Verona

De Viquipèdia

(En detall)

Localització

Verona

Localització de Verona a Itàlia

Vista de Verona

Estat
• Regió
• Província Itàlia
Vèneto
Verona

Superfície 206,63 km²

Altitud 59 m

Població (2007)
• Densitat 263.541 hab.
1.275,42 hab/km²

Coordenades

45° 26′ 17.37″ N, 10° 59′ 37.47″ E / 45.4381583, 10.9937417(i) 45° 26′ 17.37″ N, 10° 59′ 37.47″ E / 45.4381583, 10.9937417

Dies festius 21 d'abril i 29 d maig

Codi postal 37100, 37121-37142

Codi ISTAT 023091

Web

Pàgina de l'Ajuntament

Verona és una ciutat del Vèneto a Itàlia , capital de la província de Verona, amb 260.000 habitants.

Esta situada a la vora del riu Adige (antic Athesis), al peu del Lessini, a l'entrada de la plana d'un dels passos més importants dels Alps, el del Brenner. El nucli antic conserva un aspecte medieval i es a l'oest del riu. El seu nom podria derivar del protocelta "Var" o "Ver" que vol dir font.

[edita] Història

Ciutat celta, va pertànyer als cenomans que segurament la van arrabassar als eugans (segons Livi). Plini assigna la ciutat als recis i als eugans. Va passar als romans però no se sap quant va ser exactament (vers el principi del segle III aC). Durant la guerra dels gals, el 225 aC, quant els ínsubres i els bois van combatre Roma, cenomans i vènets van fer aliança amb la república i van aportar una força de vint mil homes. També van ajudar a Roma després de la batalla de Cannes el 216 aC.

Se sap que el 89 aC fou establerta la colònia romana en virtut de la Lex Pompeia. La zona produïa vi i pomes i abundància d'espelta, i fou un nus de comunicacions. Mari va derrotar als cimbris a Campi Raudii, a la vora de Verona. El 49 aC fou declarada municipi.

Per la seva condició de punt de comunicacions fou escenari d'algunes lluites: Vespasià i Vitel·li (69), Marc Juli Filip i Deci (249), Carí i Sabí Julià (283), i finalment entre Costantí I el gran i Rurici Pompeià (312) quant el primer la va assetjar en la seva marxa des la Gàl·lia a Roma i fou defensada obstinadament pel segon (Ruricius Pompeianus) durant mesos fins que es va haver de rendir.

Les muralles foren reconstruïdes en temps de l'emperador Galiè el 265. El 403 Alaric I rei dels visigots, procedent de Dalmàcia, es va establir a Verona, però en fou expulsat pel general Estilicó. El 452 va passar per la regió Àtila, i el Papa Lleó I el va anar a trobar a Salionze sul Mincio, després del qual el cap dels huns es va retirar a Panònia.

També a les rodalies fou derrotat Odoacre, cap dels hèruls i turcilingis, pel ostrogot Teodoric el 489. Aquest (493-526) la va convertir en una de les seves residencies i virtual capital del regne.

Fou lloc de residencia de Càtul si be una vila anomenada Vila de Càtul al llac de Garda no està establert que fos realment la seva residencia. La ciutat s'atribueix el naixement de Plini el vell que li disputa Como.

Es conserva d'aquesta època l'amfiteatre (Arena de Verona) que no es tan gran com el coliseu però està millor conservat. També es conserva el teatre, en un turó proper on hi ha el castell de San Pietro. Les restes del fòrum son prop de la Plaça delle Erbe. La destrucció del teatre, ja en ruïnes, fou autoritzada pel rei Berengari d'Itàlia el 895 i 913.

El cristianisme va entrar a la ciutat al segle III i es va desenvolupar al segle IV. Les primeres heretgies van tenir a Verona com un dels seus escenaris: Arri, Fotino de Sirmium i Elvidi. Amb el bisbe Zenó (363-372) que fou després Sant Zenó, el catolicisme es va imposar.

Després de la mort de Teodoric (526) els bizantins amb un exercit reduït dirigit pel general Narsès, van ocupar Verona i fins a Brèscia, però el seu domini fou curt.

El llombards dirigits pel rei Alboí van ocupar la ciutat el 568, la qual van fortificar, i la van conservar fins a la conquesta dels francs el 774. Una gran boda es va celebrar a Verona entre el rei Autaris i Teudelinda.

El 774 el darrer rei llombard Desideri fou derrotat per Carlemany. La filla del rei, Ermengarda fou repudiada pel rei franc. Com a part de l'imperi carolingi fou part del regne d'Itàlia (843) i Pipi I, fill de Carlemany, que va viure un cert temps a l'abadia de Sant Zenó, fou enterrat a Verona. Fou llavors que es va construir l'anomenada basílica de San Zenó sobre les restes d'una església antiga on reposaven les restes del sant.

