Kharigita
De Viquipèdia
Els kharigites (en àrab الخوارج al-ẖawārij, en singular الخارجي al-ẖārijī) són els membres d'una de les tres branques en què es va dividir l'islam arran dels problemes successoris en el califat: sunnites, xiïtes i kharigites.
El kharigisme té els seus orígens en el conflicte generat arran de la successió del califa Uthman. Aquest corrent o secta va rebutjar l'autoritat califal i va propugnar l'elecció "democràtica" dels dirigents de la comunitat entre aquelles persones religiosament més aptes, negligint per tant el principi dinàstic defensat pels xiïtes, que creien que la successió s'havia de buscar entre els descendents del profeta Muhàmmad (concretament entre els descendents de la seva filla Fàtima i del seu nebot Alí ibn Abi-Tàlib), i negligint també l'opció dels sunnites, que acabaren cercant en un parent llunyà del profeta, l'omeia Muàwiya I, inicialment governador de Damasc, la successió califal.
Vençut successivament per Alí ibn Abi-Tàlib i els omeies, el kharigisme es va fraccionar successivament en diferents grups i corrents, a voltes oposats entre ells (azraqites, najdites, ajradites, sufrites i ibadites). Tot i les derrotes, el kharigisme va estar força estès a nivell popular, sobretot com a reacció al poder oficial sunní, en zones com el sud de l'Iraq (regions de Bàssora i Kufa) o el Màgrib, on va protagonitzar nombroses revoltes durant els segles VII i VIII.
En el Màgrib, on va comptar amb un ampli recolzament per part de la població autòctona amaziga, s'arribaren a fundar diversos principats d'inspiració kharigita. Una comunitat sufrita del sud de Tunísia va capturar al-Qayrawan el 755 al preu de temibles massacres. Els ibadites del Jebel Nafusa, ofesos pels excessos de la secta rival, van prendre la ciutat i en van expulsar la població sufrita. Cap al 757 van proclamar un imamat, fundant un estat que cobria parts de l'antiga Tripolitània i d'Ifriqiya, fins que aquest territori fou conquerit pels abbàssides el 761. Entre els líders d'aquesta comunitat va destacar Abd-ar-Rahman ibn Rustam, un persa convertit al kharigisme que el mateix any fundaria la ciutat de Tahart, a l'actual Algèria, des de la qual crearia un imamat regit per ell i els seus descendents, els rustamites o rustemites.
A la mateixa època es va fundar un regne sufrita a Tremissèn; berbers sufrites de la tribu dels Miknassa van establir l'estat midrarita a Sijilmassa, al vessant oriental de l'Atles marroquí, mentre Abu-Qurra, un sufrita de la tribu dels Ifran de Tremissèn, va reconquerir Ifriqiya als àrabs el 771.
La regió es va estabilitzar el 778, quan Ibn Rustam va establir un acord de pau amb el governador abbàssida d'al-Qayrawan. Estabilitat que perdurarà fins a l'adveniment dels fatimites el 909, quan tots els principats kharigites van desaparèixer, engolits pel fatimites i per l'enfrontament entre aquests i els omeies andalusins.
Actualment, dels nombrosos grups en què es va fraccionar el kharigisme, solament es mantenen els ibadites, els quals, per altra part, rebutgen ser anomenats kharigites. Els ibadites formen actualment una part significativa de la població d'Oman (on es van establir per primer cop el 686), des d'on van estendre's a Zanzíbar, i n'existeixen petites comunitats al Mzab (Algèria), a Jerba (Tunísia) i al Jebel Nafusa (Líbia), totes tres amazigòfones.
[edita] Principals sectes kharigites
- azraqites, seguidors d'Abu-Raixid Nafi ibn al-Àzraq
- najdites, seguidors de Najda ibn Àmir al-Hanafí
- ajradites, seguidors d'Abd-al-Karim ibn Àjrad
- ibadites, seguidors d'Abd-Al·lah ibn Ibad
- sufrites, seguidors de Ziyad ibn al-Àsfar i Umran ibn Hattan
