Història universal

De Viquipèdia

Taula de continguts 1 Origen de la humanitat 2 El Mesolític 3 El Neolític 3.1 L'agricultura 3.2 L'ús de metalls 4 El desenvolupament de les civilitzacions 4.1 Els primer estats 4.2 Ciutats i comerç 4.3 Religió i filosofia 4.4 Cultura i escriptura 5 Els nuclis de poder 5.1 Imperis i nuclis culturals 5.2 Imperis eurasiàtics 6 L'edat mitjana 6.1 L'impuls de les grans religions 7 La Xina i l'Àsia oriental 8 Àfrica i Amèrica 8.1 Àfrica abans dels europeus 8.2 Amèrica Precolombina 9 Europa 9.1 Europa i la resta del món 10 L'edat moderna 10.1 L'emergència d'Europa 10.2 L'expansió marítima 10.3 Causes de l'hegemonia 11 Les grans revolucions 11.1 Industrialisme i colonialisme 12 El segle XX 12.1 La pressió humana sobre el medi ambient 12.2 Conflictes de poder 12.3 Exploració de l'espai exterior 12.4 Societat de la informació i globalització 13 Referències 14 Vegeu també 15 Bibliografia 16 Enllaços externs

La història universal és el conjunt de fets i processos que s'han desenvolupat a l'entorn de l'ésser humà, des de l'aparició de l'Homo sapiens fins a l'actualitat. Aquesta història està marcada tant per una successió gradual de descobertes i de nous invents, com per desenvolupaments més accelerats lligats a canvis de paradigma i a períodes revolucionaris, que finalment han fet possible l'evolució material i espiritual de la humanitat.

En la història humana, i en oposició a la prehistòria, cal destacar un fet rellevant esdevingut de manera independent a diversos llocs de la Terra: la invenció de l'escriptura. Aquest fet va fer possible l'existència d'un mitjà per a difondre i preservar de manera més duradora el coneixement adquirit^[1]. L'escriptura, al seu torn, havia esdevingut una necessitat fonamental arran de l'aparició de l'agricultura, del desenvolupament d'assentaments estables i de l'aparició del comerç.

[edita] Origen de la humanitat

Article principal: paleolític

La genètica i l'estudi dels fòssils mostren que l'Homo sapiens apareix a l'Àfrica^[2] ara fa uns 200.000 anys, després d'un llarg període d'evolució biològica durant el paleolític. En aquesta època, la Terra estava immersa en una edat glacial, amb un clima bastant més fred que l'actual.

Molt abans, altres espècies d'homínids, com per exemple l'Homo erectus, ja utilitzaven eines i amb el transcórrer del temps aquestes van ser cada cop més elaborades i complexes. És també en el paleolític que es desenvolupa el llenguatge i es generalitza l'enterrament dels morts. Aquest últim tret suggereix un acte que té com un dels objectius amagar la descomposició dels cossos, i indica una comprensió millor del concepte de la mort.

En un determinat moment, els humans van començar a fer un ús del foc tant per escalfar-se com per cuinar els aliments; vivien de la carronya, de la cacera, de la collita, eren nòmades, i no eren capaços de produir el seu propi aliment. També es guarneixen amb objectes diversos i apareixen les primeres manifestacions artístiques.

Fa uns 50.000 anys, els éssers humans es van començar escampar per tot el planeta. Primer, per tot l'Àfrica, després van arribar a l'Àsia Central, des d'on es van dirigir, per una banda, cap a Europa, i per l'altra, van arribar a Amèrica tot creuant l'Estret de Bering.

La ràpida colonització humana d'Amèrica del Nord i d'Oceania té lloc durant l'última glaciació, en una època en què les actuals zones temperades eren extremadament inhòspites. Al final d'aquesta última glaciació, fa aproximadament uns 12.000 anys, l'home habita la quasi totalitat de les zones lliures de gel del món. Les darreres àrees colonitzades varen ser les illes de la Polinèsia, que van ser ocupades ja durant el primer mil·lenni de la nostra era.

Les societats de caçadors-recol·lectors, en general molt petites, desenvoluparen, en alguns casos, algun tipus d'estratificació social, i també establiren contactes a grans distàncies com és el cas dels aborígens australians.

Amb el temps, la major part d'aquestes societats es transformaren en estats agrícoles més importants, o varen ser exterminades o absorbides per aquests estats; algunes continuaren sobrevivint aïllades i, en l'actualitat, encara segueixen existint en algunes regions molt remotes.

[edita] El Mesolític

Article principal: mesolític

El mesolític comença al final del Plistocè, fa aproximadament 10.000 anys, i finalitza amb el desenvolupament de l'agricultura tot i que la seva data d'aparició varia segons les regions; en alguns casos va durar uns quant mil·lennis. A certs indrets on l'agricultura ja existeix, com per exemple al Pròxim Orient, el mesolític és molt curt i mal definit, i per a les regions poc afectades per la glaciació de vegades es prefereix parlar d'epipaleolític.

On va durar més, per exemple, és en les societats d'Europa del Nord, que vivien de l'abundància d'aliments que hi havia a les regions pantanoses que s'originaren amb el canvi climàtic. Aquestes condicions van afavorir l'existència de diferents ritmes en el desenvolupament, com es pot observar tot interpretant els vestigis de les cultures aziliana i maglemosiana. La persistència del mesolític retarda l'arribada del neolític, que es produirà cap al 4.000 aC.

Existeixen pocs vestigis d'aquest període i es limiten generalment a deixalles alimentàries, però cal destacar l'aparició a les regions boscoses dels primers signes de desforestació. La pràctica no es generalitzarà fins al neolític, quan l'agricultura requerirà la utilització de grans espais.

A moltes zones el mesolític és caracteritza per l'existència d'eines de sílex, d'objectes destinats a la pesca, aixes de pedra i artefactes de fusta, com per exemple canoes i arcs que s'han trobat en alguns indrets. Aquestes tecnologies primer es desenvolupen a l'Àfrica, associades amb la cultura aziliana, abans de s'estendre per Europa des de la Península Ibèrica i des de l'actual Palestina.

[edita] El Neolític

Article principal: neolític

Al neolític –la nova edat de pedra–, es produeix un primer període de desenvolupament tecnològic i social. Va iniciar-se ara fa uns 12.000 anys (10.000 aC) i es caracteritza per la creació dels primers poblats i l'aparició de l'agricultura, la ramaderia, i la metal·lúrgia.

Entre el 6000 aC i el 5000 aC, amb el descobriment de l'agricultura i la ramaderia a diverses regions del planeta, l'ésser humà comença a conrear diversos cereals com l'arròs, el blat i el blat de moro, o tubercles com la patata. D'aquesta manera deixà de dependre de la caça, la pesca i la recollida de plantes, i esdevingué autosuficient; això li va permetre adoptar un tipus de vida sedentària, tot i que algunes activitats com el pasturatge encara requeriran la pràctica del nomadisme o del semi-nomadisme. També van canviar les pràctiques alimentàries i es començà a fabricar pa i begudes alcohòliques. Al Japó s'hi troba un primer desenvolupament de la piscicultura.

[edita] L'agricultura

Article principal: història de l'agricultura

Un canvi crucial, qualificat com a «revolució» per l'historiador australià Gordon Childe^[3], va tenir lloc al Creixent Fèrtil cap al 9000 aC amb el desenvolupament de l'agricultura, i vers el 7000 aC s'estén arreu de la vall de l'Indus, arribant a Egipte (6000 aC), i a la Xina (5000 aC). D'altra banda, a Mesoamèrica apareix cap el 2700 aC.

La recerca tradicional ha tendit a concentrar-se en la regió de l'anomenat Creixent Fèrtil però els estudis arqueològics realitzats al continent americà, així com a l'est i sud-est d'Àsia, mostren que certs sistemes agrícoles que utilitzen tipus de conreus diferents i determinats animals, podrien haver-se desenvolupat de manera paral·lela quasi a la mateixa època.

A partir de 5500 aC s'observa el desenvolupament del regadiu organitzat i la utilització per part dels sumeris de mà d'obra especialitzada.

[edita] L'ús de metalls

Article principal: edat dels metalls

L'ús dels metalls, el bronze i el ferro, suplanten el sílex i altres materials petris que fins llavors era la matèria bàsica per l'elaboració de les eines agrícoles, armes i materials per a la construcció; això va fer possible disposar d'objectes més duradors i efectius.

Després del coure, aliatges del coure i l'estany o el plom donen lloc al bronze, material menys mal·leable i més dur; un gran salt es dóna amb la farga, amb forns d'alta temperatura per poder treballar el ferro. Aquesta seqüència ha configurat la denominació de les diferents etapes de l'edat dels metalls: l'edat del coure, l'edat del bronze, l'edat del ferro.

Tots aquests metalls eren coneguts per l'home preneolític, però aquest no dominava les tècniques per a la seva elaboració i manipulació que requereixen temperatures altes. Les eines, armes i adornaments de coure o bronze són el material bàsic cap al 3000 aC. Posteriorment, al Mediterrani oriental, al Pròxim Orient i a la Xina s'implantarà l'ús del ferro.

