Revolució Francesa

De Viquipèdia

...

La Revolució Francesa ha format la concepció política i ideològica del món contemporani. França, amb la revolució que va començar l'any 1789, va proporcionar el vocabulari i els programes dels partits polítics liberals, radicals i democràtics de la major part del món, els codis de lleis o els conceptes de liberalisme i de nacionalisme. Constitueix, doncs, un fet històric cabdal de repercussions universals que transformarà, durant el segle XIX, les bases socials i polítiques, enderrocarà l'Antic Règim i inaugurarà el sistema liberal. En conseqüència, la Revolució Francesa no és una revolució burgesa més, sinó la revolució que serví de model i motor a les que havien de venir en el futur.

[edita] La França de l'Antic Règim

Veure l'article principal Causes i antecedents de la Revolució Francesa

Lluís XVI, pintura de Joseph Siffred Duplessis (1725-1802)

Aquesta caricatura mostra un camperol que du a coll un clergue i un noble. Representa el pes dels impostos que pagaven els camperols.

A final del segle XVIII, França i la major part d'Europa estava sotmesa a allò que més tard s'ha anomenat Antic Règim. Respecte les causes que van possibilitar la Revolució Francesa, els especialistes ^[1] exposen una sèrie de causes que van actuar dins d'un procés històric que es pot sintetizar en els següents factors estructurals:

1. L'estructura de la societat francesa era estamental i es fonamentava en el privilegi i la propietat de la terra d'una minoria. La majoria de la població vivia marcada pels tributs i la jurisdicció senyorial mentre l'economia rural continuava ancorada dins un sistema d'autosuficiència, amb tècniques endarrerides i amb crisis periòdiques de subsistència. En conseqüència, la població estava estructurada de forma jeràrquica. Al capdamunt, com a grups privilegiats, hi havia la noblesa i el clergat que posseïen la major part de les terres, cobraven rendes feudals, tenien els drets senyorials i estaven exempts d'impostors. Mentre, l'anomenat tercer estat reunia a la pagesia, la burgesia i les classes populars urbanes. El tercer estat representava el 96% dels francesos. La majoria eren camperols (el 85% del total), però també hi havia botiguers, artesans, advocats, metges, oficials... La burgesia va ser la classe més afavorida pel creixement econòmic del segle XVIII, però malgrat el creixement, no participava del poder polític i la pervivència dels privilegis feudals obstaculitzava el seu ascens social. Per això, la burgesia desitjava suprimir els privilegis i conquerir la igualtat i la llibertat en tots els àmbits. La filosofia de la Il·lustració els va proporcionar la ideologia per desprestigiar i destruir les bases de l' Antic Règim. Per últim, les classes populars urbanes eren molt minoritàries i comptaven més els artesans que no pas els obrers. Tanmateix, amb les mobilitzacions socials esdevindran una força temible.
2. Les transformacions demogràfiques per l'augment de població durant la segona meitat del segle XVIII, amb una baixa taxa de mortalitat mentre la taxa de natalitat va romandre estable. El 1789, França és el país més poblat d'Europa, amb 28 milions d'habitants, i gairebé la meitat de la població té menys de 20 anys. L'increment demogràfic va provocar lluites per la possessió de la terra i crisis alimentàries, que les collites dolentes van agreujar amb una elevació de preus. Es va originar, doncs, una situació general de manca d'aliments i misèria entre les classes populars urbanes i rurals, mentre les classes benestants aconseguien els beneficis de la prosperitat econòmica.
3. El moviment de les idees i la lliure circulació de noves idees, en clubs, associacions i vetllades socials, formen el pensament previ a la Revolució. Els estaments tradicionals (monarquia, clergat i aristocràcia) perden prestigi degut a les crítiques dels filòsofs il·lustrats.
4. L'evolució política. La monarquia de Lluís XVI de França no tenia cap limitació del seu poder davant els seus súbdits car era una monarquia d'origen diví. La incapacitat de l'absolutisme per dur a terme qualsevol tipus de reforma, va abocar irremissiblement cap a la crisi estructural del sistema perquè el rei governava sense parlament (els Estats Generals). De fet governava com un monarca del segle XVII. La divisió de poders que va proposar Montesquieu semblà als monarques un atentat contra els seus drets que, segons la tradició, havien rebut d'origen diví.

En aquesta situació de crisi i de debilitat de la vella estructura estamental, una sèrie de factors conjunturals van agreujar la situació i van fer esclatar les tensions socials. I és que a partir de 1780 hi ha una crisi de subsistència marcada per l'alça dels preus dels cereals, la crisi vitícola i la crisi industrial. Tot plegat, va comportar una alça del cost de la vida, un creixement de l'atur forçós i un augment de la misèria de les classes populars. Labrouse ha demostrat que l'any 1788 el preu del blat assoleix el màxim del segle; la fam és, doncs, una de les causes de les postures exasperades de la població^[2].

