El cristianisme a l'Imperi romà

De Viquipèdia

[edita] Introducció del cristianisme

Els cristians s'oposaven als déus romans (fins i tot a l'Emperador divinitzat), als seus temples, cultes i ritus tradicionals, i van despertar l'aversió popular, però en general s'havia tractat de reintegrar-los a la societat, obligant-los a abjurar i a efectuar sacrificis als déus. Septimi Sever va prohibir l'any 202 la conversió al cristianisme i al judaisme i va desencadenar persecucions. Maximià es va dirigir contra els seus líders. Deci va ordenar una persecució general, i va ordenar sacrificis als déus: els cristians que els van fer, van salvar la vida però els que es van negar van ser executats. Però la religió romana ja no podia competir amb èxit amb religions com el cristianisme, més adaptada als desitjos profunds de la societat i als nous temps.

La societat romana, basada en la desigualtat personal i la perfecció de l'Estat, estava en inferioritat enfront d'una doctrina que predicada la igualtat moral i buscava la perfecció personal. Destruïda l'aristocràcia governant, i en una situació de violència i anarquia, on la legalitat no era respectada per gairebé ningú, on una fiscalitat angoixant impedia qualsevol progrés econòmic individual, una doctrina que predicava que aquests mals eren d'aquest món, però que qui cregués en el seu déu tindria assegurat el pas a una altra vida plena de felicitat, havia de prosperar necessàriament. A més els cristians predicaven sovint amb l'exemple: fundaven institucions de beneficència, gràcies als donatius dels conversos rics (alguns dels quals renunciaven a la seva riquesa seguint els ensenyaments primitius del cristianisme). El cristianisme predicava també la renúncia a tots els càrrecs i honors públics, el que era ben acollit pels dirigents locals de les ciutats, que una vegada convertits arrossegaven a la població. Finalment el cristianisme desautoritzava el servei en l'exèrcit, predicava la pau i no permetia el combat, el que atreia també a certes capes de la població.

La religió romana havia estès sempre a identificar els déus locals amb els seus propis déus. A mitjans del Segle III, les denominacions populars, mantingudes bàsicament per les capes humils de les ciutats i pels camperols, reaparegueren. Així va ocórrer entre els gals (Mercuri va tornar a ser Teutates, Júpiter va tornar a ser Taranis, etc...) i segurament la situació seria similar en altres llocs. A mitjans del segle III es va produir el martiri de Saturní primer bisbe de Tolosa. A la mateixa època es constaten bisbats a més de a Tolosa, a Lió, Viena, París, Reims i Tours, a les Gàl·lies.

La relaxació dels costums morals, que el cristianisme combatia, van ser també objecte de l'atenció dels Emperadors pagans, i així sabem que el 247 l'àrab Felip promulgà un edicte que establia penes per a aquells que es dedicaven a la sodomia.

Cap al 274 l'Emperador Aurelià va establir el culte del déu Sol (Sol Invictus) com a principal déu de l'Imperi, segurament en un intent de frenar l'ascens de les sectes orientals, entre elles la dels cristians, i segurament amb la pretensió d'aglutinar energies per a la recuperació.

[edita] La societat constantiniana

El sistema del Dominat assoleix la seva concreció amb Constantí el Gran. És difícil distingir entre les creacions de Dioclecià i de Constantí, però la simbologia d'una monarquia oriental, iniciada sens dubte amb Dioclecià, va arribar amb Constantí a un nivell que la feia semblant als absolutismes orientals. La genuflexió davant l'Emperador i el recolliment en les recepcions, audiències i cerimònies oficials, impostos pel cos dels Silentarii, es mantingueren com a mínim, quan no s'accentuen. Si amb Dioclecià el poder era diví, amb el seu successor absolut, Constantí, el caràcter religiosos de la monarquia augmenta: com Déu i els Sants, l'Emperador és representat amb el nimbe, símbol de majestat. La figura de l'Emperador arriba amb Constantí a la representació de Déu a la Terra.

El procés que va portar a Constantí a assumir com a pròpia la religió cristiana, convertida per tant en religió de l'Imperi (encara que sense caràcter oficial), va ser llarg i complex. Inicialment va ser un seguidor probablement convençut del Sol Invictus, acostant-se després a un culte d' Apol·lo, amb tendències monoteistes. La progressiva assumpció del monoteisme per la societat (no sol a causa del cristianisme, que era una religió minoritària, només estimable a la part oriental de l'Imperi) el portarien a poc a poc al coneixement de les religions monoteistes orientals, i entre elles el cristianisme. Aquesta religió va sortir enfortida de la persecució de Dioclecià, amb renovada confiança en la seva força; enfront de l'exèrcit romà els cristians oposaren la seva força col·lectiva com "Milícia de Crist". Quan un cristià era executat, sovint portava la seva mort amb dignitat, rebia el calor dels seus coreligionaris, i molts d'aquests s'ofereixen també per el "martiri". Inútil fou la persecució, doncs amb cada mort la secta s'enfortí i es desenvolupà, i oposava a la injustícia el perdó i l'amor. Galeri, furibund anticristià, es va adonar de la impossibilitat de destruir la secta, i que en cas de continuar la seva persecució la faria més forta. Per això el 311 va promulgar l'Edicte de tolerància de Sárdica , que permetia lliurement les activitats del culte cristià, en igualtat a les altres religions, amb la condició que resessin al seu Déu per la permanència i benestar de l'Imperi.