És possible que els habitants d'Amèrica ignoressin l'ús del ferro amb anterioritat a la cultura Chavín (el 900 aC), però se sap que els mochiques disposaven d'armadures, de ganivets i de vaixella de metall. Els inques, que tenien poc recursos per aconseguir metalls, també recobrien la rella de les seves arades, almenys a partir de la conquesta dels chimú. La investigació arqueològica al Perú ha estat poc desenvolupada però és possible que l'acer hagués existit abans que a Europa.

[edita] El desenvolupament de les civilitzacions

Article principal: civilització

El desenvolupament de l'agricultura té nombroses conseqüències, algunes d'una gran transcendència per a la història de la humanitat. Una de les més importants és l'increment de les concentracions humanes que s'organitzen i que arriben a formar estats. Tot i així, segueixen existint pobles nòmades, com els aborígens d'Austràlia o els bosquimans del sud d'Àfrica, que no utilitzen l'agricultura, i si ho han fet ha estat en una època recent.

Fins a l'inici de la colonització europea, al segle XIX, una gran part del planeta estava ocupada per grups humans que no pertanyien a cap estat. Moltes societats tribals es van transformar en estats quan van ser amenaçades, o van rebre la influència d'estats ja constituïts. Algunes "tribus", com el kasites a Babilònia o els manxús a la Xina, varen conquerir estats i van integrar-se dins les seves estructures.

És doncs l'agricultura que crea les condicions necessàries per a fer possible l'emergència de societats complexes, anomenades «civilitzacions», la formació d'estats i l'aparició de mercats. I, de manera paral·lela, el desenvolupament de la tecnologia permet a l'home exercir un control de la natura i desenvolupar sistemes de transport i xarxes de comunicació.

[edita] Els primer estats

Article principal: estat

Existeix diverses accepcions del terme «estat». Max Weber i Norbert Elias el defineixen com «una organització humana que controla de manera exclusiva i legal l'ús de la força sobre una zona geogràfica específica».

Els primers estats apareixen, cap finals del 4rt i principis del 3r mil·lenni aC, a l'oest de l'Iran, a Mesopotàmia, a Egipte i a la vall de l'Indus, a l'Índia. A la Xina, l'aparició dels primers estats és posterior; cap a la finals del 3r i principis del 2n mil·lenni aC. A partir del 2500 aC es creen societats protourbanes, però la primera dinastia testificada per l'arqueologia és la dels Shang. El 2n mil·lenni aC veu l'emergència de la civilització a Creta, a la Grècia continental i a Turquia. Les civilitzacions maia, moche i nazca apareixen a l'Amèrica Central i al Perú a finals del 1r mil·lenni aC.

A Mesopotàmia i Iran, prenen la forma de ciutats-estats, mentre que a Egipte, on inicialment no existien ciutats, aquestes es desenvolupen ràpidament. La civilització de la vall de l'Indus constitueix una excepció ja que no sembla haver disposat d'un exèrcit, força que un estat necessita per assentar la seva legitimitat; i un exèrcit que reclama, alhora, una burocràcia que el mantingui.

En determinats moments els estats existents varen entrar en conflicte. Al Pròxim Orient s'ha trobat un dels primers tractats de pau, el tractat de Cadeix, signat pels egipcis i els hittites cap el 1275 aC. Els imperis se solen constituir a partir del nucli territorial d'un determinat grup que progressivament han anat conquerint els territoris veïns. És el cas de Pèrsia (segle VI aC), de l'Imperi Maurya (segle IV aC), de la Xina (segle III aC) o de Roma (segle I aC).

Les lluites entre grans imperis es van anar produint, i entre les més destacades hi ha la succeí al segle VIII entre el califat d'Aràbia, que s'estenia d'Espanya a l'Iran, amb la Xina dels Tang, que abastava un territori que anava des de Xinjiang fins a Corea); lluitaren durant dècades pel control de l'Àsia central. Posteriorment apareixeria un imperi encara més gran: l'Imperi Mongol; al segle XIII, els mongols dominen sobre un àmbit territorial que no havia assolit cap altre imperi.

En aquesta època, la majoria dels éssers humans d'Europa, d'Àsia i de l'Àfrica del Nord depenen ja d'estats; se'n troben també a Mèxic i a la part occidental d'Amèrica del Sud. Poc a poc, totes les regions i poblacions del globus cauen sota la tutela d'un o un altre estat fins que el tractat de Berlín de 1878 distribueix els darrers territoris desocupats, amb l'excepció de l'Antàrtida.

[edita] Ciutats i comerç

Articles principals: ciutat i comerç

El desenvolupament de l'agricultura crea les condicions necessàries per a l'aparició de ciutats, que són llocs amb importants assentaments humans que no tenen una producció agrícola pròpia i que, per tant, han de consumir els excedents agrícoles de regions properes; en contrapartida, els procuren productes manufacturats i una certa protecció militar.

El desenvolupament de ciutats és un fenomen paral·lel al de les civilitzacions, i ambdós termes tenen una base etimològica similar. Les ciutats anaren creixent, amb uns nivells alts i força complexos d'organització social i econòmica. Les primeres civilitzacions, la sumèria (cap el 3500 aC), l'egípcia (cap el 3300 aC) i la de la vall de l'Indus (cap a 3300 aC) eren tan diferents unes de les altres que, certament, cal pensar que s'originaren de manera independent. I és en aquesta època i en aquest context quan apareix l'ús de l'escriptura i del comerç. La primera moneda de la que es té coneixement es remunta al 625 aC a Lídia, a l'oest d'Anatòlia (Turquia).^[4]

A mesura que els assentaments urbans van anar creixent, la societat es va fer cada vegada més complexa. Per damunt dels agricultors va sorgir una classe social de mercaders, que aviat van enviar expedicions a terres estranyes i van fundar noves colònies, nous centres comercials.

Les rutes comercials apareixen a la zona oriental del Mediterrani cap al 4rt mil·lenni aC, mentre que els intercanvis comercials a llargues distàncies s'inicien durant el 3r mil·lenni aC, i el realitzen els sumeris de Mesopotàmia i la civilització de la vall de l'Indus. La ruta de la Seda neix durant el 2n mil·lenni aC, i comunica Síria i la Xina. Les ciutats de Pèrsia i de l'Àsia central constitueixen les principals cruïlles d'aquestes carreteres; i és també al voltant d'aquesta activitat comercial que els grecs i els fenicis construeixen els seus imperis mediterranis al llarg del 1r mil·lenni aC.

A finals del 1r mil·lenni i a començaments del 2n mil·lenni, les rutes comercials que envolten l'oceà Índic, Àsia oriental i el Sàhara són controlades pels àrabs; i àrabs i jueus controlen també el comerç al Mediterrani. Després, a començament del 2n mil·lenni, són reemplaçats pels bizantins i els otomans. A la mateixa època, les ciutats alemanyes i flamenques són els principals centres de comerç del Nord d'Europa. És a les cruïlles de les principals carreteres que es desenvolupen les ciutats més importants.

[edita] Religió i filosofia

Articles principals: religió i filosofia.

Certs historiadors situen al neolític els inicis de les creences religioses, fonamentades principalment en el culte a una deessa mare i a un cel pare, així com la divinització del sol i de la lluna; la veneració al sol era una pràctica habitual. Amb el temps, amb el desenvolupament de la vida en societat, van sorgir els cultes patriarcals. També, a mesura que les cultures i els ritus locals van anar entrecreuant-se, van sorgir complexes mitologies i cicles èpics.

Vegeu: mitologia babilònica, mitologia egípcia, mitologia grega, mitologia romana, mitologia xinesa, mitologia japonesa, mitologia asteca, mitologia inca.

Al neolític es creen els primers santuaris que evolucionen de manera gradual fins a convertir-se en temples amb una complexa jerarquia principalment de sacerdots i sacerdotesses. També una tendència força habitual era la de venerar divinitats antropomòrfiques.

A Occident i a Orient apareixen noves filosofies i religions, principalment al segle VI aC, i el fenomen s'escampa arreu del món amb una gran varietat de formes. Entre les religions més antigues es poden destacar l'hinduisme, el budisme (Índia), i el zoroastrisme (Pèrsia). Les religions abrahàmiques, origen del judaisme, es remunten al 1800 aC.

A Orient, a la Xina, hi ha tres escoles de pensaments que s'imposen i que arribaran fins als nostres dies: el daoisme, el legalisme i el confucianisme que, finalment, predominarà sobre les altres. Segons la tradició confucionana, la moral política s'assoleix més pel poder exemplar de la tradició que per la força de la llei.

A Occident, la tradició filosòfica grega, amb Plató i d'Aristòtil com dos dels filòsofs més representatius, es va difondre pel Pròxim Orient acompanyant les conquestes d'Alexandre el Gran, durant el segle IV aC.

El desenvolupament dels temples situava sota la seva responsabilitat l'orientació religiosa de les diferents comunitats. Una mica més tard el poder civil queda separat del poder religiós, encarnat per la figura de reis seculars que treballaven en estreta relació amb burocràcies sacerdotals de vegades bastant complexes com és el cas a l'Antic Egipte del faraó i els escribes.

[edita] Cultura i escriptura

Articles principals: cultura i escriptura.

