Croada contra la Corona d'Aragó
De Viquipèdia
|
||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||
.svg/15px-Blason_Royaume_Navarre_(ecu_francais).svg.png){kind=small}
La Croada contra la Corona d'Aragó va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1283 al 1285. La Croada va ser declarada pel Papa Martí IV contra Pere el Gran, per la seva intervenció en els afers sicilians en contra de la voluntat papal. La major part del conflicte es desenvolupà en terres catalanes, tot i que els primers episodis van succeir a la frontera navarro-aragonesa. Com a venjança, els catalans van atacar Mallorca i Occitània.
Pere el Gran va haver de lluitar únicament amb les tropes catalanes i valencianes[1], sense poder comptar amb la noblesa del Regne d'Aragó contra el poderós exèrcit croat que donava suport a Felip III de França, fonamentalment composat per tropes del Regne de França, Regne de Mallorca i la República de Gènova.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
L'extensió dels territoris conquerits per Jaume el Conqueridor, amb població morisca, l'enorme despesa militar que calia suportar, les pretensions dels nobles als diferents regnes, i les friccions amb les corones frontereres produïen una època de fortes tensions.
[edita] Ferran Sanxís de Castre
L'any 1275, mentre l'Infant Pere estava al Regne de Navarra amb la pretensió de casar-se amb Joana I de Navarra per fer efectiu el Tractat de Tudela, alguns nobles catalans entre els que es trobaven Ramon Folc V de Cardona, Jofre III de Rocabertí i el seu fill Dalmau, Arnau Roger I de Pallars Sobirà i Hug V d'Empúries, recolzats per nobles aragonesos com Artal de Luna, Ferriz de Liçana, Pere Cornel i Ximeno d'Urrea es van revoltar amb la intenció d'obtenir diners, terres i privilegis i evitar anar a la guerra en suport de la Corona de Castella, que estava sent atacada pels benimerins[2]. Al front dels nobles s'hi trobava Ferran Sanxís de Castre, fill de la relació de Jaume el Conqueridor amb Blanca d'Antillón, qui volia enemistar l'hereu amb el rei. Jaume I va fer comprometre l'infant Pere a tornar els castells a Ferran, però atacà el castell d'Antillón on vivia la mare de Ferran, qui s'hi va dirigir per alçar el setge però fou derrotat, fugint al juny al castell de Pomar on es va dirigir l'infant disposat a prendre'l a l'assalt. Veient-se perdut, Ferran va fugir disfressat de pastor mentre els seus homes s´enfrontaren als de Pere, però fou atrapat quan intentava travessar el Cinca i Pere manà que fos ofegat al riu[3].
[edita] L'impost del bovatge
Les despeses bèl·liques de Jaume el Conqueridor havien malmès la hisenda de la corona, i Pere el Gran va pretendre imposar a Catalunya el cobrament de l'impost del bovatge, cosa que va causar un gran descontentament entre la noblesa catalana[4]. Les dinasties d'Urgell, de Foix, de Pallars, de Cardona i d'Erill, encapçalades pel comte Roger Bernat III de Foix es van revoltar contra el cobrament de l'impost. Pere III va reunir els nobles fidels de València i Catalunya derrotant la revolta en el setge de Balaguer el 1280.
El 1283 la noblesa catalana formà l'anomenada Unió reclamant el Privilegi general a més de privilegis locals, abolir el bovatge, l'exempció d'impostos per establir-se a Sicília i Calàbria, reunir anualment a Catalunya les Corts Catalanes i la confirmació dels Usatges de Barcelona, que el rei Pere hagué de concedir a les corts catalanes a Barcelona[5] per aconseguir ajuda militar enfront de l'amenaça de la invasió croada, que va ser-li concedida.
[edita] El conflicte sicilià
La política internacional de Jaume el Conqueridor havia generat l'aïllament internacional de la Corona d'Aragó. Tancades les possibilitats d'expansió a la Península Ibèrica pel Tractat d'Almizra, i al sud de França pel tractat de Corbeil[6], les necessitats d'expansió, tant del casal d'Aragó com de la seva burgesia mercantil i marinera, van fer que el rei es fixés en Sicília com a futura expansió territorial, donada la inestabilitat provocada per ser un dels escenaris de la guerra entre Güelfs i gibel·lins.
