Germània (regió)
De Viquipèdia
Germània fou el nom donat pels romans a una regió centreeuropea, equivalent a grans trets a l'actual Alemanya, poblada pels germànics.
Tàcit diu que el nom de germani el portaven inicialment els tungris i que després el nom es va estendre al conjunt de pobles. Però altres autors diuen que germani fou el nom donat en llatí a les tribus i pobles germànics, igual com es parlava de gals i celtes. Els historiadors moderns s'inclinen per la segona opció.
Taula de continguts |
[edita] Límits territorials
Els límits de Germània no foren mai precisos. La part romana, convertida en províncies, es l'única que es pot definir acuradament. Però en general es pot dir que limitava al oest amb el Rin, al nord-est amb el Vístula i els Carpats; al sud pel Danubi; i al nord pel mar Germànic o Oceanus Septentrionalis (mar del Nord) i mar Bàltic (Mare Suevicum). El límit pel est, per Sarmàcia i Dàcia no estava ben fixat. Quant els romans van crear les seves dues províncies de Germània a la resta li van dir Germània Magna o Germània Transrenana o Germania Bàrbara.
[edita] Població
Germània fou poblada bastant densament. El rei sueu Ariovist (que vivia en temps de Cèsar) posava en combat un exercit de no menys de cent mil homes; els usipets i els tèncteris o tèncters reunien junts un exèrcit de mes de 400.000. Marbod (Marobodus) cap dels marcomans dirigia un exèrcit de 74.000 homes; en la guerra contra els sigambris el romans van deixar quaranta mil homes; i en la guerra dels camavis i els angrivaris contra els brúcters las baixes foren de seixanta mil; però com que aquestes dades s'han de prendre amb cura, la realitat és que no es pot establir la població real del país.
Els germans o germànics es consideraven autòctons del país tot i que no ho eren però la seva emigració era prou llunyana per haver-se perdut tot record fins i tot a les llegendes. El seu llenguatge pertanyia a la família indoeuropea. Molts germans tenien el cabell ros panotxa i el venien per fer perruques per les dones romanes. Utilitzaven grans bigots i molts tenien ull blaus.
Tàcit i altres antics autors dividien els germànics en tres grups: ingevons, a la costa; hermions al interior; i istevons, a l'est i el sud. Tàcit els fa descendir dels tres fills de Mannus, l'ancestre dels germans. Plini els divideix en cinc grups: els tres abans indicats, més els vindils, i els peucinis- bastarnes, però altres classificacions fan als vindils part dels hermions i als peucinis i bastarnes noms de subgrups. Tàcit a mes parla dels hil·levions, els germànics d'Escandinavia, als que dividies en suinons i sitons.
[edita] Religió
Déus adorats a Germània:
- El sol, la lluna i els estels
- l'ancestre Tuisco i el seu fill Mannus
- Wodan o Odin (identificat amb Mercuri)
- Freia, dona de Wodan (identificada amb Isis)
- Tyr o Zio (identificat amb Mars)
- Nerthus, mare dels deus
- Els dos Alces (identificats amb Castor i Pollux)
- Thor deu del tro (identificat amb Júpiter)
[edita] Estructura social
Els germànics es dividien socialment en:
- Nobles (nobiles, proceres, optimates), que eren les persones influents i els seus descendents, els que posseïen moltes terres i els més destacats pel seu valor. Aquest nobles tenien clients. Els prínceps i reis eren sempre elegits entre els nobles.
- Homes lliures (ingenui) que tenien dret a posseir la terra en forma hereditària i canviar el seu lloc de residència. Assistien a les assembles populars i servien a l'exèrcit.
- Els lliberts (liberti o libertini) formaven una classe a mig camí entre els lliures i els esclaus; no podien posseir terra, però havien de servir a l'exèrcit; no podien participar a les assemblees; podien portar les terres d'altres com a colons.
