Romania

De Viquipèdia

România

(Bandera) (Escut)
Lema nacional:
Idiomes oficials	Romanès
Capital	Bucarest 44° 25' N; 26° 06'E
Ciutat més gran	Bucarest
Govern President Primer Ministre	República democràtica Traian Băsescu Călin Popescu-Tăriceanu
Superfície  - Total  - Aigua (%)	238.391 km² (78è) 3%
Població  - Estimació 2004  - Cens 2002  - Densitat	22.355.551 (51è) 21.698.181 91,3 hab/km² (102è)
Moneda	Leu (RON)
Fus horari  - Estiu (DST)	(UTC+2) - (UTC+3)
Independència	de l'Imperi Otomà el 9 de maig de 1877
Himne nacional	Deşteaptă-te, Române!
Domini internet	.ro
Codi telefònic	+40
Gentilici	romanès, romanesa

Romania és un estat del sud-est d'Europa. Fa frontera amb Ucraïna al nord i al nord-est, amb la República de Moldàvia a l'est, amb Hongria a l'oest, Sèrbia al sud-oest i amb Bulgària al sud. A llevant, és banyat pel mar Negre. Des de l'1 de gener de 2007 és de la Unió Europea juntament amb Bulgària.

Culturalment, Romania és un illot de llatinitat dins d'un oceà eslau. El seu nom ja fa referència a Roma, o bé a la Romània, nom que es donava a la part oriental de l'Imperi Romà i, en època tardana, al mateix Imperi en general. Amb un terme similar, Romània, es fa referència a l'àrea d'Europa on es parlen les llengües romàniques.

Taula de continguts 1 Història 1.1 Dàcia 1.2 Els principats romanesos medievals 1.3 Romania al llarg de l'edat moderna 1.4 Renaixement nacional de Romania 1.5 Regne de Romania 1.6 El període comunista romanès 1.7 Romania del 1989 fins a l'actualitat 2 Política 3 Divisió administrativa 4 Geografia 5 Vegeu també 6 Enllaços externs

[edita] Història

[edita] Dàcia

El territori de l'actual Dàcia ja estava habitat l'any 200 aC pel poble dels dacis, que formaven part de la tribu dels tracis. Aquest poble va evolucionar en diverses formes d'organització. Sota la direcció del cabdill Burebista (70-44 aC) els dacis s’organitzaren en un estat centralitzat que amenaçava els interessos que el creixent Imperi Romà tenia a la zona. A l'any 44 aC Juli Cèsar va planificar un seguit de campanyes contra els dacis, campanyes que mai va poder dur a terme. El líder dels dacis, Buresbista, com succeí a amb l'emperador romà, va morir assassinat i les tribus dàcies es van dividir. Aquesta divisió perdurà fins l'any 95 dC, on sota la direcció de Decebal el poble daci van tornar a ser un potent enemic dels romans. Per aquest motiu l'emperador Trajà va començar tot un seguit de campanyes contra els dacis i els seus aliats, els guetes, que es coneixen actualment com les Guerres Dàcies (101-102 i 105-106). L’emperador Trajà per commemorar la seva victòria sobre els dacis va manar construir la famosa columna de Trajà que es troba al fòrum d'aquest emperador a Roma.

Amb la invasió romana es va constituir la província romana de Dàcia, mentre que a les muntanyes i la part nord de l'actual Romania es trobava el territori de la Dàcia lliure. Tot i això el poble daci, tant el que es trobava en territori romà com el que es trobava més al nord, va sofrir una profunda romanització en tots els sentits.

L'any 271 l'emperador Lluci Domici Aurelià va donar l'ordre a les legions romanes d'evacuar la Dàcia que es trobava més enllà del riu Danubi, ja que per la seva orografia era un territori bastant difícil de defensar. Malgrat això es van mantenir les característiques romanes dels dacis. Al segle V aquests començaren a patir les invasions dels pobles germànics que en el seu pas cap les fronteres de l'Imperi Romà s’instal·laven a les planícies danubianes. Així varen passar els visigots i els huns pel territori de la Dàcia, mentre s’anava avançant cap a la lenta transformació que patiria la Dàcia al llarg de l'edat mitjana.

