Güelfs i gibel·lins
De Viquipèdia
Els güelfs i els gibel·lins eren les dues faccions que defensaven, respectivament, el Papat i el Sacre Imperi Romà en el conflicte que van mantenir al centre i nord d'Itàlia durant els segles XII i XIII. La lluita pel poder entre el Papat i l'Imperi tenia els seus orígens en la disputa de les investidures al segle XI.
Taula de continguts |
[edita] Història
[edita] Origen dels noms
Els noms de les dues faccions probablement tenen els seus orígens en de la batalla de Weinsberg, el 1140, en la que es van enfrontar les cases rivals Welf de Baviera i Hohenstaufen de Suàbia. Segons aquesta tesis, els Welfs haurien entonat el nom de la seva casa com a crit de guerra, mentre que els Staufen haurien cridat el nom del seu castell: Waiblingen.
Per a les orelles d'un italià, la pronunciació dels dos noms equivaldria a "uelfs" i "vieblinguen", de manera que Guelf i Ghibellino serien les formes italianitzada dels noms alemanys.
Els noms s'haurien introduït a Itàlia durant el regne de l'emperador Frederic Barba-roja, de la casa de Hohenstaufen. Quan va fer campanya a Itàlia per expandir-hi el poder imperial els seus partidaris van ser coneguts com a gibel·lins (Ghibellini). La Lliga Llombarda i els seus aliats, que s'oposaven a l'emperador, van rebre el nom de güelfs.
Cal fer notar els termes güelfs i gibel·lins no van ser usats contemporàneament fins als voltants del 1250, i encara aleshores sols a la Toscana (on es van originar), essent els termes partit eclesial i partit imperial els més estesos.
[edita] El conflicte
Al principi del segle XIII; el Hohenstaufen Felip de Suàbia i el Welf Otó de Brunswick eren rivals pel tron imperial. Felip tenia el suport dels gibel·lins com a fill de Frederic I, mentre que Otó tenia el suport dels Welfs i el Papat. L'hereu de Felip, Frederic II, va ser un enemic del papat i durant el seu regnat els güelfs es van associar més estretament amb el papat, mentre que els gibel·lins quedaven com definits com a defensors de l'Imperi.
Després de la mort de Frederic II el 1250, els gibel·lins van rebre el suport de Conrad IV i després de Manfred, mentre els güelfs obtenien l'ajuda de Carles d'Anjou. Els gibel·lins sienesos van infligir una notable derrota als güelfs florentins a la batalla de Montaperti (1260). Un cop la nissaga dels Hohenstaufen es va extingir quan Carles d'Anjou va fer executar Conradí el 1268, els güelfs i els gibel·lins van passar a ser associats amb famílies i ciutats particulars, abandonant l'associació directa amb l'Imperi o el Papat. Durant aquest període el bastió dels gibel·lins italians era la cituat de Forlì, a la Romanya.
Arreu d'Itàlia hi hagueren ciutats on s'esdevingueren rebel·lions freqüents en les que una de les dues parts assolien el poder. La divisió entre güelfs i gibel·lins va ser especialment important a Florència, on tradicionalment els güelfs eren mercaders i burgesos, mentre que els gibel·lins tendien a ser nobles. Es van estendre costums com la de portar la ploma del barret cap a un costat determinat, o pelar la fruita d'una manera concreta, per remarcar l'afiliació de cadascú.
Un cop els güelfs van derrotar definitivament els gibel·lins el 1289 a Campaldino i Caprona, van començar a lluitar entre ells. El 1300 Florència estava dividida entre els güelfs negres i els güelfs blancs. Els negres continuaven donant suport al Papat, mentre que els blancs s'oposaven ara a la influència papal i especialment la del Papa Bonifaci VIII. Dant es trobava entre els partidaris dels güelfs blancs, i el 1302 va ser exiliat de la ciutat quan els güelfs negres en van prendre el control. Aquells que no estaven afiliats amb cap bàndol, o no tenien coneccions ni amb güelfs ni amb gibel·lins, eren considerats per ambdues faccions com a indignes de participar en afers polítics. L'emperador Enric VII va manifestar el seu disgust envers els partidaris de totes dues faccions quan va visitar Itàlia el 1310, i el 1334 el Papa Benet XII va excomunicar aquells que usesin qualsevols dels dos noms.
Al segle XV els güelfs van donar suport a Carles VIII de França durant a seva invasió d'Itàlia, mentre els gibel·lins defensaven l'emperador Maximilià I. Families i ciutats van continuar fent servir les denominacions fins que el 1529 l'emperador Carles V va establir amb fermesa el poder imperial a Itàlia.
[edita] Partit de les principals ciutats italianes
| Principals ciutats gibel·lines | Principals ciutats güelfs | Ciutats d'adherència variable |
|---|---|---|
| Arezzo Cremona Forlì Mòdena Osimo Pisa |
Bolonya Brescia Crema Gènova Lodi |
Bèrgam Ferrara Florència Lucca Milà Pàdua Parma Piacenza Treviso Verona Vicenza |
[edita] Batalles entre güelfs i gibelins
- Batalla de Legnano, (1186).
- Batalla de Cortenuova, 1238).
- Setge de Brescia, (1238)
- Setge de Faenza, (1239).
- Setge de Viterbo, (1243).
- Batalla de Parma, (1248).
- Batalla de Fossalta, (1249).
- Batalla de Cingoli, (1250).
- Batalla de Montebruno, (1260).
- Batalla de Benevent, (1266).
- Batalla de Tagliacozzo, (1268).
- Batalla de Colle Val d'Elsa, (1269).
- Batalla de Roccavione, (1275).
- Batalla de Desio, (1277).
- Batalla de Campaldino, (1289).
- Batalla de Zappolino, (1325).
- Batalla de Gamenario, (1345).
[edita] Referències literàries
- Molts participants al conflicte apareixen de forma destacada a l'Infern de Dant. Filippo Argenti, un güelf negre d'una família prominent es troba atrapat al cinquè cercle de l'Infern amb els colèrics, i al sisè cercle amb els heretges s'hi troben els florentins Farinata degli Uberti (un gibel·lí) i Cavalcante de' Cavalcanti (güelf). Dant també reserva un lloc al vuitè cercle als papes Bonifaci VIII i Climent V per simonia.
- Els textos en que William Shakespeare es va basar per escriure Romeu i Julieta transmeten clarament la idea de que l'origen de l'odi entre les famílies Capulet i Montagut correspon a la pertinença a les dues faccions oposades. L'opera de Bellini I Capuleti ed i Montecchi (presumiblement basada en les mateixes fonts que Shakespeare) ho fa explícit situant els Capulet com a güelfs i els Montagut com a gibel·lins.
- A les notes del poema The Shepheardes Calendar de 1579, el poeta anglès Edmund Spenser afirmava, de forma incorrecta, que els mots "elfs" i "goblins" derivaven etimològicament de güelfs i gibel·lins.