A la crisi econòmica s'hi afegí la crisi financera de l'Estat que només ingressava el 20% de les despeses. Tot això va dur l'Estat a la fallida i alguns van comprendre que era necessària una reforma fiscal. Un document, "Compte du Tresor", de 1788, assenyala 629 milions de lliures com a despesa i 508 com ingressos. Les causes són vàries, però bàsicament centrades en la guerra d'independència americana (105 milions), altres despeses militars i diplomàtiques (60 milions), les fastuoses despeses de la cort (36 milions) i la manca de pagaments d'impostos per part del clergat i la noblesa car la majoria d'impostos eren indirectes (s'ingressaven 208 milions d'impostos indirectes, 158 de directes, 10 de la Loteria reial i la resta, 1,6 milions, del crèdit sobre els EUA). El deute acumulat era de 310 milions^[3]. Ras i curt, mentre les ingressos de l'Estat francès es seguien regint per una pràctica contributiva d'origen feudal, amb una liquidesa molt feble, les despeses públiques anaven creixent contínuament.

Tanmateix el govern de Lluís XVI era incapaç de millorar una situació social en ebullició sense tocar el sistema de l'Antic Règim. I és que la majoria dels pagesos, les classes populars urbanes, la burgesia i tots els sectors que constitueixen el tercer estat desitgen un canvi. Alguns nobles amb problemes econòmics i el clergat baix també es decanten per reformes socials i polítiques. Només s'oposen a qualsevol reforma i a la pèrdua dels seus privilegis la resta de la noblesa i l'alt clergat.

[edita] La França de la Revolució

Pamflet de Joseph Sieyes de 1789

Segons Soboul ^[4], el procés revolucionari es va desenvolupar en una sèrie de fases que es poden sintetitzar de la següent forma: els anys 1787 i 1788, plantejament inicial i revolta aristocràtica; 1789, Estats Generals i revolta burgesa; 1789-1791, Assemblea Constituent, revolució jurídica i revolta popular; 1791-1792, monarquia constitucional i Assemblea Legislativa; 1792-1795, Convenció i República, i 1795-1799, Directori, que va donar pas al Consulat des de finals de 1799.

[edita] La revolta aristocràtica (1787-1788)

Lefrebvre ^[5]assenyala tres fases revolucionàries en els primers moments: aristocràtica, burgesa i popular. La primera és la revolta dels privilegiats, centrada en l'oposició dels dos estaments superiors a les mesures reformistes de Turgot, Necker, Calonne i Brienne que volien posar remei al dèficit estatal. Des de 1783 Calonne va fer front a les dificultats econòmiques mitjançant prèstecs de particulars a la corona, però finalment va reconèixer que era indispensable una reforma fiscal i va proposar l'establiment de la subvenció territorial que haurien de pagar les propietats agràries segons la seva extensió.

En un context de recessió econòmica, fallida de les finances reials (deute de 5.000 milions de lliures i ingressos per 500 milions) i de la fam dels anys 1788 i 1789, la monarquia només podia pensar en reformes que acabessin amb els privilegis fiscals de la noblesa i el clergat. Amb la finalitat que els estaments acceptessin els nous impostos, la monarquia va reunir una Assemblea de Notables. La primera assemblea de notables, reunida a Versalles, el mes de febrer i març de 1787, havia d'aprovar les mesures de reforma fiscal, però va rebutjar-les totes, es negà a les pretensions reials i exigí la convocatòria dels Estats Generals, que no s'havien reunit a França des de l'any 1614.La Fayette va llançar, per primer cop, la idea de convocar una Assemblea Nacional, els Estats Generals. L'assemblea de notables, formada per prínceps, alta noblesa, consellers del rei, magistrats municipals i clergat, demana la convocatòria dels Estats Generals per iniciar la reforma fiscal. Brienne va intentar que s'aprovessin les reformes, en una assemblea a París, però aquesta va boicotejar tots els acords i van aconseguir la convocatòria dels Estats Generals. Amb la revolta aristocràtica s'iniciava el camí de la Revolució car la burgesia i les capes populars aprofitaren les eleccions a diputats per mostrar la seva disconformitat amb els privilegis de l'Antic Règim i amb l'absolutisme monàrquic.

