Messies

De Viquipèdia

Aquest article tracta sobre el concepte religiós. Per a altres significats, vegeu «El Messies».

Jesús durant El sermó de la Muntanya, per en:Carl Heinrich Bloch, pintura del segle XIX

En el judaisme, el messies (משיח, "l'ungit"; en hebreu estàndard, Mašíaḥ; en hebreu, Māšîªḥ) és un descendent del Rei David, que refarà la nació d'Israel i restaurarà el regne de David, tot portant la pau al món.

[edita] Cristianisme

El cristianisme considera que Jesucrist és l'autèntic messies, a més del fill de Déu. La paraula "Crist" ve del grec Χριστος, Khristos, traducció literal de "messies". Com a proba del seu destí messiànic, els cristians presenten el compliment de les profecies de l'Antic Testament en la persona de Jesús, els miracles, prodigis, la passió, mort , resurrecció i posterior ascensió al cel.

[edita] Judaisme

En el judaisme, la creença en el messies es fonamentà en la revelació de Déu, feta a través de la Torà o Llei de Déu. Aquesta prengué força durant el captiveri de Babilònia.

Ja el profeta Isaïes havia parlat d'un misteriós personatge, que naixeria d'una verge, com consta:«Doncs el Senyor mateix us donarà una senyal: la verge esta en cinta i donarà a llum un fill, al qui posaran per nom Emmanuel »(Isaïes 7,14). Pels jueus, cap dels messies apareguts al llarg dels segles es l'autèntic, perquè no compleix amb els requisits de les profecies.

[edita] Messies del segle I a Judea:

En el primer segle, durant l'ocupació romana a Galilea i Judea sorgiren nombrosos personatges messiànics que predicaven l'imminent arribada d'un nou Regne.

Messies teocràtics:

Judes el Galileu (any 6 dC)
Judes fill d'Ezequies

Messies de tipus profètic:

Joan Baptista (anys 20-30 dC)
Jesús de Natzaret (anys 20-30 dC)
Teudes (anys 40-46 dC)
l'Egipci (anys 52-60 dC)
Jesús fill d'Ananies (anys 62-70)

Messies de tipus mesiànics:

Menahem
Simò bar Giora (anys 66-70)

Flavi Josep historiador i testimoni de l'època els qualifica com: «Impostors i homes astuts convencien la gent de seguir-los al desert. Deien que els mostrarien prodigis i signes evidents, els quals tindrien lloc d'acord amb la providència de Déu.» ^[1]

Armand Puig, referint-se als messies dels anys quaranta fins la destrucció de Jerusalem: «La gent senzilla, les classes més populars, esperen amb delit un esdeveniment definitiu que posi fi a les desigualtats socials i a la situació d'injustícia en que viuen, atiada per la ineptitud i la corrupció de les mateixes autoritats romanes: l'alliberament diví ha de suposar l'acabament sobtat de tots els seus mals. La febre profètica, indici de la desesperança de molts, no es va estroncar ni en els darrers dies del setge de Jerusalem, quan, mentre el temple ja cremava, alguns esperaran un senyal del cel que els porti l'alliberament tan anhelat.» ^[2]