es prostrés i mai no mirés l'emperador, i permetia potser besar l’extrem de les seves robes. D'aquesta manera creava una dignitat remota, misteriosa, teocràtica i autocràtica.

Segons una anàlisi d’Edward Gibbon al seu llibre La Decadència i Caiguda de l'Imperi Romà, Dioclecià no exigia tal ritual per vanitat. Aquest tipus de majestat imperial havia existit des de l’ordenament d'Octavi August. Tanmateix, mentre que aquest la dissimulava, Dioclecià simplement l’exhibia.

[edita] Tetrarquia

Les experiències de Dioclecià durant els seus primers nou anys de recórrer l'imperi apagant focs el van portar a la conclusió que l'imperi era senzillament massa gran per ser governat per un sol Emperador: no era factible encarar les incursions dels bàrbars al llarg del Rin i els problemes d’Egipte alhora, a més dels problemes interns que l'imperi estava experimentant. La seva solució radical va ser migpartir l'Imperi, dibuixant una línia recta per la meitat del mapa amb l'eix just a l'est de Roma a la meitat oriental i occidental. Tot i que aquesta divisió no va romandre a curt termini, posava el precedent per a la divisió permanent de l'imperi després de 395.

La qüestió de la successió imperial mai no s'havia resolt en el sistema romà; no hi havia cap principi clar de successió, la qual cosa sovint conduïa a guerres civils. Els Emperadors anteriors havien preferit el sistema d'adopció, mitjançant el qual adoptaven un fill i hereu. Aquest sistema no agradava als militars que preferien la successió biològica, amb el fill de l'emperador com a legítim hereu. D’altra banda, el Senat creia que hauria de tenir el dret d’elegir el nou emperador. Així, n'hi havia normalment com a mínim tres, si no molts més, de legítims hereus per a la successió.

Per resoldre aquest problema, i solventar la qüestió de qui governaria les dues meitats de l’Imperi recentment dividit, Dioclecià va crear el que s'ha conegut com a sistema de "Tetrarquia", o "regla de quatre " pel qual un emperador superior governaria a l'Est i un altre emperador superior manaria a l'Oest, i cada un tindria un emperador júnior. Entre els molts títols tradicionalment atorgats als emperadors romans, el més important era el d'August i per això només els dos emperadors superiors prendrien aquest títol, mentre que els emperadors júniors gaudirien de la dignitat de Cèsar. Dioclecià pretenia que quan l’emperador superior es retirés o morís, el Cèsar prengués el seu lloc i escollís al seu torn un nou Cèsar, resolent així el problema de successió.

Pel 292, Dioclecià tenia el sistema a punt i trià l'Imperi Oriental per a ell mateix, donant a Maximià el control de l'Imperi Occidental^[4]. El poder imperial es dividia ara entre dues persones. Els dos emperadors establien capitals separades, cap de les quals no era Roma. La capital antiga era massa lluny dels llocs on el destí de l'imperi es decidia per la força de les armes. Mentre millorava la capacitat dels dos emperadors per governar l'imperi, la divisió de poder marginava encara més el Senat, que romania a Roma. El 293, Dioclecià i Maximià designaven un Cèsar cada un (Galeri i Constanci I Clor, respectivament), adoptant-los formalment com els seus hereus. Tanmateix, aquests no eren merament successors: cada un tenia autoritat sobre aproximadament un quart de l'Imperi. En la pràctica, doncs, l’Imperi es dividia en quatre bocins. Mapa de la divisió de l'Imperi