El reglament electoral no fixava un única data per a la convocatòria, aquesta depenia dels organismes locals, fet que, conjuntament amb la propaganda d'una consulta al poble, va provocar a intensificar l'atmòsfera revolucionària. Els representants del poble eren estriats en assemblees que, alhora, van redactar els seus quaderns de queixes (cahiers de doléances). El 1789, es van escriure quaderns de greujes a tot França, on hi havia les queixes dels tres ordres: el clergat, la noblesa i el tercer estat. En aquests quaderns la burgesia i la noblesa sostenen la necessitat d'una monarquia constitucional i de realitzar reformes administratives. Cadascú demanava segons les seves necessitats. Els quaderns del clergat i la noblesa s'aferren als seus privilegis, però demanaven la fi de les despeses sumptuoses, la regulació de les duanes interior i un sistema unitari de mesures, llibertat de premsa i reunió periòdica dels Estats Generals. El tercer estat va afegir llibertat d'expressió, reunió i comerç, la igualtat dels tres estaments i l'abolició del delme, de la jurisdicció i del monopoli de la caça. Més radicals són els quaderns dels jornalers que demanen terres i mostren la seva preocupació pels preus i pels salaris. En canvi, els pagesos propietaris demanen la supressió d'impostos i refermen els seus drets davant qualsevulla reforma agrària. Les eleccions es van celebrar la primavera de 1789; s'estrien 1.139 diputats i es redacten 40.000 quaderns que ens permeten conèixer el clima de França abans de la revolució^[6].

[edita] Els Estats Generals i la revolució burgesa (1789)

El jurament del Jeu de Paume, pintura de Jacques-Louis David (1748–1825)

La presa de la Bastilla el14 juliol 1789

La reunió dels Estats Generals es va obrir a Versalles el 5 de maig i fou presidida pel rei Lluís XVI. Els sis-cents diputats del Tercer Estat igualaven als de la noblesa i el clergat. En conseqüència s'inclinaven per la reunió en una sola sala i per la votació per persona, mentre els privilegiats volien deliberar per separat i emetre el vot per estament. Era l'inici de la revolució burgesa perquè, en els Estats Generals, el Tercer Estat (que tenia la meitat dels representants de la cambra) es negà de sotmetre's a les regles tradicionals de la separació per estaments a l'hora de deliberació i del vot per estat i no per persona. Van reclamar deliberacions conjuntes i el vot per persona. La qüestió que es posava en joc era la destrucció de l'Antic Règim i l'establiment d'un règim constitucional i el reconeixement de la sobirania nacional. És a dir, reclamen que el poder no resideixi en el monarca, sinó en la nació, la qual l'exerceix per mitjà dels seus representants.

Enfront de la resistència oferta per part de la noblesa i del rei, els diputats del tercer estat, reunits el 20 de juny en un local improvisat, ja que el rei havia clausurat l'assemblea, i erigint-se com a intèrprets de la voluntat de la nació, es van comprometre solemnement a donar una constitució a França: era el Jurament del jeu de paume (joc de la pilota). Alguns membres de la noblesa i el clergat s'hi uneixen. En aquests context, els Estats Generals es convertien, per voluntat del tercer estat, en Assemblea Nacional Constituent amb la fita de transformar el país en una monarquia constitucional i parlamentària i d'abolir les restes del feudalisme encara vigents. Era una revolució jurídica car suposava substituir el concepte d' absolutisme pel de sobirania nacional.

Al mateix temps que es produeix aquesta revolució jurídica, es produeix la revolució popular a París i altres ciutats que consolidarà la revolució burgesa davant la reacció del monarca i dels privilegiats de l'Antic Règim. El suport que rebé la burgesia constitucional es va manifestar en l'aixecament del poble de París que prengué la Bastilla, fortalesa on romanien detinguts polítics i, per això, havia esdevingut la representació i l'encarnació concreta del poder absolut del sobirà, el 14 de juliol del 1789. Aquella data el poble va assaltar la fortalesa de la Bastilla per apoderar-se d'armes amb què defensar la Revolució; l'acte, a més, tenia també significacions simbòliques i ideològiques. Dominada la reacció, el rei Lluís XVI torna a París i la noblesa inicia l'emigració i l'oposició al nou règim.

Alhora, el moviment s’estén per la França rural i, a les províncies, les masses camperoles s'incorporen a la revolta antisenyorial. És la Gran Por de l'estiu de 1789. Es pensa que els nobles contracten bandolers. Els pagesos van a les armes. Excitats, sense trobar els suposats bandolers, es tornen contra els senyors i cremen els castells on es guardaven les llistes on s'inscrivien rendes i obligacions feudals. La revolta sorgida del Parlament havia baixat al carrer i al camp per la intransigència dels estaments privilegiats i la negació de la monarquia d'acceptar qualsevol reforma.

Alguns especialistes^[7] han ressaltat el paper dels sans-culottes, els aturats, els sectors més miserables de les ciutats, que s'organitzen en clubs i societats fraternals, com factor decisiu en els successos revolucionaris. Aquest aspecte del moviment popular, amb la fam com a fons, apareix en l'assalt a la fortalesa de la Bastilla i en una atmosfera de por que incideix en la decisió de l'Assemblea Constituent el 4 d'agost.

