Orde del Temple

De Viquipèdia

L'Orde del Temple va ser una institució medieval de caràcter religiós i militar carregada de tints llegendaris, nascuda en la primera croada.

[edita] Fundació

Va ser fundat a Jerusalem el 1119 per nou cavallers, amb el català Hug de Pinós al capdavant.

Als seus inicis la seva denominació oficial va ser Orde dels Pobres Cavallers de Crist; més tard van ser coneguts comunament com a cavallers templers o cavallers del temple de Salomó, denominació sorgida després d'instal·lar-se a l'antic temple de Salomó.

[edita] Història

Amb l'ajuda de l'abat Sant Bernat de Claravall i el seu escrit "De laude novae militiae" van redactar la seva regla basada en la regla de Sant Benet, d'acord a la seva recent reforma, efectuada pels cistercencs, dels quals van adoptar l'hàbit blanc al que van afegir la creu encarnada; el 1128, al concili de Troyes, l'Orde va obtenir l'aprovació papal.

Durant la seva estada inicial a Jerusalem es van dedicar únicament a escortar als pelegrins que acudien als sants llocs, ja que el seu escàs nombre (9) no permetia que realitzessin actuacions de major magnitud. No obstant això, el seu nombre va augmentar de manera significativa al ser aprovada la seva regla i aquest va ser l'inici de la gran expansió dels "pauvres chevaliers du temple" .

A part del poder militar, van desenvolupar un eficient sistema bancari, assolint convertir-se en els banquers de gran part d'Europa i dels seus reis amb un nou sistema de crèdits i garanties. Aquestes garanties serien el que avui coneixem com xecs de viatge, ja que consistien en un document d'autorització escrit i segellat pel qual l'autoritzat podia percebre la quantitat especificada en qualsevol castell templer; es van crear amb el propòsit inicial de salvaguardar els pelegrins a Terra Santa dels saquejadors.

Felip IV de França, el Bell, davant els deutes que havia adquirit amb ells i l'enveja pel poder que manejaven, va convèncer el papa Climent V que iniciés un procés contra els templers acusant-los de sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia i adoració d'ídols pagans (se'ls va acusar d'escopir sobre la creu, renegar de Crist a través de la pràctica de ritus herètics i de tenir contacte homosexual, entre d'altres).

[edita] Desaparició

El 13 d'octubre de l'any 1307, Jacques de Molay, últim gran mestre de l'Orde, i 140 templers van ser empresonats en una operació conjunta a tot França i van ser sotmesos a tortures, per les quals la majoria dels acusats es va declarar culpables d'aquests crims secrets. Alguns van efectuar similars confessions sense l'ús de la tortura, però ho van fer de por; l'amenaça havia estat suficient. Tal era el cas del mateix gran mestre, Jacques de Molay, qui després va admetre haver mentit per salvar la vida.

Portada a terme sense l'autorització del papa, qui tenia els Ordes militars sota la seva jurisdicció immediata, aquesta investigació era radicalment corrupta quant a la seva finalitat i als seus procediments. No només va introduir Climent V una enèrgica protesta, sinó que va anul·lar el judici íntegrament i va suspendre els poders dels bisbes i els seus inquisidors. Tot i això, l'ofensa havia estat admesa i romania com la base irrevocable de tots els processos subsegüents. Felip el Bell va aprofitar-se del descobriment, al fer-se atorgar per la Universitat de París el títol de «campió i defensor de la fe», així com alçant a l'opinió pública en contra dels crims dels templers en els Estats Generals de Tours. Més encara, va assolir que es confirmessin davant del papa les confessions de setanta-dos templers acusats, qui havien estat expressament triats i entrenats per endavant. A causa d'aquesta investigació realitzada a Poitiers (juny de 1308), el papa, que fins llavors havia estat escèptic, finalment es va mostrar interessat i va obrir una nova comissió, que el seu procés ell mateix va dirigir. Va reservar la causa de l'Orde a la comissió papal, deixant el judici dels individus en mans de les comissions diocesanes, a les quals va retornar els seus poders.

La comissió papal assignada a l'examen de la causa de l'Orde havia assumit els seus deures i va reunir la documentació que hauria de ser sotmesa al papa i al concili general convocat per a decidir sobre la destinació final de l'Orde. La culpabilitat de les persones aïllades, que s'avaluava segons l'establert, no comportava la culpabilitat de l'Orde. Encara que la defensa de l'Orde va ser efectuada deficientment, no es va poder provar que l'Orde, com a cos, professés cap doctrina herètica o que una regla secreta, distinta de la regla oficial, fos practicada. En conseqüència, en el Concili General de Viena, al Delfinat, el 16 d'octubre de 1311, la majoria va ser favorable al manteniment de l'Orde, però el papa, indecís per la corona de França principalment, va adoptar una solució salomònica: va decretar la dissolució, no la condemnació de l'Orde, i no per sentència penal sinó per un decret apostòlic (butlla Vox clamantis del 22 de març de 1312).

El papa va reservar per al seu propi arbitri la causa del gran mestre i dels tres primers dignataris. Ells havien confessat la seva culpabilitat i només quedava reconciliar-los amb l'Església una vegada que haguessin testificat el seu penediment amb la solemnitat acostumada. Per a donar-li més publicitat a aquesta solemnitat, davant de la catedral de Nôtre-Dame va ser erigida una plataforma per a la lectura de la sentència, però en el moment suprem, el gran mestre va recuperar el seu coratge i va proclamar la innocència dels templers i la falsedat de les seves pròpies suposades confessions. En reparació per aquest deplorable instant de debilitat, es va declarar disposat al sacrifici de la seva vida i va ser arrestat immediatament com herètic reincident al costat d'un altre dignatari que va triar compartir la seva destinació i, per ordre de Felip, va ser cremat al costat de Geoffroy de Charnay a l'estaca enfront de les portes del palau de Versalles el dia de la Candelera (18 de març) de 1314.

Als altres països europeus les acusacions no van prosperar i els seus membres van ser absolts, però arran de la dissolució de l'Orde, els templers van ser dispersats. Els seus béns en la península ibèrica van passar a la corona d'Aragó a l'est peninsular, a Castella en el centre i nord, a Portugal a l'oest i a l'Orde dels Cavallers Hospitalaris, si bé tant en un regne com en un altre van sorgir diverses Ordes militars que ens recorden a la dissolta, com l'Orde dels Frates de Càceres o de Santiago, Montesa, Calatrava o Alcántara, a les quals es va concedir la custòdia dels béns requisats. A Portugal el rei Dionís I de Portugal els restitueix l'any 1317 com "Militia Christi" o Cavallers de Crist, assegurant així les pertinences (per exemple el Castell de Prendre) de l'Orde en aquest país.