Una conseqüència de tot això va ser la invenció –a diversos llocs del planeta, al mateix temps i de manera independent– de l'escriptura, un mecanisme que va permetre emmagatzemar el coneixement de manera més segura que seguint la tradició oral, al mateix temps que va desenvolupar la burocràcia governamental. Les primeres escriptures eren ideogràfiques, amb exemples que trobem als jeroglífics i a l'escriptura cuneïforme, però aviat van evolucionar cap a sistemes fonètics, com és el cas dels fenicis que van crear l'antecedent del modern alfabet. Al votant de l'any 1000, en general, la majoria dels pobles de la terra coneixen algun sistema d'escriptura o de símbols dibuixats o escrits.

El desenvolupament de l'escriptura va permetre l'aparició de la vida cultural i així, va néixer el que anomenem literatura. Les obres més antigues conservades són epopeies i més tard sorgeix la literatura del coneixement. L'estudi científic de la història és més tardà, i caldrà esperar a autors grecs com Heròdot o Tucídides (segle V aC) perquè aquesta se separi definitivament de la tradició religiosa i literària.

Vegeu: Epopeia de Gilgamesh, Bíblia, Ilíada, Odissea, Ramayana.

El primer gran esclat filosòfic es va produir cap al segle VI aC, època en la que van coincidir, i probablement van saber de les seves respectives doctrines, les figures de Pitàgores de Samos, Tales de Milet, Zaratustra, Buda, Mahavira i Confuci. No són els primers en les seves respectives tradicions, però sí els qui van accedir a un món més "globalitzat" que els seus predecessors.

La ciència va ser monopoli de la classe alta, freqüentment dels sacerdots, i el poble en general no hi tenia accés. En aquest temps es van fer les primeres observacions astronòmiques i es va desenvolupar la medicina; la necessitat de mesurar la terra i portar la comptabilitat comercial i tributària van portar al desenvolupament de la geometria i a l'aritmètica. Els antics grecs van arribar fins i tot a establír les bases de l'àlgebra.

Alhora, el desenvolupament en la navegació va fer possible les primeres expedicions d'exploració. Des d'Egipte van partir expedicions cap al país de Punt, i viatgers fenicis van arribar fins Anglaterra i, probablement, van fer la volta a l'Àfrica. Per la seva part, els polinesis van emprendre una marxa lenta i implacable per l'Oceà Pacífic, colonitzant llocs tan allunyats com Hawaii o l'Illa de Pasqua.

[edita] Els nuclis de poder

Les planures al·luvials fèrtils de grans rius esdevenen els bressols de les primeres civilitzacions conegudes, com són:

• l'Eufrates i el Tigris a Mesopotàmia;
• el Nil a Egipte;
• l'Indus al Pakistan;
• el Huang He (riu Groc) i el Iang-Tsé a la Xina.

Entre les tres primeres civilitzacions s'arriben ha establir relacions comercials; en canvi la civilització xinesa progressa en un relatiu aïllament.

Aquestes civilitzacions desenvolupen, totes, un sistema d'escriptura i es comencen a articular a partir dels nuclis de població que són les ciutats. Aquestes ciutats dirigeixen les regions agrícoles que les envolten i comercien amb els seus productes. El comerç transforma les ciutats i algunes d'elles aviat són més riques i poderoses que les altres. Paral·lelament, a les ciutats més riques es desenvolupen grans centres religiosos, ja que les riqueses acumulades els permeten finançar importants llocs de culte.

A l'entorn del comerç i de la religió apareix una élite urbana que voldrà consolidar el seu poder. Per tal de consolidar aquest poder i igualment les seves riqueses, aquests grups de poder de les grans ciutats atacaran les més petites. Com les riqueses s'acumulen, les grans ciutats lluiten entre elles i, com a conseqüència, neix una élite militar que s'uneix a la dels comerciants i la dels religiosos. D'invasió en invasió, es desenvolupen poderosos imperis que es fonamenten principalment en l'esclavitud dels pobles conquerits; els esclaus són la base sobre la qual es recolzen aquests tipus de societats piramidals.

Aquests imperis aprofiten les seves conquestes militars per crear colònies protegides, aptes per fer-ne centres agrícoles. La pau relativa d'questes zones afavoreix el comerç internacional, principalment al voltant de la Ruta de la Seda, però per a mantenir-la calen enormes exèrcits i una administració centralitzada que costen cars. És sobre la pagesia que descansen aquestes despeses mentre que els grans propietaris s'emancipen cada cop més del poder central.

La pressió dels pobles bàrbars a les fronteres i els conflictes interns acceleren el procés de dissolució dels imperis: així, per exemple, l'imperi de la Dinastia Han sucumbeix a la guerra civil el 220, i a la mateixa època, l'Imperi Romà es descentralitza i es divideix en dos grans blocs amb seu a Roma i a Bizanci.

D'aquesta manera els grans imperis neixen i moren a totes les zones temperades del planeta.

[edita] Imperis i nuclis culturals

A partir del 3r mil·lenni aC van sorgir grans civilitzacions, creadores d'imperis cada vegada més grans. Els principals nuclis de civilització van ser els següents:

• Xina. Al voltant dels rius Iang-Tsé i Huang He van sorgir la cultura Xia i la cultura Shang. Aquesta va sucumbir davant la invasió dels Zhou, que van governar la Xina durant la primera meitat del 1r mil·lenni aC. A finals del període Zhou van desenvolupar-se dues grans filosofies: el confucionisme i el daoisme. Durant el segle VI aC el país es dividí en diversos regnes, els quals van ser unificats primer per la dinastia Qin, i a partir del 206 aC per la dinastia Han.

• Índia. En aquesta època, el nord de l'Índia estava dominada per l'Imperi Gupta, mentre que al sud varen emergir tres regnes tàmils: el dels chera, el dels chola i el dels pallava. Al nord van sorgir dos grans centres de poder al voltant de les ciutats de Mohenjo Daro i Harappa, però van ser conquerides pels invasors aris. La societat es va consolidar amb una estructura de castes i, paral·lelament, va aparèixer un tipus de filosofia religiosa que va trobar concreció en els Vedes i els Upanishads. A finals del segle IV aC, un guerrer anomenat Chandragupta va unificar l'Índia, donant-li estabilitat i creant l'Imperi Maurya que va donar lloc a l'edat d'or de la cultura hindú.

• Antic Egipte. Al voltant del riu Nil van sorgir diversos assentaments neolítics, els nomós, que cap a l'any 3100 aC van ser unificats en un únic gran imperi. Els egipcis, constructors entre altres de les piràmides, van viure aïllats de la resta del món fins a la invasió dels hikses. Com a reacció, els exèrcits egipcis van creuar el desert del Sinaí i es van expandir fins al riu Eufrates, intervenint de ple en la política del Pròxim Orient.

• Mesopotàmia. Successius assentaments, com ho demostren les restes trobades als jaciments d'al-'Ubaid i Eridu, són exemples d'un important desenvolupament social i econòmic que es va produir cap al 4rt mil·lenni aC i el 3r mil·lenni aC en aquesta zona. Entre totes les cultures, destaca en especial la civilització dels sumeris, que va patir diverses guerres civils fins a quedar unificats sota el govern de cabdills militars, especialment amb Hammurabi, amb el que Babilònia assolí el seu màxim esplendor. Després d'ell, la regió va caure a mans dels invasors kasites, i es va empobrir fins a ressorgir un altre cop sota l'Imperi Assiri.

• Imperi Hittita. El segle XVIII aC, la zona de l'Anatòlia va ser dominada pels hitites, que van crear un gran imperi i sota Subiluliuma I i els seus successors van ser capaços de rivalitzar amb el poder d'Egipte.

• Creta. A l'illa de Creta, durant el 2n mil·lenni aC, va sorgir una talassocràcia que va governar el Mar Egeu fins aproximadament el 1450 aC, quan la capital, Cnossos, va ser saquejada pels aqueus. Els principals assentaments aqueus van ser Micenes i Tirint i és un poble que s'ha fet famós pel seu protagonisme a la guerra de Troia. Van sucumbir finalment davant uns altres invasors, els doris, cap a l'any 1100 aC.

• Europa Occidental. Una sèrie de cultures es van desenvolupar a Europa, deixant com a testimoni els megàlits, gegantins monuments en pedra com per exemple el que encara es pot observar a Stonehenge. Cap a l'any 1000 aC, els principals assentaments van ser els de Hallstatt i La Tène.

• Hebreus i fenicis. Acabat el poder dels egipcis i dels hittites, van sorgir diverses cultures a Palestina. Els hebreus van ser forts en l'època del Rei Salomó, i van dominar els filisteus, els seus eterns enemics instal·lats a la costa; tot i no arribar a posseir un gran poder militar, van llegar la Bíblia a la posteritat, i van construir un gran poder religiós: el judaisme. A la costa de l'actual Líban va consolidar-se Fenícia, un poble de mercaders que van arribar a navegar fins a Anglaterra a la recerca de comerç, i un dels seus centres, Cartago, van arribar a formar un gran imperi que va topar amb l'Imperi Romà. A Síria es van fer forts els principats arameus, que van sucumbir després sota la força assíria.

