Albània del Caucas

De Viquipèdia

Albània del Caucas es el nom del país equivalent a l'actual Azerbaidjan durant l’època romana.

Estrabó indica els seus límits: al est la mar Càspia (llavors mar Albà segons Plini el vell), al nord el Caucas (Ceranius Mons) i mes enllà la Sarmàcia asiàtica; al oest l'Ibèria, i enmig un districte de població ibera i aluanq de nom Vall de Cambises o Cambisene; i al sud el riu Kura (Curus). Mes tard altres geògrafs, fan el riu Alazan el límit occidental i l’estenen mes al nord; Tolomeu posa el límit nord al riu Sulak un afluent del Terek.

Dió Cassi diu que la seu del aluanqs era Albana (Derbent) a les Caspiae Pylae (Portes de Derbent). Gangara o Gaetara, esmentada per Tolomeu, era probablement Baku, famosa per la seva nafta. Plini esmenta com a capital la ciutat de Cabalaca, al interior del país, probablement Kapalak.

Els aghuans o Aluanqs eren un poble independent del Caucas i el seu país fou conegut pels romans com Albània si bé correctament hauria d'estar Aluània o Aghuània. Alguns etnòlogues pensen que eren escites, relacionats amb els masagetes i sobretot amb els alans. No es segur que foren autòctons del Caucas. Feien algunes incursions de pillatge cap Armènia perquè eren sempre pobres ja que enterraven els morts amb totes les seves possessions d'algun valor. Vers el 84 aC van acceptar la sobirania del rei Tigranes II d'Armènia.

Pompeu, amb la neutralitat de Tigranes, va poder derrotar als albans o aluanqs del Baix Kura (hivern del 66 aC) i als ibers (65 aC). Aquest fou el primer contacte dels romans amb els aluanqs, que eren mes civilitzats que els ibers. Tenien un exercit de 60.000 infants i 20.000 cavallers. Estrabó diu que estaven subjectes a un sol rei però es dividien en 26 grups i dotze tribus entre elles els Legai (Lesguians o Lezguin), Gelai (Gilanians) i Gerrhi o Gerroi (a la zona del riu anomenat Gerrhus)

Els aluanqs tenien un deu principal i adoraven també al sol i la lluna (la principal deïtat, amb un temple prop de la frontera amb Ibèria). El pontífex màxim era la segona autoritat del país després del rei i posseïa un estens domini territorial pel seu manteniment i també molts temples.

Després del 65 aC el rei es va fer client de Roma, però va romandre tant independent com abans i els romans mai van fer res per imposar una influència efectiva. L'any 4 van fer un atac a Armènia, sota influència romana, el que pressuposa que ja no es consideraven clients de Roma.

Grigor, fill del patriarca Vartanes (333-341), va anar a Ibèria per evangelitzar el país i va anar també a Aghuània (Albània del Caucas) però fou martiritzat pel príncep arsàcida Sanatruk (Sanesan) príncep de la regió de Phaitarakan que restava fidel al paganisme.

Vers el 370 el rei Unair era vassall de Pèrsia. Bizanci i Pèrsia eren en guerra i la batalla decisiva es va lliurar a les fonts del Murad Su i al peu de les muntanyes de Nebad (Nifates) al nord-est del llac Van, a la província de Bagravand. El rei d'Albània Urnair, al servei dels perses, tenia el comandament de la força auxiliar persa i fou fet presoner però Mushel Mamikonian li va perdonar la vida, i a mes va deixar marxar a les dames perses que havia fet presoneres. Els districtes de Uti (Bardaa), Sakasene (Gandja) i Gardman (part oriental del llac Sevan) que pertanyien a Albània, foren incorporats a Armènia que també va incorporar el districte de Goltn (sud de Siunia, regió de Nakhichevan) del que no consta que fos dels aghuans tot i que hi havien viscut anteriorment; el riu Kura fou establert com a frontera.

Per l’historia posterior vegeu Aghuània.