Manfred I de Sicília, fill il·legítim de l'emperador Frederic II, pujà al tron del Regne de Sicília el 1258, i el 1262 Constança de Sicília, la seva filla, es casà amb l'infant Pere, que va passar a ser l'hereva del regne a la mort del seu germà Conradí de Sicília a mans angevines. Aquest matrimoni, juntament amb el suport sicilià a la República de Siena en contra de la República de Florència a la batalla de Montaperti[7] provocà l'antipatia del papa francès Climent IV qui excomunicà el rei.
El regne de Sicília va esdevenir un feu del Papat i Climent IV, preocupat pels avanços gibel·lins buscà ajut en Carles I d'Anjou, el germà petit del seu aliat Lluís IX de França, a qui concedí el regne a canvi d'expulsar Manfred dels feus papals del sud d'Itàlia. Les tropes de Carles d'Anjou entraren a l'illa i Manfred morí a la batalla de Benevent, mentre Carles era coronat rei de Sicília a Roma el 1266. Sota Carles d'Anjou, i el seu successor Carles II el nord es privilegià front el sud i fins i tot la capital es va traslladar de Palerm a Nàpols.
El 30 de març de 1282, a l'inici de la pregària de vespres de dilluns de pasqua a l'Església de l'Esperit Sant de Palerm s'inicià una revolta coneguda com a Vespres Sicilianes. Milers de francesos sicilians van ser massacrats en les sis setmanes següents[8]i els sicilians oferiren el tron a Pere el Gran com a gendre de Manfred I. De resultes d'aquest aixecament, es produí la divisió del Regne de Sicília el 1282 en el regne de Sicília, peninsular o Regne de Nàpols, sota domini angeví, i el regne de Sicília, insular, sota domini aragonès.
El 1283 Carles d'Anjou va nomenar a Guillem de Berardi com a virrei d'Albània amb seu a Durazzo. Mentre Pere el Gran atacà Calàbria i ocupà Reggio, Carles recuperava Isxia. Una revolta proangevina a Sicília fou ràpidament dominada. Carles intentà ocupar Malta, que s'havia declarat favorable a Pere d'Aragó però havia estat ocupada pels catalans, però la flota catalana sota el comandament de Guillem Galceran de Cartellà i Roger de Llúria, el derrotà a la batalla de Malta el 8 de juny i els catalans desembarcaren a Malta, Gozzo i Comino.
Com a conseqüència d'aquestes accions, el Papa Martí IV, que havia succeït Climent IV va declarar al rei Pere el Gran privat dels seus regnes, i donà la investidura com a rei d'Aragó, rei de València i Comte de Barcelona el 27 d'agost de 1283 a Carles I d'Anjou, segon fill del rei Felip III de França.
[edita] El regne d'Aragó
Les crides a rebutjar l'atac francès van ser desobeïdes pels nobles aragonesos, i en l'assemblea de Tarassona de l'any 1283 van presentar al rei les seves reivindicacions, en forma de greuges i reclamacions que es basaven en el manteniment dels privilegis, la impossibilitat d'exigir nous impostos i un canvi en les formes de govern, i l'extensió dels furs d'Aragó al Regne de València, que havia de desaparèixer i ser annexionat[9]. Els juramentats es comprometien a ajudar-se mútuament si el rei procedia contra ells. En les corts d'Aragó de Saragossa del 1283, Pere concedeix el privilegi general[10], una confirmació del dret que és el primer assaig per a fixar legalment la relació del rei i el país i la instauració d'institucions polítiques, estenent aquesta legislació al Regne de València.
[edita] El regne de Mallorca
A la mort de Jaume I el Conqueridor el 1276 i en aplicació del seu testament de 1262 es deixaven a l'infant Jaume les possessions que formaven la Corona de Mallorca. La darrera voluntat de Jaume I establia el regne de Mallorca com a una entitat separada de la Corona d'Aragó i establia que si una de les dues línies del Casal de Barcelona no tenia hereus mascles, els seus estats passaven a l'altra branca.
El regne esdevé un estat independent fins al Tractat de Perpinyà (1279) en què pels conflictes entre els germans Jaume i Pere, el primer es declara vassall del segon. Des de llavors el regne passa a ser privatiu del rei que, al mateix temps, tenia com a senyor el seu germà. Aquesta relació feudal del rei de Mallorca era doble per la diversitat de territoris de la corona mallorquina. Per una part era vassall del rei d'Aragó pel comtat del Rosselló i el regne de Mallorca, i per l'altra el senyoriu de Montpeller havia retut homenatge a Carles V de França. La situació de Jaume II de Mallorca fou trobar-se entre dos fronts en el conflicte de les Vespres Sicilianes el 1282 al considerar trencats els vincles amb el comte de Barcelona per l'excomunicació papal.
