Jaume el Conqueridor

De Viquipèdia

Per a altres significats, vegeu «Jaume I (desambiguació)».

Reis de la Corona d'Aragó

Casal de Barcelona

Alfons el Cast

Pere el Catòlic

Jaume el Conqueridor

Infants

Príncep Alfons d'Aragó

Príncep Pere

Violant

Ferran

Elisabet

Jaume

Constança

Sanç

Jaume de Xèrica

Pere

Ferran Sanxís

Pere Ferrandis

+	Dinastia Trastàmara

+	Dinastia dels Habsburg

Jaume el Conqueridor o Jaume de Montsó (Montpeller 1208 - València 1276), rei d'Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). Fou enterrat al monestir de Poblet.

Retrat de Jaume el Conqueridor, de la darreria del segle XVI. Es troba a l'Ajuntament de Palma.

[edita] Ascendents i descendents

Fill i successor de Pere el Catòlic (1213) al tron de la corona d'Aragó. Pare de Pere el Gran i Jaume II de Mallorca.

Com s'ha esmentat, fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. El seu pare era molt afeccionat a les dames, però rebutjava a la seva muller, per la qual cosa va ser enganyat per aquesta, i 24 Prohoms, Abats, Priors, l'oficial del Bisbe, alguns religiosos, dotze dames, i altres tantes donzelles, que li feren creure que jeia amb una de les seves amants, cosa que era fingida per la seva pròpia esposa; mentre aquests, i tot el poble, resaven. Quan arribà el dia entraren a la cambra, i es descobrí l'engany, el Rei botà del llit i tragué l'espasa. Li explicaren el que havia succeït, i ell va dir: “dons el cel vulgui complir els vostres vots". Aquell mateix dia fugí a cavall de Montpeller. Passat el temps de l'embaràs va nàixer qui després seria el Rei Jaume I. Sembla ser que aquesta història sobre la concepció del Rei en Jaume seria una llegenda, però que està basada en el que el propi rei hauria dit, o fet posar, al Llibre dels feits.

Es conserven diversos retrats del rei.

[edita] Infància

Vista del castell de Montsó, on fou educat Jaume I durant la infantesa

L'infant Jaume va ser capturat, als sis anys, per Simó de Monfort durant la desfeta de Muret. A continuació, i per mediació de sa mare, el papa Innocenci III obligà al de Monfort a cedir la tutela de l'infant als Cavallers Templers d'Aragó i Catalunya, mestre dels quals era Guillem de Mont-rodon i que rebé a l'infant Jaume als sis anys. Aquests l'instruïren com a rei al Castell de Montsó, mentre el regent, Sanç de Rosselló, comte de Rosselló, Provença i Cerdanya es disputava la sobirania amb l'oncle de Jaume, Ferran d'Aragó, abat de Montaragó.

En el moment més crític, en el qual els nobles de Catalunya estaven a punt d'encetar una guerra civil pel control de la sobirania en contra dels d'Aragó, Jaume, amb nou anys d'edat i aconsellat pels cavallers templers, va saber manegar bé la situació i va prendre el control de la Corona. En aquest moment tots els nobles van tornar a jurar fidelitat al rei.

Tot i això, Sanç conspirà varies voltes junt amb altres nobles per fer baixar a Jaume del poder, sempre sense èxit. L'acció més destacada fou quan subornà al noble Roderic de Liçana per a que usurpara les terres de Llop d'Albero, altre noble fidel a la Corona. Jaume, amb tretze anys, resolgué la situació d'una manera contundent, i el de Liçana, amb grans pèrdues, acabà refugiant-se en Albarrasí, dominis que encara no estaven sotmesos a la Corona. A continuació, es proposà la conquesta d'Albarrasí, però després d'unes setmanes de setge i atacs continuats amb dos fonèvols i un almanjanec, es descobrí una traïció a la Corona, orquestrada per Pere Ferrandes d'Açagra, senyor d'Albarrasí, i Jaume s'haguè de retirar.