[edita] Els principats romanesos medievals

Les invasions del segle V fins al segle XIII configuraren un tapís multicultural molt ric en diversitat als territoris de l'antiga Dàcia. Així la presència de gèpids, avars, eslaus, petxenegs, cumans, alans, tàtars, hongaresos i magiars van marcar considerablement les particularitats d'aquest territori.

L'actual Dobrudja va romandre dintre de l'Imperi Romà d'Orient (Bizanci) fins ben bé el segle XIV. Per la seva banda a la actual Transsilvània els magiars i hongaresos es van asentar, però tot i ser minoria imposaren la seva presència als dacis romanitzats que subsistien majoritàriament de l'agricultura. A la resta del territori romanès, Muntènia, Oltènia i Moldàvia, els dacis es van anar organitzant en febles estats feudals que van decaure enfront l'embranzida d'altres pobles com els búlgars (segle XI) que ocuparen llurs territoris. Malgrat això amb la descomposició de l'Imperi búlgar els prínceps dacis, amb influència del cristianisme ortodox i de l'herència bizantina, es van organitzar de nou en diversos estats feudals que van anar consolidant-se amb el pas del temps i així al segle XIII ja existeixen les primeres evidències dels principats de Valàquia (Muntènia i Oltènia) i Moldàvia. Per la seva banda Transsilvània es va integrar dins del catòlic regne d'Hongria.

L'avanç dels turcs otomans al llarg del segle XIV per la península balcànica i el domini que van fer de la mateixa a la primera meitat del segle XV, juntament amb la caiguda de Constantinoble (1453), va situar en un crítica posició als febles estats romanesos medievals. Al llarg de la segona meitat del segle XV finalment els turcs van dominar als romanesos i aquest passaren a estar integrats dins de l'Imperi otomà, tot i que els prínceps romanesos (voivodes) varen passar a ser vassalls del sultà d'Istanbul, al que havien de retre homenatge i pagar un tribut. En aquest context es desenvolupà la societat romanesa (tot i que encara es aviat per referir-nos a la identitat romanesa en aquest segles), el poble dominat pels turcs i l'elit dirigent havent de retre vassallatge als musulmans. A canvi de pagar el tribut anual a la porta d'or es mantenia una certa tolerància religiosa i s'enviava els fills dels nobles romanesos perquè aquests fossin educats a Istanbul, assegurant-se així els otomans la fidelitat dels futurs prínceps romanesos. Per la seva banda Transsilvània esdevenia el camp de batalla d'un dèbil regne d'Hongria, que aviat sucumbiria davant els otomans, passant també Transsilvània a estar sota domini turc.

D'aquest període destaca la figura de Vlad Ţepeş, príncep (voivoda) de Valàquia (1448, 1456-1462, 1476), que amb el suport de la noblesa hongaresa va encetar tot un seguit de campanyes militars contra l'ocupació turca. Aquest príncep es va destacar per la seva crueltat envers els seus enemics. El seu mite va inspirar a Bram Stoker per escriure la seva coneguda novel·la Dràcula.

[edita] Romania al llarg de l'edat moderna

Al llarg del segle XVI es va mantenir l'ocupació otomana de l'actual Romania, fins que el 1600 Miquel El Valent (Mihai Viteazul) va aconseguir unificar tots els principats romanesos sota el seu domini. Aquesta situació, però, va durar molt poc i al cap d'uns pocs anys, desprès de l'assassinat del líder romanès, la situació continua mantenint-se: domini dels turcs a tot el territori romanès.

A la segona meitat del segle XVII l'avanç de l'imperi dels austríacs Habsburg davant dels otomans va permetre la integració del Regne d'Hongria i dels territoris de Transilvània, que passaren a integrar-se dins dels territoris d'aquest imperi, convertint-se en una de les zones de confrontació entre els dos imperis de la zona, l'austríac i el turc.

