Marroc

De Viquipèdia


(Bandera)	(Escut)

Lema nacional: الله، الوطن، الملك (Allāh, al Waţan, al Malik) (Déu, País, Rei)

Idiomes oficials

Àrab

Capital Rabat
34° 2' N, 6° 51' O

Ciutat més gran Casablanca

Govern

Rei
Primer Ministre

Monarquia constitucional
Mohamed VI
Abbas El Fassi

Superfície
- Total
- Aigua (%) 446.650 km² (56è)
0,056

Població
- Estimació 2004
- Cens
- Densitat 29.840.273 (36è)
-
66,8 hab/km² (96è)

Moneda Dírham marroquí (MAD)

Fus horari
- Estiu (DST) (UTC)
(UTC)

Independència
de França 2 de març de 1956

Himne nacional Hymne Chérifien

Domini internet .ma

Codi telefònic +212

Gentilici Marroquí, marroquina

El Marroc és un estat situat a l'extrem nord-occidental de l'Àfrica. Limita al nord amb la mar Mediterrània (mar d'Alboran) i Espanya (Ceuta i Melilla), a l'est amb Algèria, a l'oest amb l'oceà Atlàntic i al sud amb el Sàhara Occidental (territori ocupat i annexionat per l'estat marroquí el 1975).

Al Marroc hi ha part del desert del Sàhara i part de la serralada de l'Atles.

S'hi parlen dues llengües: l'àrab i el berber (a la zona del Rif).

[edita] Història

Mapa de les províncies romanes de Mauritània Tingitana, Mauritània Cesariense i Numídia

L'actual territori del Marroc ha estat poblat des de temps del neolític, almenys des de l'any 8000 aC, testificat per trets de la cultura capsiana, en un temps en que el Magrib era menys àrid del que ho és actualment. Va rebre la penetració comercial fenícia. Formà part de la Mauritània Tingitana de l'imperi Romà. Va ser devastat pels vàndals al segle V. Amb l'expedició de principis del segle VIII del general àrab Musà ibn Nusayr, conqueridor de la península Ibèrica, es consolidà la islamització dels berbers del territori, a partir de la qual l'actual Marroc passà a formar part, políticament i culturalment, del món musulmà. A causa de l'heretgia kharigita, se separà, sota la dinastia idríssida (789-974), del califat de Damasc. En el Magrib, on va comptar amb un ampli recolzament per part de la població autòctona amaziga, s'arribaren a fundar diversos principats d'inspiració kharigita

[edita] Dinasties

Imperi dels almoràvits

A la segona meitat del segle XI, el país va assolir el seu major poder quan una sèrie de dinasties berbers reemplaçaren als idríssides àrabs. Primer els almoràvits (974-1147), després els almohades (1147-1248), i els benimerins (1248-1465), sorgits de les grans confederacions berbers sanhaja, masmuda i zenata, respectivament. Governaren gran part del Magrib així com grans territoris de la península Ibèrica o Al-Andalus. Petits estats de la regió, com Barghawata i Banu Isam, van ser conquerits. L'imperi es va ensorrar a causa d'un llarg període de guerres civils.

[edita] Pressió colonial

Conquestes dels sadites

Amb la dinastia wattàssida (1465-1555) tingué lloc la penetració portuguesa a l'Atlàntic i l'espanyola a la Mediterrània, comportant la consegüent reacció antieuropea, encapçalada per la dinastia xerifiana sadita (1555-1659), amenaçada, d'altra banda, per l'expansió turca des d'Algèria. Els sadites tenen la pesada tasca de reunificar el Marroc i de combatre el poderós exèrcit portuguès, gran potència en aquell temps. El 1578 a Ksar el-Kébir (Batalla dels Tres Reis), l'exèrcit portuguès és completament aniquilat per l'exèrcit sadita. Després d'aquesta batalla, la dinastia es concentra al nord-est del Marroc per tal de protegir el regne contra les vel·leïtats otomanes. Malgrat la seva oposició, els sadites organitzen el seu makhzen i el seu exèrcit segons el model otomà. La dinastia desapareix el 1659 amb la mort del sultà Ahmed II.