A finals del segle IX o principis del X el territori fou unit a la marca de Baviera i després a la Marca de Caríntia. A meitat del segle els reis emperadors van concedir el territori de Verona com una marca frontera als ducs de Baviera, es a dir un comtat fronterer amb títol de marquesat (Marca de Verona), el qual fou domini d'Enric I de Saxònia (952-955) i després a Enric II de Baviera (955-975). Les corones d'Itàlia i Germània van quedar unides el 961. Al segle X el poder del bisbe s'incrementà, destacant el bisbe Rateri.

Després del 975 va esdevenir comuna però dependent de l'imperi i com en altres llocs els güelfs i gibelins es van disputar el poder. A Verona foren les famílies dels San Bonifàzio (güelfs) i Montecchi (gibelins) que van lluitar al segle XI. Del 1061 al 1074 fou dominada pel duc Hermann de Zahringen. Vers el 1100 va passar als dominis de Matilde de Canossa fins a la seva mort el 1115 en que va llegar els seus estats a l'església però la comuna va romandre activa i el 1136 es va establir formalment el govern del cònsols.

El govern va estar sempre en mans d'una dotzena de famílies de l'oligarquia local. Al govern col·legiat dels cònsols va substituir el govern del "rettore" i després el del podestà. Abans del 1164 l'emperador Frederic I Barba-roja que aspirava al domini d'Itàlia, tenia com objectiu Verona i altres comunes de Llombardia i nord d'Itàlia. Quant l'emperador retornava va patir alguns atacs i va acusar als veronesos als que va reclamar un fort rescat a canvi del perdó. El 1164 la ciutat es va revoltar i es va formar la Lliga veronesa, a la que van adherir Vicenza, Pàdua i Treviso. La lliga va dominar Verona. El 1167 la Lliga es va unir a la Lliga Llombarda i amb aquest nom va governar a Verona. Frederic, a la seva cinquena expedició a Itàlia, va intentar l'atac a la Lliga i es va lliurar la batalla de Legnano. Frederic va evitar passar després pels territoris de la lliga i va acabar reconeixent l'autonomia comunal per la pau de Contança el 1183. La processió del Carroccio de Verona, un símbol de la derrota imperial, derivà d'aquest fets i va subsistir fins el 1583. Del 1181 al 1185 el Papa va residir a la ciutat i el 1184 s'hi va celebrar un sínode i fou seu del conclave que va anomenar al Papa Urbà III al morir el papa Lluci III, enterrat a Verona. El nou Papa va voler excomunicar a l'emperador però fou dissuadit pels veroneses, que tenien por d'una altra vinguda de l'emperador, i van expulsar al Papa a Ferrara. Una guerra civil entre famílies pel control de la ciutat es va produir el 1205 però al cap d'un temps les famílies van acordar la pau.

L'hegemonia dels güelfs i la Lliga sobre Verona va durar fins el 1232, en que (després de dos anys de guerra) va caure en mans del gibelí Ezzelino di Romano, que va deposar al podestà de la lliga i va nomenar al seu lloc a Joan de Sehio (1233-1236) i es va declarar lleial a l'emperador amb ajut del qual va conquerir Vicenza, Pàdua i Trent i més tard altres comunes que va governar fins el 1259.

Llavors, revoltats els güelf des el 1247 amb Rizzardo San Bonifàzio (1247-1253), i després amb Lluís San Bonifàzio (1253-1263), es va fer amb el poder Mastino I della Scala, el podestà i cap gibel·lí, germà del bisbe de Verona Manfred della Scala. Mastino I fou senyor de la ciutat (1260) i va derrotar a Lluís el 1263. El va succeir el seu germà Albert I della Scala (1277-1301) i a aquest el seus fills Bartolomeo I della Scala (1301-1304) Alboí della Scala (1304-1311) i Cangrande I della Scala (1311-1329). A la mort d'Alboi I el va succeir el seu fill Albert II della Scala (1311-1352) junt amb Cangrande I, que va morir el 1329 i llavors Albert II va associar al seu germà Mastino II della Scala (1329-1351).