La societat romanesa de l'època va continuar inamovible pel què fa als avenços tècnics, econòmics i l'estructura social. A la cúspide de la societat romanesa de l'època hi havia una oligarquia dirigent que s’aliava amb aquell que permetés la seva subsistència i a la base hi havia el poble que es dedicava a l'agricultura dins d'explotacions de latifundis pertanyents als grans senyors feudals. Aquesta agricultura que no coneixia els avenços tècnics que es produïen a Europa occidental, patia uns rendiments agrícoles que no permetien afavorir un creixement demogràfic ni una millora de les condicions de vida de la població en general. Pel què fa el desenvolupament de les ciutats, aquestes no foren tampoc grans centres de producció artesanal ni de intercanvis comercials. Només les ciutats situades a la part nord dels Carpats (sud de Transsilvània) i que havien estat ocupades al llarg del segle XI i XII pels saxons procedents de la actual Alemanya, van afavorir que a ciutats com Sighişoara, Timişoara i Braşov es desenvolupés una petita menestralia i un cert intercanvi comercial, afavorit sobretot pels mercaders alemanys i els jueus presents a aquestes zones.

A inicis del segle XVIII Oltènia fou ocupada pels austríacs i a la segona meitat del mateix segle va ser ocupada la meitat nord oest de Moldàvia (Bucovina) pels austríacs també, tot aíxò dins de les campanyes que el imperi austríac portava envers d'un ja decadent Imperi otomà. Fruit de l'avenç dels diversos imperis cristians al llarg del segle XVIII, la meitat més oriental de Moldàvia (Bessaràbia) va ser ocupada pels russos al 1812.

[edita] Renaixement nacional de Romania

La ona d'agitació i convulsió social i nacional que va significar a tota Europa la Revolució Francesa (1789) i les Guerres Napoleòniques (1806-1812) va arribar a Romania també a la dècada dels anys 20 al segle XIX fruit de la influència que el liberalisme va exercir a l'alta i mitja classe de la societat romanesa. Aquest sentiment es va manifestar mitjançant el ressorgiment nacional que va digondre Tudor Vladimirescu (1821)que influenciat d'un romanticisme que s'inspirava en la figura del cabdill Mihai Viteazu va fer possible que aflorès un sentiment nacional romanès que s’aniria desenvolupant i assentant al llarg de la primera meitat del segle XIX. Dins del context revolucionari que esclatà a Europa l'any 1848 a Romania començà un moviment revolucionari que preconitzava la independència del país romanès (ţara romanească) que integrava Valàquia i també la del principat de Moldàvia.

Aquest moviment independentista finalment va escenificar-se amb l'elecció de Alexandru Ion Cuza com a príncep de Valàquia i de Moldàvia (5 i 24 de gener de 1859), constituint-se el Principat de Romania (1862), que tot i no gaudir d'una independència real si que la tenia de facte, tot i que teòricament es mantenia sota domini turc. Mentre Transsilvània es mantenia sota domini austríac, que es va afirmar al 1867 amb la creació de la monarquia imperial austro hongaresa, deixant a Transsilvània sota dominació hongaresa que van seguir amb la seva dominació d'aquell territori.

Al 1866 la majoria conservadora del parlament romanès va obligar a Cuza a abdicar i es va designar príncep romanès al príncep alemany Carol de Hohenzollern-Sigmaringen amb l'esperança de que Alemanya afavoriria l'independència de Romania. El 1877 i com a resultat de la guerra de Rússia envers l'Imperi otomà, Romania va aconseguir que es reconegués la seva independència, convertint-se el príncep Carol en el Rei Carles I de Romania.

[edita] Regne de Romania

El 9 de maig de 1877 Romania va aconseguir la seva independència respecte al Imperi Otomà l'any 1877, la mateixa va ser ratificada al Tractat de Berlín (1878). Carles I va ser coronat rei oficialment al 1881. Però amb la seva independència, respecte a l'Imperi otomà, els romanesos van haver d'acceptar l'ocupació russa de la meitat nord del principat de Moldàvia (Bessaràbia).

El nou estat romanès (que comprenia Valàquia i Moldàvia) estava enquadrat entre els imperis rus, otomà i austríac (que encara ocupava Transsilvània). França va exercir una gran influència cultural i social, fet que va afavorir un ressorgiment cultural de Romania. D’aquesta època destaca les aportacions de Mihai Eminescu, Ion Luca Caragiale, Nicolae Iorga i d'altres intel·lectuals que van afavorir el desenvolupament intel·lectual i cultural de Romania.