El Marroc abans de la colonització

Amb l'entronització dels xerifs del Tafilelt, la dinastia alauita (1659-actualment), foren posades les bases del regne actual, malgrat que des de la fi del segle XVIII el govern efectiu del país fou dictat pels interessos europeus sobretot amb tractats comercials amb la Gran Bretanya i França. Un dels més il·lustres alauites fou el sultà Mulay Ismail, segon sobirà de la dinastia. El seu regnat se situa entre 1672 i 1727, imposant l'autoritat del makhzen sobre el conjunt de l'imperi xerifenc, gràcies al seu exèrcit compost de milícies d'esclaus-soldats negres (els Abid al Bokhari) i de les tribus militars guich (Oudayas, Cherrardas, Cherragas). Ismail controlava el país des de Meknès, nova capital imperial en substitució de Fes i de Marràqueix. Sota el regnat d'Ismail, Meknès es dota d'una veritable ciutat prohibida a la marroquina, amb els seus conjunts de palaus, fonts, mesquites, jardins i de fortaleses. Ismail afrontà una guerra contínua contra les tribus de l'Atles (que acaba sotmetent) però també contra els enemics exteriors: els espanyols, els anglesos i els otomans. El sultà estén la seva autoritat sobre Mauritània i els oasis del Touat.

De 1727 a 1757 el Marroc coneix una greu crisi dinàstica en el transcurs de la qual els Abid al Bokhari fan i desfan els sultans, mentre que les tribus guich ataquen i saquegen les ciutats imperials.

El 1904, un acord decidit entre els socis de l'Entente cordiale deixa a França el Marroc com a zona d'influència, el Regne Unit es concentra a Egipte, i el nord del Marroc és concedit a Espanya. Amb la conferència d'Algesires del 1906, França i Espanya controlaren el territori i el 1912 se'l repartiren amb la instauració del protectorat francès (tractat de Fes) i l'establiment espanyol al Rif, Ifni i Tarfaya. El 1925, Primo de Rivera desembarca a Alhucemas i sufoca la insurrecció d'Abd el-Krim, substituint el protectorat per l'administració directa.

[edita] Retorn de la monarquia

Després de la Segona Guerra Mundial, els partits nacionalistes exigiren la independència i els desordres s'estengueren a tot el país. El 1955 és reinstaurat Muhammad V del Marroc, assolint la independència i l'abolició de l'estatut internacional de Tànger. L'any següent fou admès a l'ONU i el 1957 es proclamà la monarquia constitucional i la futura successió del seu fill Hassan que es feu efectiva el 1961. El 1958 el Marroc entrà a la Lliga Àrab, i reivindicà els territoris del Sàhara que, juntament amb Ifni i les places de Ceuta i Melilla, encara pertanyien a l'estat espanyol, a Mauritània i una part a Algèria. El partit nacionalista Istiqlal havia sostingut el govern de Hassan II, però aviat aquest i l'UNFP, escissió liderada per Ben Barka, passaren a l'oposició. L'assassinat d'aquest darrer va afectar seriosament les relacions marroquines amb França.

[edita] Conflicte al Sàhara

El 1963 les tropes nord-americanes i franceses surten del país. El Marroc participa en les guerres araboisraelianes del 1967, amb repercussions antijueves a l'interior, i del 1973. A la conferència d'Agadir del 1974, el Marroc, Mauritània i Algèria, discutiren llurs problemes fronterers, sobretot pel que feia a la imminent descolonització del Sàhara Occidental, ric en fosfats. El 1975, per tal d'exercir pressió i afavorir-ne l'annexió, Hassan II hi organitzà una Marxa verda de més de 300.000 colons i 25.000 soldats. Aquell mateix any, mitjançant l'acord de Madrid, el país va rebre l'administració del centre i el nord del Sàhara Occidental, i Mauritània la del sud.

El 26 de febrer de 1976, Espanya va finalitzar la seva presència colonial al Sàhara. L'endemà es va proclamar la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), encarregada de l'organització dels campaments de refugiats, la lluita al terreny, impedir que l'enemic avancés, treballar en el reconeixement internacional del Front Polisario, de la RASD, i dels drets del poble saharaui. A l'abril van començar els enfrontaments entre el Marroc i el Front Polisario. Els saharauis van fugir dels bombardejos en direcció al desert d'Algèria. El 1979 Mauritània va renunciar a les seves reivindicacions sobre el territori i va firmar un acord de pau amb el Front Polisari.