Galeri, en els seus últims mesos, va comprendre que era millor tenir a la força cristiana i al seu Déu al costat de l'Imperi, que gastar energies a combatre'l: l'extensió de l'Imperi i la seva diversitat feia molt difícil que per mitjans violents s'hagués aconseguit suprimir la creença en un temps limitat. Al llarg de les persecucions Constantí entraria en coneixement de la doctrina cristiana, i probablement l'admiració dels sectors cultes de l'època cap a la política de resistència passiva dels cristians, havia anat calant tant en ell com en persones influents del seu entorn. Per això el 313, Constantí i Licini van confirmar a Milà l'edicte de tolerància de Sárdica i van precisar els seus termes . En les paraules d'aquest edicte fins i tot no es detecta un decantament definitiu de l'Emperador cap als cristians, decantament que s'operarà amb posterioritat.

Ja s'havien fet diversos intents d'establir una religió estatal (l'últim protagonitzat per Dioclecià amb el Sol Invictus) dins del sistema del paganisme, amb déus inicialment amb pocs seguidors, i Constantí va voler simplement canviar el sistema: un déu preferent dins d'un conjunt amb cabuda per a altres molts déus, i uns ensenyaments moralment superiors i amb gran força i atractiu. Serà probablement l'aprofundiment en la religió, i l'exclusivisme cristià, els que obligaren a Constantí a assumir personalment la religió cristiana com a pròpia i a afavorir-la per damunt de les altres. Es creu que en aquell moment els cristians representaven entre el 5% i el 10% de la població de l'Imperi.

La notícia que l'any 312, quan Constantí es trobava a les portes de Roma, va tenir un somni que l'indicava que venceria a Maxenci amb el suport del signe de la creu, i que va ordenar col·locar-la en els seus estendards, obtenint finalment la victòria, ha tingut una gran difusió. La versió del que va passar ens ha arribat per via de cristians i falten dades històriques que la verifiquin. Es suggereix que Constantí va poder fer una prova per veure si la nova religió l'ajudava i per tant l'afavoria (el que indicaria que realment no creia en ella), encara que és dubtós que s'aventurés a fer una prova en un moment tan decisiu. Existia el perill que els seus soldats no volguessin combatre sota un signe cristià, o que el déu cristià no influís en el curs de les batalles. Potser Constantí sabia que entre les files del seu rival hi havia cristians (més o menys en secret), i que amb la creu els feia saber el seu desig d'afavorir als cristians, i els demanava implícitament que desorganitzessin les files de Maxenci. Fins i tot un any després ( 313) no s'adverteix en Constantí una convicció cristiana profunda, i l'edicte de Milà va ser promulgat conjuntament amb Licinio que governava una zona on el cristianisme era nombrós, i aquest en canvi es va mantenir pagà. En el text de l'Edicte, segons Lactanci, pot llegir-se: "Que als cristians i a tots els altres els sigui donada la possibilitat de confessar lliurement la religió per ells elegida, perquè l'assumpte de diví i celestial que existeixi sigui propici a nosaltres i als nostres súbdits". El 313 el cristianisme va entrar en una situació de religió licita (com la practica totalitat de les altres religions) perdent el seu caràcter de culte il·legal, i recobrant els béns confiscats, podent operar des d'aleshores lliurement i fer proselitisme, i la seva jerarquia va poder aconseguir els mateixos privilegis jurídics que el clero pagà. Entre el 313 i el 319 es va operar en Constantí el canvi ideològic que li va portar a assumir personalment el cristianisme com religió pròpia, i pràcticament de l'Estat, i que el van convertir en un cristià decidit i clarament convertit integralment, encara que sense l'espiritualitat que podem esperar en un cristià, i vinculant sempre les seves decisions polítiques i religioses. No obstant això no va renunciar al seu càrrec de Pontifex Maximus de la religió pagana (i el paganisme no va ser perseguit i molts funcionaris pagans van seguir detenint gairebé tots els llocs importants). En les seves monedes apareixen els signes cristians, i en les seves lleis s'afavoreix clarament als membres d'aquesta religió . Constantí va pressionar als donatistes i arrians, esqueixats de l'Església principal, per a reunificar-se. Va ser enterrat en un mausoleu disposat per ell mateix a Constantinoble, al costat de l'Església dels Sants Apòstols, decorat amb símbols cristians. La situació de formal tolerància de totes les religions va durar fins després del 378, però pocs anys després de l'Edicte de Milà el cristianisme podia considerar-se la religió de l'Estat i la del sobirà. El decantament d'aquest cap a una religió concreta, va afavorir l'espectacular desenvolupament d'aquesta, i alhora va propiciar el declivi de les religions politeistes (paganes) i de les altres religions de misteri o revelació d'Orient.

