Basileu
De Viquipèdia
Basileu (en grec: Βασιλεύς) significa «rei». Era el títol dels emperadors bizantins, i dels emperadors romans per als grecs. El terme ja era utilitzat a la Grècia antiga.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
L'etimologia de la paraula continua sent poc clara. Si la paraula és originalment grega llavors podria derivar de la paraula «basis» (base). Però aquest origen és dubtós; la majoria dels lingüistes suposen que és una paraula adoptada pels grecs molt abans, a l'edat del bronze, a partir d'un substrat lingüístic preexistent al Mediterrani oriental.
[edita] Grècia antiga
La primera utilització coneguda de la paraula es troba sobre tauletes d'argila cuites descobertes en les excavacions del palau micènic destruït per un incendi. Les tauletes són datades del segle XIII aC al segle XII aC i els signes estan en escriptura Lineal B. El terme «basileus» (qa-si-re-u) era utilitzat molt antigament pels nobles o alts funcionaris que eren els supervisors dels diferents districtes dels estats micènics. Les funcions i posició exactes d'un qasireu són poc conegudes i estan subjectes a debat.
Els sobirans grecs eren designats com a wanax (wa-na-ka, en lineal B). El títol de wanax, que més tard evolucionarà cap a la forma anax, sovint es tradueix per «rei suprem» i significa «el què exercita la sobirania feudal sobre altres reis». El wanax exercita doncs el poder sobre diversos basileus locals i segons alguns autors, convertiria aquesta organització en una societat de tipus proto-feudal de l'edat del bronze. La significació de la paraula s'estén més tard en el sentit de rei, com ho testifiquen els escrits d'Homer en els que Agamèmnon i Príam porten aquest títol.
Els reis aquemènides de Pèrsia també eren anomenats Megas Basileus (gran rei) o Basileus Basileon, traducció del persa Shâhanshâh (rei dels reis).
La utilització del terme basileus era limitat en alguns estats grecs on mai no havien abolit la transmissió del poder reial per herència. Així eren designats els reis d'Esparta, Macedònia i Epir, i altres reis de les tribus bàrbares de Tràcia i d'Il·líria.
El terme també era utilitzat a Atenes durant el període clàssic per designar un dels arconts, sent aquí un títol més simbòlic per a la funció del sacerdot. A les altres ciutats-estats, el terme mai no era utilitzat ja que un sobirà tenia més aviat el títol de tirà o d'arcont.
La denominació va ser exportada per Alexandre el Gran i els seus successors grecs a Egipte i Àsia. El terme també era usat per referir-se a qualsevol rei d'una zona sota la influència grega de l'Imperi Romà, com a per exemple Herodes a Judea. La forma femenina usada era la de basilissa i designava reines governantes com Cleopatra o a les reines consort.
[edita] Bizanzi
Dins l'Imperi Bizantí, el basileu era l'emperador. Heracli va adoptar aquesta denominació per reemplaçar el títol llatí d'Augustus el 629. Ja va ser utilitzat com a títol oficial a partir de Justinià II paral·lelament a que el grec reemplacés progressivament al llatí sobre monedes i documents oficials.
Quan els romans van conquerir el Mediterrani, el títol imperial «Caesar Augustus» fou de manera inicial traduït per «Kaisar Sebastos» i més tard hel·lenitzat en «Kaisar Augoustos». «Imperator», un altre títol imperial, va ser traduït per «Autokrator». «BASILEUS» fou gravat sobre la moneda bizantina en escriptura llatina, en lloc de «C.IMP.» és a dir «Caesar Imperator». Va ser més tard que l'escriptura grega fos incorporada.
El títol de basileus va ser motiu d'una gran controvèrsia quan Carlemany va ser coronat «Emperador dels romans». La part oriental de l'imperi era dirigida per l'Emperadriu Irene, regenta del seu fill Constantí VI. La manera indigna com es va comportar Irene amb el seu fill, ja que li va fer rebentar els ulls i el va empresonar, afegit a l'aversió dels francs al concepte d'una emperadriu regnant van generar una certa repulsió entre les dues parts.
Tot i així Carlemany va proposar el matrimoni a Irene però ella es va negar, es va autodesignar «basileus», deixant de banda el terme «basilissa», i no va reconèixer el títol imperial de Carlemany.
[edita] Concepció divina
[edita] El basileus, autoritat divina
El basileus obté la seva autoritat de Déu i no del seu predecessor. Joan II Comnè considerà així que «l'encàrrec de l'Imperi li havia estat confiat per Déu». Aquesta intervenció divina té més força quan l'Emperador és un usurpador, com en el cas de Nicèfor I i de Basili I, als quals «Déu ha concedit de regnar sobre els cristians per a la generació present».
En tant que individu, el basileus no és més que una aparença i tots els seus actes depenen de manera estreta de la voluntat divina. Aquesta concepció es troba essencialment en les operacions militars: Aleix I Comnè i Joan II Comnè estimen així com l'exèrcit està col·locat «sota Déu, general en cap, i jo, el seu subordinat; un campanya militar, doncs, no pot ser iniciada més que si pren el camí de la voluntat divina. Aquesta concepció implica necessàriament que qualsevol pugui ser escollit per Déu per pujar sobre el tron imperial: Justí I, Miquel II, Basil I, Miquel IV o Miquel V, tots ells homes del poble, van ser considerats com esculls entre el poble per regnar sobre l'Imperi. En aquestes condicions, l'Emperador pot fer de tot dins els límits de la voluntat divina i les seves victòries són les d'un soldat de Déu.