[edita] Núpcies, amants i fills

Jaume I, com el seu pare, va ésser un home molt afeccionat a les dames.

El 6 de juny de 1221 es casà a Ágreda (Sòria), amb tretze anys, amb Elionor de Castella, filla d'Alfons VIII de Castella i Elionor d'Anglaterra. El 1229 es divorcia d'Elionor, amb la qual havia tingut un fill:

l'infant Alfons d'Aragó (1222-1260), hereu de la corona fins a la seva mort.

Durant el matrimoni amb Elionor tingué algunes amants: Elo Álvarez, i la comtessa Aurembiaix, filla del comte d'Urgell i enfrontada amb el seu cosí Guerau IV de Cabrera pels drets al comtat, i que s'acabaria casant amb l'infant Pere de Portugal. Després del divorci amb Elionor, Jaume va signar un contracte secret de concubinatge amb Aurembiaix.

Jaume I.

El 8 de setembre de 1235 es casà a la catedral de Barcelona en segones núpcies amb Violant d'Hongria, filla d'Andreu II d'Hongria, de la que haurien de nàixer vuit fills:

la infanta Violant d'Aragó (1236-1300), casada el 1246 amb Alfons X de Castella.
la infanta Constança d'Aragó (1238-1275), casada amb Manel, príncep de Portugal.
la infanta Sança d'Aragó (1239-1251), que morí de peregrinació a Terra Santa.
l'infant Pere el Gran (1240-1285), rei d'Aragó i València i comte de Barcelona.
l'infant Jaume II de Mallorca (1243-1311), rei de Mallorca.
la infanta Elisabet d'Aragó (1245-1271), casada el 1262 amb Felip III de França.
l'infant Sanç d'Aragó (1247-1275), que arribaria a ser arquebisbe de Toledo.
l'infant Ferran d'Aragó (1248-1251), mort als tres anys

Durant el matrimoni amb Violant, Jaume I tingué diverses amants, entre les que cal destacar:

Blanca d'Antillón, amb qui tingué un fill bord, Ferran Sanxis (1240-1275), baró de Castre.
Berenguela Ferrandis, amb qui tingué el fill Pere Ferrandis (1259-1318), baró d'Híxar.
Elvira Sarroca, de la que naixeria l'any 1248 Jaume Sarroca, que va arribar a ser bisbe d'Osca.

Vidu de Violant el 1251, tingué altres amants i concubines: Guillema Cabrera, Berenguela Alfonso, Sibila de Saga i Teresa Gil de Vidaure, que seria esposa mitjançant document privat, però que el rei va abandonar quan aquesta va contraure la malaltia de la lepra. D'aquesta última en nasqueren:

Jaume de Xèrica (1255-1285), senyor de Xèrica.
Pere d'Ayerbe (1258).

[edita] Tractat de Corbeil

Signà amb Lluís IX, el rei francès, el tractat de Corbeil (1258), pel qual li cedia tots els dominis que tenia a Occitània (excepte la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d'Omelàs), però aconsegueix que els reis francesos renunciïn explícitament a qualsevol pretensió sobre Catalunya que poguessin al·legar més endavant com a descendents dels conqueridors de la Marca Hispànica. Realment, en aquest tractat no s'intercanviaren territoris, sinó que ambdós reis renunciaren a drets nominals que difícilment podien exercir: el rei de França reconeixia la independència dels comtats catalans Catalunya, assolida de fet a final del segle X, mentre que Jaume I reconeixia als francesos els territoris dels nobles occitans que havien estat vassalls dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó, ocupats per França a la croada contra els albigesos després de la batalla de Muret. Tot i això, al Llenguadoc, on encara s'estaven produint revoltes antifranceses, veieren aquesta renúncia de Jaume I com una traïció.

[edita] Regnat

«Llibre de Saviesa del Rey en Jaciem I d'Aragó» (1908).