[edita] El Regne de València
Durant la primera meitat del segle XIII l'exèrcit de Jaume el Conqueridor va anar ocupant progressivament tot el Regne de València[4] i el Regne de Múrcia, tot i que es van marcar les fronteres amb el Regne de Castella incloent les zones de Múrcia i Alacant pel Tractat d'Almizra conquerides pels catalans. Mig segle després, el 1304 després d'una guerra amb Castella, per la Sentència Arbitral de Torrellas s'assignen finalment al Regne de València.
Pere el Gran pacificà el país el derrotant la darrera revolta morisca valenciana encapçalada per Al-Azraq, conquerint la ciutat de Montesa[11] el 1277, el darrer enclavament musulmà al Regne de València.
Amb l'ajut dels valencians, a les corts de València de desembre de l'any 1283 confirma i atorga als valencians uns furs adaptats a la seva realitat econòmica i social, que potenciaven la personalitat jurídica de València davant els altres regnes, desoint el que havia concedit mesos abans a Saragossa.
[edita] El regne de Navarra
La mort sense fills de Sanç VII de Navarra i de la de la seva germana Berenguera de Navarra, casada amb Ricard I d'Anglaterra comportà la fi de la dinastia Ximena al Regne de Navarra i la instauració de la dinastia Xampanya, gràcies al casament de Blanca de Navarra amb Teobald III de Xampanya i el suport de la noblesa navarresa, tot i la reclamació per part de la Corona d'Aragó sobre la sobirania de Navarra en virtut del Tractat de Tudela. Els comtes de Xampanya regnaren a Navarra iniciant un acostament a la monarquia francesa gràcies al casament del seu fill Teobald I de Navarra amb Agnès de Beaujeau, cosina de Lluís IX de França i al matrimoni de Teobald II amb la germana de Felip III de França.
Finalment Blanca d'Artois, la vídua del rei, amb una Navarra envaïda altre cop per les corones castellanes i aragoneses, buscà refugi a la cort francesa i va fer que la filla del difunt Enric I de Navarra, la reina Joana I de Navarra, es casés amb el seu cosí el Felip IV de França, iniciant així una nova dinastia regnant a Navarra, la dinastia Capet. Roger Bernat III de Foix va envair el 1276 el Regne de Navarra, en suport del partit francès en les lluites successòries, i va ocupar Pamplona que fou saquejada, quedant de governador Eustaqui de Beaumarchais.
[edita] La Corona de Castella
El primogènit del rei Alfons X de Castella, Ferran de la Cerda va morir el 1275, nou anys abans que el seu pare. El rei Alfons va deixar en el seu testament que el regne havia de passar al seu nét primogènit, Alfons de la Cerda i al mateix temps va desheretar el seu segon fill, Sanç, que es va alçar contra el rei sense respectar la voluntat del seu pare i fou coronat com a Sanç IV de Castella el 1284 a Toledo. Fou reconegut pel poble i pels nobles fruit del seu comportament enfront de la invasió dels benimerins dirigits per Abu Yusuf Yaqub, que entraren al sud de la península Ibèrica, al 1224, per recolzar al Regne de Granada, tot i que els Infants de la Cerda també van reunir un bon nombre de partidaris, entre ells la Corona d'Aragó. Durant tot el regnat de Sanç la inestabilitat i les revoltes van ser constants.
[edita] El senyoriu d'Albarrassí
Albarrasí era un senyoriu d´arrels musulmanes que formava part del Regne musulmà de València d'Abu Abdallah Muhammad Aben Mardanix[12], quan Pedro Ruiz de Azagra, del Regne de Navarra, va ajudar militarment al sobirà valencià[13]. Com a pagament en circumstàncies poc clares li atorgà el senyoriu d'Albarrasí, que el va repoblar amb navarresos. La conquesta de València per Jaume el Conqueridor deixà el territori en un buit legal, que els senyors aprofitaren proclamant una mena d'independència. A la tornada del desafiament de Burdeus Joan Nunyez de Lara va posar un parany a Pere el Gran per fer-lo presoner i lliurar-lo al rei de França i també atacar l'Aragó, fet que Pere el Gran no perdonaria i que finalment va dur a la conquesta del senyoriu.