A l'interior, el 1977 Hassan II va crear un govern d'unitat nacional després de fer dimitir el gabinet sorgit de les eleccions d'aquell any. Avalots recurrents fins al 1991 van provocar una forta recessió econòmica, que fou dissimulada amb les reclamacions de Ceuta, Melilla i del Sàhara Occidental. En les eleccions del 1984 la Union Constitutionnelle va obtenir la majoria simple i formà un govern de coalició amb els principals partits polítics, a excepció de l'Istiqlal i la Union Socialiste des Forces Populaires (USFP). Aquest govern inicià una campanya contra el fonamentalisme islàmic i contra organitzacions de l'oposició.

Teòricament, el 1991 fou signada la pau entre el Marroc i el Front Plosario, acordant ambdues parts de celebrar un referèndum d'autodeterminació supervisat per l'ONU i l'antiga Organització per a la Unitat Africana (OUA), posposada posteriorment per les dificultats en l'establiment del cens.

Els darrers temps, Marroc ha mantingut una posició clarament prooccidental, especialment el 1986, quan establí relacions amb Israel, la qual cosa li va provocar un cert aïllament en el món àrab. El 1988 restablí les relacions amb Algèria, i el 1989 pactà amb Espanya temes de defensa i d'unió marítima a l'estret de Gibraltar.

El maig del 1990, Hassan II crea un Consell Consultiu sobre Drets Humans integrat per persones de diferent color polític per apaivagar les denúncies per les detencions d'estudiants a les facultats de Fes, Casablanca i Marràqueix. Tot i així, es mantingué la prohibició sobre determinades organitzacions polítiques i religioses, així com la censura.

Malgrat que el monopoli seguia sent un factor important pel poder de la monarquia, el 1992 s'inicien algunes privatitzacions d'empreses resultant afectat l'índex de creixement i augmentada la inflació. Aquell mateix any foren alliberats alguns presos polítics (com Abraham Sefarty) i es tancà la presó secreta de Tazmamart, però el frau electoral del 1993 consolidà la marginació de l'oposició.

Al novembre del 1995, la UE va signar un acord de lliure comerç amb el Marroc gràcies al qual l'economia marroquina mantenia una tendència positiva dins la precarietat. El 23 de juliol de 1999 moria el rei Hassan II, després de 32 anys de monarquia, deixant el tron al seu fill Mohàmmed VI. Els primers anys del nou regnat destacaren per l'inici del reconeixement de la cultura i la llengua berbers amb la creació, el 2001, d'un institut oficial amazigh i, al setembre del 2003, el començament de les primeres classes en aquesta llengua en algunes escoles.

[edita] Geografia

Terra marroquina

El Marroc és un país del nord-oest de l'Àfrica. La seva llarga costa que dóna a l'oceà Atlàntic es perllonga més enllà de l'estret de Gibraltar sobre el Mediterrani.

Al sud del Marroc es troba el territori discutit el Sàhara Occidental, reivindicat i sota control en gran part pel Marroc, malgrat el no-reconeixement d'aquesta sobirania per la comunitat internacional. A l'est i al sud-est, el Marroc és limítrof d'Algèria. A certa distància de la costa Atlàntica es troben les Illes Canàries i Madeira. Al nord de l'estret de Gibraltar es troba Espanya.

La capital és Rabat. Entre les grans ciutats destacables es troba Casablanca, Agadir, Fes, Marràqueix, Meknes, Tànger, Oujda, Ouarzazate, Laâyoune.

[edita] Les muntanyes

Aproximadament una tercera part del territori marroquí és recobert de muntanyes que atenyen alçades prou importants. El Marroc compta amb quatre serralades i és l'únic país del Magrib que disposar d'una immensa serralada com l'Atles.

Al nord del país, les muntanyes del Rif voregen el Mediterrani. El cim més alt del Rif ateny 2.456 m i té per a nom djebel Tidighine. El Rif proposa superfícies variades segons les altituds de les seves regions. De fet, a l'oest, s'hi troba sobretot una vegetació espinosa (avets, pins, cedres, etc.). Més lluny de les ribes mediterrànies i més endins del país, sobresurten les tres altres immenses cadenes: l'Atles Mitjà, l'Alt Atles i l'Antiatles, on trobem també una diversitat de paisatges.

