Heracli

De Viquipèdia

Aquest article tracta sobre l'emperador bizantí. Per a altres significats, vegeu «Heracli (desambiguació)».

Heracli (Llatí: Flavius Heraclius Augustus; Grec: Ἡράκλειος Hērakleios), (Capadòcia, vers 575 - Constantinoble, 11 de febrer de 641) va ser emperador bizantí des del 5 d'octubre de 610 fins a la seva mort el 641.

Era fill d'Heracli el vell exarca d'Àfrica que fou cèlebre per les seves victòries sobre els perses i descendent d'Heracli d'Edessa, que havia conquerit la Tripolitana al vàndals. El 610 el seu pare el va posar al front de la conspiració contra l'emperador Flavi Focas; el principal conspirador era Crisp, el gendre de Focas, que va demanar la cooperació d'Heracli el vell; durant dos anys l'exarca va rebutjar participar, però finalment s'hi va sumar potser quan Damasc va caure en mans dels perses; el 610 va cancel·lar les exportacions de gra d'Àfrica a Constantinoble creant descontentament entre la població que per aquell temps depenia completament d'aquests subministraments; després va cancel·lar els enviaments de les taxes de la província, i finalment va acceptar la cooperació amb Crisp que li havia ofert la corona, però degut a la seva avançada edat va declinar aquesta oferta, i va enviar al seu fill Heracli amb la flota i al seu nebot Nicetes (fill d'un germà) i al seu lloctinent Gregori o Gregores amb un exèrcit que va sortir de Cartago i va avançar per Egipte, Síria i Àsia Menor, mentre ell mateix va sortir amb la flota. L'exèrcit va trigar uns tres mesos i la flota uns dotze dies. Al presentar-se la flota a Constantiboble, Crisp es va revoltar a les províncies orientals; Heracli va forçar l'entrada del Corn d'or i Focas, abandonat pels seus mercenaris, es va refugiar a palau (octubre) i va morir a mans del poble.

Constantinoble estava llavors agitada per dues faccions identificades amb els colors de les curses: els blaus i els verds; aquests darrers eren partidaris d'Heracli, que fou aclamat emperador. Crisp va rebre riqueses i honors i li fou confiat el comandament suprem contra els perses. Quan van arribar Nicetes i Gregori la revolució ja s'havia acabat i van rebre també honors. El patrarca Tomàs fou substituit per Sergi, partidari de les doctrines monotelistes.

El 603 s'havia iniciat la guerra amb els perses i els perses van poder conquerir Mesopotàmia i parts d'Armènia i vers el començament del regnat d'Heracli i van afegir Síria (610 Damasc, 611 Antioquia) i Palestina. El 613 van ocupar Tars. El general persa Sarbar va conquerir Jerusalem el 614 i la va saquejar i va agafar com a trofeu la suposada creu de Crist que fou enviada Ctesifont.

El 615 Sarbar va entrar a Egipte i el 616 va ocupar Alexandria, igualment saquejada, i va seguir a Cirene a l'oest i al sud va remuntar el Nil fins a Abissínia; el subministrament de gra egipci a Constantinoble es va aturar i la gana va aparèixer a la ciutat (en realitat es va incrementar); els oficials grecs van demanar als perses d'abandonar a Egipte ja que no el podien mantenir molt de temps, i el victoriós general va dirigir un columna i va dir que no sortiria fins que els grecs s'empassessin la columna. Al mateix temps un altre exercit persa va assolar Àsia Menor, va assetjar Calcedònia i la va conquerir el mateix 616. Els grecs la van reconquerir més tard. Heracli va tractar de negociar amb el rei persa, però els ambaixadors bizantins foren empresonats i després executats. Finalment es va establir una treva el 618.