Aquesta concepció divina de la funció imperial porta com a conseqüència que, revoltar-se contra l'Emperador és una revolta contra Déu; el rebel contra el basileu és un enemic de Déu (θεομάχος) o un sacrilegi (καθοσίώσίς terme utilitzat per Miquel Attaleiates en el moment de la revolta de Constantí X Ducas contra Nicéfor I).
El símbol del bíblic rei David escollit per Déu va ser estat utilitzat habitualment al llarg de la història de Bizanci. En un saltiri que es troba a París es pot veure una imatge amb David damunt d'un escut envoltat pel seu exèrcit i coronat segons la voluntat de Déu, com ho havien de ser els emperadors bizantins.
[edita] Els símbols del poder
L'Emperador està envoltat d'un decòrum simbolitzant l'origen diví de la seva funció; la seva força divina s'imposa a qui és presenta davant d'ell. Aquest tema de l'Emperador-sol és utilitzat en la Cort de Lleó VI, d'Alexis I, d'Alexis III i de Romà IV que, en el moment de la seva travessa de l'Àsia Central, és vist pels seus soldats com «l'igual de Déu».
El símbol més important del poder imperial continua sent tanmateix el color púrpura: l'Emperador és revestit amb aquest color, i en particular el calçat de botes, el kampagia, que són per excel·lència el signe del poder imperial. Només l'Emperador, delegat de Déu, pot usar la porprada imperial: vestit, diademes i camals.
Un altre símbol del poder és la moneda, el nomisma d'or o el millarision de plata, que són revestits d'un valor consagrat fins al punt que l'únic fet de llançar-los a terra i de trepitjar-los constitueixen una ofensa feta a l'Emperador.
[edita] Autoritat legal
Si el basileus és considerat com l'escollit de Déu, també veu regulats els seus actes pel respecte a la legalitat; essent la llei personificada, no pot, sense negar-se ell mateix, caure en els excessos tirànics. Així està sotmès a les lleis que garanteixen la pietat.
La més important de les lleis a les quals és sotmès el basileus és la llei de successió al tron; fins i tot venint de Déu, una presa de poder violenta no és legal. Isaac I Comnè arriba així a abdicar, rosegat pel remordiment d'haver pres el poder de manera contrària a les lleis. Les lleis de successió, fins i tot no escrites, constitueixen «els drets comuns de l'Imperi romà» que el basileus pot interpretar, i les carències de les quals pot suplir per decisions personals preses conforme als costums grecs.
Continua sent cert que el tron apareix com un bé comú del qual l'Emperador no vacil·la a disposar a la seva voluntat. Així, per exemple, la decisió de Constantí IX d'escollir ell mateix el seu successor, o el jurament imposat per Constantí X a la seva esposa de no casar-se mai més, són observats sobretot per l'autoritat eclesiàstica, com actes il·legals i que no tendeixen al bé comú. De la mateixa manera, l'adjudicació de les funcions de l'Estat no pot procedir de cap fantasia imperial.
[edita] Principi dinàstic
El principi dinàstic, és a dir la transmissió hereditària del poder imperial, v sent imposat de manera progressiva i sobre tot a partir del segle IX. Les emperadrius regnants donen a llum en una sala especial del Palau sagrat, la porphyra i el nen neix així porfirogènit, i que és una presumpció que serà l'hereu del tron.
El dret dinàstic s'imposa definitivament amb la dinastia macedònica. Per assegurar la seva successió, Basil I associa al tron els seus fills Constantí, Lléo i Alexandre, inaugurant així una pràctica que es perpetuarà.
El seu fill gran, Alexandre III, estèril, mor sense descendència. Lleó VI, el seu successor, contreu tres matrimonis sense poder engendrar d'hereu successible; ha de contreure llavors, en violació del Codi Civil que ell té ell mateix promulgat, una quarta unió d'on neix un fill, Constantí, que l'emperadriu Zoé s'ocupa de fer néixer en la porphyra.
Fet emperador, Constantí VII veurà esborrar-se la seva bastardia legal davant l'estatut de porfirogènit, destinat a diferenciar-lo del seu sogre, l'emperador associat Romà I; tot i que aquest associa els seus propis fills al tron, no aconsegueix tanmateix apartar Constantí de la successió. La destitució dels Lecapens pare i fill estableix clarament l'afecte dels bizantins per la transmissió hereditària del tron: l'hereu legítim és el fill de Lléo VI, malgrat les circumstàncies de la seva concepció.
Igualment Romà II el macedoni associa els seus dos fills, Basili II i Constantí VIII al tron: encara que hi ha usurpadors, com Nicèfor II i Joan I, aqusts no poden apartar els descendents del tron.
Aquest afecte dels bizantins pel principi de la legitimitat conduirà el poble, a la mort de Zoé, que governava després de la mort del seu espòs Constantí IX, a treure del convent a l'última filla de Constantí VIII, Teodora, per tal de proclamar-la basilea.
[edita] Bibliografia
- Ducellier, A.: Le drame de Byzance, Pluriel.