• Assiris i caldeus. Cap al segle VIII aC els assiris, un poble del nord de Mesopotàmia, van iniciar una vasta expansió militar a Palestina, arribant fins a Egipte. El 612 aC van ser derrotats per una coalició liderada pels caldeus; el poder caldeu va governar Mesopotàmia fins al 538 aC, data en la qual van ser derrotats pels perses.

• Etrúria. A Itàlia va sorgir la cultura dels etruscs, que va governar el nord de la península aproximadament entre els segles X i III aC, sucumbint davant la pressió cultural i militar dels romans.

• Celtes. Els celtes es van allotjar a Europa Occidental durant el 1r mil·lenni aC, i la seva cultura es va propagar, amb referents actuals, des d'Espanya fins a Polònia i des d'Anglaterra fins a Turquia. Finalment, van ser derrotats pels romans, i només va sobreviure un únic reducte, a la llunyana Irlanda, fins que aquest va ser destruït pels víkings.

[edita] Imperis eurasiàtics

Cap a finals del 1r mil·lenni aC, per una sèrie de circumstàncies, moltes regions d'Euràsia van ser unificades sota el poder de diversos imperis:

• Imperi Persa. Els perses van ser un poble indoeuropeu originari de l'Iran; el seu imperi va unificar un gran territori entre Grècia i l'Índia, incloent Egipte i la Transoxiana (Àsia Central), entre els anys 538 aC i 330 aC.

• Antiga Grècia. Després d'una edat fosca, època en què van florir Homer i Hesíode, els grecs van iniciar una gran expansió geogràfica, que els va portar a fundar colònies per tota la Mar Mediterrània. Jònia primer, Atenes després, i Alexandria més endavant, van ser centres culturals de la civilització, on filòsofs, científics i artistes van dur a terme grans creacions intel·lectuals. Després que Alexandre el Gran hagués conquerit tot l'antic Imperi Persa i propagués la cultura hel·lènica, la regió va dividir-se en diversos regnes, sent els més importants el dels làgides a Egipte i l'Imperi Selèucida a Síria i Mesopotàmia. Ambdós van subsistir, amb més força el primer, fins a l'època romana.

• Imperi Romà. Els romans van sorgir a la Península Itàlica, i després d'imposar-se a etruscs i cartaginesos, ampliaren el seu territori conquerint i colonitzant tot el Mar Mediterrani, sobre el que van exercir un domini absolut entre el 31 aC i el 395, data en què es va fraccionar de manera definitiva en dues meitats. Els romans havien conquerit els territoris de la Gàl·lia, la Hispània i la Britània, i durant un temps van arribar a controlar la Germània.

• Imperi Bizantí. La disgregació progressiva de l'Imperi Romà coincideix amb la difusió del cristianisme que havia arribat del Pròxim Orient i s'escampà i arrelà amb força. Al segle V, la part occidental de l'Imperi Romà és conquerida per tribus germàniques i s'escindeix en diversos estats guerrers que, en general, s'integren en el si de l'Església catòlica romana. L'altra meitat de l'imperi, la meitat oriental, va prendre el nom d'Imperi Bizantí. Alguns segles més tard, una unitat similar seria restablerta a l'Europa occidental amb la creació del Sacre Imperi Romà Germànic que reagrupà diversos estats existents al territori de les actuals Alemanya i Itàlia.

• Imperi Part i Imperi Sassànida. Desplomat l'Imperi Selèucida, va sorgir l'imperi dels parts a Pèrsia, que va dominar la zona entre el 226 aC i el 221. Els parts, al seu torn, van ser succeïts pels sassànides, l'imperi del qual va durar fins a la conquesta dels musulmans, el 651.

• Bactriana i l'Imperi Kushan. A Àsia Central, els grecs, en enfonsar-se l'Imperi Selèucida, es van independitzar i van crear el regne de Bactriana, i més endavant van envair l'Índia i van destruir l'Imperi Maurya. Quan el regne grec de Bactriana va entrar en decadència, van ser reemplaçats per l'Imperi Kushan.

• Imperi Han. En un entorn gairebé completament diferent, a part de tímids contactes amb pobles de l'Àsia Central, la Xina va ser unificada durant uns quatre-cents anys per dues dinasties, l'Han Anterior i l'Han Posterior, entre els segles II aC i el II.

[edita] L'edat mitjana

Article principal: Edat mitjana

Els primers imperis agrícoles depenien fortament de l'entorn natural. La seva producció era limitada i tenien pocs recursos per minimitzar les catàstrofes naturals que successivament afectaven el seu desenvolupament. A les rodalies de l'any mil, els progressos tecnològics i la riquesa generada pel comerç generaren una certa independència, molt més marcada als països on l'agricultura era més productiva, com és el cas de la Xina, l'Índia i certes regions del món islàmic. A Occident es viu una mena de renaixement cap a l'any mil i, encara que tímidament, comença a establir relacions amb l'Orient i el món islàmic.

Amb l'excepció de la Xina, amb un desenvolupament històric força independent, els segles III, IV i V van ser de grans commocions polítiques, en part per la decadència interna dels regnes, i en part per les pressions de bàrbars procedents del nord, com els pobles germànics o els huns. D'aquestes commocions, només l'Imperi Bizantí, que patí una davallada entre l'època de Justinià I i la de Lleó III Isauri, l'Imperi Sassànida i l'Imperi Gupta de l'Índia van aconseguir sobreviure. Aquest enfonsament general marca tradicionalment el pas de l'edat antiga a l'edat mitjana.

L'Occident cristià sofrí invasions que el van afectar profundament; van devastar gran zones de l'antic Imperi Romà d'occident a partir del segle V, i se'n sentiran els efectes fins a mitjans del segle VIII, data en la qual s'inicia l'Imperi Carolingi.

Un nou període d'invasions mortíferes colpeix l'occident a partir del 820: les invasions des del nord per part dels víkings, des del sud pels sarraïns, i des de l'est pels hongaresos. Aquestes invasions desfan el domini carolingi, que s'esfondra, excepte a Alemanya on sobreviurà sota la forma del Sacre Imperi Romanogermànic. A partir de mitjans del segle X, la situació més o menys es restableix, i occident coneix un nou període d'expansió. L'any mil és, contràriament a algunes idees preconcebudes, un període de renaixement a occident, en el qual es poden destacar personatges com Silvestre II i Otó III.

[edita] L'impuls de les grans religions

Amb la caiguda dels primers grans imperis, prenen protagonisme diverses religions de caràcter ecumènic i que tot transcendint el nacionalisme dels cultes primitius es transformen en propostes més obertes a tota la humanitat i, d'aquesta manera, impulsen la transformació de les civilitzacions eurasiàtiques; són el cristianisme, l'islamisme, l'hinduisme i el budisme Mahayana. Arriben a formar part de totes les societats des d'Irlanda, en l'extrem més occidental, fins al Japó, en la part més oriental. El món cristià, després de patir les invasions germàniques, es divideix en dos grans blocs: l'Imperi Bizantí a l'est, i el món feudal a l'oest, que són representatius de l'edat mitjana a Europa.

L'Islam, una de les forces més actives de la història del món, apareix al segle VII. Tot i que inicialment només comptava amb uns pocs adeptes, en poc temps es farà el sòcol sobre el qual es construiran nombrosos imperis al Pròxim Orient, a l'Àfrica del Nord, a l'Àsia Central, a l'Índia, i a l'actual Indonèsia.

En l'època del califat Abbàssida, la cultura islàmica va assolir un grau de desenvolupament sense precedents. Les creacions científiques, econòmiques i culturals islàmiques passarien a Europa, a través d'Itàlia o d'Espanya. Per la seva part, el món xinès influiria decisivament en la cultura japonesa a través dels seus missioners budistes, en tant que la influència de l'Índia seria decisiva en l'aparició dels imperis Khmer i Srivijaya, a Indoxina i Insulíndia, respectivament. Al propi temps, l'influx del nestorianisme portaria els habitants de l'estepa eurasiàtica a la civilització.

[edita] La Xina i l'Àsia oriental

Als darrers segles abans de Crist, nombrosos pobles intentaran desenvolupar-se i competir amb els grans imperis existents. Per exemple, els maurya controlaren una gran part del subcontinent indi, i a la Xina la unitat política permeté a les dinasties Qin i Han consolidar el paper de l'emperador, de millorar les comunicacions i de crear monopolis d'estat.

Les dinasties se succeïren i, al segle IV tribus nòmades provinents del nord començaren a envair la part septentrional de la Xina, on establiren nombrosos regnes petits. El 581, la dinastia Sui reunificà la Xina que conegué una segona edat d'or amb la dinastia Tang (618-907). Però els conflictes forçaren el final de la dinastia Tang, que quedà dividida, i caldria esperar al 982, amb l'arribada de la dinastia Song, perquè la Xina quedés reunificada, després de cinquanta anys d'agitació.

La Xina, en aquesta època, ja posseeix una economia monetària avançada. La seva pagesia és lliure i produeix molt més del què consumeix, fent possible el comerç dels seus excedents i desenvolupant així una dinàmica econòmica força activa. La Xina és la regió eurasiàtica més urbanitzada i la més avançada tecnològicament. Tenen una bona indústria metal·lúrgica, saben construir ponts penjants, utilitzen la manxa d'èmbol (vegeu pistó), la impremta i la brúixola^[5]. A la Xina de la Dinastia Song es van viure diverses transformacions que Europa tan sols coneixerà alguns segles més tard; però els atacs dels manxús i, després, la conquesta dels mongols el 1279 frenaran aquest desenvolupament.

