Pau de Samosata

De Viquipèdia

Pau de Samosata (Paulus, Παυ̂λος) fou un cèlebre heresiarca grecosirià del segle III. Era nadiu de Samosata a la Commagene.

De família de certa posició, no va seguir cap feina que produís riquesa. Fou elevat a bisbe d'Antioquia vers el 260, potser per influència de Zenòbia de Palmira, el marit de la qual Odenat era en aquell moment totpoderós a Orient. Atanasi confirma el favor de Zenòbia cap a Pau però no indica que influís en la seva elecció.

Es diu que després de la seva elecció va manifestar en el càrrec rapacitat, vanitat i arrogància, encara que aquestes informacions venen dels seus enemics i han de ser considerades sospitoses. Mentre fou bisbe va exercir tanmateix el càrrec secular de procurator ducenarius, ofici pel que sembla va amassar més riquesa que per la dignitat religiosa; la seva riquesa va contrastar amb la seva relativa pobresa anterior; va introduir la pompa a l'església i va constituir un tribunal eclesiàstic, que no va tenir èxit ja que no fou acceptat ni per jueus ni per pagans, i fins i tot els mateixos cristians no n'eren del tot partidaris; fou acusat de viure successivament amb diverses dones joves i maques i d'haver encoratjat als preveres i diaques a fer el mateix.

La seva suposada heretgia es descrita pels seus opositors com Eusebi i Epifani, i era idèntica a la d'Artemes o Artemó; consistia a negar la divinitat de Crist i dir que només era un Profeta amb mes virtuts que altres.

Quan aquestes doctrines es van propagar els seus opositors van decidir prendre mesures i van convocar un concili al que fou convidat Dionís d'Alexandria, que se'n va excusar per l'edat; la carta que Dionís va escriure a Paul no deixa veure que l'heretgia fou greu, però la reproducció de la carta a les actes del concili apareix sensiblement diferent, el que indicaria que Pau fou objecte d'un atac en regla. El concili o sínode va tenir lloc a Antioquia vers el 268 i fou presidit per Firmilià, bisbe de Cesarea de Capadòcia; hi foren presenta Gregori Taumaturg i el seu germà Atenodor, Firmilià va condemnar les doctrines de Pau o atribuïdes a Pau, però va acceptar una retracció d'aquest.

Però després del sínode Pau va mantenir les seves opinions i es va convocar un segon concili o sínode; Firmilià va morir quan anava a Antioquia des de Tars i llavors la presidència va recaure en Hel·lè de Tars. Eusebi diu que aquest segon concili es va fer quan ja era emperador Aurelià que va pujar al tron el 270 però Tillemont pensa que es va fer el 269. És possible que entre els dos sínodes ni hagués hagut un tercer. Al darrer concili Pau va intentar conciliar les seves opinions amb l'ortodòxia però el prevere Malquió, mestre d'una de les escoles de literatura d'Antioquia, ho va refutar. La decisió del concili fou unànime i Pau fou deposat, i al seu lloc fou nomenat Domne, fill de l'antic bisbe Demetrià.

Pau va denegar jurisdicció al concili i segurament amb el suport de Zenòbia va refusar entregar l'església; els ortodoxos van escriure a les esglésies d'Orient demanant el reconeixement universal per Domne i convidant a Pau a unir-se als artemonites.

Enderrocada Zenòbia i dominat Orient per Aurelià, els guanyadors van apel•lar a l'emperador contra Pau, que fou expulsat. Ja no torna a ser esmentat.

Una secta coneguda com ela paulians o paulianistes (Παυλιανισταί) va existir durant algun temps però mai va agafar importància i es va extingir el segle V.

Joan Damascè esmenta una obra de Pau: οἱ πρὸς Σαδειανὰν λόγοι, Ad Sabianum Libri.