Imperi Otomà
De Viquipèdia
| Guerres otomanes |
|---|
| Constantinoble - Belgrad - Rodes - 1r Viena - 1a Mohács Gozo - Menorca - Gerba - Malta - Lepant - Călugăreni 2a Viena - 2a Mohács |
L'Imperi Otomà dominà els Balcans i l'Orient Mitjà entre els segles XV i XX.
Taula de continguts |
[edita] Expansió
Els turcs arribaren a Anatòlia com part de la maregassa de pobles turcs desallotjats per les invasions mongòliques del segle XIII. El seu primer governant conegut és Orhan, fill d'Osman I (o Utman I Gazi), de qui deriva el nom de l'Imperi. Els otomans s'instal·laren a Bursa, i conqueriren la ciutat bizantina de Nicea el 1326. Posteriorment, inciaren una sèrie de campanyes militars que posaren la totalitat dels Balcans sota el seu control, en particular després de la derrota dels cavallers croats a la Batalla de Nicòpolis el 1396.
La derrota dels otomans a la Batalla d'Angora, en la que Tamerlà capturà a Baiacet el Raig retardà un temps la seva ascensió, que fou represa a mitjan segle XV.
Mehmet II o Mahomet II el Conqueridor conquerí Constantinoble el 1453 i destruí finalment l'Imperi Bizantí, duent les fronteres otomanes fins a Europa Central. No obstant això, l'avenç otomà en aquesta direcció acabà quan Solimà I el Magnífic fracassà en el setge de Viena, el 1529. A l'Orient, per la seva banda, l'ascens de l'Imperi Safàvida obligà Selim II a guerrejar amb Pèrsia, fet que el motivà a conquistar Egipte (1527). D'aquesta manera, l'Imperi Otomà arribà a la seva màxima extensió geogràfica, que duraria fins el 1683.
[edita] Organització
Interiorment, els otomans organitzaren el seu imperi no segons el principi territorial, sinó pel principi poblacional. D'aquesta manera, l'Imperi fou repartit entre musulmans, cristians ortodoxs, jueus, zoroastrians, etcètera, cadascun dels quals conformava un millet amb la seva pròpia autoritat a càrrec. La noblesa otomana estava per sobre dels raiyeh (literalment, el 'ramat'), però no tingué càrrecs en el govern sinó fins que la seva pressió obligà a Soliman el Magnífic a admetre'ls, a mitjan segle XVI. L'administració otomana estava en mans d'una Casa d'Esclaus, que era reclutada entre els no musulmans, i educada des de la infància per a ocupar càrrecs directius. Fins i tot el visir del sultà era un simple esclau, que d'un moment a un altre podia ser desposseït de la seva vida i béns.
[edita] Decadència
La decadència otomana començà després de la mort de Solimà el Magnífic, el 1566. Una sèrie de governants ineficaços feren florir les intrigues de palau, fins que l'acció combinada del sultà Murad IV (o *Amurates IV) i de la Casa de Koprulu motivà una intensa reforma administrativa.
La derrota al Setge de Belgrad el 1456 i al Setge de Viena el 1529 va aturar l'avanç de l'Imperi Otomà cap a l'Europa catòlica durant uns anys, fins que Selim II ataca diversos ports de la república de Venècia i per aturar les accions es va formar la Lliga Santa, contra la que l'Imperi fou derrotat a les costes del Peloponès el 1571 en la Batalla de Lepant. No obstant això, l'Imperi Otomà sofrí un altre seriós revés quan va comprometre tots els seus recursos en un nou assalt a Viena, que fracassà el 1683 gràcies a l'heroica resistència dels polonesos.
A partir de llavors, els otomans descobriren que el seu poder militar (basat en la disciplina de la infanteria de geníssers i la cavalleria de sipahis) estava naufragant, i resolgueren obrir-se a la diplomàcia occidental. D'aquesta manera, els comerciants cristians de Constantinoble (els fanariotes) s'obrien pas dins l'administració otomana. Aquest procés durà tot el segle XVIII, però motivà el sorgiment de la Gran Idea de reemplaçar l'Imperi Otomà per un Imperi Grec. Els grecs s'alçaren en armes al començament del segle XIX i n'obtingueren la seva independència el 1823, però mai arribaren a concretar la Gran Idea. Els otomans es tornaren més fanàticament musulmans que mai, i es van embullar irremissiblement en el joc polític de les potències colonials d'Occident, al mateix temps que sobrevivia a les revoltes que els seus propis joves oficials, educats en l'art de la guerra occidental, promovien en nom d'aquests mateixos valors occidentals que havien rebut. L'"home malalt d'Europa", com es qualificà a l'Imperi, sobrevisqué encara tres quarts de segle més, gràcies al suport d'Anglaterra (que necessitava als otomans per a contrarestar les ambicions de Rússia d'arribar a la Mar Mediterrània). Això no impedí que els otomans perdessin virtualment l'administració d'Egipte, al mateix temps que els pobles cristians dels Balcans (Sèrbia, Croàcia, Bulgària i Romania) s'anessin independitzant un darrere d'un altre.
[edita] Final
Finalment, durant la Primera Guerra Mundial, l'imperi Otomà s'alià amb la Triple Aliança conformada per Alemanya, Itàlia i Àustria. Després de la derrota dels Imperis centrals, l'Imperi Otomà (greument soscavat pel despertar àrab donat pels anglesos de Lawrence d'Aràbia) es desplomà en l'anarquia. El primer President de Turquia, Kemal Atatürk, simplement abolí el Sultanat, i renuncià a la idea imperial, pel que la història de l'Imperi Otomà arribà la seva fi el 1924.