L'any 1914 va morir Carles I de Romania i el va succeir al tro el seu nebot Ferran I de Romania . Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial inicialment Romania va romandre neutral, però l'any 1916 va unir-se a la Aliança formada per Rússia, el Regne Unit, Portugal i França (1916), tot i que es creia que ho faria amb Àustria-Hongria i Alemanya, fruit dels orígens germànics de Ferran I de Romania i de la forta presència alemanya a Romania. Tot i que inicialment el territori romanès va ser envaït per les tropes austríaques, al llarg de les hostilitats l'exercit romanès es va refer, en part afavorit per la desfeta alemana i austriaca al front occidental i el declivi dels turcs enfront dels britànics. Amb la finalització de les hostilitats el territori romanès es va ampliar amb l'annexió de Transsilvània (unió del 1 de desembre de 1918), Bucovina i de Besaràbia, així com una part de Dobrudja, que estava sota control búlgar. Es configurava així la Gran Romania (Romania Mare) que va existir al llarg del període interbèl·lic i fins el començament de la Segona Guerra Mundial.

L’any 1922 Ferran I de Romania era coronat Rei de tota la Gran Romania a la ciutat de Alba Iulia, escenificant així la recuperació de tots els territoris que històricament havien constituït la nació romanesa. També al llarg de la dècada dels anys 20 i la primera meitat dels anys 30 del segle XX es va desenvolupar el sistema democràtic i parlamentari a Romania, on destacaven el Partidul National Taranesc Crestin Democrat (PNT-CD, "Partit Nacional Democristià Agrari") i el Partidul National Liberal (PNL, "Partit Nacional Liberal"). Es va intentar a l'any 1921 la reforma agrària i es va donar la ciutadania romanesa als jueus i a les altres minories que es trobaven a Romania (alemanys, búlgars, turcs, hongaresos, entre d'altres).

L’any 1927 va morir Ferran I, deixant el tro al seu net Miquel I de Romania , descartant que pugès al tro el seu fill per la seva actitud díscola, (el futur Carles II). Això va deixar Romania sotmesa a una dèbil regència. Aquesta situació es va terminar l'any 1930, quan el parlament va revocar el testament de Ferran I i es va nomenar rei a Carles II). El creixent avenç del feixisme a Europa i l'eminència de l'esclat d'un nou conflicte bèl·lic d'escala mundial, així com la agitada vida política i social a Romania, en part provocada per la violència que provocava la Guàrdia de Ferro (antisemita i feixista), va provocar que Carles II abolís el sistema democràtic i instaurés la dictadura, erigint-se ell com a dictador. Però la signatura del Pacte Molotov-Ribbentrop,(on Romania va haver d'acceptar la cessió de Besaràbia i Bucovina a la URSS, del sud de Dobrudja a Bulgària i la meitat nord occidental de Transsilvània a Hongria, liquidant-se així la Gran Romania) així com l'esclat de la Segona Guerra Mundial i la violència social va fer que al setembre de 1940 fos nomenat el general Ion Victor Antonescu primer ministre i Carles II abdiqués, essent entronitzat de nou Miquel I.

Ion Antonescu, que es va autodenominar "cabdill" (en romanès conducător), va proclamar l'estat legionari i amb la intenció d'aconseguir recuperar els territoris ocupats per la URSS va portar Romania a la Segona Guerra Mundial al costat d'Alemanya i Itàlia (juny 1941). Així les tropes alemanyes ocuparen el país i l'exèrcit romanès va participar a l'Operació Barbarroja, l'atac que Adolf Hitler va llançar contra la URSS el 22 de juny de 1941, ocupant Odessa i arribant a participar activament a la batalla de Stalingrad.