[edita] La Croada
Mentre Pere el Gran es trobava a Tarassona de retorn del desafiament de Burdeus, el governador del Regne de Navarra, Eustaqui de Beaumarchais amb les seves tropes franceses[14] atacaren la frontera aragonesa com a despit[15] pel resultat del desafiament, travessaren la frontera per Sangüesa[16], entraren i conqueriren el castell d'Ull, i destruïren les viles d'Ull, Lerda i Filera. També conqueriren les viles de Bailo, Arbués i Berdún. Es va pactar una treva amb el regne de Navarra fins l'1 de febrer de 1284. Poques setmanes després de l'atac al Regne d'Aragó, Eustaqui de Beaumarchais amb 500 francesos[17] i l'ajut d'Auger de Lés [18], senyor de Lés[19] ocuparen la Vall d'Aran el 1283, però no pogueren seguir avançant.
Finalment Carles I d'Anjou fou coronat pel Papa el 27 de febrer de 1284 a París.
En el contraatac catalano-aragonès de l'any 1284, tot i que la noblesa aragonesa no recolzava al rei en aquesta qüestió pel conflicte de la Unió Aragonesa, els catalans assetjaren Tudela mentre les tropes franceses fugien a França.
Felip l'Ardit, amb un exèrcit molt important, que segons les fonts seria d'uns 200.000 croats[20], 100.000 infants, 16.000 cavallers i 17.000 ballesters[21] o bé de 4.000 cavallers i 8.000 peons [22] es va concentrar a Narbona per dirigir-se cap a Barcelona
[edita] Concentració de tropes a l'Empordà
A Barcelona es produí una revolta dels artesans pobres contra el patriciat, motivada per l'endeutament dels pobres en benefici d'eclesiàstics i els jueus, per l'any de males collites i per l'augment dels impostos i preus a causa de la guerra, que fou sufocada amb la mort de Berenguer Oller i set revoltats més, que foren penjats i arrossegats per la ciutat[23].
Un cop el cap i casal tranquil, Pere el Gran es va dirigir al Rosselló per assegurar la defensa davant la imminent invasió croada reunint-se amb el seu germà Jaume II de Mallorca, qui va fugir de Perpinyà per trobar-se amb els croats. Amb l'aliniament de Jaume II amb els croats es va haver de preparar la línia de defensa als Pirineus, barrant el pas amb les tropes empordaneses a les tropes invasores al coll de Panissars, l'entrada natural al sud de les muntanyes, tot evitant la batalla a camp obert on la cavalleria croada jugaria amb avantatge. Dalmau de Rocabertí es va establir a el Pertús i Ponç V d'Empúries va dominar Banyuls de la Marenda i el Coll de la Massana.
Mentre, l'Infant Alfons preparava un estol de galeres per defensar les costes, que serien comandades pels almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol, s'ordenava a Roger de Llúria el retorn de Sicília, cridava les hosts de Barcelona, Lleida, Tarragona, i Tortosa, i demanava el suport a l'Orde del Temple i l'Orde de l'Hospital, que es concentrarien a l'abril a Figueres.
[edita] Resistència al Rosselló
En el darrer intent, l'any 1285, els francesos entraren pel territori rossellonès de Jaume II de Mallorca, germà de Pere el Gran, que per pacte estava obligat a deixar pas franc. Tot i l'alineació del seu rei amb els francesos, la població del Rosselló es va resistir a la invasió croada. Els primers combats amb els croats van tenir lloc al Setge de Salses[24] on van caldre tres assalts per conquerir la ciutadella. Només van deixar pas franc les fortaleses de La Roca i Les Cluses, i els ciutadans es van revoltar a Perpinyà tancant les portes als croats després de la retirada francesa dels Pirineus, però finalment es va rendir amb el perdó del rei de França, i la resistència va concloure amb el Setge d'Elna, que fou cremada provocant una matança[25]. Els croats finalment acamparen a Elna i Perpinyà, mentre que els catalans, apostats al Coll de Panissars van impedir durant un mes l'entrada croada al sud de Catalunya.