Les províncies entre el Bòsfor i el Danubi eren objecte d'atacs búlgars i eslaus que les havien devastat. El 619 els àvars van arribar a les portes de Constantinoble; Heracli va negociar amb el rei àvar que va accedir a la retirada; l'emperador va anar al campament del bàrbar per negociar la treva definitiva; com que el rei àvar havia donat paraula de parar les hostilitats les portes de la ciutat es van obrir i molta gent va sortir per veure l'entrevista. Només arribar l'emperador al campament àvar fou rodejat per la guàrdia àvara, però es va poder escapar fuetejant al seu cavall i passant per entre la seva gent que van dificultar els moviments de la guàrdia dels àvars, aconseguint tornar a la ciutat, però els habitants que havien sortit foren massacrats o fets presoners. Els àvars es van retirar amb 250.000 presoners cap el seu país darrera el Danubi. Llavors van devastar les terres d'Il·líria entre el Danubi i la mar Adriàtica i les fronteres d'Itàlia. Aquestes terres imperials foren concedides per l'emperador com a feus imperials als dux dels eslaus (serbis i croats) amb l'obligació de defensar el territori contra els àvars amb els que aviat es va signar un tractat de pau (vers 620); d'altra banda l'exarcat de Ravenna va quedar exposat als atacs dels llombards (i Ístria dels eslaus que la van ocupar). A Hispània vers el 616-624 els visigots van conquerir l'Oròspeda, província bizantina.

Heracli amb totes aquests calamitats s'anava preparant per la guerra de mica en mica. Va reunir un exèrcit de grecs, eslaus i mercenaris bàrbars que va tenir preparat el 622. L'exèrcit va sortir del Bòsfor cap a Cilícia en vaixells, establint el seu camp a la plana d'Issos i va ocupar les Portes Cilícies (Pylae Ciliciae) i altres passos de les muntanyes del Taure i Antitaure cap a la plana del golf d'Issos (Iskanderun).

Atacat per un exèrcit persa el va derrotar en una batalla decisiva (batalla d'Issos); llavors va pujar cap al Pont per passar el hivern (el mateix emperador va anar a Constantinoble) fins la primavera del 623 quan va sortir amb un nou exèrcit petit però ben entrenat, cap a Trebisonda. La campanya del 623 fou altra cop victoriosa.

El 624 va fer la tercera campanya, creuant Armènia fins a Gandzaca (després Tauris) que va ocupar després d'un setge. Els perses que eren a la vora amb un exèrcit de 40000 homes no van poder fer res; llavors va avançar cap al Caucas destruint al seu pas els temples dels mags perses, arribant a Albània del Caucas segurament per entrar en contacte directe amb el khan dels khàzars, Ziebel, amb el que va formar una aliança mútuament avantatjosa. Els khàzars (que dominaven les estepes al nord del Caucas entre el Don i l'Ural) aliats als colquis i a altres nacions del Caucas, van atacar amb conjunció als bizantins la Pèrsia a la part nord de la Mèdia, va vèncer a Thebarma a la vora del llac Úrmia, i probablement van arribar fins el centra de Pèrsia a la zona de la moderna Isfahan.

Heracli va tornar al Caucas després de la campanya i abans d'establir el seu quarter de hivern fou atacat pel principal exèrcit persa manat pel mateix Cosroes II (Khusraw) al que va derrotar.

El 625, assabentat de que Cosroes planejava una expedició contra Constantinoble, sota el comandament de Sarbar, va fer campanya a Mesopotàmia i d'aquí va passar a Cilícia amb la idea de caure damunt dels perses per darrera si Sarbar entrava a l'Àsia Menor. El general persa, per eliminar aquest perill, va atacar les forces imperials al riu Saros o Sarus (modern Sihfun) però Heracli va obtenir una gran victòria i ja es va guanyar definitivament la devoció de l'exèrcit per les seves probes de valentia personal; a la vora del riu Sarus va matar a un "gegant" persa en combat singular al que ningú més havia accedit. Sarbar es va retirar cap a Pèrsia i Heracli va tornar al Pont a passar el hivern. En aquest període Cosroes va fer aliança amb els àvars, que des de el 620 estaven en pau amb l'imperi.