Constantí va beneficiar amb les seves lleis als cristians: el diumenge (de dominus = senyor), festa dels cristians, va ser convertit en festa oficial de l'Estat; les comunitats cristianes podien rebre llegats i herències i constituir els seus patrimonis, per a la qual cosa rebien a més donacions (algunes de la mateixa casa imperial); els Bisbes van obtenir el dret de decidir en alguns judicis civils. Les lleis contràries al celibat van ser suprimides. La política dels consellers de l'Emperador s'orientava a la consecució d'una unitat entre l'Imperi i el Cristianisme (el lema era: un Imperi, un Emperador, un Déu), vinculant el cristianisme a l'eternitat de l'Imperi Romà. L'església, al vincular-se a l'Estat, va perdre una part de la seva independència (com més tard va poder comprovar-se quan els Emperadors van intervenir en les decisions religioses), però va guanyar a poder i riquesa, encara que ja no podia fer gala de la superioritat moral amb la qual s'havia presentat després de les persecucions de Dioclecià i Galeri. Les divergències teològiques provocaven al seu torn la formació de partits recolzant una o una altra interpretació, i no hagués estat estrany que s'hagués arribat a la guerra en defensa de les respectives posicions.

El llenguatge oficial revela així mateix el caràcter teocràtic del poder suprem: la seva autoritat li ve de déu; el palau passa a ser el Sacrum Palatium; les promulgacions imperials divina institutiones; i el pressupost anual impositiu passa a ser divina delegatio.

Les lluites de gladiadors van ser abolides per Constantí, i els condemnats ja no eren llançats a les feres sinó obligats a treballar en les mines de l'Estat. Altres lleis de Constantí van restringir el divorci i van castigar (molt severament) el rapte; va protegir als pupils tutelats, va estendre el dret d'herència matern i l'ús dels codicils; va establir penes per als que provoquessin litigis sense fonament i va introduir en els plets el jurament dels testimonis. Les penes de crucifixió i de marcar el front van ser suprimides. Va prohibir l'embargament d'animals o eines de conreu per deutes al fisc i va dispensar als pagesos dels serveis personals en temps de recollida de les collites.

Un caràcter més general tenen altres disposicions: llibertat de contractació, organització de l'administració de justícia, higiene de les presons, rebaixa dels interessos, etc . Constantí va traslladar la capital a una nova ciutat, fundada sobre l'antiga Bizanci, a la qual va donar el seu nom: Constantinoble; va ser inaugurada l'11 de maig del 330. Va substituir de fet a Nicomèdia, veritable capital amb Dioclecià (les capitals utilitzades per la tetrarquia van ser: Trèveris o Colonia Augusta Trevirarum; Milà o Mediolanum; Aquileia; Sirmium; Sofia o Sárdica i Nicomèdia). Roma continuava fins a aquell moment sent la capital oficial de l'Imperi, però a penes era visitada pels Emperadors (solsament per celebrar algun triomf, i per a determinats actes), però la nova capital tenia voluntat de substituir-la en tots els aspectes (no era solament la residència de Constantí, era la capital en el sentit més ampli). A més Roma es considerava un centre del paganisme, mentre la nova capital naixia com centre del cristianisme i el culte pagà no estava permès en ella. Per a Constantinoble es va establir un Senat, un capitoli, catorze tribus (districtes), distribució d'aliments gratuïts per a les classes més humils, i naturalment un palau imperial i edificis oficials. No obstant això no es va desposseir del rang de capital a Roma doncs en la mentalitat de l'època la ciutat era la aeterna urbs i la seva eternitat es vinculava a la de l'Imperi (aeternitas imperi).

Constantí va intentar una estabilització de la moneda i encunyà una nova peça d'or anomenat el solidus, que pesava uns quatre grams i mig, l'estabilitat del qual va contribuir a una posterior recuperació econòmica (el seu valor va ser estable fins després del 1080).

A Constantí cal atribuir el definitiu establiment de les classes (Ordo) entre el funcionariat, que van rebre els següents títols: Illustres, spectabiles, clarissimi i perfectissimi.

L'Emperador va modificar lleument l'impost sobre terres i persones, i va establir l'impost sobre productes industrials (chrysargyrum).