Tanmateix, la pressió dels nòmades del Nord s'accentuà i, el 1141, la Xina septentrional fou conquerida pels manxús. Tot i així, la força més poderosa arribaria uns anys més tard; el 1279, l'Imperi Mongol s'apoderà de la totalitat de la Xina i de gran part de l'Euràsia, quedant lliures tan sols la part occidental i central d'Europa, i el Japó.

Molt més endavant, durant la dinastia Ming, es produí una revolució comercial de vegades qualificada de «capitalisme embrionari», però acaba amb un fracàs. Els Ming són finalment suplantats per la dinastia Qing que coneixen de manera inicial un període de calma i de prosperitat però són cada vegada més el centre d'interès de les potències occidentals.

[edita] Àfrica i Amèrica

[edita] Àfrica abans dels europeus

La irradiació de les antigues cultures negres de l'Antic Egipte, Núbia, Etiòpia, conformarien les societats negres de l'Àfrica. Les successives crisis invasores que van patir els antics egipcis van provocar constants desplaçaments de poblacions des de la vall del Nil cap a la resta de l'Àfrica.

L'entrada dels bantus a l'edat de ferro va fer que aquests adquirissin un avantatge tecnològic que va donar lloc a la gran expansió bantu amb la que es van convertir en majoria en el territori dels khoisans entre el 1500 aC i el 1600. Van erigir vasts imperis (la Gran Zimbabwe, el Regne del Congo, Regne de Matamba...) que foren capaços d'impedir la total colonització europea d'Àfrica fins al segle XX.

Alguns enclavaments cristians perduren a l'Àfrica del Nord-Est, a Núbia i a Etiòpia –regions amb un contacte amb el món mediterrani que ve de molt antic–, però la resta de l'Àfrica septentrional es converteix a l'islam i sota la seva influència es desenvolupa el comerç a través del Sàhara, font d'ingressos substancials i d'intercanvis culturals que permeten l'emergència de diversos regnes a la zona del Sahel com l'Imperi de Mali, l'Imperi Wolof o el Regne de Dendi.

[edita] Amèrica Precolombina

Article principal: Mesoamèrica, Imperi Inca

De manera completament independent a tot l'anterior, van sorgir a Amèrica una sèrie de civilitzacions, agrupades en dos grans troncs:

• Mesoamèrica (actual Mèxic i Guatemala), on cal destacar les cultures olmeca, maia, zapoteca, mixteca, txitximeca, tolteca, asteca i anasazi. Les més importants són sobretot l'Imperi Maia i l'Imperi Asteca. A mesura que la cultura olmeca declina, les ciutats-estats maies es multipliquen i prenen importància, i la cultura maia es propaga a través de la península de Yucatán i les regions veïnes. Pel que fa als asteques, la seva societat es construeix sobre la base de cultures anteriors que han conquerit, com és el cas de la tolteca.

• Els Andes, a Amèrica del Sud, on als segles XIV i XV floreix l'Imperi Inca. Tawantinsuyu regna sobre tota la cadena andina amb centre a la seva capital, Cuzco. La cultura inca, pròspera i avançada, resta cèlebre per les seves excel·lents obres de maçoneria i la seva xarxa de carreteres.

[edita] Europa

Article principal: Història d'Europa.

[edita] Europa i la resta del món

Després d'una pausa des de mitjans del segle XI i començaments del XII, a Occident s'observa un renaixement, i l'origen cal buscar-lo en els contactes establerts amb la civilització àrab-musulmana a l'edat mitjana. Són, doncs, desenvolupaments impulsats per la relació amb la resta del món eurasiàtic, i es manifesta amb una motivació pel coneixement que es concreta amb la creació d'universitats (Bolonya, París, Salamanca, Oxford). En aquests centres del saber s'impartien quatre disciplines bàsiques: el dret, la medicina, la teologia i les arts. Però aquest desenvolupament presenta fluctuacions, amb retrocessos causats per catàstrofes com, per exemple, la gran pesta o la guerra dels Cent Anys.

Com a conseqüència del desenvolupament científic i tècnic, i un cop acabades les invasions dels mongols a la Xina, l'Índia, l'Orient Mig i Europa durant els segles XIII a XVI, l'estepa es va transformar en un gran mitjà de comunicació per al comerç i l'intercanvi cultural, i va ser aprofitada per comerciants com Marco Polo. Una mica més tard, a la Xina, l'emperador Yongle, el tercer de la Dinastia Ming, va enviar vaixells mercantils a les costes de l'est d'Àfrica; tot i així, aquesta iniciativa no va trobar continuïtat en els seus successors. Euràsia era un món interconnectat i, fora d'aquesta regió, la resta seguia en el seu aïllament.

Al segle XVI els navegants europeus s'havien convertit en grans viatgers gràcies, entre d'altres coses, a l'ús de la brúixola i l'aparició de la caravel·la, i va fer possible l'existència d'una xarxa de comunicacions oceàniques que per primera vegada va implicar a tot el planeta. El pioner va ser el portuguès Enric el Navegant que a partir de 1415, va impulsar les expedicions marítimes cap a l'Àfrica. Després, Cristòfor Colom va connectar Europa amb Amèrica (1492), Vasco de Gama amb l'Índia (1498), i Fernão de Magalhães va liderar l'expedició que portaria Juan Sebastián Elcano a circumnavegar per primera vegada el globus en un viatge de més de tres anys (1519-1522). A inicis del segle XVII es va arribar a la llegendària "Terra Australis", que va passar a anomenar-se Austràlia. EL coneixement de la Polinèsia va ser més tardà i cal esperar fins al segle XVIII amb expedicions com les del capità James Cook que van incorporar-se l'Illa de Pasqua (1722) i les Hawaii. També en aquesta època van ser confirmades les hipòtesis sobre l'existència del mític continent austral, en rebre's notícies de l'existència de l'Antàrtida.

[edita] L'edat moderna

El Renaixement s'iniciava a Itàlia durant el segle XIV (Trecento), i al segle XV arriba a altres zones com són Flandes, Alemanya, Espanya i Portugal; a causa de la Guerra dels Cent Anys, la zona francesa no va entrar en el Renaixement fins el segle XVI. Aquest moviment cultural fou impulsat pels grans humanistes que, tot i haver estat formats a les universitats catòliques i seguir vinculats amb l'Església, tenien altres càrrecs i no depenien dels monestirs o de les escoles urbanes.

L'aparició de la impremta el 1453 va ser un gran catalitzador del procés i va fer possible una extraordinària difusió del saber, que abastava cercles més amplis, amb un dinamisme impensable uns segles abans. Els avenços tècnics feren possible, com per exemple la gran navegació marítima i el desenvolupament de la cartografia, assegurar una supremacia d'Europa sobre el món, mentre que a l'altre extrem la Xina iniciava un replegament sobre ella mateixa, i l'edat d'or de la civilització àrab-musulmana ja havia passat.

Les guerres de religió marquen el llindar d'un nou període europeu: els descobriments científics del segle segle XVII, amb personalitats com Galileu, van iniciar una revolució impulsada des de la ciència, que no tindrà conseqüències pràctiques immediates però obrirà les portes a un nou tipus de coneixement. Cal esperar el segle XVIII perquè els progressos tècnics en metal·lúrgia i indústria tèxtil engendrin una revolució industrial, iniciada a Anglaterra. Alguns països, però, continuen funcionant dins de sistemes de privilegis i no coneixeran veritablement el desenvolupament industrial fins ben entrat els segle XIX.

[edita] L'emergència d'Europa

El segle XVI va significar l'inici de l'imperialisme europeu sobre la resta del món. Fins aleshores, però, Europa emergia lentament de l'edat mitjana i vivia immersa en els canvis i trastorns de l'inici de l'edat moderna, com foren l'absolutisme, la reforma protestant i el naixement del capitalisme); en aquest sentit, encara era una regió relativament endarrerida en relació amb altres zones del planeta.

Quan comencen llur expansió, els europeus van ser rebuts a Extrem Orient amb condescendència i curiositat. La Xina estava governada des de 1368 per l'imperi Ming, i es va mostrar tafanera cap al món occidental, però malgrat esforços aïllats, aquests no van fer progressos visibles. El Japó, que el segle XVI va viure una cruenta sèrie de guerres que van acabar amb la imposició dels Tokugawa el 1602, va reemplaçar la seva primitiva política amistosa cap als europeus amb una violenta persecució, acceptant-los només a l'illot de Dejima, i només per a propòsits comercials. Malgrat això, els europeus van aconseguir crear enclavaments a Indonèsia i les illes Moluques, a mercè de l'absència de poders polítics o militars forts a la regió.

Al món islàmic, que abastava des de l'Índia fins al Danubi, una sèrie d'imperis forts i centralitzats (el mongols amb Akbar el Gran a l'Índia, els safàvides a Pèrsia, i l'otomans als Balcans i al Pròxim Orient) van impedir els progressos europeus, que no podran introduir-se a l'Índia fins al segle XVIII.