Tenint en compte que durant el mig segle precedent a l'ascensió de Dioclecià l'imperi havia estat en un estat gairebé constant de guerra civil, és notable que la Tetrarquia no es desfés immediatament a causa de la cobdícia de cap dels quatre emperadors. Tanmateix, la naturalesa oportunista de la política imperial romana aviat va provocar la desintegració de la Tetrarquia i el restabliment de la monarquia. El 305, Dioclecià es retirava i Maximià es persuadia de fer el mateix. El dos Cèsars esdevingueren emperadors suprems com estava previst, però quan arribà el temps d'escollir cèsars nous, els militars i el Senat intevingueren i presentaren els seus propis candidats. El 307, Constantí (fill de Constanci) començava una guerra civil a Occident, que guanyaria el 312. Prenia la meitat oriental de Licini I pel 324 i va governar l'imperi sencer fins a la seva mort el 337. El poder es fracturava una altra vegada sota els fills de Constantí. Encara que el tron estigué nominalment unificat sota, entre d’altres, Julià, Valentinià I i Teodosi I, el 395 la divisió entre les meitats oriental i occidental era definitiva.

[edita] Persecució de cristians

• Vegeu també: El cristianisme a l'Imperi romà

El 303 començava la darrera persecució, i la més gran, de cristians dins de l'Imperi Romà. En els començaments del regnat de Dioclecià, Galeri havia estat l'instigador de tal persecució. Tanmateix, el Dioclecià tardà va abraçar la política de persecució amb un zel inequívoc, promulgant el seu primer "Edicte contra els cristians" (24 de febrer de 303). Primer, els soldats cristians havien de deixar l'exèrcit, més tard la propietat de l'Església es va confiscar i es destruïren els llibres cristians. Després de dos incendis al seu palau, va prendre mesures més dures contra els cristians: o apostataven o eren condemnats a mort. Aquesta ona de persecució durà intermitentment fins el 313, amb la promulgació de l'Edicte de Milà per Constantí I i Licini I.

La persecució féu una tal impressió en els cristians que l'Església d’Alexandria utilitzava el començament del regnat de Dioclecià (284) com a inici de la seva Era dels Màrtirs. Entre els màrtirs enregistrats, hi ha el Papa Marcel·lí I, Filomena, Sebastià, Afra, Llúcia, Erasme de Fòrmia, Florià, Jordi, Agnés, Cessià, Sant Dujam (bisbe de Salona) i altres fins a Pere d'Alexandria (311). Un altre efecte de la persecució va ser l'escapada d'un Marí el Dàlmata al Mont Titano, formant el que finalment esdevindria la República de San Marino.

[edita] Jubilació i mort

El 305, a l'edat de cinquanta-nou anys, després de gairebé morir d'una malaltia, Dioclecià es retirava al seu palau a Dalmàcia, prop del centre administratiu de Salona, vora el Mar Adriàtic, per reprendre la seva afició de conrear cols. Quan li van demanar que tornés a assumir els honors a què havia renunciat voluntàriament, la seva resposta fou: "Si poguéssiu veure les hortalisses plantades per les meves mans a Salona, llavors mai no pensaríeu a intentar tal cosa". Era el primer Emperador romà que abandonava voluntàriament el càrrec; tots els anteriors detentors del títol havien mort al càrrec o havien estat trets per la força.

El Palau de Dioclecià més tard es convertiria en el germen de la moderna Split, Croàcia.

[edita] Llegat

En conjunt les reformes de Dioclecià - en particular aquelles de l'administració militar, civil, i burocràtica romana - eren sòlides i ajudaren a perllongar la vida de l'imperi durant alguns segles. A.H.M. Jones observa que "potser l’assoliment més important de Dioclecià és que regni durant vint-i-un anys, després abdiqui voluntàriament, i passi els anys restants de la seva vida retirat"^[5]. Tanmateix, la seva Tetrarquia generaria una fórmula per la guerra civil, com va poder presenciar abans de la seva mort. Una cop es va retirar, el sistema de la Tetrarquia s’esfondrà, amb un nou governant únic i fort emergint triomfant finalment. La divisió de l'imperi en dues meitats finalment esdevindrà permanent, i la meitat oriental es convertirà en l'Imperi Bizantí. Encara que l'Imperi Occidental duraria només un altre parell de segles, l'Imperi Bizantí, en part gràcies a les pròpies reformes de Dioclecià, continuaria en diverses formes durant uns altres mil anys.