Durant els quinze primers anys del seu regnat, va mantenir diverses lluites contra la noblesa aragonesa que fins i tot va arribar a fer-li presoner l'any 1224. Al 1227 va afrontar un nou alçament de la noblesa aragonesa, dirigit per l'infant Fernando, oncle del rei, que va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa, amb la signatura de la concòrdia d'Alcalá (març de 1227). Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els nobles, donant-li l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans. Aquesta estabilitat va assolir l'apaivagament de les reclamacions de la noblesa.

Durant el seu regnat es va introduir la Inquisició a la Corona d'Aragó mercès a Sant Ramon de Penyafort.

[edita] Conquesta de Mallorca

Article principal: Conquesta de Mallorca

Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuneixen a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca (1228). L'any següent, el 5 de setembre de 1229 l'estol català surt de Salou, Cambrils i Tarragona^[1], i conquereix Mallorca a Abu-l-Ala Idris al Mamun: desembarca a Santa Ponça i venç els moros a la batalla de Portopí. Comença la repoblació amb pagesos de l'Empordà (1236). Al s. XIII mateix ja es commemora a Mallorca, dia 31 de desembre, la Festa de la Conquesta, al segle XIV anomenada Festa de l'Estendard. Al voltant d'aquesta Festa, Jaume el Conqueridor esdevé el principal mite de la història de Mallorca, com també serà mitificat al País Valencià.

[edita] Conquesta de Menorca

Pel tractat del cap de Pera (1231), l'alcaid de Menorca, Abû Muhammad 'Abd al-Wahid, esdevingué vassall del rei catalano-aragonès Jaume I. Però va ser Alfons II el Franc, fill de Jaume I, qui conquerí de forma efectiva aquesta illa, després de la capitulació de l'arrais Abû’Umar (1287). D'acord amb el tractat d'Anagni (1295) la cedí a Jaume II de Mallorca, el seu germà, qui la incorporà a la corona mallorquina. Va ser repoblada per catalans, però també s’hi van quedar molts sarraïns. La conquesta és celebrada anualment el dia de Sant Antoni.

[edita] Conquesta de les Pitiüses

Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona, i son germà Bernat de Santa Eugènia conqueriren les Pitiüses (Eivissa i Formentera) el 1235 a Abû I-Hasan ‘Alî al-Saîd al-Mutadid. La festa de la Conquesta se celebra, seguint el model de la Festa de l'Estendard mallorquina, el dia 8 d'agost, Sant Ciríac.

[edita] Conquesta del Regne de València

Començà el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València, que depenia de califa de Bagdad al-Mustansir Billah. La conquesta de les darreres places originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi renuncià després de signar el tractat d'Almizra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta de Múrcia. El Regne de València van ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors, inicialment de parla aragonesa i avui de parla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps de Ramon Muntaner fins avui dia, per imitació de la Festa de l'Estendard mallorquina.

Pel que fa a la conquesta del Regne de València, cal esmentar les diferents revoltes del cabdill musulmà Al-Azraq.

Retrat imaginari de Jaume I, fundador del Regne de València (Palau de la Generalitat Valenciana)

Jaume I, creador del Regne de València. Estàtua d'Agapit Vallmitjana a la cèntrica plaça d' Alfons el Magnànim, a la ciutat de València

Interpretació artística del rei durant la conquesta del Regne de València, a l'Ateneu Industrial d'Alcoi.

Vegeu més informació en Edat Mitjana al País Valencià.

[edita] Conquesta de Múrcia

Castella havia sotmès Múrcia a vassallatge (1243), però els moros murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de Regne de Granada i el Marroc (1264). La reina Violant d'Aragó i d'Hongria (esposa d'Alfons X el Savi) demanà ajut urgent al seu pare Jaume I. Aleshores, tropes exclusivament catalanes comandades per l'infant Pere (el futur Pere II el Gran) conquereixen a Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla el regne moro de Múrcia (1265-1266). Tot el país va ser repoblat per catalans. D’acord amb el Tractat d'Almizra, Jaume I cedí, generosament, Múrcia al Regne de Castella.