Allà on els europeus van obtenir un èxit devastador, va ser a Amèrica. La seva superior tecnologia militar els va permetre conquerir en mig segle tota una extensió de terra que anava des del Canadà fins a la Terra del Foc. Els espanyols van sotmetre asteques i inques, mentre que els portuguesos es van instal·lar al Brasil, els anglesos a la costa oriental del futurs Estats Units, i els francesos al Canadà i la Louisiana. Aquests imperis colonials durarien fins al segle XIX. La sort dels nadius va ser nefasta, ja que la immensa majoria va morir víctimes de la guerra, l'explotació econòmica, i les epidèmies. Els pobles africans van patir una sort bastant semblant i van ser deportats lluny de casa seva com a part d'una grandiosa xarxa de tràfic d'esclaus negres que els europeus van organitzar a través l'Atlàntic.

[edita] L'expansió marítima

La fusió d'art i d'humanisme al renaixement on s'incorporen nombrosos coneixements àrabs i europeus, té un bon exemple en el desenvolupament de l'ormeig, l'aparició de la caravel·la que, combinant la vela llatina àrab i el vaixell de tres pals-quadrat europeu, és el primer vaixell apte per navegar per l'oceà. La caravel·la permet que el 1492 Colom travessi l'Atlàntic enllaçant-se, així, Europa, Àfrica i Àsia amb Amèrica.

Amb aquest fet s'assisteix a un dels xocs entre civilitzacions més desequilibrats de la història. Els europeus porten amb ells malalties noves per als indígenes i una espantosa proporció d'ells, potser més del 90%, moren a causa d'una sèrie d'epidèmies en sèrie. Els europeus disposen també de cavalls, acer i armes que els permeten sotmetre amb facilitat els imperis asteca i inca així com d'altres cultures nord-americanes.

Es comença llavors a desposseir la regió i els seus habitants de les seves riqueses per expedir-los cap a Europa. Paral·lelament, els colons europeus arriben en gran nombre i per abastar les colònies de la mà d'obra necessària, s'importen milers d'esclaus africans que constitueixen aviat una subclasse racialment definida. A l'Àfrica Occidental, diversos estats costaners prosperen gràcies a aquest comerç d'humans, tot explotant els pobles de l'interior.

A aquesta expansió marítima hi participen els països de la façana atlàntica: Portugal i Espanya, com a precursors i, més endavant, Anglaterra, França i Holanda. L'expansió culmina amb les guerres napoleòniques, una sèrie de conflictes que esclaten entre els segles XVII i XVIII, al final dels quals la Gran Bretanya s'assenta com a primera potència mundial i aconsegueix un imperi que, al seu ple, controla aproximadament un quart de les terres del globus. Era un imperi en el qual, tal com es deia aleshores, «el sol no s'hi pon mai.»

Després d'haver envaït Amèrica, els europeus varen dirigir els seus interessos cap a Àsia. Al començament del segle XIX, la Gran Bretanya controla l'Índia, Egipte i la península Malaia, mentre que França s'apodera d'Indoxina i els holandesos d'una part de les "Índies Orientals". La Gran Bretanya ocupa també diverses zones amb poblacions neolítiques, com Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica, on emigren nombrosos colons. Al final del segle XIX, els europeus es reparteixen els últims territoris africans sense tutela occidental.

A Europa es viu la Il·lustració, corrent filosòfic, polític i social que desembocarà en una revolució científica que obre la via a la revolució industrial, la qual s'inicia a la Gran Bretanya al començament del segle XIX. L'adveniment de la fàbrica, de la fabricació en sèrie i la mecanització trastorna l'economia mundial, ja que permet produir més de pressa i amb una mà d'obra reduïda. La Il·lustració anuncia també el naixement de la democràcia moderna i les revolucions americana i francesa de finals del segle XVIII. Aquest concepte de democràcia es desenvoluparà i influirà en la qualitat de vida de molts dels habitants del planeta. La revolució industrial consagra l'adveniment del ferrocarril i de la navegació a vapor i fa del carbó un recurs bàsic per l'economia, i serà una de les principals causes de multiplicar per deu la taxa de contaminació i els danys causats al medi ambient.

[edita] Causes de l'hegemonia

A mitjans del segle XVIII, les economies xinesa i europea són les més actives a nivell mundial^[6]. Tot i així, a partir del segle XVI -i sobretot de l'any 1750-, Europa comença a manifestar la seva supremacia sobre les altres civilitzacions. Hi ha diverses interpretacions que miren d'explicar el perquè d'aquesta preeminència.

Una de les causes principals podria ser l'avantatge que va procurar a Europa l'expansió de les tècniques de difusió de la informació: la impremta a partir del 1453, que s'adaptava malament a l'escriptura xinesa, el desenvolupament de la premsa escrita a partir del segle XVII (la gaseta a Itàlia) i una difusió més àmplia de les idees durant l'Il·lustració, amb l'obertura de les biblioteques al públic. Es pot observar, per exemple, com la difusió dels coneixements cartogràfics va afavorir els grans descobriments.

Max Weber destaca que la concepció protestant del treball hauria animat els europeus a fer més feina que els altres pobles. Tanmateix, si això es pot aplicar a un cert comportament a partir del segle XVI, no explica el desenvolupament que tingué lloc durant el Renaixement, als segles XIV i XV, ja que aquesta distinció catòlica i protestant no existia en aquesta època.

Una altra explicació, en aquest cas socioeconòmica, fa èmfasi en l'aspecte demogràfic: Europa, amb el seu clergat solter, la seva emigració colonial, una forta mortalitat urbana, les guerres incessants i els matrimonis relativament tardans, coneix una taxa de creixement de la seva població més petita que el de les societats asiàtiques. Mancant mà d'obra, es recerquen tecnologies que l'estalviïn o la suplantin. Així es desenvolupen les rodes i molins d'aigua, el torn i el teler, la màquina de vapor i de la navegació. També s'ha avançat que les institucions europees, sobretot el dret a la propietat i el lliure mercat, eren superiors a les existents en altres cultures; aquesta idea, però, ha estat recusada per especialistes com Kenneth Pomeranz, tot i que un enfocament revisionista de la història és crítica amb les postures que sistemàticament minimitzen els èxits europeus .^[7]

La geografia i el clima, en tot cas, han tingut un paper determinant en la història. Zones com el Pròxim Orient, la Xina i l'Índia estan envoltades de muntanyes que, una vegada salvades, desemboquen en territoris relativament plans. En canvi, el relleu europeu, solcat de cadenes muntanyoses (Pirineus, Alps, Apenins, Càrpats ) i de masses d'aigua, ofereix una certa protecció que va mostrar-se eficaç de cara als invasors, almenys durant aquest període. En efecte, abans de l'arribada de les armes de foc, l'Euràsia vivia sota l'amenaça dels cavallers provinents de les estepes d'Àsia central. Amb una capacitat militar superior a la de les poblacions agrícoles que vivien en la perifèria del continent, aquests nòmades difícilment podien ser derrotats quan arribaven a les planures de l'Índia del Nord o a les valls xineses. L'edat d'or de l'Islam va acabar amb la caiguda de Bagdad a mans dels mongols el 1258, i tant l'Índia com la Xina patien invasions de manera periòdica. Europa, i sobretot Europa de l'Oest, estava menys subjecta a aquesta amenaça. En el cas concret dels països àrabs, la tradició musulmana de repartir les riqueses a parts iguals entre els fills impedeix l'acumulació de fortunes que permetin fer grans inversions com les que calia en els projectes marítims. En canvi, les inversions compartides (a l'estil de societats anònimes de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals o la Companyia Britànica de les Índies Orientals a inicis del segle XVII va permetre de dur a terme inversions més arriscades pel fet de compartir-se riscs entre diversos inversors.

Les diferències geopolítiques també deuen molt a la geografia. Durant la major part de la seva història, l'Índia, la Xina i el Pròxim Orient ha estat entitats unificades dependents d'un poder únic, l'expansió territorial del qual s'estén fins als confins geogràfics del país, quan es topa amb les muntanyes o el desert. El 1600, l'Imperi Otomà controla quasi tot el Pròxim Orient; els Ming, la Xina; l'Imperi Mongol, l'Índia. Europa, en canvi, està constantment dividida en múltiples Estats més o menys bel·licosos i, amb l'excepció notable de l'Imperi Romà, els projectes paneuropeus són desfets poc després de la seva formació. Paradoxalment, és aquesta competició salvatge entre estats rivals que contribuirà a l'èxit de la civilització europea.

En altres regions l'estabilitat limitarà el creixement. Al Hai jin^[8] dels Ming, hi ha lleis en les que es prohibeixen la construcció de vaixells marítims o el poder marxar del país. Aquesta mesura va ser presa per oposar-se a la pirateria però certs historiadors com John Fairbank i Joseph Levinson pensen que van desembocar en un estancament i que les ciències i la filosofia van quedar sotmeses a les tradicions ofegant tota innovació. Aquesta tesi, tanmateix discutida, expressa com aquesta estabilitat bloqueja el desenvolupament de la Xina com a potència marítima.

Un altre factor geogràfic és el Mediterrani, el qual ha servit des de l'antiguitat de nexe entre els pobles tot vehiculant els béns, les persones, les idees i les invencions.

