Alfons el Franc
De Viquipèdia
| Reis de la Corona d'Aragó | ||
| Casal de Barcelona | ||
 |
||
| Alfons el Cast | ||
|---|---|---|
| Pere el Catòlic | ||
| Jaume el Conqueridor | ||
| Pere el Gran | ||
| Alfons el Franc | ||
| Sense descendència. | ||
| Jaume el Just | ||
| Alfons el Benigne | ||
| Pere el Cerimoniós | ||
| Joan el Caçador | ||
| Martí l'Humà | ||
|
||
|
Alfons el Franc o el Liberal, I de València, II a Catalunya i III d'Aragó (València 1265 - Barcelona 1291), comte de Barcelona, Rei d'Aragó i de València (1285-1291) i Rei de Mallorca (1286-1291).
Taula de continguts |
[edita] Antecedents familiars
Fou el primer fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília.
A la mort del seu pare, el novembre de 1285, el succeí al tron de la Corona d'Aragó així com en el dels comtats catalans. Alhora el seu germà segon, Jaume el Just va heretar el regne de Sicília.
[edita] Conquesta de les Illes Balears
Per encàrrec del seu pare Confiscà el regne de Mallorca a Jaume II de Mallorca, el seu oncle, perquè havia col·laborat amb la Croada contra la Corona d'Aragó, la invasió francesa de juny-octubre de 1285, atacant entre 1285 i 1286 les illes d'Eivissa i de Mallorca
Entre 1286 i 1287 conquerí a més l'illa de Menorca al ra'îs Abû’Umar. Els reietons de Menorca eren vassalls del casal català des de temps de Jaume I el Conqueridor però aquest fou acusat d'aliar-se amb Tunis, i de retruc amb els angevins i francesos. L'illa de Menorca quedà despoblada, i segons conta Ramon Muntaner en la seva crònica, fou repoblada de bona gent de catalans.
[edita] Política castellana
Alfons el Franc menà una política anticastellana, derivada del progressiu decantament de Sanç IV de Castella vers a possicions profranceses en la qüestió siciliana.
Així doncs, Alfons es negà a cedir els infants de la Cerda al rei castellà, infants que s'havien refugiat en la cort catalana. Va participar a Jaca en la proclamació d'Alfons de la Cerda com a rei de Castella el setembre de 1288, fet que desencadenà una guerra fronterera entre els dos regnes a l'abril-juliol de 1289 i setembre de 1290 i febrer de 1291.
[edita] Política africana
Va continuar la mateixa política que el seu pare en les qüestions nord-africanes, establint punts d'enllaç entre el continent africà i la península. El 1286 va sotmetre a vassallatge el sultà Tlemcen i intentà, el mateix amb el de Tunis, del qual rebé poques concessions. Per acabar de sotmetre aquest sultans del magreb central va amenaçar-los amb una aliança amb el sultà del Marroc, que ambicionava aquestes terres.
[edita] Política externa
Va menar realitzar les expedicions navals de Roger de Llúria, Bernat de Sarrià i Berenguer de Vilaregut.
Va rebre a Barcelona l'ambaixador del Papa, i dels reis de França, i d'Anglaterra, per intercedir a l'alliberarció de Carles II d'Anjou, Rei de Nàpols, que el seu pare havia pres [1].
El febrer de 1291 signà la pau amb França i la Santa Seu, amb el tractat de Tarascó, entre Valois i França d'un costat i Catalunya-Aragó de l'altra, per la qual el casal de Valois renunciava als regnes catalans que li havia cedit el Papa i el rei Alfons es reconeixia feudatari del Papa i prometia anar a la Croada. Així mateix Alfons havia de retirar l'ajuda al seu germà Jaume I de Sicília, anomenat El Just, amb la condició testamentària de que el regne de Sicília havia de passar al seu altre germà Frederic d'Aragó.
[edita] Política interna
La seva ambició mediterrània comportà un desànim de l'aristocràcia aragonesa, que se sentí deixada de banda, i que arribà a veure qüestionar els seus privilegis davant una monarquia triomfant. Així hi hagué diverses topades entre el rei i els aristòcrates en diferents períodes.
Les Corts de 1286, el juny a Saragossa i l'octubre a Osca van acabar en accions militars i represàlies. Així en les Corts de Montsó de 1289 Alfons, amb el suport dels estaments catalans i valencians, va sortir amb una estructura de poder de la Corona d'Aragó que permetia una monarquia enfortida, alhora que afeblia els poders nobiliaris.
[edita] Núpcies
Es casà el 15 d'agost de 1282 a Barcelona amb Elionor d'Anglaterra, filla del rei d'Anglaterra Eduard I i Elionor de Castella, a les pregàries de la qual accedí finalment, alliberant en Carles II d'Anjou.
Morí sense descendència legítima el 18 de juny de 1291[2], i fou succeït el mateix any pel seu germà Jaume II.
[edita] Pàgines que s'hi relacionen
[edita] Referències
| Precedit per: Pere el Gran |
Rei d'Aragó Comte de Barcelona Rei de València 1285–1291 |
Succeït per: Jaume el Just |
| Precedit per: Jaume II |
Rei de Mallorca 1286-1291 |
Succeït per: Jaume el Just |