[edita] Croada de 1269

Cap de la mòmia de Jaume I, fotografiada l'any 1856 aprofitant el trasllat de les seves restes a Tarragona

Al setembre de 1269 va sortir de Barcelona amb la seva armada per a una expedició a Terra Santa en la Croada de Jaume I qua havia de ser la novena croada, però dispersades les seves naus per les tempestes, va haver de desembarcar a Aigües-Mortes, prop de Montpeller, i va haver de renunciar a aquesta nova empresa.

[edita] Revolta dels nobles contra Jaume I

Mentre l'Infant Pere estava al Regne de Navarra per casar-se amb Joana I de Navarra, alguns nobles catalans, entre els que es trobaven Ramon Folc V de Cardona, Jofre III de Rocabertí i el seu fill Dalmau, Arnau Roger I de Pallars Sobirà i Hug V d'Empúries, recolzats per la noblesa aragonesa: Artal de Luna, Ferriz de Liçana, Pere Cornel, Ximeno d´Urrea amb intenció d'obtenir diners, terres i privilegis. Al front dels nobles s'hi trobava Ferran Sanxís de Castre, fill de la relació del rei amb Blanca d'Antillón, que volia enemistar l'hereu amb el rei.

Jaume I va fer comprometre l'infant a tornar els castells a Ferran, però, a l´hora, es preparà per a la guerra entrant a l'Aragó, i atacà el castell d'Antillón, on vivia la mare de Ferran, qui s'hi va dirigir per alçar el setge però fou derrotat, i fugí el juny de 1275 al castell de Pomar on va anar l'infant dispost a prendre'l a l'assalt. Veient-se perdut, Ferran va fugir disfressat de pastor mentre els seus homes s´enfrontaren als de Pere, però Ferran fou atrapat quan intentava creuar el riu Cinca i Pere manà que fos ofegat al riu.

[edita] Testaments

Jaume I Va morir a València el 27 de juliol de 1276, després d'un regnat de seixanta-tres anys, quan estava viatjant cap al Monestir de Poblet on volia ingressar com a monjo després de ser derrotat a la batalla de Llutxent el juny del mateix any.

En morir el 1262 sense descendència l'infant Alfons, el seu fill gran (1260), Jaume I deixava a Pere el Gran, el seu segon fill, Catalunya, Aragó i València; al germà petit Jaume li deixava Mallorca, Menorca (llavors encara en poder dels moros), les Pitiüses, els comtats del Rosselló i la Cerdanya (aproximadament l'actual Catalunya del Nord) i els territoris que conservava a Occitània (la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d'Omelàs): passà a ser rei d'aquests territoris coneguts amb el nom de Regne de Mallorca- amb el nom de Jaume II de Mallorca.

Pel que fa als diferents testaments, Jaume I el Conqueridor a cadascun havia repartit les seves terres de manera diferent, segons el nombre de fills que tenia a cada moment, i seguint una concepció patrimonial de l'Estat.

Les conseqüències d'aquesta concepció foren que, després del darrer testament, calgué, per una banda, la recomanació al seu fill menor, Jaume, que es mantingués unit amb el germà gran, Pere, d'acord amb la qual aquest signà amb el seu germà el Tractat de Perpinyà d'infeudació; l'ordre de Jaume el Just que no poguessin separar-se el Principat de Catalunya, el Regne d'Aragó i el Regne de València; i el Jurament per les Illes.

Estàtua de Jaume I a Madrid (J. León, 1753).

D'altra banda, a l'època entre els contemporanis hi hagué consciència dels inconvenients d'aquella política patrimonial per la divisió que creava^[2], com ho palesà el cronista Ramon Muntaner en l'exemple de la Mata de Jonc.