Els francesos finalment travessaren els Pirineus creuant per La Massana al mes de juny, mentre que l'estol fondejava a Roses. Els catalans, en clara inferioritat numèrica, per evitar ser envoltats als Pirineus es van retirar fins a Peralada, d'on es retirarien després d'una batalla a camp obert, però l'Infant Alfons, el comandant de l'exèrcit va ordenar l'evacuació de la vila per manca de provisions[14], sortint amb 5.000 almogàvers[26] en direcció a Girona, el següent lloc on es presentaria la defensa després de cremar la ciutat, aplicant la terra cremada, i deixant tropes en els castells de camí a Barcelona.
[edita] Els francesos ocupen l'Empordà
Els francesos entraren a Castelló d'Empúries i dies més tard assetjaren Girona, que estava comandada per Ramon Folc VI de Cardona, del 27 de juny al 10 de setembre sofrint els terribles efectes de la fam i de les epidèmies, mentre els croats ocuparen Figueres, Roses, Sant Feliu de Guíxols i Blanes.
Pere el Gran va sortir de Barcelona a principis del mes d'agost[16] al front d'un exèrcit de 500 cavallers i 5.000 infants per atacar l'exèrcit croat que assetjava Girona i provocar l'aixecament del setge. Es va dirigir primer al Monestir de Montserrat, on va rebre la benedicció, i a continuació va anar a Hostalric, on va celebrar un consell que va decidir acampar aprop de Girona. El rei Pere va voler dirigir-se a Besalú, però els exèrcits es van trobar el 15 d'agost extramurs de la ciutat. Els almogàvers, que anaven al davant van ser interceptats i van atacar pel seu compte, i quan es van quedar sense llances i dards van ser atacats per quatre-cents cavallers francesos i van haver de fugir muntanya amunt.
La defensa del litoral català, mentre l'estol català, comandat per Roger de Llúria es trobava a Sicília, es va sustentar amb un estol d'onze galeres dels estols dels almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol, que derroten els croats a la Batalla de Sant Feliu de Guíxols front les illes Formigues entre Roses i Sant Feliu i, per segona vegada ja reunits amb l'estol de Roger de Llúria, a la Batalla naval de les Formigues davant de Sant Feliu el 27 d'agost[4] i de Roses el 3 de setembre i, finalment, de manera decisiva davant de Cadaqués el 4 de setembre. A causa d'aquesta derrota naval els catalans van recuperar el territori al nord, van dominar la costa i van tallar la línia de subministrament de l'exèrcit croat.
Ramon Folc de Cardona va haver de fer arribar a Pere el Gran una demanda de socors per salvar Girona, que va ser contestada demanant resistir vint dies més, doncs confiava poder enviar ajuda. El Vescomte de Cardona va pactar amb Roger Bernat III de Foix, que manava les hosts franceses, una treva de vint dies[27] a partir del 19 d'agost[28] prometent-li lliurar la plaça si passat aquest temps el rei no enviava a Girona l'ajut que els havia promès. El 7 de setembre, al terme dels vint dies fixats i no havent rebut l'ajuda del Rei Pere, la ciutat es va rendir als assetjadors i fou ocupada per Eustaqui de Beaumarchais, que va deixar a la ciutat una guarnició de 200 genets i 5000 infants, retirant-se amb la resta de l’exèrcit a l'Empordà.
[edita] Retirada francesa
La pesta s'estengué entre els francesos, que encerclats i malalts s'hagueren de retirar de l'Empordà i evacuaren Girona el 7 de setembre, però es van trobar la retirada tallada per Besalú, on Asbert de Mediona, el governador de la ciutat, després d'un primer intent d'assalt, feu obrir la porta aquaria[29] per fer entrar seixanta cavallers que foren capturats, per sortir immediatament al front de la guarnició que va derrotar als assetjants, forçant-los a la retirada. Al Coll de Panissars i al Coll de La Massana, però com que molts soldats estaven malalts els catalans accediren a no atacar-los i els van deixar passar per Agullana. Una part de l'exèrcit francès volgué igualment creuar pel Coll de Panissars, els defensors del qual no coneixien l'ordre de deixar pas franc, i els francesos hi foren aniquilats entre el 30 de setembre i l'1 d'octubre a la batalla del coll de Panissars. El rei Felip III de França, que acompanyava al seu fill Carles de Valois, pogué arribar a Perpinyà on va morir el 5 d'octubre. Els francesos mantingueren l'ocupació de la Vall d'Aran
[edita] Confiscació del Regne de Mallorca
El mateix 1285 Pere el Gran envià una flota contra el seu germà Jaume II de Mallorca, que estava a Perpinyà, a qui finalment confiscà les Balears després de la rendició de l'illa sense combatre quan Ponç Saguàrdia, el lloctinent del rei Jaume II de Mallorca rendeix Ciutat de Mallorca a Alfons el Franc i els síndics dels pobles de Mallorca juren homenatge al rei, tret únicament del Castell d'Alaró on es va concentrar la resistència de l'alcaid, Ramon Ballester i la guarnició formada per Guillem Capello "Cabrit", Guillem Bassa, Arnau Ramon, Lleonard Marsello i Albert Perpinyà, que moriren en l'assalt[30], però el rei no pogué veure els resultats de l'expedició en morir pocs dies després a Vilafranca.