A la mort d'Albert II el 1352 el va succeir el seu nebot (ja abans associat) Cangrande II della Scala (1352-1359) amb una curta usurpació de son germà bastard Fregnano della Scala (unes hores el 1354). Cangrande II fou assassinat per son germà Cansignoro della Scala que el va succeïr (1359-1375) i va associar al seu germà Pau Alboí della Scala (1359-1365) al que després va empresonar per facilitar la successió als seus bastards. A la mort de Cansignoro el van succeir els seus dos fills naturals Bartolomeo II della Scala (1375-1381) i Antoni I della Scala (1375-1387, ssociat 1375-1381) i finalment el darrer i el seu fill Canfrancesco della Scala, foren expulsats pels Visconti (Antoni morí a l'exili el 1388 i Canfrancesco morí a l'exili el 1392). Guillem della Scala (fill natural de Cangrande II) i els seus fills Brunoro della Scala i Antoni II della Scala van ocupar el poder breument el 1404 però Francesco da Carrara senyor de Pàdua va entrar a la ciutat i es va proclamar senyor; fou un govern breu perquè els venecians no van tardar a posar setge a Verona i Francesco va haver de fugir cap a Castelvecchio; els veronesos van proclamar capità del poble a Pietro di Sacco que va negociar amb una ambaixada de Venècia dirigida per Gabriele Emo i Jacopo Dal Verme , i es va acordar l'entrada de tres companyies venecianes. Es va atorgar a Verona una certa autonomia amb un podestà, i altres privilegis confirmats per una "ducal amb bola d'or" de 16 de juliol de 1405. L'entrada dels venecians a la ciutat es va fer el 23 de juny de 1405 i el mateix Pietro di Sacco va fer el jurament de fidelitat perpetu. La milícia dirigida per Jacobo dal Verme va prendre possessió de la ciutat el 24 de juny de 1405. Els ambaixadors veronesos van tornar de Venècia amb el lleó de Sant Marc el 26 de juliol de 1405 portant també la ducal amb bola d'or. El 2 d'agost el gonfanó de Verona fou portat des la piazza delle Erbe amb Carroccio fins a Sant Zenó, i des llavors el 24 de juny es celebra una processó que va del Duomo a San Giovanni in Valle.

El 1509 la ciutat, d'acord amb Venècia, es va sotmetre voluntàriament a l'emperador Maximilià I fins el 1516 que va tornar a Venècia. En aquestos anys 13000 persones van morir a la ciutat per l'ocupació i per la pesta (1511-1512). El 1516 els venecians van assetjar la ciutat i pel tractat de Brussel·les del 3 de desembre de 1516 l'emperador va renunciar a la ciutat en favor del seu nebot Carles V, el qual la va renunciar a favor de França (1517) que el mateix any la van entregar a Venècia. Fou fortificada i els anys de govern dels venecians foren de pau i progrés per la ciutat amb desenvolupament econòmic, artístic i cultural. Destaca l'aportació de l'arquitecte Miguel Sammicheli. La població va passar del 25.000 habitants el 1512 (després de la pesta) a més de 50.000 persones el 1750 (amb una caiguda altra cop cap els 20.000 després de la pesta del 1630).

El 1796 Venècia va proclamar la neutralitat en la guerra, però Verona (com altres ciutats) fou ocupada pels francesos i recuperada pels austríacs i altre cop conquerida pels francesos. En la seva regió es van lliurar les importants batalles de Rivoli i d'Arcole; el 17 d'abril de 1797 es van produir les Pasqües veroneses, en que el poble es va revoltar i va fer una matança de francesos al crit de "visca sant Marc". Els francesos van estar assetjats una setmana als seus quarters, però una vegada dominada la revolta la repressió fou molt dura. El tractat de Campoformio la va cedir a Àustria el 1798 però el 1801 la pau de Luneville va dividir el territori veronès i la ciutat de Verona pel riu Adige i durant 4 anys fou una ciutat dividida entre austríacs i francesos.

El 1805 fou integrada al Regne napoleònic d'Itàlia fins que el maig de 1814 va tornar a Àustria (els francesos van destruir les seves fortificacions abans de marxar) i formà part del regne llombard-venecià on fou un dels vèrtex de l'anomenat "quadrilatero", un sistema defensiu basat en los fortificacions existents o construïdes a Verona, Màntua, Villafranca i Peschiera. El 1822 (octubre a desembre) fou la seu de l'anomenat congrés de Verona, que fou el congres de la Santa Aliança (Àustria, Rússia, Prússia, Anglaterra, Sardenya, Toscana, Nàpols, Mòdena i Parma). Els carbonari van tenir molts adeptes a la ciutat i el 1850 es va crear un comitè revolucionari dirigit per Carlo Montanari que fou durament reprimit (una part dels detinguts foren afusellats a Belfiore i son coneguts com els màrtirs de Belfiore). La guerra entre Itàlia i Àustria va tenir el 1848 aquestes terres com a principal teatre, destacant Peschiera, Pastrengo, Rivoli, Santa Lucia i Custoza. El 1859 els escenaris destacats foren San Martino i Solferino (on va néixer la creu roja internacional), i va seguir l'armistici de Villafranca; i finalment el 1866 la batalla de Custoza; després de la guerra els austríacs la van cedir a Itàlia (1866). Els italians van entrar a la ciutat el 16 d'octubre de 1866 i el 21 i 22 d'octubre es va fer el plebiscit d'unió amb 88.864 vots a favor i nomes 2 en contra.

Durant la primera guerra mundial va patir molt pocs atacs, esmentant nomes un atac aeri que va deixar uns quants mort a la Piazza della Erbe.

Del 1942 al 1943 va patir els bombardejos aliats. Del 1943 al 1945 va ser ocupada pels alemanys dins la República de Salò (ciutat no lluny de Verona que era la ciutat important més propera a Salò) i es va fer allí el 1944 l'anomenat procés de Verona contra els caps feixistes acusats de la caiguda del regim, en las que cinc cap feixistes foren afusellats (incloent el comte Ciano)