[edita] Els grups polítics

Els revolucionaris van concebre la transformació de la nació de formes diferents. A l'Assemblea Constituent els constitucionalistes exerceixen una influència notable, dirigits per Mirabeau i La Fayette, partidaris d'una monarquia moderada per una constitució. Una part de l'aristocràcia s'integra en aquest grup.

Els girondins representen el sector moderat. La seva personalitat més destacada és Jacques-Pierre Brissot i els seus membres més destacats són l'alta burgesia de la Gironda, de Burdeus i Nantes, que han intervingut en el comerç d'ultramar. Aquest grup és partidari de realitzar la revolució emprant les lleis, desaproven el terror i defensen la propietat; alhora que s'inclinen per donar importància a les províncies davant de la capital, París, i creuen que les idees revolucionàries posseeixen un valor universal.

Els jacobins representen la burgesia mitjana i les classes populars. La figura més representativa d'aquesta ideologia és Robespierre. Aquest grup pensa que la revolució ha d'assolir els seus objectius per qualsevol mitjà; demanen actuacions i no teories. Són centralistes i conceben que la revolució s'ha de fer des de París, on controlen l'ajuntament. Estan disposats a limitar la propietat privada i la llibertat individual.

Finalment, el sector més exaltat, els demòcrates, liderats per Carnot, defensen el sufragi universal i l'assumpció directa de la sobirania pel poble. En relació amb els demòcrates, però actuant de forma preferent al carrer enlloc de l'Assemblea, hi ha el grup de Jean-Paul Marat.

[edita] L'obra de l'Assemblea Constituent (1789-1791)

La Declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 1789

Els incendis i les morts d'aquell estiu de 1789 provoquen la jornada de la Constituent que la nit del 4 d'agost decreta l'abolició dels privilegis feudals. Segons el Decret del 4 d'agost de 1789:

Article 1. L'Assemblea Nacional suprimeix del tot el règim feudal i decreta que els drets i deures, tant feudals com censals, els que es referixen a la mà morta reial o personal i a la servitud personal i els que els representen són abolits sense indemnització, i tota la rest declarats redimibles, i que el preu i el mode de redempció seran fixats per l'Assemblea Nacional. Aquells dels decrets esmentats que no siguin suprimits per aquests decret continuaran, no obstant això, sent percebuts fins al seu reembossament (...)

Article 4. Totes les justícies senyorials són suprimides sense cap indemnització; però, amb tot, els oficials d'aquestes justícies continuaran llurs funcions fins que sigui proveït per l'Assemblea Nacional l'establiment d'un nou ordre judicial.

El 26 d'agost del mateix any s'aprova la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà que reconeixia una sèrie de drets inalienables i imprescriptibles: llibertats individuals, igualtat civil davant l'impost i davant la llei... Aquest text fonamental va inspirar totes les lluites per la llibertat a Europa durant el segle XIX, i encara avui és un document cultural i polític de gran interès. Els drets més destacats que estableix la declaració del 26 d'agost de 1789 són:

Article 1r. Els homes neixen lliures i iguals en drets, i les distincions socials només poden fundar-se en la utilitat comuna.

Art. 2n. L'objecte de tota societat política és la conservació dels drets naturals i imprescindibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.

Art. 3r. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació. Cap individu ni corporació no pot exercitat autoritat que no emani expressament d'ella.

La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no perjudica d'altri (...).

Art. 6è. La llei és l'expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a concórrer la llur formació personalment o per representants.

Art. 7è. Cap home no pot ésser acusat, arrestat ni detingut sinó en casos determinats a la llei i amb les formalitats prescrites per ella (...).

Art. 10è. Ningú no ha d'ésser molestat per les seves opinions, encara que siguin religioses, mentre la seva manifestació no torbi l'ordre públic establert per la llei.

Art. 11è. La lliure comunicació dels pensaments i de les opinions és un dret dels més preats de l'home.

França es va convertir, gràcies a la constitució promulgada l'any 1791, en una monarquia constitucional que va reordenar el territori, va sanejar la justícia, va unificar els codis de lleis i va reestructurar el sistema fiscal d'acord amb la igualtat entre els ciutadans. Per tal de resoldre els problemes financers de l'Estat, les propietats de l'Església van ser expropiades i declarades béns nacionals

La constitució de 1791 és un assaig de monarquia liberal. Els seus punts més importants són:

• Divisió de poders. El poder del rei està limitat per la Constitució i pel control d'una Assemblea estria per la nació.