Per bé que el seu regnat i aportacions han estat en gran part eclipsats per Constantí, marquen un punt de tombant important en la història romana. Dioclecià roman una de les personalitats més enigmàtiques i contradictòries de la història: encara que va destruir molt del que havia romàs de la República, aniria a parar en els darrers anys de la seva vida com ho va fer Cincinnat: deixant el poder per cultivar la terra.

[edita] Dioclecià en les arts

La primera part de l'Història Augusta és dedicada a Dioclecià. Aranykoporsó ("Arqueta daurada"), la novel·la de Ferenc Móra (l'escriptor hongarès de primers del segle XX) tracta els darrers anys del regnat de Dioclecià.

[edita] Notes

1. ↑ El nom ple Diocletianus és derivat del grec díos kletos ("cridat pel cel").
2. ↑ Era el primer emperador (després de Felip l'Àrab) amb un nom ple grec de manera certificable: Dioclês. Això és un nom similar en forma a Heracles (Kléos Hêras, “la fama/glòria d'Hera"), amb l'arrel de Zeus substituint la d’Hera (Kléos Diós, “la fama/glòria de Zeus"). Aquest nom va ser llatinitzat com a Diocletianus quan Diocles esdevingué emperador.
3. ↑ La Història Augusta explica aquest assassinat, presumptament contat per Dioclecià a l’avi de l'autor fictici d'aquest llibre, Flavius Vopiscus: "Quan Dioclecià", deia, "encara tenia un càrrec menor, estant aturat en una certa fonda a la terra dels tungres a Gaul, estava com cada dia consultant la seva fortuna amb una druïdessa. Aquesta li deia, 'Dioclecià, ets força avariciós i també força avar', a la qual cosa Dioclecià respongué, es diu, no seriosament, sinó només de broma, 'Seré prou generós quan em converteixi en emperador.' A això deia la druïdessa, així es referia, "No facis broma , Dioclecià, perquè seràs emperador quan hagis matat un marrà". Diocles hauria començat a buscar dotzenes de marrans, inútilment. Quan va passar l’episodi de la descoberta del cadàver de Numerià , Dioclecià estava obligat a matar Àper (segons la sovint poc fiable Historia Augusta) complint la profecia, ja que en llengua llatina "aper" significa "marrà". (Carus et Carinus et Numerianus xiv-xv)[1].
4. ↑ Sobre l'Imperi d'Occident podeu consultar l'article Imperi Romà d'Occident, però aquest comença amb la divisió definitiva del 395
5. ↑ Jones, A.H.M., The Later Roman Empire, 284-602: A Social, Economic and Administrative Survey, Johns Hopkins University, Baltimore, 1986, p. 40.

[edita] Bibliografia

• Edward Gibbon, Historia de la decadencia y caída del Imperio romano, Barcelona, Alba, 2003
• Gonzalo Bravo, Diocleciano y las reformas administrativas del Imperio, Madrid, Akal, 1990
• José Ignacio San Vicente González de Aspuru, Moneda y propaganda política : de Diocleciano a Constantino, Bilbao, Universidad del País Vasco, 2003
• Jesús Pardo, La gran derrota de Diocleciano : el emperador romano que persiguió a los cristianos, Madrid, La esfera de los libros, 2004

[edita] Enllaços externs

• Dioclecià en un portal d'història de Roma de la Universitat de València (en castellà)
• Text sobre Dioclecià de Ralph W. Mathisen, University of South Carolina (en anglès)
• Dioclecià a la Catholic Encyclopaedia
• Palau de Dioclecià a Split (en anglès)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dioclecià

Precedit per: Numerià	Com a Emperador de tot l'Imperi 284–292	Succeït per: (l'Imperi es va dividir)
Precedit per: (càrrec creat per ell mateix)	Com a Emperador de l'Imperi d'Orient 292–305	Succeït per: Galeri