[edita] Política

Rei: Mohamed VI (des de 23 de juliol de 1999)

Príncep: Príncep Moulay Rachid

Primer ministre: Driss Jettou (des del 9 d'octubre de 2002)

Parlament Bicameral:
- Cambra de Diputats: 325 Diputats elegits per sufragi universal directe, per un mandat de 5 anys. L´actual president és Abdelouahed Radi (Unió Socialista de Forces Populars).
- Cambra de Consellers (Senat): 270 consellers elegits per sufragi indirecte a través del Col·legi d'Electors provinents de les col·lectivitats locals i de les Cambres Professionals a nivell de regions, i del Col·legi d'Assalariats a nivell nacional, amb una proporció de 162 escons per a les col·lectivitats locals, 33 escons per a les Cambres d'agricultura, 24 escons per a les Cambres de comerç, indústria i de serveis, 21 escons per a les Cambres d'artesania, 3 escons per a les Cambres de Pesca Marítima i 27 escons per als representants dels assalariats. Els membres de la Cambra de Consellers són elegits per un mandat de 9 anys. La Cambra de Consellers es renova per terços cada tres anys. La renovació d'escons del primer i segon terç es realitza per sorteig. L'actual president és Mustafa Oukacha (Agrupament Nacional dels Independents).

Partits polítics:

La Gauche Socialiste Unifiée (GSU)
Le Mouvement Populaire
Parlementaire
Parti de la Justice et du Développement (PJD)
Parti de l'Istiqlal
Parti RNI
Alliance des Libertés- A.D.L. -
Union Socialiste donis Forces Populaires (USFP)

[edita] Demografia

Diferents versions del territori del Marroc

Població: 31,689,265 h.

Estructura d'edats:

0-14 anys: 33,2%
15-64 anys: 62,0%
65 anys o més: 4,8 %

Creixement de la població: 1.64%

Mortalitat infantil: 5,78 morts/1.000 nascuts vius.

Esperança de vida:

Total: 70,04 anys
Homes: 67,77 anys
Dones: 72,41 anys

Índex de fecunditat: 2,89 nens nascuts/dona.

Alfabetització (Individus de 15 anys o més que poden llegir o escriure):

Total: 51,7 %
Homes: 64,1 %
Dones: 39,4%

Religió: musulmans (98,7%), cristians (1,1%) i jueus (0,2%).

Idioma: àrab (oficial), dialectes amazigh. El francès s'utilitza habitualment en àmbits oficials (govern, diplomàcia), i també en els negocis.

Grups de població: Àrab-amazigh 99,1%, altres 0,7%, Jueus 0,2%

[edita] Vegeu també

Harira

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Marroc

Plana del Ministeri de la comunicació del Marroc (àrab) (francès)
La Wikitravel en català disposa d'una entrada dedicada al Marroc

Estats de l'Àfrica
	Àfrica del Nord : Algèria · Egipte · Líbia · Marroc · Mauritània · Sudan · Tunísia · Dependències: Açores · Canàries · Ceuta · Melilla · Madeira · Sàhara Occidental
	Àfrica Occidental : Benín · Burkina Faso · Camerun · Cap Verd · Costa d'Ivori · Gabon · Gàmbia · Ghana · Guinea · Guinea Bissau · Guinea Equatorial · Libèria · Mali · Níger · Nigèria · República del Congo · São Tomé i Príncipe · Senegal · Sierra Leone · Togo
	Àfrica Central : Burundi · República Centreafricana · República Democràtica del Congo · Rwanda · Txad
	Àfrica Oriental : Djibouti · Eritrea · Etiòpia · Kenya · Seychelles · Somàlia · Tanzània · Uganda · Dependències: Territori Britànic de l'Oceà Índic
	Àfrica Austral : Angola · Botswana · Comores · Lesotho · Madagascar · Malawi · Maurici · Moçambic · Namíbia · Sud-àfrica · Swazilàndia · Zàmbia · Zimbabwe ·Dependències: Mayotte · Reunió · Santa Helena
Nota:	Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent a criteris diferents.

Lliga Àrab
Algèria \| Aràbia Saudita \| Bahrain \| Comores \| Djibouti \| Egipte \| Emirats Àrabs Units \| Iemen \| Iraq \| Jordània \| Kuwait \| Líban \| Líbia \| Marroc \| Mauritània \| Oman \| Palestina \| Qatar \| Síria \| Somàlia \| Sudan \| Tunísia