El 626 els àvars van atacar Tràcia i van assetjar Constantinoble al mateix temps que els perses sota comandament de Sarbar avançaven per Àsia Menor. Llavors estava Heracli acampat al riu Halis i tothom esperava que aniria en ajut de la capital, però va fer just el contrari; va enviar al seu fill Teodor amb un exèrcit per envair Mesopotàmia que estava defensada pel general persa Sais, i ell mateix amb el gros de l'exèrcit, es va dirigir al Caucas on es va reunir amb Ziebel; probablement fou llavors quan els grecs van foragitar a la guarnició persa de Tiflis i van posar el Regne d'Ibèria sota protectorat bizantí. Units grecs i kh+azars van reunir un gran exèrcit; els khàzars van envair Mèdia i els grecs (amb 50000 auxiliars Khàzars) ven entrar a Assíria. Mentre Constantinoble dirigida pel patriarca Sergi resistia be l'assetjament ja que els atacants no tenien vaixells i ni podien atacar per mar ni podien reunir les seves forces, una a cada costat del Bòsfor. Els àvars es van retirar (3 d'agost) després de patir algunes derrotes parcials i Sarbar, que estava assetjant Calcedònia, va quedar amb el risc de veure tallada la seva retirada cap a Pèrsia.

El 627 Heracli va fer un poderós atac al cord de l'imperi persa: va creuar el Gran Zab i va acampar a les ruïnes de Nínive. Se li va enfrontar Rhazates, general persa que va agafar una posició fortificada a la unió del Petit Zab i el Tigris, però l'emperador el va atacar i el va derrotar (desembre del 627) i va fer un gran botí. Dies després va ocupar Dastagerd o Dastagarda (Deskereh, avui la ciutat vella de Bagdad) o Artemita, no lluny de Ctesifont i les diverses residencies reials de la rodalia foren saquejades. Els tresors ocupats pels grecs (especialment a Dastagerd on sembla que el rei persa guardava els seus tresors) fou immens.

El rei persa Cosroes va fugir a Selèucia de Piera i després cap a l'interior de Pèrsia; com que només li restava l'exèrcit de Sarbar va enviar missatgers a Calcedònia per ordenar-li la tornada immediata, però els missatgers foren interceptats i els missatges canviats per uns que deien que havia de restar al setge, cosa que Sarbar va obeir. El rei persa va considerar que com que Sarbar no hi anava l'havia traït i va enviar un missatger secret a comunicar a un oficial secundari que havia de matar a Sarbar i quatre cents dels principals col·laboradors, però aquest missatger va caure en mans de Sarbar, que quan va veure la seva vida en perill va acordar amb els altres quatre cents alts oficials, una pau separada amb els grecs.

Ja sense aquest exèrcit i sense el seu millor general, Cosroes restava indefens. Un nou atac d'Heracli al cor de Pèrsia no va trobar pràcticament resistència; Cosroes va fugir cap a l'interior de Pèrsia (gener); va nomenar hereu al seu tercer fill Merdases o Verdases (que havia tingut amb una cristiana de Susa de nom Sira i Chirim); derrotat com estava, ja no va tenir la fidelitat dels seus i el seu propi fill gran Siroes (Kobad II), desheretat, es va revoltar i el va matar el febrer del 628 i als demés germans els va empresonar i també els va fer matar. Kobad II va nomenar visir a Barmek i va iiciar converses de pau. El març es va ajustar la pau entre l'imperi i Pèrsia, per la qual es restablien els antics límits entre els dos imperis excepte a Armènia de la que Bizanci adquiria una part, i les relíquies capturades foren retornades als cristians. El mateix Heracli les va portar al sant sepulcre el 629, després d'haver anat a Constantinoble (628) a celebrar el seu triomf, del qual va rebre felicitacions d'arreu del mon.

Quan Heracli anava a Jerusalem, estant a Edessa va rebre un ambaixador musulmà de Mahoma que el va comminar a adoptar la nova religió. S'havia produït el primer enfrontament amb els musulmans a Muta a la zona de la mar Roja, però sense conseqüències. L'emperador es va negar però va concloure un tractat de pau amb el profeta, però al cap de poc un incident fronterer a Síria va iniciar la guerra; els califes Abu Bakr i Omar van seguir la lluita i en poc temps altre cop Síria i Palestina amb Jerusalem, Mesopotàmia i Egipte tornaven a ser en mans estrangeres. De l'altra costat el desmembrament de l'imperi àvar va facilitar la fidelitat de serbis i croats, reconeguda de nou a partir del 630 després d'un període de vassallatge als àvars.