El gran esclat del potencial europeu arribarà a la segona meitat del segle XIX i el començament del XX amb un progrés espectacular de la ciència i de les seves aplicacions tècniques.

[edita] Les grans revolucions

Durant el segle XVII, hi va haver certa estabilitat social a nivell mundial. Cal destacar el desenvolupament de la ciència. En el segle XVI, els avenços de Vesali en medicina o de Copèrnic i Galileu en astronomia van canviar la visió del món que tenien els europeus. Van establir així les bases per a una sèrie de descobriments com la teoria de la gravitació de Newton, el descobriment dels microorganismes i del microscopi per Leeuwenhoek o la vacunació de Jenner. Paral·lelament, els esforços d'inventors com James Watt van portar a la creació, a finals del segle XVIII, de la màquina de vapor.

Per la seva part, la sèrie de guerres civils a l'Anglaterra del segle XVII va portar a la generació d'un nou sistema polític, la democràcia, amb separació de poders. En aquesta forma de govern va trobar refugi el principi de la lliure empresa. A més, es va abandonar el proteccionisme, de moda gràcies a l'escola mercantilista, en benefici del lliurecanvisme. La suma de tot això (democràcia, lliure empresa, lliurecanvisme, màquina de vapor) va permetre el llançament de la revolució industrial. Anglaterra es transformaria així en la nació més poderosa de la Terra, i l'Imperi Britànic arribaria a cobrir una quarta part dels territoris coneguts.

Aquesta transició, que a Anglaterra va ser gradual, es va produir a la resta d'Occident de manera brusca i violenta, amb les revolucions liberals:

• La primera es va produir als Estats Units, que el 1776 va proclamar la seva independència; després d'uns quants anys, el 1787, les Tretze Colònies van crear un únic Estat de naturalesa federal, i van fixar les seves atribucions a la constitució de 1787; tant aquest cos constitucional com la idea d'una nació republicana, es transformarien en models i referents universals importants.
• A França hi va haver una sèrie de moviments revolucionaris, entre 1789 (la Revolució Francesa) i 1870 (la Comuna de París). Després de diversos conflictes, la Revolució Francesa va donar lloc al Primer Imperi Francès de Napoleó, el qual va ser anihilat a la Batalla de Waterloo (1815). Els trastorns originats pel maquinisme, la industrialització, la concentració del poder polític en mans de la burgesia i les aspiracions d'una aristocràcia decadent per mantenir el poder van provocar encara els esclats revolucionaris de 1830 i 1848.
• A Llatinoamèrica va manifestar-se en forma de guerres d'independència contra l'Imperi Espanyol (1809-1824). A l'inici del procés, els criolls volien obtenir simplement avantatges socials i econòmics, però la dura repressió organitzada per Ferran VII els va portar a la rebel·lió oberta, i a reclamar la independència. Cap a 1830, l'antic Imperi Espanyol s'havia fragmentat en una sèrie de repúbliques, moltes d'elles encara inestables però totes, amb l'excepció del Brasil, organitzant-se d'acord amb el model republicà.

Cap a la meitat del segle XIX, la fórmula de govern del segle XVIII basada en l'aliança del rei, la noblesa i el clergat, havia estat reemplaçada, en el món sota influència occidental, per les noves oligarquies industrials. Tot això va generar, a més, un nou problema: la qüestió social, que va ser un brou de cultiu per a l'aparició del socialisme.

[edita] Industrialisme i colonialisme

La industrialització va posar a les mans de les potències colonials europees tot un nou repertori de tecnologies per a la guerra, com per exemple el rifle, la metralladora o el cuirassat, el que els va donar la supremacia sobre els exèrcits de les potències no occidentals. Així, aquestes van haver d'elegir entre occidentalitzar-se o perir. Rússia ho va fer de manera pionera, en l'època de Pere I el Gran i l'Imperi Otomà s'hi va oposar fins al segle XIX. La Xina ho va fer només després del desastre de la Guerra de l'Opi (1848). L'Índia va ser controlada militarment per Anglaterra des de la conquesta de Delhi el 1804, i van mantenir el seu domini malgrat una gran rebel·lió nativa el 1857. Pel que fa al Japó, després de ser obligat a obrir el comerç exterior (1853), va començar la seva occidentalització accelerada durant l'Era Meiji (1868).

A començaments del segle XIX, Àfrica era un continent gairebé inexplorat, governat per reis tribals, com el cas de Shaka amb els zulus. Però en el transcurs del segle, diversos missioners i exploradors la van cartografiar gairebé per complet, permetent que els imperis colonials l'ocupessin i explotessin. Així, el 1900 ja només eren independents Libèria, Abissínia, Líbia, i els últims reductes dels afrikaners estaven en procés d'annexió per l'Anglaterra.

Hi va haver també intents aïllats de potències europees per a construir imperis colonials a costa de les repúbliques llatinoamericanes, entre elles la invasió de França contra Mèxic (1864-1867), sota el govern de Benito Juárez, o la invasió d'Espanya contra Xile i el Perú el 1865-1866, que no van tenir èxit. Però a finals del segle XIX, seguint la Doctrina Monroe d'aïllament continental, els Estats Units van començar a crear una esfera d'influència dins de la regió, amb el que el president Theodore Roosevelt va anomenar el Big-Headed, que significà l'inici de l'imperialisme dels EUA. L'exemple més visible va ser la independència de Panamà i la cessió als Estats Units d'una zona per construir un canal transoceànic a la regió.

La industrialització i la producció en sèrie van permetre abaratir els costos de producció. Per primera vegada, béns considerats de luxe estaven a l'abast de moltes persones, el què va comportar l'aparició de la societat de consum.

Al pas dels segles XIX a XX, l'aparició de lleis laborals va protegir els treballadors i va permetre l'aparició d'una classe mitjana i d'una societat pròspera basada en el consum a gran escala. Això no va ser sense dures lluites, en les quals les organitzacions de treballadors (sindicats) van ser moltes vegades prohibides i perseguides. El 1935 es va fer un pas decisiu a França, en decretar-se l'obligació del descans dominical.

D'altra banda, el progrés de la medicina, amb investigadors com Louis Pasteur i d'altres, i les millores en salut pública van permetre allargar notablement l'esperança de vida de les persones. Però aquesta prosperitat va ser només per a Europa i els Estats Units, i parcialment Llatinoamèrica. A la resta del món, quatre cinquenes parts de la població continuava vivint en condicions de vida medievals.

[edita] El segle XX

Articles principals: segle XX i tecnologia.

Durant el segle XX es viu una inversió de l'ordre mundial: el domini europeu disminueix, en part a causa de les destruccions causades per la Primera i la Segona Guerra Mundial i per les despeses que generaren. Paral·lelament, els Estats Units i la Unió Soviètica es converteixen en dues superpotències. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) és creada amb l'objectiu de prevenir les guerres entre nacions, objectiu que no sempre podrà satisfer. La caiguda de la Unió Soviètica al començament dels anys 90, fa dels Estats Units l'única superpotència del món i alguns la descriuen com una "hiperpotència". Però, al seu torn, aquesta s'ha de confrontar, a principis dels anys 2000, amb dues noves superpotències econòmiques naixents: l'Índia i la Xina.

El segle XX veu també l'aparició de poderoses ideologies no religioses. La més influent és el comunisme que, amb l'embranzida de la seva victòria del 1917 a la Unió Soviètica, s'estén per Europa de l'Est a partir de 1945, la Xina el 1949, i després per altres nacions del Tercer Món en el transcurs dels anys 50 i 60. Els anys 20 veuen com dictadures militars prenen el control d'Alemanya, d'Itàlia, el Japó i Espanya.

Aquests canvis es produeixen amb el rerefons de guerres d'unes dimensions sense precedents històrics tant en la seva amplitud com en les devastacions que arrosseguen. La Primera Guerra Mundial fa desaparèixer nombroses monarquies europees i debilita França i la Gran Bretanya, mentre que la Segona fa caure la majoria de les dictadures militars europees i consagra l'expansió del comunisme.

Durant quaranta anys, els Estats Units, la Unió Soviètica, i els seus aliats respectius viuen en un clima de guerra freda i amb el temor d'una anihilació per l'acció de les armes nuclears. La Unió Soviètica es desmembra en el transcurs dels anys 90 i certes antigues repúbliques segueixen lligades a Rússia al si de la Comunitat d'Estats Independents mentre que altres prefereixen apropar-se a l'Europa occidental, esdevinguda l'Unió Europea.

Durant aquest segle, es porten terme immensos progressos tecnològics i el nivell i l'esperança de vida de la majoria dels éssers humans augmenta. L'economia mundial ja no es basa en el carbó sinó en el petroli, i nous mitjans de transport i de comunicació interconnecten d'una manera contínua la comunitat mundial. Els problemes mediambientals s'agreugen, tot i que la contaminació urbana és menor que a l'època de l'ús massiu del carbó.