Jaume II va conservar tota la resta dels seus territoris tret de les Balears, que li foren tornades el 1295 mitjançant el tractat d'Anagni, amb les mateixes condicions pactades el 1279 al Tractat de Perpinyà.
[edita] Atac a Occitània
Roger de Llúria va conduir una expedició de càstig[14] al Llenguadoc el febrer de 1286, com a venjança arribant amb una flota de galeres i un centenar de cavallers i dos mil almogàvers fins a les platges de Valras, que fou saquejada i cremada, remuntant a peu amb els almogàvers el riu Orb fins arribar a Serinhan. Els francesos de Beziers, alertats de les accions catalanes, van formar un exèrcit de trenta-mil homes amb tres-cents cavallers per anar-hi a l'encontre, que fou rebut amb foc dels ballesters catalans, i tot i estar en inferioritat numèrica, els almogàvers van atacar provocant la desbandada francesa, sent perseguits i escomesos fins arribar a mitja llegua (uns dos quilòmetres) de Beziers. Roger de Llúria va ordenar la retirada a la platja de Valras, on estaven les galeres, i de camí van saquejar i cremar la ciutat de Serinhan, inclòs el seu castell, tret de l'església de la Mare de Deu de la Gràcia. Roger de Llúria no tenia intenció d'atacar Beziers, i va atacar Agde, abans de dirigir-se a Aigües Mortes i tornar a Barcelona amb un impressionant botí.
[edita] Conseqüències
La mort d'Alfons el Franc el 1291 donà origen, quatre anys més tard, a un gran conflicte entre Catalunya i Sicília, doncs Jaume el Just fou proclamat comte rei de la Corona d'Aragó i delegà el regne de Sicília en el seu germà petit, Frederic.
La pau d'Anagni es va signar el 1295, i en ella Jaume el Just cedia el Regne de Sicília als Estats Pontificis i rebia del papa en compensació 12.000 lliures torneses i probablement la promesa d'infeudació de Còrsega i Sardenya[26], el casament de Jaume el Just amb Blanca de Nàpols, filla de Carles II d'Anjou i el retorn dels tres fills que Carles II d'Anjou havia hagut de deixar com a ostatges a Catalunya en canvi de la seva llibertat el 1288 alteraren radicalment la situació, doncs els sicilians es consideraren deslligats de la fidelitat deguda a Jaume II de Mallorca. En el mateix document, Carles I de Valois renunciava a la Corona d'Aragó i Jaume el Just tornava les Balears a Jaume II de Mallorca, a qui havien estat confiscades per Alfons el Franc.
Pel tractat d'Argelers de 1298, Felip IV de França cedí temporalment[31] la Vall d'Aran a un tercer sobirà, Jaume II de Mallorca mentre no es trobés una solució diplomàtica a la situació creada.
Quan el 1302 Carles I de Valois va intervenir a Sicília per a donar suport a Carles II d'Anjou contra Frederic II al capdavant de quatre mil cavallers pagats pel Papa, la noblesa siciliana va recordar ràpidament la clemència tinguda amb ell i als membres de la seva família pel seu oncle Pere el gran. Admetent lluitar a contracor, va proposar cessar les hostilitats i signar la pau de Caltabellotta, que confirmava la pau entre els angevins, el regne de Sicília i la Corona d'Aragó. Carles II renunciava a Sicília a favor de Frederic II a canvi de retornar els territoris conquerits al regne de Nàpols.
Finalment, Jaume el Just recuperà la Vall d'Aran el 1313 després d'un referèndum popular [32], restituint-hi en agraïment els usatges i constitucions dels seus habitants, que els francesos els havien arrabassat, i després de la mort de Jaume III de Mallorca el (1349) el Regne de Mallorca es reintegrarà a la Corona d'Aragó, i el 1443, amb la conquesta del Regne de Nàpols es completaria la reunificació del Regne de Sicília sota el regnat d'Alfons el Magnànim.