En lloc d'agafar el comandament Heracli és va dedicar als plaers i a les discussions teològiques a Constantinoble. Els motius de la seva inactivitat no són coneguts però es suposa que estava cansat i debilitat per les campanyes darrers en les que a més havia rebut diverses ferides. El 633 els àrabs van ocupar el sud de Palestina, on el governador Sergi tenia molts pocs soldats; el general Walid ben Abd al-Walid va avançar cap a Damasc i Bosra; la conquesta de Palestina va continuar el 634 i els grecs foren derrotats primer prop de Damasc (el juny o juliol) i tot seguit a Yarmuth, prop de Jerusalem; Gaza, Siquem, Sebàstia (Samària) i Bosra van caure a les seves mans; el 635 els bizantins foren derrotats a la batalla de Beishan prop d'Escitòpolis, a Bethsean (22 de gener), i a Pel·la de Palestina (23 de gener) i els àrabs van arribar al llac Tiberíades el 24 de gener. El contraatac bizantí a Merdsch es Soffar (25 de febrer) fou efectiu i va morir el general àrab Ibn Said, pero Khalid Schorahbil i Abu Obeidah van respondre assetjant Damasc (12 de març); la batalla d'Emesa fou un nou triomf grec (juny) pero a finals d'agost o al setembre, Damasc, on els notables de la ciutat eren en general oposats als bizantins, va negociar amb els assetjadors, sota la direcció del bisbe de la ciutat i del controlador general de finances Mansur ibn Sarjun (pare de sant Joan Damascè) i una porta fou oberta als musulmans; els bizantins van fugir vers el nord; els ciutadans de Damasc van poder conservar les terres i esglésies però haurien de pagar en endavant un tribut general i un impost personal. Van seguir Baalbek i Emesa; una nova victòria bizantina a Aiznadin, va permetre recuperar la iniciativa.

A la primavera del 636 un exèrcit bizantí dirigit per Teodor, germà de l'emperador Heracli, i format per 40000 grecs, 20000 armenis dirigits per Vahan, i 20000 ghassànides sota comandament de Schabalah ben Al-Hidham, es va dirigir cap a Damasc des del nord i Khalid la va evacuar i va reorganitzar les seves forces a Al-Jabiya per passar després al darrera del riu Yarmuk, a l'est de Tiberíades. Allí, en el punt de unió del Yarmuk i el Jordà, es va lliurar la batalla decisiva (coneguda com batalla de Yarmuk, lliurada prop de Yakusa) en què Teodor i els bizantins foren derrotats el 20 d'agost del 636. Khalid no va tornar a Damasc i va marxar a Medina i la conquesta de Síria fou encarregada a Abu-Ubayda al-Jarrah. El desembre del 636 Damasc va capitular per segona vegada i també Baalbek, Homs, Alep, Jaffa i tota la resta de Palestina i Síria incloent el territori dels ghassànides. Jerusalem, Tir, Acre, Sidó i Cesarea van resistir uns mesos pero foren ocupades entre el 637 (Tir, Acre i Sidó) i el 638 (Jerusalem), resistint només Cesarea fins el 640.

El 638 Heracli va iniciar una ofensiva des de Antioquia i va poder recuperar Homs i Kinnesrin i van obtenir una victòria important al sud-est d'Antioquia, pero mentre els àrabs van entrar a Jerusalem (febrer) i van passar a la ofensiva recuperant Homs i Kinnesrin i entrant finalment a Antioquia.

El desembre del 638 va morir el patriarca Sergi i Heracli va fer nomenar a un altre monotelista de nom Pirros. El 639 els àrabs van entrar a Edessa i a Egipte. El 640 va caure Cesarea de Palestina. A Egipte el general Amr va vèncer a Al-Fayyum i a Babylon (prop de Memfis) i va dominar tot Egipte menys Alexandria. El patriarca copte Benjamí va acollir be als àrabs i el governador de l'Alt Egipte, Mokakwar, també es va sotmetre sense lluita.

Va morir el 11 de febrer del 641 i el va succeir el seu fill gran Heracli, que va agafar el nom de regne de Constantí III. Estava casat amb Eudòxia en primeres noces, amb la que havia tingut a Constantí III, i en segones noces amb Martina, de la que va tenir a Heracionas. Una estàtua colossal seva va existir a Barletto a la Pulla fins a finals del segle XV.