• Descentralització de l'Administració, idea girondina. Es va reordenar el territori a partir de 83 departaments; els ajuntaments incrementen les seves atribucions; es va sanejar la justícia, es van unificar els codis de les lleis i es va reestructurar el sistema fiscal d'acord amb la igualtat entre els ciutadans. Per resoldre els problemes financers de l'Estat van ser expropiades les propietats de l'Església i declarades béns nacionals.

• Constitució civil del clergat. Els capellans es consideren funcionaris públics i han de jurar fidelitat a la Constitució.

• Categoria de ciutadans actius tots aquells que posseeixin drets polítics. Han de ser majors de 21 anys i pagar una determinada renda. Per sota queden sense drets polítics; és l'anomenat quart estat. La protesta popular per aquesta decisió van comportar la Llei Chapelier, que prohibeix les coalicions de treballadors.

Per a la burgesia girondina, que dominava l'Assemblea, la llibertat de disposar plenament dels seus béns era essencial. La igualtat que havien reclamat contra l'aristocràcia no podia tractar-se més que d'igualtat civil. La llei era igual per a tothom, però les diferències econòmiques continuaven mantenint una forta desigualtat social. La igualtat política tampoc s'aconseguí, car el sufragi fou organitzat amb el cens i el dret de vot quedà restringit als propietaris, sinònim de ciutadans actius. Van quedar exclosos del dret de sufragi la majoria de la població.

En aquest context, l'Assemblea Constituent es dissol i es convoquen eleccions per a una nova Assemblea.

[edita] La Monarquia Constitucional i l'Assemblea Legislativa (octubre 1791-agost 1792)

El 10 d'agost de 1792 les masses populars de París van assaltar el Palau Reial

Malgrat la situació de crisi, el mes d'octubre de 1791, comença a funcionar l'Assemblea Legislativa i la nova Monarquia Constitucional.

En la nova composició de l'Assemblea dominen encara els propietaris i el sector legalista de la burgesia, els advocats. La majoria dels diputats són joves. En la seva composició política poden distingir-se quatre tendències: la dreta, partidària d'una monarquia limitada (264 diputats); l'esquerra, en la seva major part de la Gironda, dirigida per Jacques-Pierre Brissot i Condorcet (136 diputats); l'extrema esquerra, dirigida per Carnot, que demana el sufragi universal (amb un número minoritari i indeterminat de diputats); i el centre, majoritari amb 345 diputats, independents i constitucionals, homes notables vinculats a la revolució, però sense opinions clares, basculant entre conservadors i exaltats.

L'Assemblea decreta el segrest dels béns dels emigrats i la deportació dels clergues que no han acceptat la constitució civil del clergat. Però la fita de fer funcionar aquest nou règim es va veure afectada per múltiples factors que van acabar radicalitzant el procés: la divisió de la burgesia en diferents grups i tendències; la pressió del moviment popular de caràcter republicà; el descontent de les capes més baixes davant la persistència de la crisi econòmica per una collita dolenta; l'amenaça exterior i la guerra amb Àustria (abril de 1792) i Prússia; l'enfrontament del monarca amb l'Assemblea, qui mantenia una postura declaradament anticonstitucional i havia demanat ajut militar a les monarquies absolutes d'Europa ^[8].

El rei Lluís XVI de França i la seva muller, la reina Maria Antonieta, van fugir de París la nit del 20 de juny del 1791. Aquest intent de fugida, conegut com la nit de Varennes o la Fugida a Varennes perquè va ser en aquest poble on foren reconeguts i detinguts, va significar el retorn de la família reial, el 25 de juny al capvespre, a París. Els parisencs, silenciosos i hostils, restaven per primer cop, davant del rei, sense treure's el barret.

Les potències europees, espantades pels successos revolucionaris, decideixen intervenir. Per la banda francesa, la guerra fondrà la causa revolucionària amb la nacional. Davant l'esclat bè·lic les visions seran oposades: Robespierre la tem, el rei la desitja, els girondins confien en estendre la creuada revolucionària a Europa i les més moderats creuen que la guerra estabilitzarà el règim.

Els jacobins, amb el suport dels elements més radicals de la burgesia, s'oposen enèrgicament al poder de la burgesia girondina i mobilitzen el desencís popular per portar més enllà la revolució. El 10 d'agost de 1792, aprofitant un imprudent manifest del duc de Brunswick que amenaçava amb destruir la ciutat de París si s'exercia violència contra el rei Lluís XVI, provoca que les masses populars de París assaltin el Palau Reial, empresonin la família reial i proclamin la República. És a dir, la monarquia ha estat enderrocada.

El mes de setembre les tropes prussianes són detingudes a Valmy mentre a la capital s'ha constituït un govern revolucionari, la Comuna de París. La revolució havia entrat en una nova etapa que tindria uns nous protagonistes: els sans-culottes (poble baix), que esperaven de la revolució la la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

[edita] La revolució democràtica, Convenció i República (1792-1795)

Els Sans-culottes duien pantalons, i no els calçons (culottes) dels nobles; literalment vol dir sense calçons. Van participar en els moviments revolucionaris fins el 1795.