- Els esclaus (servi) no tenien drets i per qualsevol cosa necessitaven el consentiment del seu amo, que tenia dret de vida i mort; no obstant, en general els esclaus eren ben tractats i la seva situació era millor que els esclaus romans; els esclaus no podien portar armes ni servir a l'exèrcit i treballaven a les cases i als camps. Els esclaus ho eren de naixement o eren presoners de guerra o havien esdevingut esclaus per resolució dels jutges.
Les tribus o pobles vivien lliures i independents una de l'altra; el seu respectiu territori era dividit en pagi o districtes militars; cada poble tenia el seu rei elegit entre els nobles en una assemblea on assistia tot el poble (els homes lliures); el rei era un magistrat en temps de pau però en temps de guerra es nomenava un cap de guerra als que es confiava el poder suprem civil i militar; l'assemblea podia en tot moment deposar al rei o al cap de guerra; els districtes tenien al front un príncep que administrava justícia i estava assistit per un col·legi de 100 homes; algunes tribus no tenien un govern central amb un rei, i eren només els caps de districte els que tenien el domini de cada part de territori.
[edita] Història
Els germànics no tenen història antiga escrita. Les primeres noticies sobre pobles germànics són a través de l'Antiga Roma; són esmentats per primer cop el 220 aC; quant els cimbres i teutons van envair territori romà al final del segle II aC els primers foren considerats celtes i els segons germànics. Juli Cèsar esmenta que el 72 aC els sèquans i els arverns van cridar al rei germànic Ariovist per ajudar-los contra els edus. Ariovist va creuar el Rin amb uns 120.000 homes i va dominar als edus i després va demanar terres als seus aliats sèquans i es van establir al est de la Gàl·lia. Però Cèsar el va derrotar uns anys després i el va expulsar. Cèsar va creuar el Rin vers el 55 aC però va haver de tornar.
El 37 aC Marc Vepsià Agripa va permetre als ubis (pressionats pels sueus) establir-se al oest del Rin, a canvi de servir com auxiliars dels romans. El 12 aC Neró Claudi Drus, fillastre d'August, va començar una expedició contra els germànics de l' insula Batavorum i va arribar fins el riu Albis (Elba) però va morir d'una caiguda de cavall el 9 aC. La direcció de les tropes va passar al seu germanastre Tiberi (el futur emperador) que va obtenir diversos èxits i va sotmetre als pobles entre el Rin i el Visurgis (Weisser).
Però això només va durar fins el 9 dC, quan Armini, príncep dels queruscs, que havia viscut a Roma i estava familiaritzat amb la forma de lluitar dels romans, els va derrotar a la famosa batalla del bosc de Teutoburg. Al mateix temps Marbod, al front de la confederació dels marcomans, va dirigir la guerra contra els romans que va durar fins que uns anys després es va acordar la pau. Germànic, fill de Drus, va aconseguir alguna avantatge sobre els germans però ja no va poder reconquerir l'altra part de riu.
Però poc temps després van esclatar guerres entre els germans en les que van morir els caps més importants i algunes tribus van demanar d'establir-se al oest i els romans es van establir al sud-est i es va formar (16) el territori militar dels Agri Decumates, que va durar fins l'any 68, entre l'alt Rin i l'alt Danubi. Aquest territori fou separat de la resta de Germània per una muralla que anava des prop de Colònia al Mont Taunus i el Odenwald, i des Lorch a Ratisbona.
La gran revolta dels batavis o bataus (70 i 71) que foren seguits per algunes tribus germàniques de la Gàl·lia, va ser el inici d'una sèrie de guerres contra pobles germànics que van continuar amb mes o menys intensitat fins el temps d'Antoní, en que va esclatar la gran guerra Marcomana a la regió de Danubi; moltes tribus germàniques es van unir als marcomans que van avançar cap Itàlia i van assetjar Aquileia. El fill d'Antoní, Còmmode, va comprar la pau el 180 i els va cedir les fortaleses aixecades al Danubi.
Després d'això els combats van passar a la frontera del Rin on els alamans i els francs van atacar la Gàl·lia, que foren el preludi de invasions mes importants a partir del segle V.