Però els bombardejos aliats sobre territori romanès (1943), així com la desfeta de l'exèrcit alemany a la batalla de Stalingrad i el col·lapse de l'economia romanesa com a motiu de la participació a la guerra (1944) va fer que la classe política i la societat romanesa demanessin la sortida de Romania del conflicte mundial. L'evident derrota dels alemanys va fer necessari una reubicació al conflicte. Així començaren un seguit de contactes diplomàtics amb els Estats Units i el Regne Unit, que no van reeixir. Tot i això el 23 d'agost de 1944 el mariscal Ion Victor Antonescu va ser destituït per Miquel I de Romania i va ser nomenat un nou govern de concentració nacional (on els comunistes eren presents) i el 12 de setembre es va signar la pau amb les Nacions Unides (nom oficial dels aliats) declarant la guerra a Alemanya i a Itàlia. Amb la signatura d'aquest tractat Romania recuperava Transsilvània, però renunciava a Besaràbia, Bucovina i a la Dobrudja búlgara. Malgrat això el territori romanès va ser ocupat per les tropes soviètiques, que van esdevenir els grans dominadors de la vida política i social romanesa.

A l'octubre de 1944 va constituir-se un govern de coalició on els comunistes controlaven els ministeris claus. Els anteriors governs de coalició havien caigut per la pressió dels soviètics. El 6 de març de 1945 Stalin va pressionar per què es constituís un nou govern liderat per Petru Groza que va convocar eleccions pel 1946. En aquest govern van quedar exclosos els partits tradicionals (PNL i PNT-CD).

EL 19 de novembre de 1946 es van celebrar les eleccions. Quan totes les estimacions donaven per guanyador al PNT-CD per una amplia majoria, el govern, que es presentava al bloc dels partits democràtics (on els comunistes eren la força més important), va adulterar el resultat final, ja que els resultats demostraven la seva derrota i va declarar-se guanyador per una majoria del 70% dels vots emesos cap la coalició comunista. El 30 de juliol de 1947 el líder del PNTCD, Vintilă Brătianu, va ser detingut i al novembre del mateix any va ser condemnat. En mig d'aquest ambient d'instauració d'una dictadura comunista, Miquel I va fer una crida inútil als Estats Units i el Regne Unit perquè actuessin i evitar el que ja era una realitat. El 30 de desembre el president del govern Petru Groza va obligar a Miquel I a signar la seva abdicació, obligant-lo a marxar a l'exili i instaurant-se la República Popular de Romania.

[edita] El període comunista romanès

El Partit Comunista Romanès (PCR), fins al final de la Segona Guerra Mundial no havia esdevingut cap formació política important dins de la vida política de Romania. Els comunistes aprofitant la presència de l'exèrcit soviètic en territori romanès van aconseguir fer-se amb els ministeris claus en els successius governs de concentració que es van constituir al final de la Segona Guerra Mundial per poder manipular les eleccions de novembre de 1946, forçar la caiguda del rei Miquel I de Romania i instaurar la República Popular de Romania, que es col·locava dins de l'òrbita dels països satèl·lits de la URSS.

El 1948 el conjunt de partits que es van presentar junts a les eleccions es van unificar en el Partit dels Treballadors i es va decretar la nacionalització dels bancs, les propietats agràries i de la propietat privada. També van començar les persecucions dins d'aquells elements socials acusats de burgesos. Molts ciutadans romanesos van ser empresonats a les nombroses presons que els comunistes van construir arreu del territori romanès. La majoria d'intel·lectuals, polítics i molts professionals i persones de gran vàlua van ser represaliats i perseguits, així com una bona part de la població romanesa, que va ser víctima de la violència física o psicològica que exerciren els comunistes per instaurar el seu règim. Aquesta persecució també va afectar a alguns líders comunistes com Ana Pauker, Lucreţiu Pătrăşcanu que van ser empresonats pel president del govern i home fort del règim, Gheorghe Gheorghiu-Dej, que seguia els dictats que es donaven des de Moscou. L'any 1958 les tropes soviètiques van abandonar territori romanès i l'any 1964 davant de les pressions exteriors es van tancar les presons i la major part dels presoners polítics van ser alliberats. L'any 1965 va morir Gheorghe Gheorghiu-Dej i va ser elegit Secretari General del PCR Nicolae Ceauşescu, un home amb molt poca cultura però que representava l'esperit de l'home comunista que sense una formació sòlida aconseguia arribar al més alt del sistema comunista.

