Gran Cisma d'Orient
De Viquipèdia
| De la sèrie d'articles sobre Cristianisme |
|
 |
|
|
Història del cristianisme |
|
|
Teologia Cristiana |
|
|
Les Escriptures |
|
|
Esglésies Cristianes |
|
El Gran Cisma d'Orient és el esdeveniment que va dividir l'església cristiana que acceptava la doctrina del Concili de Calcedònia, en el cristianisme catòlic romà occidental i el cristianisme ortodox de l'est. Normalment, la data de la divisió és considerada l'any 1054, quan el papa Lleó IX i el patriarca Miquel I es van excomulgar mutuament. No obstant això, el cisma va ser el resultat d'un període extensiu d'allunyament entre les dues esglésies. La causa principal del cisma fou la disputa sobre l'autoritat papal: el papa deia tenir autoritat sobre els quatre altres patriarques, i aquests deien que la supremacia del patriarca de Roma era només honorària, i que la seva jurisdicció només era sobre la seva regió, l'occident. Hi havia altres causes menors que van produir el cisma, principalment petits conflictes doctrinals o de pràctiques tradicionals de la litúrgia.
[edita] Origen
Des del començament de l'expansió del cristianisme a l'Imperi Romà, les esglésies cristianes reconeixien la posició o autoritat de certs bisbes: el bisbe d'Alexandria, el bisbe d'Antioquia, el bisbe de Constantinoble, el bisbe de Roma i el bisbe de Jerusalem. Els cinc van ser confirmats com a patriarques pel Concili de Calcedònia el 451. Els cinc patriarques tenien autoritat i precedència sobre altres bisbes de l'església. Dels cinc patriarques, però, el bisbe de Roma, va tenir un estatus major, per virtut de la seva posició com a successor de Sant Pere, a més que Roma era la capital de l'Imperi. Encara que Constantí el Gran va moure la capital a Constantinoble, el bisbe de Roma va conservar la seva posició de primer entre iguals (primus inter pares) en la jerarquia, però no tenia poder de veto sobre la resta dels patriarques.
La divisió de l'Imperi Romà va ser el primer ingredient en contribuir a la separació de l'Església. Altres factors van ser la qüestió de la llengua de la litúrgia, ja que la llengua dominant de l'est, des del temps de Jesucrist era el grec i a l'oest el llatí. A més de la desunió lingüística, les dues meitats del cristianisme començaven a distanciar-se en ritus i interpretacions de les doctrines cristianes; com l'ús de pa amb llevat a per a l'eucaristia, i el sorgiment de la iconoclàstia a l'est.
Diversos conflictes van ocasionar l'excomunió mútua dels patriarques, però aviat es reconciliarien en el Concili de Calcedònia. El concili els va unificar en teoria, però, de facto, les esglésies continuaven separant-se. Els conflictes d'autoritat i supremacia, a més de conflictes doctrinals, el més important, una petita modificació del Credo de Nicea que va fer el Papa en violació al Concili d'Efes que establia que qualsevol modificació al credo hauria de ser aprovada per un concili ecumènic. Aquest conflicte va provocar l'excomunió mútua del representant del papa Lleó IX i el patriarca de Constantinoble, Miquel Cerularius el 1054, i la separació de d'esglésies Catòlica Romana i l'Ortodoxa Oriental. Ambdues esglésies consideren ser "l'església única, santa, catòlica i apostòlica". Cal esmentar que el terme catòlic originalment significava "universal", encara que avui dia, es relaciona amb l'Església Romana.
[edita] Reconciliació
El 27 de novembre, 2004, en un intent per "promoure la unitat cristiana", el papa Joan Pau II va retornar les relíquies dels patriarques Joan Crisòstom i Gregori Nazianzé a Istambul. Es creu que les relíquies van ser preses pels creuats el 1204. El patriarca ecumènic Bartomeu I amb altres caps de les esglésies autònomes orientals van assistir al funeral del papa Joan Pau II el 8 d'abril, 2005, per primera vegada després de molts segles, la qual cosa és considerada com un signe seriós de que la reconciliació ha començat.
