Arri

De Viquipèdia

Arri fou un religiós considerat heretge, fill d'Ammoni, que va néixer a Alexandria o a la Pentàpolis Líbia (Cirenaica) en el tercer quart del segle III. De les seves doctrines derivà la secta considerada herètica dels arrians.

A Antioquia va ser deixeble de Lucià, primer clergue que va defensar clarament la diferència entre el Pare i el Fill (Lucià era amic de Pau de Samosata que defensava idees similars, de les quals Lucià va poder convertir-se en propagador). Pere (Bisbe d'Alexandria) el va ordenar diaca però més tard el va expulsar, al condemnar Arri la duresa de la persecució contra els seguidors de Meleci, bisbe de Licòpolis, que havia provocat un cisma a Egipte. Més tard, sent ja Arri de certa edat, va ser ordenat prevere per Àquila, Patriarca de Constantinoble, confiant-li la direcció de l'Església de Baukalis, on es va distingir per la seva erudició, arribant-se a suposar que podria succeir a Àquila quan aquest va morir; no obstant això va ser elegit Patriarca de Constantinoble Alexandre (317).

Els Catòlics acusen a Arri d'actuar des d'aleshores per despit la qual cosa no és segur. Arri va acusar (318) a Alexandre, Bisbe d'Alexandria de ser partidari de Sabeli i de les doctrines Sabelianes (que fonien en una sola les tres persones de la Trinitat) condemnades uns anys abans per un Concili celebrat a Alexandria (261). Alexandre va exposar les seves doctrines, que van resultar ser ortodoxes, mentre Arri sostenia que el Pare havia creat al Fill. Alexandre va convocar un concili a Alexandria (320 o 321) al qual van assistir cent Bisbes, que van condemnar les idees d'Arri i el van excomunicar juntament amb els seus seguidors. Però alguns Bisbes (com Secundus de Ptolemaida, Teonas de Marmárica, Eusebi de Cesarea, Eusebi de Nicomèdia, Teoguis de Nicea i Marius de Calcedònia) i part del clero es van decantar al seu favor.

L'Emperador Constantí II, que després del 324 governava l'Imperi en solitari i temia que aquests disputes teològiques alteressin la pau publica, va intentar evitar el cisma, utilitzant com a mediador a Osi, Bisbe de Còrdova, però va fracassar. Constantí va convocar llavors el primer concili ecumènic a Nicea (325) al qual van assistir 318 bisbes, la majoria orientals, i en el qual el Bisbe Alexandre d'Alexandría va estar assistit de jove diaca Atanasi (després Sant) que es va convertir en campió dels opositors a Arri, els seguidors del qual estaven dirigits per Eusebi de Nicomèdia, però sols van aconseguir 22 adhesions. El Concili va determinar que el Pare i el Fill eren consubstanciales o iguals (en grec es va utilitzar la paraula "omousios" mentre que va ser rebutjat el concepte de "creat" per referir-se al Fill: Tretze Bisbes únicament es van oposar a la utilització de la paraula consubstancial, i quan Arri va exposar que el Fill no era abans de ser engendrat, que era de l'altra persona i de l'altra substància que les del Pare i que era criatura subjecta a mudança, altres Bisbes es van separar, fins que finalment sols Arri, Secundus de Ptolemaida i Teonas de Marmárica defensaven les posicions intransigents, i van ser anatematitzats i desterrats (també es va desterrar a Eusebi de Nicomèdia i a Teognis o Teoguis de Nicea).

Però progressivament els partidaris d'Eusebi de Nicomèdia, anomenats Eusebians, van influir en l'anim de Constantí, mentre que la germana d'aquest, Constància (vídua de Licini) que tenia com confessor a un sacerdot arrià, treballava per col·locar elements arrians en llocs claus, substituint a diversos bisbes catòlics per d'altres d'arrians. El 326 Atanasi va succeir a Alexandre com Bisbe d'Alexandria. Poc després, foren cridats del desterrament Eusebi i Teognis, i es va iniciar una campanya destinada a debilitar a Atanasi, l'elecció del qual era qualificada d' ilegitima, i adreçada també contra el bisbe Eustat d'Antioquia, un dels majors opositors a l'arrianisme, aconseguint-se la deposició d'aquest últim en un Concili celebrat a Antioquia el 331, en que els elements Eusebians (arrians) van aconseguir el predomini, i que Eustat fos acusat de sabelianisme (i d'altres coses), essent desterrat per ordre de Constantí (amb això es van assentar les bases per al futur cisma d'Antioquia en el que catòlics, arrians i melecians es van disputar el poder eclesiàstic des del 361 al 415), qui també desterrà a altres Bisbes.

A petició de Constantí, Arri va admetre en l'essencial la consubstanciabilidad, a fi d'aconseguir una unió de les dues branques principales de l'Església; llavors l'Emperador va demanar a Atanasi que readmitís a Arri a la seva comunió a lo que el Bisbe es va negar. Els Eusebians iniciarom una nova campanya contra Atanasi.

El 335 els concilis de Tir i de Jerusalem van absoldre Arri. En el Concili de Tir Atanasi va patir forts atacs i es va veure precisat a acudir a l'emperador, qui va optar per enviar-lo desterrat a Trèveris. Després del desterrament de Sant Atanasi, es va celebrar un nou concili a Constantinoble on va ser destituït el bisbe Marcel d'Ancira, bisbe catòlic, i substituït per l'eusebià Basili.

Poc després moria Constància, demanant al seu germà Constantí que tractés a Arri com un home que havia estat calumniat. L'Emperador es va sentir impressionat o obligat i Arri va ser cridat a Constantinoble (335) on havia de ser reintegrat al si de l'Església amb tots els honors (després d'una profesió de fe niceana); el Patriarca de Constantinoble Alexandre (que va ser patriarca del 317 al 340) s'hi va oposar encara que va haver d'accedir davant l'amenaça llançada per diversos bisbes partidaris d'Arri de excomulgar-lo. Però abans de procedir-se a la cerimònia Arri va morir sobtadament (336), probablement enverinat per seguidors d'Alexandre qui l'endemà va donar gràcies a Déu pel càstig a l'heresiarca. La mort d'Arri va contribuir a estendre la força de l'heretgia, i el propi Emperador es va fer batejar abans de la seva mort (337) pel bisbe arrià Eusebi de Nicomèdia.