En el transcurs de la segona meitat del segle XX, el naixement del que s'anomena l'Era de la Informació i la globalització generen un creixement espectacular dels intercanvis culturals i comercials a nivell de tot el planeta. La ciència aconsegueix enormes progressos en els dominis del què és infinitament gran - l'exploració espacial apunta cap els límits del sistema solar -, i del què és infinitament petit, revelant els misteris de l'ADN i fent possible conèixer la seqüència de la genoma humà amb totes les perspectives mèdiques que això deixa entreveure. El nombre de publicacions científiques publicades anualment supera avui, de molt, el conjunt de totes aquelles publicades abans de 1900^[9]. La taxa d'alfabetització mundial és en constant augment mentre que la mà d'obra necessària a la producció alimentària està en regressió. ^[10]

L'aspecte negatiu que s'entreveu, com a conseqüència d'aquesta successió de grans avenços, és la possibilitat real d'una destrucció planetària provocada per factors com són la proliferació nuclear, l'efecte hivernacle o, una altra conseqüència mediambiental de l'ús de les energies fòssils, els conflictes internacionals deguts a la minva dels recursos naturals com s'observa en la geopolítica del petroli.

[edita] La pressió humana sobre el medi ambient

La industrialització va permetre explotar els recursos planetaris a una escala mai abans vista. Això va tenir dues conseqüències relacionades entre si. D'una banda, la població mundial va créixer, apareixent el fantasma de la superpoblació. Per una altra, va iniciar la sobreexplotació del medi ambient. Va començar així la degradació d'ecosistemes a escala terrestre, per la contaminació i la pèrdua d'espècies, i la consegüent disminució de la biodiversitat. Cap al 1835, els éssers humans van assolir per primera vegada els mil milions d'habitants en la seva història, però aquesta xifra s'ha multiplicat diverses vegades des de llavors. A més, les emissions de diòxid de carboni des de mitjan el segle XIX, com a producte de la crema massiva de combustibles fòssils (carbó, petroli), sembla que van contribuir a generar un efecte hivernacle que, a principis del s. XXI, encara era una amenaça difícil de mesurar contra la vida humana sobre la Terra.

[edita] Conflictes de poder

Article principal: Primera Guerra Mundial, Segona Guerra Mundial i Guerra Freda

El 1914, un incident d'apariència menor, l'assassinat de l'arxiduc Francesc Josep I d'Àustria, va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Malgrat les seves dantesques conseqüències, la pau no va ser satisfactòria, i hi va haver una Segona Guerra Mundial. El resultat d'aquells anys (1914-1945) va ser la ruïna dels imperis colonials i la divisió del món en dues esferes d'influència: la dels EUA i la de la URSS.

Una altra conseqüència va ser que, per primera vegada, a causa de la bomba atòmica, la humanitat tenia la possibilitat d'aniquilar-se completament a si mateixa. Va sorgir així l'anomenat "equilibri del terror", en el qual la humanitat va viure des d'inicis dels anys 50 fins a finals dels 80. Tant els EUA com la URSS buscaven el domini mundial però el temor de l'arsenal nuclear enemic els portà a evitar la confrontació oberta; per això, a aquest període se l'anomena la "guerra freda".

Aquest enfrontament va involucrar la resta de països del món, tractant de fer-los caure o de mantenir-los dins les esferes d'influència respectives, gràcies a règims titella que defensaven els interessos de cada part. En aquest context, el 1945, es va intentar crear un nou ordre mundial per tal d'evitar que es tornessin a repetir desastres humanitaris com les guerres mundials, creant-se l'Organització de les Nacions Unides (ONU), i el 1948 es va formular la Declaració universal dels drets humans. Però l'ONU va ser relativament insolvent per controlar les dues grans potències.

Per la seva banda, tant els EUA com la URSS van recolzar activament la descolonització i desmantellant dels imperis colonials de França, Anglaterra i Alemanya, i van intervenir directament en les noves nacions creades. El resultat van ser cruents cops d'estat i sagnants guerres ètniques, religioses o civils, que van fuetejar l'Àfrica i l'Àsia durant tota la segona meitat del segle XX. Així, a l'eix "Est-Oest" (URSS-EUA) es va afegir un eix "Nord-Sud", configurat pels països rics i els països pobres. Als països més pobres i endarrerits s'els va denominar "Tercer Món", perquè no tenien cabuda en cap dels altres dos mons, el del capitalisme nord-americà o el del comunisme soviètic.

La intensitat de les hostilitats entre els Estats Units i la Unió Soviètica va anar escalant fins a tocar la confrontació atòmica efectiva, durant la crisi dels míssils de Cuba de 1962. A conseqüència d'això, ambdues potències van adoptar relacions més cordials, originant-se l'anomenada "distensió". Durant la dècada del 1980 però, els Estats Units començaren una nova cursa armamentista. En resposta, la Unió Soviètica, afeblida política i econòmicament, va intentar renovar-se amb un procés d'obertura anomenat "la Perestroika", el qual es va acabar, però, amb el desmantellament definitiu de la Unió Soviètica i del bloc comunista (1989-1991).

Durant aquest període, la Xina -que a partir de la implantació del comunisme l'any 1949 havia sortit mica en mica del feudalisme- entra a formar part del grup de les nacions més poderoses. Igualment, l'Índia, posseïdora de l'arma nuclear i amb els seus prop de mil milions d'habitants, es perfila en aquesta època com una nova superpotència mundial. Pel seu cantó, Europa sembla abandonar les seves tradicionals guerres intestines i es crea la Comunitat Econòmica Europea, que amb el temps, després del Tractat de Maastricht, es converteix en la Unió Europea (1989).

[edita] Exploració de l'espai exterior

La humanitat inicia també l'exploració directa de l'espai exterior. Al tradicional telescopi se sumen ara altres eines, com el radiotelescopi. Al seu torn, noves teories com la Teoria de la relativitat i la Mecànica quàntica proporcionen noves eines per entendre l'univers. Però el pas decisiu es dóna el 1957, quan la Unió Soviètica posa en òrbita al Sputnik, el primer satèl·lit artificial. El 1961 el segueix Yuri Gagarin, el primer cosmonauta. El 1969 la missió Apollo 11 arriba per primera vegada a la Lluna, i el 1983, un primer artefacte humà, la sonda Pioneer 10, arriba fins a l'heliopausa, el confí més remot del sistema solar, i l'abandona definitivament.

[edita] Societat de la informació i globalització

Els progressos en matèria electrònica porten al desenvolupament de la informàtica i el 1943 entra en funcionament l'ENIAC, la primera computadora. Tanmateix, no és sinó fins a la invenció del transistor que els ordinadors es converteixen en eines veritablement potents. La computació permet escurçar distàncies i convertir el món en un lloc d'instantaneïtat, en particular després de l'aparició d'Internet.

Després de la caiguda de la Unió Soviètica, els Estats Units es queden momentàniament sols en tant que poder dominant mundial. La humanitat s'ha convertit en un món globalitzat i interconnectat, amb éssers humans explorant la seva pròpia dotació genètica gràcies al Projecte Genoma i a l'enginyeria genètica. És també una societat de masses, que consumeix acceleradament els recursos naturals posant en perill l'equilibri del propi planeta. Les grans pandèmies, que es creien erradicades, ressorgeixen sobretot amb l'aparició de la SIDA.

L'hegemonia absoluta dels Estats Units dura, amb prou feines, una dècada (1990-2001). L'11 de setembre de 2001, un atemptat terrorista contra les Torres Bessones del barri d'afers de Nova York inaugura una nova època en la què grups ètnics, polítics o religiosos, amb accions d'índole diversa, intenten mantenir la seva pròpia identitat davant la globalització aparentment inexorable. El resultat de l'esmentada confrontació és allò que alguns cataloguen com un "xoc de civilitzacions".

[edita] Referències

[edita] Vegeu també

Història universal
Prehistòria
Edat antiga Mesopotàmia Antic Egipte Antiguitat clàssica
Edat mitjana Alta edat mitjana Baixa edat mitjana Imperi Bizantí
Edat moderna Era de l'exploració Renaixement Barroc Il·lustració
Edat contemporània La Revolució Francesa La Revolució industrial La 1a Guerra Mundial La 2a Guerra Mundial La Guerra Freda La Globalització

• Història de la Terra
• Línia temporal de l'evolució humana
• Humà

[edita] Bibliografia

• Historia universal. Barcelona. Océano: Instituto Gallach, 1992 ISBN 84-7764-531-0
• Duroselle, Jean Baptiste: Història universal contemporània. Barcelona. Edicions Universitàries Catalanes, 1982. ISBN 84-86151-01-5
• Kennedy, Paul: The Rise and fall of the great powers : economic change and military conflict from 1500 to 2000. Nova York. Vintage Books, 1989. ISBN 0-679-72019-7
• Marshall Hodgson: Rethinking World History: Essays on Europe, Islam, and World History. Cambridge, 1993.
• David Landes. The Wealth and Poverty of Nations: Why Some Are So Rich and Some So Poor. Nova York. W. W. Norton & Company, 1999. ISBN 978-0393318883

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història universal

• Universal Concise History of the World, 1832 (text complet) (anglès)
• WWW-VL: European University Institute: World History (anglès)
• Mémo: Le site de l'Histoire (francès)
• L'histoire par l'image 1789 – 1939 (francès)
• Historia Nostra, portal sobre història (francès)
• Herodote.net, portal sobre història (francès)

Aneu a l'inici de l'article