Execució de Lluís XVI el 21 de gener del 1793 a París.

Durant el govern de la Convenció es distingueixen tres fases que corresponen al predomini successiu de cadascun dels tres partits present a la Convenció: girondins, jacobins i burgesos i republicans de càràcter moderat.

El 21 de setembre la Convenció, que acaba de ser elegida, fa la seva entrada. Set-cents cinquanta membres es disposen a la sala del rei destronat. A baix seuen la "plana". Són els burgesos moderats que pensen que la revolució ja ha arribat a la seva culminació, amb la fi de la monarquia i de la noblesa, amb el traspàs dels drets al tercer estament: voldrien més que res contenir de bell nou el corrent avalotat i defensar allò que tenen assegurat. Condorcet, Roland, els girondins, en són els cabdills, els representants de la intel·lectualitat i de la classe mitjana. A dalt de tot de l'amfiteatre s'asseuen els de la "muntanya" que volen continuar impel·lint l'onada revolucionària. Marat, Danton i Robespierre volen la revolució total, radical, fins a l'ateisme. Després del rei, volen abatre els altres poders de l'Estat: el diner i Déu^[9].

[edita] La Convenció de la Gironda (1792-93)

Els burgesos de la Gironda van dominar la Convenció des de la seva constitució el mes de septembre de 1792 fins maig de 1793. En aquest primers mesos es declara l'abolició de la monarquia i es proclama la República el 21 de setembre. Alhora, entre desembre de 1792 i gener de 1793, es realitza el procés contra el rei. Lluís XVI va ser guillotinat a París el 21 de gener del 1793 ^[10].

Amb la decapitació de Lluís XVI, la monarquia del Borbó Carles IV va declarar la guerra a França, coneguda com la Guerra Gran (1793-1795). La població catalana de Perpinyà i del Rosselló, annexionada al regne de França 130 anys abans pel tractat dels Pirineus, va celebrar la decisió i va allistar-hi voluntaris. Després de vàries generacions, els ideals de la Revolució van significar l'inici d'una nova identificació dels catalans rossellonesos amb els avantatges que podia suposar la condició de ciutadans francesos^[11].

Des de l'inici, els revolucionaris s'han d'enfrontar al perill d'una invasió exterior per part de les potències estrangeres. Tanmateix, el 20 de setembre de 1792, els exèrcits revolucionaris francesos obtenen la victòria decisiva de Valmy sobre els prussians. De victòria en victòria, la França revolucionària s'annexiona territoris a les fronteres exteriors: Saboia, Niça, a la zona esquerra del Rhin,... Malgrat els èxits militars, la guerra té un cost, que afegit a la rebelió de La Vendée, fa que la revolució passi per moments díficils. Davant el perill exterior i interior, la pressió popular obliga a pendre mesures de salut pública de caràcter revolucionari. Amb l'ajut dels sans-culottes, els jacobins assoleixen el poder en les jornades revolucionàries de juny de 1793.

[edita] La Convenció jacobina (1793-94)

La direcció política de la revolució estarà ara en mans dels jacobins que promulgen una nova constitució que reconeix el sufragi universal i estableix una democracia més directa. Alhora s'organitza un govern revolucionari, format pel Comitè de Salut Pública i el Comitè de Seguretat Nacional, per salvar França dels perills que l'aguaiten: crisi econòmica, contrarevolució interior i guerra exterior. Amb aquestes mesures, els jacobins aconsegueixen que la revolució es faci democràtica i social, vinculada als sectors populars.

Però, alhora, és la fase del govern del Comitè de Salut Pública i del Terror: per fer front a la contrarevolució es va decretar el règim del Terror amb la fita d'acabar amb tots els sospitosos de fer costat a la causa reial^[12].

Davant la situació de guerra civil contrarevolucionària, es va intensificar la lluita contra els rebels i la repressió:

• En política, es va obtenir victòries sobre la Vendée i sobre els exèrcits exteriors, la liquidació dels girondins, l'extermini de faccions polítiques i processos i execucions com els de la reina Maria Antonieta.
• En matèria religiosa, es van adoptar mesures descristianitzadores com el tancament d'esglésies i la supressió del culte catòlic, es va adoptar el culte a la Llibertat i a la Raó, la llibertat de culte i un nou calendari.
• En economia, llei sobre preus i salaris. L'economia dirigida, que fixava uns màxims per als preus i per als sous i que perseguia estraperlistes i especuladors, alhora que pretenia alleugerir la misèria de les classes populars^[13].
• En matèria militar, per oposar-se a la invasió estrangera, es va crear un exèrcit de nou tipus decretant la lleva en massa i democratitzant el seu funcionament.