De fet, en temps de la dinastia del Casal de Barcelona, ja hi hagué manca d'entesa entre els reis de la branca de Mallorca i els seus reis parents, amb les conquestes de Mallorca per Pere el Gran i Pere el Cerimoniós. En temps de la Casa de Trastàmara i de la Casa d'Àustria hi hagué enfrontaments que prengueren un caire de guerra civil entre els regnes de Mallorca i de València, per una banda, i el Principat de Catalunya per l'altra, per la desafecció majoritària d'aquest a la monarquia, en temps de Joan II de Trastàmara i de Felip III (IV de Castella). I mancats d'un rei exclusiu comú, l'estructura en diferents regnes menà a un progressiu allunyament dels regnes de la Corona d'Aragó, fins a la seva darrera col·laboració durant la Guerra de Successió, amb unitats militars mallorquines i valencianes defensant Barcelona i en la redacció i defensa del memorial de greuges anomenat Representació.

D'altra banda, la diferent combinació de les propietats de Jaume I en cada testament, mostra, per una banda, la constància a atribuir al fill major Alfons el Regne d'Aragó; a Pere, el Principat de Catalunya; i a Jaume, el Regne de Mallorca i Montpeller, però amb diferents combinacions, depenent del nombre de germans: segons el 4t testament, Jaume hauria estat rei de València. L'ordre de naixement s'associava, doncs, amb la importància del regne atribuït: els patrimonials, Catalunya i Aragó, per al primogènit; i en haver-hi dos fills, però, Alfons rebia Aragó i Pere, Catalunya, com si Aragó fos més important. En haver-hi quatre fills, el tercer rebia el Regne de València, el tercer en importància per l'extensió. I en haver-n'hi quatre, el petit rebia les terres nord-pirinenques i Montpeller.

El fet notable és que, el primer cop que Jaume I tingué dos fills, el menor, Pere, havia de rebre el Regne de València, el de Mallorca, les terres nord-pirinenques i Montpeller; per contra, en el darrer testament, també amb dos fills, el petit no rebé el regne de València. El motiu de la separació del Regne de València del de Mallorca en el darrer testament pogué ser la voluntat de no crear dos blocs prou grossos que es poguessin enfrontar. Però la conseqüència fou que els reis de la Casa de Mallorca s'hagueren d'enfeudar als seus parents més poderosos, perquè la Catalunya Nord estratègicament era massa important per a Catalunya com a zona de pas des de la Corona de França. I finalment, es produí la reincorporació de les terres de la Corona de Mallorca a la Corona d'Aragó, amb la pèrdua de Montpeller.

Testaments de Jaume I
	Aragó	Catalunya	València	Mallorca	Rosselló i Cerdanya	Montpeller
1223	Alfons
1241	Alfons		Pere
1244	Alfons	Pere	Jaume
1248	Alfons	Pere	Jaume	Pere	Ferran
1253	Alfons	Pere	Alfons	Jaume	Pere	Jaume
1262	Pere			Jaume

Precedit per: Pere el Catòlic	Rei d'Aragó Comte de Barcelona 1213–1276	Succeït per: Pere el Gran
Precedit per: —	Rei de València 1238–1276	Succeït per: Pere el Gran
Precedit per: —	Rei de Mallorca 1229-1276	Succeït per: Jaume II de Mallorca

[edita] Referències

↑ Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana
↑ Crònica de Ramon Muntaner

[edita] Pàgines que s'hi relacionen

[edita] Bibliografia

Antoni J. Quintana, i Rosa Maria Calafat: La pervivència del Rei En Jaume, Mallorca, 1992, ISBN: 84-604-4563-1
Caterina Valriu, i Tomàs Vibot: El rei en Jaume I, un heroi històric, un heroi de llegenda, Mallorca, 2006.
Jaume el Conqueridor: Crònica del rei en Jacme, Poblet (1343).

[edita] Biografies

Biografia per José Hinojosa Montalvo
Plana sobre Jaume I
Jaume I El Conqueridor. La trilogia Novel·la històrica al voltant de la vida de Jaume I.

[edita] Enllaços externs

Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia:
	Commons.
	[{{localurl:Commons:Category:{{{Commonscat}}}\|uselang=ca}} Commons].
	Viccionari.
	Viquidites.
	Viquiespècies.
	Viquillibres.
	Viquinotícies.
	Viquitexts.
	Viquiversitat.