[edita] Notes
- ↑ (francès) D.M.J. Henry, Histoire de Roussillon, comprenant l'histoire du royaume de Majorque [1]
- ↑ Enciclopèdia Catalana: Ferran Sanxis de Castre
- ↑ José Hinojosa Montalvo, Pere III el Gran (1240-1285) [2]
- ↑ 4,0 4,1 4,2 F. Xavier Hernández, Història militar de Catalunya
- ↑ Museu d'història de Catalunya, El pacte, fonament de govern [3]
- ↑ Association des cadres catalans de Toulouse, Jaume I el Conqueridor [4]
- ↑ (anglès) Adrian Fletcher, The Normans and the Hohenstaufens in Southern Italy and Sicily
- ↑ Històries de Catalunya, El problema de Sicília [5]
- ↑ Antoni Atienza, Pere I de Valencia i III d'Aragó: La conquista de Sicilia[6]
- ↑ (anglès) Justin Wintle, The Rough Guide History of Spain
- ↑ Antoni Atienza, Els problemes familiars i la rebel·lió dels musulmans[7]
- ↑ (castellà) José Manuel Latorre Ciria, Historia de Albarracín (cap. 1.2. La erección del señorío de Albarracín como señorío independiente y el problema de su origen) [8]
- ↑ (castellà) José Luis Castán Esteban, Historia del Señorío de Albarracín [9]
- ↑ 14,0 14,1 14,2 (francès) Ernest Delamont: Histoire du roussillon [10]
- ↑ Joan-F. Cabestany i Enric Bagué, Història de Catalunya
- ↑ 16,0 16,1 (castellà) Jerónimo Zurita: Anales de Aragón [11]
- ↑ Enciclopèdia Catalana: Les [12]
- ↑ Cercle Alfons Mias [13]
- ↑ Institut d’Estudis Aranesi [14]
- ↑ F. Valls Taberner i Ferran Soldevila, Història de Catalunya
- ↑ (anglès) H. J. Chaytor, A History of Aragon and Catalonia [15]<ref></ref>
- ↑ Cercle Alfons Mias [16]
- ↑ Jordi Bolós, Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV), plana 45.
- ↑ (francès) Histoire du roussillon [17]
- ↑ Alfons Llorenç a El Temps de maig de 2007 [18]
- ↑ 26,0 26,1 Crònica de Ramon Muntaner
- ↑ Ciutat de Girona [19]
- ↑ (francès) Ernest Delamont, La croisade de 1285 - Ses causes, ses résultats et ses suites [20]
- ↑ Francesc Mir, Les excavacions del Palau de la Cúria [21]
- ↑ Gegants d'Alaró [22]
- ↑ (occità) Francesc Gonzalez i Planas: Era Vall d'Aran: Una comunidad lingüística aislada [23]
- ↑ (occità) lavalldaran.com [24]
[edita] Bibliografia
- Ferran Valls Taberner i Ferran Soldevila, Història de Catalunya
- Bernat Desclot, Llibre del rei en Pere e dels seus antecessors passats
- Ramon Muntaner, Crònica
- (castellà) Jerónimo Zurita: Anales de Aragón
- F. Xavier Hernández, Història militar de Catalunya ISBN 84-232-0638-6
- (francès) D.M.J. Henry, Histoire de Roussillon, comprenant l'histoire du royaume de Majorque [25]
- Joan-F. Cabestany i Enric Bagué, Història de Catalunya ISBN 84-390-0125-8
- Jordi Bolós, Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0
|
|
|
|---|---|
| Història | Història de la Terra |
| Prehistòria | Eocè |
| Per països i regions | Exàmens imperials xinesos • Història de l'Equador • Núbia |
| Història antiga | Batalla del Bosc de Teutoburg • Batalla de les Termòpiles • Imperi Romà • Imperi Bizantí • Imperi Sassànida |
| Història precolombina | Civilització asteca • Tenochtitlan |
| Història medieval | Croada contra la Corona d'Aragó • Joana d'Arc • Reconquesta • Samurai |
| Història moderna | Lluís XIV • Setge de Barcelona (1713-1714) |
| Història contemporània | Catalanisme • Guerres Napoleòniques |
| Segle XX | Segona Guerra Mundial |