Aquestes mesures van donar un seguit de victòries exteriors contra la Primera Coalició a Bèlgica, Holanda, el nord d'Itàlia i a la riba esquerra del Rhin. Però a nivell intern, quan els principals perills semblaven que s'havien superat, els problemes es van mantenir amb la dictadura jacobina del govern revolucionari, accentuant-se les dificultats del Comitè de Salut Pública. El mes de juliol de 1794 la burgesia es va sentir amb la força suficient per posar fi a l'experiència jacobina i per fer tornar la revolució a la seva etapa anterior. Així el cop d'estat de Termidor va eliminar el jacobinisme i els seus principals dirigents. El 27 de juliol del 1794 es va aprovar el processament de Robespierre i els seus seguidors. Els principals dirigents van ser executats a la guillotina: Robespierre, Saint-Just i 84 dels seus partidaris són executats l'endemà (28 de juliol).

[edita] La Convenció Terminoriana (1794-95)

Entre juliol de 1794 i octubre de 1795 la Convenció es dirigida per la burgesia moderada. Desenvolupen una política conservadora: depuracions i proscripcions de jacobins i poble baix; canvis essencials en Comitès i Tribunals; reacció econòmica i reacció moral i social amb el "terror blanc" i reacció religiosa. En els primers mesos de 1795, les dificultats econòmiques i la inquietud social van plantejar problemes a la Convenció quan aquesta ha d'enfrontar-se als darrers aixecaments populars, que són esborrats amb l'ajut de l'exèrcit. La política repressiva i reaccionària de la Convenció ha portat a una aliança entre l'exèrcit i la burgesia de dretes que s'imposa al moviment popular. A més, les victòries en les guerres europees sobre Prússia, Holanda i Espanya, que es concreten en els tractats de 1795, donen pas a una burgesia conservadora triomfant ^[14]. En resum, la reacció Terminoriana va representar el triomf de la burgesia moderada, que va iniciar l'eliminació del moviment dels sans-culottes i l'opció per una revolució democràtica i popular. Des d'aquesta situació límit, es va iniciar un lent procés contrarevolucionari que va anar consolidant, de forma gradual, el poder de la burgesia conservadora.

[edita] La reacció conservadora. El Directori (1795-1799)

Durant l'estiu de l'any 1795, la burgesia termidoriana va elaborar una nova Constitució (1795) en la qual es va consagrar el predomini dels propietaris. Un cop aprovada per plebiscit, la Convenció es dissolt el mes d'octubre de 1795 i va començar a funcionar un nou règim: un Directori de cinc membres, que intentava ser una república d'ordre, conservadora i sòlida, oposada tant al reialisme i a l'aristocràcia com a la democràcia popular i al jacobinisme. Aquesta pluralitat de cinc membres reflexa el temor al poder excessiu d'un home, record de la dictadura de Robespierre. Amb l'eliminació del moviment popular, la reacció s'intensifica. I els problemes van fent evolucionar al nou règim cap un autoritarisme que acabarà per imposar a l'exèrcit al capdavant del poder en un desplaçament continuu cap a la dreta política.

Les dificultats a l'interior s'agreugen per problemes econòmics i financers; l'oposició jacobina es manté activa i ha d'ésser reprimida; la revolta a la Vendée ressorgeix i, amb la intervenció de l'exèrcit, és dominada. Per la vessant exterior, l'exèrcit també és el protagonista car les guerres continuen amb el Sacre Imperi Romanogermànic i el Regne d'Anglaterra. Entre 1796 i 1797, les victòries franceses sobre els austríacs finalitzen amb un tracta de pau i el paper destacat d'un jove general Napoleó Bonaparte. El 1797 el Directori organitza una política expansiva i annexionista. La resposta dels estats europeus és la formació de la Segona Coalició, formada a finals de 1798. L'any següent la guerra torna a Europa on els exercits francesos ocupen el Regne de Nàpols. La campanya contra Anglaterra obliga a enviar l'expedició a Egipte l'any 1798, també sota el comandament de Napoleó. L'exèrcit ja ocupa el primer pla.

A nivell interior hi ha la necessitat d'una més gran estabilitat governamental i la realització de reformes, el desig de la burgesia conservadora d'afermar-se en el poder i la temença de nous rebrots revolucionaris dels jacobins. En aquest ambient es duu a terme un revisionisme constitucional on, una altra vegada, la política es monopolitzada per les classes benestants, mentre els ciutadans sense rendes són ciutadans passius. Només el pagament d'una determinada contribució permet accedir a la política. Ha passat definitivament la fase dels moviments populars. La revolució inicia una era d'ordre i d'autoritarisme car la burgesia francesa comença a considerar l'estabilitat com el valor suprem de la societat política.

