Argila
De Viquipèdia
- Aquest article és sobre el material. Per al Comte de Rasès vegeu Argila (comte).
L'argila és un material granular natural procedent de la descomposició de les roques feldespàtiques, compost principalment per silicats d'alumini hidratat:
-
-
-
- Al2O3 · 2 SiO2 · 2 H2O
-
-
Les partícules d'argila, inferiors a les 4 micres de diàmetre, poden conformar un sòl homogeni (també anomenat argila) o bé formar part formar part d'un sòl heterogeni (i en aquest cas l'argila és la fracció més fina del sòl). Els sòls argilosos són altament impermeables. Les roques formades a partir de l'argila són les argilites.
Taula de continguts |
[edita] Característiques geològiques
Als buits entre grans d'argila sempre hi ha aigua, amb ions dissolts. La concentració i valències d'aquests ions controlen la distància entre partícules. Això succeeix perquè les partícules, normalment en forma de disc, estan polaritzades de manera que les càrregues negatives s'acumulen a les bases del disc. Així, els cations de l'aigua són atrets i s'acumulen en les bases del disc, impedint que d'altres partícules s'hi acostin. Al seu torn, la distància entre partícules controla el comportament macroscòpic del sòl:
- Si les partícules es toquen, es crea una estructura floculada, molt rígida.
- Si en canvi, no es toquen, es crea una estructura no floculada, molt menys rígida.
- Si la distància és petita, l'estructura serà agregada i les argiles, poc deformables.
- Si, en canvi, la distància entre partícules és petita, l'estructura serà molt més dispersa, molt deformable.
Els minerals més comuns dins les argiles són:
- la caolinita, de fórmula Si2O5Al2(OH)4;
- la montmorillonita, de fórmula Si4O10Al5/3Mg1/3Na1/3(OH)2;
- la illita, de fórmula KAl2(AlSi3O10)(OH)2.
L'argila té dues propietats bàsiques:
- Adquireix plasticitat al barrejar-la amb aigua
- S'endureix en escalfar-la en un forn ceràmic per sobre de 750 ºC
[edita] Usos de l'argila per l'home
L'argila, procedent del sòl o roca sedimentaria, és plàstica quan és barrejada amb aigua, però és dura i tenaç quan es cou en un forn. Això ha permès a l'home des de l'antiguitat donar-li diferents usos, els més importants dels quals es troben en l'edificació i l'elaboració de recipients.
[edita] Primers usos de l'argila
En el Neolític, abans de descobrir la terrissa la qual elabora peces de fang cuites, els humans ja utilitzaven el fang (argila mullada i pastada) per fer-se utensilis per a les seves necessitats, tals com posar-hi menjar sec, cereals i d'altres productes, però no així els líquids, ja que no eren estancs. Però en observar les peces que sortien de la crema dels poblats, van veure que sortien senceres, més fortes i estanques, doncs s'havien cuit i així es va descobrir la terrissa cuita, la qual ja permetia posar-li els líquids.
Els primers usos de l'argila foren l'elaboració de tot tipus d'atuells estancs per a contenir productes necessaris per als establiments humans: plats, gots, olles, cassoles, etc. Aquests atuells foren especialment útils per a guardar provisions, com ara: l’aigua, els llegums, les fruites, etc. atès que evitaven que es fes malbé el menjar.
Des del neolític fins a l’edat mitjana, l'argila s'utilitzava per a construir les parets de les cases. A casa nostra, fou utilitzada per les tribus dels ibers, els quals també utilitzaven l'argila per a fer gerros d’argila negra.
Els romans admiraren la ceràmica dels grecs, la tècnica dels quals era submergir la peça en una suspensió de partícules d’argila amb un alt contingut d'un element especial, amb la qual cosa s'aconseguia una millor brillantor en polir-la. Posteriorment, la coïen en un forn amb molta oxigenació. Les peces es feien en motlles que tenien motius decoratius repetits els quals desprès quedaven reproduïts en relleu sobre la superfície de la peça.
El procediment artesà d'elaboració de les peces d'argila segueix amb poques variacions fins avui en dia, tot i que en l'actualitat es fan decorades i la producció s'orienta cap a aspectes decoratius havent-se perdut la utilització per als usos de la cuina. Tanmateix, la ceràmica es fa servir encara en alguns restaurants de luxe.
[edita] La ceràmica en l'actualitat
Durant el segle XIX tant a Anglaterra com a la resta d'Europa es va posar de moda els objectes amb decoració calcada, produïts en sèrie i a baix cost, així com les que presentaven relleu.
A Espanya es posaren de moda els gerros amb temes antics i mitològics. Les fabricacions d'origen que més destacaren foren El buen retiro (Madrid), Sargadelos (Galícia) o La Cartuja (Sevilla).
La ceràmica industrial posterior a 1980 era de gran qualitat. Així, l'Art Noveau a París l' any 1990 i la Bauhaus a la dècada dels 1920 van crear una gran influència en la ceràmica industrial, encara que el ceramista artesanal i individual s'ha mantingut viu fins els nostres dies.
En l'actualitat, segons els elements minerals que contingui l'argila, trobarem argiles de diferents colors: vermella, blanca, negre, etc. També hi ha diferents tipus d'argila segons l'ús que s'hi vulgui donar (rajoles, atuells de cuina etc.).
Les varietats més comunes són l'argila xina o Caolí, la pipa (és semblant al caolí, però amb l'argila de sílice), l'argila de terrissaire (no tan pura com l’argila de pipa), l'argila d'escultura o argila plàstica (una argila fina com la de terrisseria barrejada a vegades amb sorra fina), l'argila per a fer maons (mescla d'argila i sorra amb matèria ferruginosa) o l'argila refractària.
Avui en dia les empreses ceramistes es troben en una situació de mercat molt delicada degut a la competència de les empreses xineses, les quals produeixen a menor cost i guanyen mercat. La crisi també prové del poc ús que actualment es fa dels atuells de cuina fets de terrissa, doncs ara són de productes més econòmics, lleugers i fràgils.
[edita] El futur de l'argila
Les perspectives de futur per a l'argila es troben en la construcció (tant en aspectes clàssics com l'elaboració de totxos i paviments, com en derivacions de la tècnica constructiva més modernes). També es preveu un creixement del seu ús en aspectes medicinals com són els banys en les instal·lacions dels balnearis.