Amb Ceauşescu s'encetava un nou període dins de la vida política romanesa. Ceauşescu va afavorir una política d'obertura de Romania als països capitalistes d'Europa i a altres països com Iugoslàvia i la Xina (enfrontats amb la URSS). També va intentar guanyar una certa independència respecte a la URSS no donant suport a la intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia, fet que li va reportar una certa fama a nivell internacional i li va permetre defensar una via nacional al socialisme, tot defugint a la tutela de la URSS però sense trencar definitivament amb la potència comunista.

Al llarg de la segona meitat dels anys setanta i durant la dels vuitanta Nicolae Ceauşescu i la seva dona van afavorir un règim despòtic basat en el culte a la seva persona i que va perdre tot contacte amb la realitat. La degradació de la vida a Romania, la corrupció, la caiguda del mur de Berlín i la descomposició del bloc comunista van crear el clima idoni perquè el 1989 Ceauşescu perdés el suport que tenia a l'exèrcit i dins del mateix PCR.

Així el desembre del mateix any es va produir un moviment popular a Timisoara on es demanava la convocatòria d'eleccions generals i que es permetés el multipartidisme. Aquest moviment, no va ser sufocat i el 21 de desembre en una manifestació convocada pel mateix Ceauşescu a Bucarest es van produir uns aldarulls que van ser l'inici de la fi del règim comunista.

La nit del 21 al 22 de desembre el cap de les Forces Armades va morir en estranyes circumstàncies. El 22 de desembre la població de Bucarest es va llençar al carrer davant de la passiva mirada de l'exèrcit que no va fer res per evitar la caiguda de Ceauşescu. Aquest va sortir de Bucarest seguint consells dels militars. Això va ser aprofitat per aquests per donar-li el poder al Front de Salvació Nacional (FSN) que liderat pel membre del PCR Ion Iliescu va declarar la fi del comunisme i va organitzar un govern de concentració. Ceauşescu va ser detingut a Targoviste, on va ser jutjat i executat el 25 de desembre de 1989, juntament amb la seva dona, Elena Ceauşescu.

[edita] Romania del 1989 fins a l'actualitat

Amb la desaparició del règim comunista es va obrir a Romania una nova etapa en tots els àmbits. Amb un país en una situació precària els reptes que s’afrontava el nou govern eren enormes. Les eleccions del 20 de maig de 1990 el partit d'Ion Illiescu , el Front de Salvació Nacional, va obtenir el 85% dels vots emesos, enfront dels partits tradicionals. Va ser designat primer ministre Petre Roman, que va començar un seguit de reformes per preparar l'entrada de Romania dins d'una economia de lliure mercat i capitalista. Les tensions que aquestes reformes provocaren (marxa dels miners al juny de 1990)i les divisions internes dins del propi govern van provocar la caiguda de Roman i el nomenament del tecnòcrata Theodor Stolojan com a cap de govern (1 d'octubre de 1991). La nova constitució romanesa que sancionava la República parlamentària i democràtica va ser aprovada en referèndum el desembre de 1991. El 7 d'abril de 1992 el FSN es va dividir, d'una banda es va formar el Front Democràtic de Salvació Nacional liderat per Iliescu i el Partit Demòcrata Romania liderat per Petre Roman. A les eleccions legislatives de setembre de 1992 va guanyar el FDSN. Amb el suport parlamentari de la formació pro-hongaresa (Unió Demòcrata d'Hongaresos de Romania UDMR), de l'ultra nacionalista Partidul România Mare (enctalà Partit de la Gran Romania) i els antics comunistes organitzats en el Partidul Socialista Muncitoresc (Partit Socialista dels Treballadors), el FDSN va constituir un govern tecnòcrata (4 de novembre de 1992) liderat per Nicolae Văcăroiu que va romandre al poder fins al 12 de desembre de 1996, quan es van celebrar noves eleccions. Al llarg de tot aquest període es van succeir nombrosos escandals polítics, econòmics i socials mentre es privatitzava ràpidament l'economia romanesa, s’estenia la corrupció imparablement en tots els nivells i el nivell de vida dels romanesos s'enfonsava.