[edita] El cop d'Estat de Napoleó

La debilitat política del Directori i el manteniment de la guerra a Europa van fer que l'exèrcit adquirís més i més importància. Napoleó Bonaparte, un general victoriós, amb el suport d'una part de la burgesia que pretenia consolidar les seves conquestes davant de l'Antic Règim, dels jacobins i amb la col·laboració de Joseph Fouché, cap de la policia^[15], va donar un cop d'Estat el 18 de Brumari (9 de novembre del 1799), va dissoldre el Directori, va concentrar tot el poder en les seves mans i es va erigir cònsol. La Revolució ha acabat:

Expulsats els Cinc-cents, dissolt el Directori, tota l'autoritat requeria sobre un Consolat provisional compost per tres persones: Sieyes, Roger-Ducos i Bonaparte. Això significa la fi de la República burgesa i el pas del poder a mans d'un dictador militar.

Tres setmanes més tard hom redactà i presentà a les Assemblees una nova Constitució cesarista, acompanyada d'una proclamació dels Cònsols, la qual corria el teló sobre deu anys d'història: «La Revolució s'ha establert sobre els principis que l'originaren: la Revolució ha acabat». ^[16]

Lafayette	Georges Jacques Danton	Madame Roland, portaveu dels Girondins.	Robespierre
Jean Paul Marat	Louis Antoine de Saint-Just	Napoleó Bonaparte	Joseph Fouché

[edita] L'herència de la Revolució

Unes 30.000 persones foren executades a la guillotina durant l'època del Terror a la Revolució. Fou inventada pel doctor Guillotin el 1789. S'emprà a França fins al 1981, any en què es va abolir la pena de mort.

L'any 1789 un vell ordre polític i social s'havia enfonsat i malgrat el triomf sobre Napoleó de les tropes absolutistes, l' Antic Règim mai no va poder ser restablert del tot. França havia estat profundament modificada i amb ella una part important d'Europa.

Tanmateix, algunes conseqüències sobre la societat francesa foren exagerades. Per exemple, la noblesa no va ser destruïda. De les 30.000 persones executades durant el Terror només coneixem l'origen social d'unes 14.000, de les quals al voltant de mil són nobles. Per tant, podem calcular en dos mil els nobles executats i, aproximadament 16.000 els exiliats, d'un cens de 350.000. Les transferències de propietat foren importants, però només es van vendre les propietats dels emigrats, i es calcula que la quarta part de les finques subhastades foren novament adquirides per nobles^[17].

Altres conseqüències sí que foren profundes. Amb la Revolució l'individu havia conquerit la seva independència. Tots els ciutadans eren iguals davant la llei, la justícia i els impostos. La llibertat individual, de consciència i d'expressió havia estat proclamada com a dret fonamental a defensar. La burgesia havia establert la llibertat de producció, de comerç i el dret de propietat, que amb l'abolició del sistema feudal havia permès el desenvolupament del capitalisme liberal.

La Revolució havia construït una república indivisible, sense els particularismes feudals. S'havia consagrat la separació entre l'Església i l'Estat, s'havia secularitzat l'ensenyament i s'havia reorganitzat l'administració estatal. Alhora, les constitucions havien assentat els principis de la sobirania nacional i de la divisió de poders.

La societat s'havia transformat profundament, el clergat havia perdut els seus privilegis, la noblesa havia desaparegut com a estament i la burgesia, en alliberar-se dels obstacles que suposaven l'aristocràcia i la monarquia absoluta, es va refermar i va prosperar. El seu ascens social ja no es podia aturar.

En darrer lloc, la Revolució havia provocat el despertar i el descobriment d'esperances noves en els pobles i les idees sembrades a Europa des del 1789 fins al 1815 van germinar al llarg de tot el segle XIX. Neix una nova Europa amb constitucions que limiten el poder dels sobirans, amb divisió de poders, eleccions, partits, publicitat en la vida política, diaris. L'herència d'aquests sis anys d'història de França es percep a tota la història contemporània d'Occident.

[edita] Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Revolució Francesa

• Causes i antecedents de la Revolució Francesa
• Calendari republicà francès
• llibertat, igualtat, fraternitat. Lema de la revolució francesa.
• Occitània durant la Revolució Francesa. Per conèixer les conseqüències humanes i de substitució lingüística de la Revolució Francesa a Occitània.
• La Guerra Gran (1793-1795). Per conèixer les conseqüències de la guerra de la monarquia del Borbó Carles IV contra els revolucionaris francesos a les comarques de banda i banda dels Pirineus.
• Llista de persones relacionades amb la Revolució Francesa

[edita] Referències i notes