Les eleccions de 1996 les va guanyar amb un 60% dels vots emesos la Convenció Demòcrata Romanesa (integrada pel PNL, el PNT-CD i la UDMR) que estava liderada per Emil Constantinescu i amb el suport del Partit Demòcrata Romanès. Va ser nomenat primer ministre Victor Ciorbea que va encetar els tràmits per adherir a Romania a l'OTAN i la Unió Europea. La degradació espectacular del nivell de vida a Romania i la corrupció creixent i imparable va provocar la caiguda de Ciorbea (30 de març de 1998), van nomenar a Gavril Dejeu primer ministre provisional (30 de març de 1998 - 17 d'abril de 1998)i, posteriorment el nomenament de Radu Vasile com a primer ministre (17 d'abril de 1998). Aquest es va haver d'enfrontar a una nova marxa minera a Bucarest i a una crisis d'autoritat dins del seu propi govern, fets que no van fer més que agreujar la ja crítica situació de Romania. Així al llarg de 1998 fins a 2000 es van succeir els intents fallits de reforma del govern Vasile i al 2000 la situació de Romania era molt complicada pel què fa a la capacitat de l'estat de fer front a la crisis econòmica imperant.

L'any 2000 el Partit Socialdemòcrata d'Ion Iliescu va guanyar les eleccions i el PNT-CD va patir una desfeta que el va portar a perdre la seva representació parlamentaria. Va ser nomenat Adrian Năstase com a primer ministre, que va seguir amb els tràmits d'adhesió a la OTAN i la UE, així com un programa d'estabilització econòmica que va portar una certa millora de l'agitada vida social romanesa. Malgrat això el nivell de vida no va millorar substancialment, tot i que es va aturar la seva caiguda, però es va constatar que a la societat romanesa es perdia la classe mitja, apareixent petits grups oligàrquics que s’enriquien ràpidament mentre la majoria de la població perdia nivell de vida.

La data de integració de Romania, sempre i quan compleixi els requisits establerts per les autoritats comunitàries, a la UE es va establir pel 1 de gener de 2007, mentre que al llarg de 2004 s’integrava de ple a la OTAN. Amb els fets del onze de març de 2001 i el començament del conflicte al Afganistan i posteriorment al Irak, Romania va esdevenir un ferm aliat dels Estats Units en la seva creuada contra el terrorisme, cedint una base militar a Constanţa.

A les eleccions legislatives de novembre de 2004 la coalició del Partit Demòcrata Romanès i del Partit Nacional Liberal pràcticament va empatar amb la coalició formada pel Partit Social Demòcrata i el Partit Humanista. A la segona volta de les eleccions presidencials la coalició liderada per Traian Băsescu va sortir guanyadora, convertint-se l'alcalde de Bucarest en nou President de la República de Romania i Călin Popescu-Tăriceanu com a primer ministre. A la tardor de 2005 es va acusar a Romania de permetre l'ús del seu territori als Estats Units per instal·lar bases on torturava presoners dins de la seva lluita contra el terrorisme islàmic. També al llarg de l'any 2005 es va oficialitzar la transformació del Partit Humanista Romanès (Partidul Umanista) en el Partit Conservador i la de un dels tradicionals partits romanesos, el Partit Nacional Camperol Cristià Demòcrata (Partidul National Taranesc Crestin Democrat), en el nou Partit Popular Cristià i Demòcrata (Partidul Popular Crestin Democrat).

[edita] Política

Romania és una república democràtica. El parlament romanès té dues cambres: el senat (Senat, en romanès), amb 137 membres (al 2004), i la cambra de diputats (Camera Deputaţilor), amb 332 membres (també al 2004), els membres de les quals són elegits per sufragi universal directe cada quatre anys entre tota la ciutadania romanesa amb dret a votar (homes i dones majors de 18 anys).

El president, cap del poder executiu, es elegit per sufragi popular cada cinc anys (fins al 2004 era cada quatre anys). El president nomena el primer ministre, qui nomena i encapçala el govern, que depèn de la confirmació del Parlament.

Romania compta amb una constitució adoptada el 1991 i modificada l'any 2003.

[edita] Divisió administrativa

Romania està dividida en 41 províncies o en romanès judeţe (judeţ, en singular) i el municipi de Bucarest, la capital.

Les províncies són, per ordre alfabètic:

Alba Arad Argeş Bacău Bihor Bistriţa-Năsăud Botoşani Braşov Brăila Buzău Caraş-Severin Călăraşi Cluj Constanţa Covasna Dâmboviţa Dolj Galaţi Giurgiu Gorj Harghita

Hunedoara Ialomiţa Iaşi Ilfov Maramureş Mehedinţi Mureş Neamţ Olt Prahova Satu Mare Sălaj Sibiu Suceava Teleorman Timiş Tulcea Vaslui Vâlcea Vrancea

[edita] Geografia

Una gran part de la frontera de Romania amb Sèrbia i Bulgària està formada pel riu Danubi. Cap al final del seu recorregut, el Danubi s'ajunta amb el Prut, que marca el límit amb la República de Moldàvia.

Els Carpats dominen la part occidental de Romania, amb pics de més de 2.500 m d'altitud, el més elevat dels quals, el Moldoveanu, arriba als 2.544 m.

Les ciutats principals són la capital, Bucarest (que té una mica més dos milions d'habitants), Iaşi, Cluj-Napoca, Timişoara, Craiova i Constanţa (totes amb més de 300.000 hab.), i Galaţi i Braşov, que s'acosten a aquesta xifra.

[edita] Vegeu també

• Rei de Romania
• 100 Grans Romanesos

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Romania

• (romanès) (anglès) (francès) Govern de Romania
• (romanès) (anglès) (francès) President de Romania
• (català)(castellà)(portuguès)(anglès) Romania a la UE (2007) Assaig fotogràfic amb texts donant una impressió general del país a l'actualitat

Províncies de Romania

Alba | Arad | Argeş | Bacău | Bihor | Bistriţa-Năsăud | Botoşani | Braşov | Brăila | Buzău | Caraş-Severin | Călăraşi | Cluj | Constanţa | Covasna | Dâmboviţa | Dolj | Galaţi | Giurgiu | Gorj | Harghita | Hunedoara | Ialomiţa | Iaşi | Ilfov | Maramureş | Mehedinţi | Mureş | Neamţ | Olt | Prahova | Satu Mare | Sălaj | Sibiu | Suceava | Teleorman | Timiş | Tulcea | Vaslui | Vâlcea | Vrancea

Portal UE	Unió Europea (UE)
Estats membre: Alemanya | Àustria | Bèlgica | Bulgària | Dinamarca | Eslovàquia | Eslovènia | Espanya | Estònia | Finlàndia | França | Grècia | Hongria | Irlanda | Itàlia | Letònia | Lituània | Luxemburg | Malta | Països Baixos | Polònia | Portugal | Regne Unit | Romania | Suècia | República Txeca | Xipre
Estats candidats a ingressar-hi que ja han encetat negociacions: Croàcia | Turquia
Estats candidats a ingressar-hi: República de Macedònia (FYROM)
Estats potencialment candidats: Albània | Bòsnia i Hercegovina | Kosovo | Montenegro | Sèrbia

Estats d'Europa
Albània | Alemanya | Andorra | Armènia2 | Àustria | Azerbaidjan1 | Bèlgica | Bielorússia | Bòsnia i Hercegovina | Bulgària | Ciutat del Vaticà | Croàcia | Dinamarca | Eslovàquia | Eslovènia | Espanya | Estònia | Finlàndia | França | Geòrgia1 | Grècia | Hongria | Irlanda | Islàndia | Itàlia | Kazakhstan1 | Kosovo | Letònia | Liechtenstein | Lituània | Luxemburg | Malta | Moldàvia | Mònaco | Montenegro | Noruega | Països Baixos | Polònia | Portugal | Regne Unit | República de Macedònia (FYROM) | República Txeca | Romania | Rússia1 | San Marino | Sèrbia | Suècia | Suïssa | Turquia1 | Ucraïna | Xipre2
1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals.