Japó

De Viquipèdia

日本国
(Nihonkoku)

(Bandera) (Segell imperial)
Lema nacional: Pau i Progrés (Lema de l'Emperador)
Idiomes oficials	Japonés
Capital	Tòquio 35º 41' N, 139º 46' E
Ciutat més gran	Tòquio
Govern Emperador Primer ministre	Monarquia constitucional Akihito Yasuo Fukuda
Superfície  - Total  - Aigua (%)	377.835 km² (63è) 0,8 %
Població  - Estimació 2005  - Cens  - Densitat	128.085.000 (10è) - 337 hab/km² (18è)
Moneda	Ien (JPY)
Fus horari  - Estiu (DST)	JST (UTC+9) JST (UTC+9)
Formació EmperadorJinmu(llegendari) Restauració Meiji Constitució actual Tractat de San Francisco	660 aC 3 de gener de 1868 3 de maig de 1947 28 d'abril de 1952
Himne nacional	Kimi Ga Yo
Domini internet	.jp
Codi telefònic	+81
Gentilici	Japonés, japonesa

El Japó (en japonés 日本, Nihon o Hippon; oficialment 日本国, Nihon-koku o Nipon-koku o Estat del Japó) és un país insular de l'Àsia Oriental. Localitzat a l'oceà Pacífic, és situat a l'est de la República Popular de Xina, Corea i Rússia, i s'estén des del mar d'Okhotsk al nord, al Mar de la Xina Oriental al sud. Els caràcters kanji que conformen el nom del Japó signifiquen "origen del sol", per la qual cosa, sovint hom identifica al Japó com la "Terra del sol naixent".

El Japó comprén més de 3.000 illes,^[1] de les quals les més grans són Honshu, Hokkaido, Kyushu i Shikoku, les quals representen el 97% de la superfície terrestre total. La majoria de les illes són muntanyoses o volcàniques; el punt més alt del Japó, el Mont Fuji és un volcà. El Japó és el desé país més poblat del món, amb 128 milions d'habitants estimats el 2007. L'àrea metropolitana de Tòquio, que inclou la ciutat capital de Tòquio i moltes altres prefectures, és la més gran del món, amb més de 30 milions de residents.

Des de la promulgació de la constitució de 1947, el Japó ha mantingut la seua estructura com a monarquia constitucional unitària, amb un emperador com a cap d'Estat i un parlament electe democràticament. Com a potència econòmica, el Japó té el segon Producte interior brut més gran del món. És membre de les Nacions Unides, el G8, el G4, i l'APEC. És el quart exportador i el sisè importador més gran del món, i un líder mundial en tecnologia.

Taula de continguts 1 Toponímia 2 Geografia física 3 Política i govern 3.1 Estructura constitucional 3.2 Subdivisió administrativa i el govern local 4 Economia 5 Geografia humana 5.1 Demografia 5.2 Etnografia 6 Societat 6.1 Llengua 6.2 Religió 7 Cultura i oci 7.1 Evolució 7.2 Esports 8 Història 9 Referències 10 Enllaços externs

[edita] Toponímia

En català, la paraula "Japó" és un exònim que no existeix en la llengua japonesa. Els noms japonesos per al país són Nippon (にっぽん) i Nihon(にほん), i ambdós s'escriuen en kanji com a 日本. El nom japonés de Nippon s'utilitza oficialment i en l'emissió del paper moneda. Nihon és un terme més casual, i el més utilitzat en la parla quotidiana.

Tant Nippon com Nihon signifiquen literalment "l'origen del sol" i per tant sovint es tradueixen com a "Terra del sol naixent". Esta denominació va sorgir a partir de la correspondència imperial amb la dinastia xinesa Sui i fa referència a la posició oriental del Japó amb respecte la Xina.

El nom català del Japó va arribar a l'Occident per les rutes de comerç. L'antiga paraula del xinès per al Japó, segons va quedar registrada per Marco Polo era Cipangu. En el xangainés actual (un dialecte xinés wu) la pronunciació dels kanji 日本 és Zeppen. La paraula antiga per al Japó en malaisi és Jepang (en l'ortografia moderna Jepun), un préstec del xinés. Els mercaders portuguesos van trobar esta paraula a Malacca el segle XVI, i es pensa que ells serien els primers a portar esta denominació a Europa.

[edita] Geografia física

Vegeu també: Vegetació del Japó, Ciutats del Japó i Llista d'illes del Japó

El Japó és un país insular constituït per més de 3.000 illes localitzades a l'oceà Pacífic del nord de l'Àsia. Les tres illes principals, de nord a sud, són Hokkaido, Honshu (l'illa principal), Shikoku i Kyushu. Les illes Ryukyu, que inclouen l'illa d'Okinawa, són una cadena d'illes al sud de Kyushu. Totes es coneixen com l'arxipèlag japonés.

Al volant del 70 a 80% del terreny és forestal i muntanyós,^[2] no apte per a l'agricultura ni els usos industrials atesos els pendents i les elevacions, els riscos de corriments de terres causats per terratrèmols, la terra blanda i les pluges constants. Per açò, la població es concentra notablement a prop de les àrees costaneres, amb una densitat de població molt elevada.

Atesa la seua localització en el Cinturó de foc del Pacífic, sobre la unió de tres plaques tectòniques, el Japó rep terratrèmols menors freqüents així com activitat volcànica. Hi ha hagut diversos terratrèmols acompanyats de tsunamis cada segle.^[3]

El clima del Japó és temperat, però varia molt de nord a sud.^[4] Les característiques geogràfiques del Japó el dividixen en sis àrees climàtiques principals:

• Hokkaido: clima temperat amb hiverns freds i llargs i estius frescos. La precipitació es escassa, tot i que durant l'hivern hi ha concentracions grans de neu.
• el mar del Japó: sobre la costa oest de Honshu, el vent del nord-oest durant l'hivern hi porta grans precipitacions en forma de neu. Durant l'estiu, la regió és més fresca que l'àrea del Pacífic, tot i que de vegades experimenta temperatures elevades a causa del fenomen del vent foehn.
• el Japó central o elevat: clima típic d'interior amb variacions de temperatures significatives entre l'hivern i l'estiu, la nit i el dia, amb precipitació lleu.
• Mar Seto de l'interior: les muntanyes de les regions de Chugoku i Shikoku les protegixen dels vents temporals, produint temperatures més benignes tot l'any.
• l'Oceà Pacífic: la costa est rep hiverns freds amb poca neu i estius càlids i humits a causa dels vents del sud-est.
• les illes Ryukyu: gaudeixen d'un clima subtropical amb hiverns càlids. La precipitació és intensa; els tifons hi son comuns.

[edita] Política i govern

[edita] Estructura constitucional

La constitució del Japó es promulgà el 1946 i entrà en vigor el 1947. Succeí la constitució de Meiji, promulgada el 1889. En ella, el Japó renuncia a la guerra com dret sobirà i procura mantenir el Japó com a país democràtic i pacífic en perpetuïtat.^[5]

El Japó és una monarquia constitucional en què el poder de l'emperador és limitat. Com a figura amb tasques merament cerimonials, l'emperador es definit en la constitució del Japó com a "símbol de l'Estat i de la unitat del poble". El poder executiu és exercit principalment pel primer ministre del Japó i altres membres de la Dieta o parlament; la sobirania resideix en el poble japonés.^[6] L'emperador és el cap d'Estat en els esdeveniments i reunions diplomàtiques. Akihito, (明仁), és l'emperador actual del Japó; Naruhito, príncep del Japó, és el següent en la línia al tron.

L'òrgan legislatiu és la Dieta Nacional un parlament bicameral composat per la Cambra dels Representants, amb 480 membres electes per vot popular cada quatre anys o si es dissol el parlament, i una Cambra de Consellers amb 242 membres, electes popularment per a servir en períodes de sis anys. Hi ha sufragi universal per a tots els adults majors de 20 anys.^[7] El Partit Liberal Democràtic ha estat en el poder des de 1955, llevat d'un breu període governat per una coalició de partits el 1993.^[8] El partit d'oposició més gran és el Partit Democràtic del Japó.

El primer ministre del Japó és el cap de govern, nomenat per l'emperador, després de ser designat per la Dieta, d'entre els seus membres. Ha de conservar la confiança de la Cambra de Representants per a mantenir-se en el poder. El primer ministre és el cap del Gabinet del Japó i designa i destituïx els ministres d'Estat, la majoria dels quals han de ser membres de la Dieta. Yasuo Fukuda és el primer ministre actual.^[9]

Influenciada històricament per la Llei xinesa, el sistema legal del Japó es desenvolupà de manera independent durant el període d'Edo, amb la publicació de texts com ara el Kujikata Osedamegaki. No obstant, des de finals del segle XIX, el sistema judicial del Japó ha estat transformat segons la llei civil europea dels models de França i Alemanya. Per exemple, el 1896, el govern japonés establí un codi civil basat en el model alemany. Després de les modificacions posteriors a la Segona Guerra Mundial, el codi encara seguix en vigor.^[10] Les lleis estatutàries s'han d'originar en la Dieta Nacional del Japó, amb el segell d'aprovació de l'emperador. La constitució actual requerix que l'emperador promulgue les lleis aprovades per la Dieta, sense donar-li cap poder per oposar-les.^[6] El sistema judicial del Japó està dividit en dos quatre bàsics: la Cort Suprema i tres altres nivells de corts inferiors.^[11] El cos legal principal de les lleis estatutàries del Japó és una col·lecció coneguda com els Sis Codis.^[10]

[edita] Subdivisió administrativa i el govern local

Articles principals: regions i prefectures del Japó

Tot i que existeixen huit regions ben definides en que es dividix el Japó, el govern administratiu consistix en quaranta-set prefectures del Japó, cadascuna supervisada per un governador electe i altres institucions de govern. L'antiga ciutat de Tòquio se subdividix en trenta-set districtes especials, amb els mateixos poders de govern que les altres ciutats.

Actualment, la nació s'està reorganitzant administrativament fusionant moltes ciutats, pobles i viles, la qual cosa reduirà el nombre d'entitats administratives inferiors a la prefectura i alhora els costos administratius.^[12]

De les quaranta-set prefectures, 43 són ken ("prefectura"), Tòquio és un to ("prefectura metropolitana"), Hokkaido és un do ("prefectura districte"), i Osaka i Kyoto són fu ("prefectures urbanes"). El govern local de les prefectures és gestionat per governadors i assemblees.^[13] La prefectura més gran és Hokkaido i la més petita és Osaka; la més poblada és Tòquio i la menys poblada és Tottori.^[13] Les prefectures se subdividixen en diverses entitats civils locals, com ara el shi ("ciutat"), el machi o cho ("poble") i el mura o son ("vila"), totes administrades per alcaldes i assemblees.

[edita] Economia

L'economia del Japó es caracteritza per la cooperació del govern amb la indústria, una ètica laboral forta, l'experiència en l'alta tecnologia i un pressupost militar relativament baix. En l'actualitat el Japó és la segona economia més gran del món en Producte interior brut,^[14] després dels Estats Units, amb un total de 4,5 bilions de dòlars de PIB nominal. Segons la paritat de poder adquisitiu, el seu PIB és el tercer més gran del món, després dels Estats Units i la República Popular de Xina.^[15] El creixement sorprenent del Japó començà després de la Segona Guerra Mundial; durant els anys seixanta, la mitjana de creixement arribà gairebé al 10% anual, tot i que minvà durant les dècades següents,^[16] a una mitjana de 5% durant els anys setanta i 4% els anys huitanta..^[17] Les taxes de creixement decreixeren considerablement durant la dècada dels noranta, principalment a causa de la sobreinversió de la dècada anterior i de les polítiques nacionals per eliminar els excessos dels mercats de valors i de béns arrels. Els esforços del govern per a avivar l'economia van tenir molt poc èxit i foren afectats per la desacceleració mundial del 2000-2001.^[18] Tanmateix, l'economia mostrà signes de recuperació des del 2005; el PIB cresqué 2,8% aqueix any.

Les empreses financeres, d'assegurança, de béns arrels, majoristes, de transportació i telecomunicacions són les més importants del país. El Japó gaudeix d'una sorprenent capacitat industrial i és la llar dels productors de material d'alta tecnologia avançada d'automòbil, equip electrònic, maquinària, químics i d'altres.^[18] Entre les empreses més grans del Japó es troben Sony, Mitsubishi, Sumimoto i Toyota, així com el banc més gran del món, el Japan Post Bank.^[19] Una de les característiques més notables de l'economia japonesa són la cooperació entre les indústries manufactureres, els proveïdors, els distribuïdors i els bancs, en grups tancats coneguts com keiretsu, així com la garantia de feina vitalícia en les grans empreses.^[20]

Ja que només el 15% de la terra del Japó és propícia a l'agricultura,^[21] s'hi desenvolupà un sistema d'agricultura de bancal o feixa, que té com a resultat, un dels nivells més elevats de producció agrícola per unitat de superfície. El sector rep subsidis considerables i és protegit pel govern. Tanmateix, el Japó ha d'importar al voltant del 50%^[22] dels seus requeriments de cereal i carn, tot i que és el segon país tones de pesca, després de la Xina; el Japó té una de les flotes de pesca més grans del món, i la captura de peixos és el 15% del total mundial.^[18]

La infraestructura del transport del Japó és altament desenvolupada. El 2004 hi havia 1.18 milions de quilòmetres de carreteres pavimentades, 173 aeroports i 23.577 quilòmetres de vies fèrries.^[18] La indústria aèria és gestionada principalment per All Nippon Airways (ANA) i Japan Airlines (JAL).

Els socis comercials d'exportació més importants del Japó són els Estats Units (22,8%), la Unió Europea (14,5%), la República Popular de Xina (14,3%), Corea del Sud (7,8%), Taiwan (6,8%) i Hong Kong (5,6%), segons les dades del 2006. Les exportacions principals són equip de transportació, vehicles, equip electrònic, maquinària elèctrica i químics.^[18] Amb pocs recursos naturals per a sostenir el seu desenvolupament econòmic, el Japó depèn força d'altres països que el proveïxen de matèria primera; i per tant importa una gran varietat de béns. Els seus socis d'importació més importants són la Xina (20,5%), els Estats Units (12%), la Unió Europea (10,3%), Aràbia Saudita (6,4%), els Emirats Àrabs Units (5,5%), Austràlia (4,8%), Corea del Sud (4,7%) i Indonèsia (4,2%), segons les dades del 2006.

[edita] Geografia humana

[edita] Demografia

La població del Japó el 2006 era de 127,4 milions.^[23] El Japó gaudeix d'una de les esperances de vida més elevades del món, de 81,25 anys.^[24] No obstant, la població japonesa està envellint ràpidament, efecte de la disminució de les altes taxes de natalitat de la postguerra. El 2004, al voltant del 19,5% de la població tenia més de 65 anys d'edat.^[25] Els canvis en l'estructura demogràfica han provocat un gran nombre de problemes socials, especialment en el declivi potencial de la població econòmicament activa i l'increment en els costes de benestar social associats als plans de pensió públics. Segons les taxes de creixement poblacionals actuals, la població del Japó haurà decrescut a 100 milions el 2050 i a 64 el 2100.^[25]

[edita] Etnografia

La societat japonesa, des del punt de vista ètnic, és molt homogènia. Les minories més nombroses són els coreans, xinesos, filipins, peruans i brasilers, així com els ainus, poble indígena de l'arxipèlag japonés. Milers de coreans foren forçats a emigrar al Japó durant la Segona Guerra Mundial, quan Corea era colònia japonesa. Els que hi han romàs, no tenen la ciutadania japonesa, tot i que poden accedir a ella, i sovint s'enfronten a la discriminació.^[26] Els pobles indígenes ainu i okinawa també tenen un estatus social inferior;^[26] la majoria dels ainu s'han assimilat a la cultura japonesa, tot i que alguns han mantingut la seua identitat a Hokkaido.

La ciutadania japonesa es rep quan un membre de la família registra un naixement en el registre familiar de la localitat. Nàixer al Japó no necessàriament dóna la nacionalitat japonesa. Encara que hi ha minories monolingües que han residit moltes generacions al Japó, hi viuen sota l'estatus de residència permanent, sense rebre la ciutadania japonesa, tot i que tenen el dret de rebre-la. Les persones d'ascendència japonesa que naixen a l'estranger tenen la ciutadania si algun familiar registra llur naixement al Japó. Però, alguns repatriats no són considerats "veritablement" japonesos, i alguns consideren que són descendents de la casta dels burakumin, els quals es creu que van emigrar als països sud-americans, i per tant són discriminats per la resta de la societat.

[edita] Societat

[edita] Llengua

Article principal: japonés

Article principal: llengua ainu

La llengua oficial del Japó és el japonés. L'ainu, tot i que és una llengua indígena de l'arxipèlag japonés, està gairebé extint. El japonés és una llengua aglutinativa que es distingix pel seu sistema complex d'honorífics que reflectixen la naturalesa jeràrquica de la societat japonesa, en què les formes verbals i algunes paraules indiquen l'estatus relatiu del parlant i de l'oïdor. El japonés escrit és una combinació de tres tipus de sistemes: els caràcters xinesos coneguts com a kanji, 漢字, i dos sistemes sil·làbics, hiragana, 平仮名, i katakana, 片仮名. L'alfabet llati, o romanji, ローマ字, també s'utilitza en el japonés contemporani. A més de les dues llengües autòctones (el japonés i l'ainu) hi ha diverses llengües de les minories ètniques del Japó, principalment el coreà i el xinés.

[edita] Religió

La percepció japonesa de la religió usualment està relacionada amb la mitologia, les tradicions i les activitats locals. El confucianisme i el daoisme han estat la base del codi moral i del shakai-tsunen (la idea social comuna). La majoria dels japonesos professen el xintoisme (54%), o el budisme (40%), per tradició familiar, o per a evitar conflictes amb els estrangers religiosos. No obstant, la majoria no són ateus, sinó que la tendència ha estat el sincretisme. Açò té com a resultat que les famílies celebren els rituals xintoistes, els estudiants resen abans de les examinacions escolars, algunes parelles es casen a les esglésies cristianes, i els funerals es realitzen als temples budistes. Una minoria de la població professa el cristianisme (0,7%), i altres religions (4,7%) com ara el xamanisme i l'islam. Des del segle XIX moltes sectes religioses anomenades originalment shinkosyukyo, i ara shinshukyo, han sorgit.

[edita] Cultura i oci

[edita] Evolució

La cultura japonesa ha evolucionat amb el pas del temps, des de la cultura Jomon a la cultura contemporània, la qual ha estat influenciada recentment pel contacte amb altres països de l'Àsia, Europa i Nord-amèrica. L'art japonés tradicional inclou les artesanies com ara ikebana, origami, ukiyo-e i la terrisseria. Altres manifestacions artístiques indígenes del Japó són el bunraku, la dansa tradicional japonesa, el kabuki, el noh, el rakugo, el budo, l'arquitectura japonesa, els jardins japonesos i d'altres.

La música del Japó és eclèctica i ha adoptat instruments, escales i estils dels països veïns. Molts instruments, com ara el koto hi van ser introduïts durant els segles IX i X. El teatre recitatiu del Noh data del segle XIV, i la música folklòrica popular, amb l'ús del shamisen, data del segle XVI.^[27] La música occidental, introduïda a finals del segle XIX, ara forma part integral de la cultura japonesa. La cultura de postguerra ha estat influenciada per la música americana i europea, la qual cosa ha dut a l'evolució de la música popular coneguda com a J-pop.^[28] El karaoke hi és molt popular.

Les obres de literatura japonesa més antigues inclouen dos llibres d'història, el Kojiki i el Nihon Shoki, i el llibre de poesia del sigle VIII Man'yoshu, tots tres escrits amb caràcters xinesos.^[29] Durant els primers dies del període Heian, el sistema de transcripció conegut com kana (Hiragana i Katakana) fou creat com a fonograma.

[edita] Esports

Tradicionalment, el sumo és el deport nacional del Japó, i un dels més populars.^[30] Les arts marcials japoneses, com ara el judo, el karate i el kendo són molt populars i es practiquen a tot arreu del país. Després de la Restauració de Meiji, molts esports occidentals foren introduïts al Japó i s'estengueren per mitjà del sistema educatiu.^[31] La Lliga japonesa de beisbol s'establí el 1936,^[32]i hui dia és l'esport més popular del país. Un dels jugadors més japonesos més coneguts és Ichiro Suzuki, que, després d'haver guanyat la distinció de Jugador Més Valuós el 1995, 1995 i 1996, ara és part de la Lliga Estatunidenca de Beisbol.

Des de l'establiment de la Lliga Professional de Futbol, el 1992, este esport s'ha convertit en un espectacle popular. El Japó va ser seu d'una Copa del Món amb Corea del Sud el 2002.

[edita] Història

Els primers senyals d'ocupació de l'arxipèlag japonés daten de la cultura del paleolític japonés al voltant del 30.000 aC, seguida del període Jomon, una cultura de transició del mesolític al neolític de caçadors semisedentaris que desenvoluparen una forma rudimentària d'agricultura.^[33]

La cultura Iaioi, començà al voltant del segle III aC, la qual introduí noves pràctiques, com ara l'agricultura d'arròs humit, l'ús de ferramentes de bronze i ferro, i la creació d'un nou estil de terrisseria, portada pels immigrants de Xina i de Corea. Amb el desenvolupament de la cultura Iaioi, una societat agrícola es desenvolupà al Japó.^[34] El Japó aparegué per primera vegada en la història escrita en el Llibre d'Han de la Xina. Segons els Registres dels Tres regnes de Corea, el regne més poderós de l'arxipèlag durant el segle III fou el Yamataikoku

El budisme arribà al Japó de Baekje, a la península de Corea, però el desenvolupament del budisme japonés i les escultures budistes foren influïdes principalment per la Xina.^[35] Malgrat la resistència inicial, el budisme fou promogut per la classe governant i amb el temps guanyà una acceptació creixent, començant amb el període Asuka.^[36]

En el període Maha, del segle VIII, sorgí el primer Estat central japonés, el govern del qual es trobava en una cort imperial a la ciutat de Heijo, hui dia Nara. A més de l'adopció de les pràctiques administratives xineses, el període Nara es caracteritzà pel naixement d'una literatura escrita, amb obres com ara les cròniques massives de Kojiki (712 i Nihon Shoki 720.^[37]

El 784, l'emperador Kammu traslladà la capital de Nara a Nagaoka per un període de deu anys, i finalment la mogué a Heian, que en l'actualitat és la ciutat de Kyoto, el 794, la qual romangué com a seu de l'emperador per més d'un mil·lenni.^[38] Este esdeveniment marcà l'inici del període Heian, durant el qual hi emergí una cultura japonesa autòctona, reconeguda històricament pel seu art, la seua poesia i la seua literatura. El Conte de Genji de Murasaki Shikibu i la lletra de l'himne del Japó modern, foren escrits en aquella època.^[39]

L'era feudal japonesa es caracteritzà pel naixement d'una classe governant de guerrers, els samurai. El 1185, després de la derrota del clan rival de Taira, Minamoto no Yoritomo fou designat "shogun" i establí la seua base de poder a Kamakura. Després de la seua mort, el clan de Hojo governà, com a regents del shoguns. El budisme zen fou introduït de Xina durant el període de Kamakura (1185 al 1333) i es convertí en la religió de la classe dels samurai. El shogunat de Kamakura aconseguí repel·lir les invasions mongoles de 1274 i 1281, amb el suport d'una tempesta que els japonesos interpretaren com el "kamikaze" o vent diví. El shogunat de Kamakura fou destituït per l'emperador Go-Daigo, que seria derrotat per Ashikaga Takajuki el 1336.^[40] El shogunat d'Ashikaga no pogué controlar els senyors-guerres o daimyo, la qual cosa produí una guerra civil, coneguda com la Guerra d'Onin) el 1467 i marcà l'inici del període Sengoku.^[41]

Durant el segle XVI, els mercaders i els missioners jesuïtes de Portugal arribaren al Japó per primera vegada, iniciant un intercanvi comercial i cultural actiu entre el Japó i l'Oest. En el mateix segle, Oda Nobunaga conquerí d'altres daimyo en fer ús de la tecnologia europea de les armes de foc, tot i que no assolí la unificació de la nació, en ser assassinat el 1582. Toyotomi Hideyoshi succeí Nobunaga i unificà la nació el 1590. Hideyoshi envaí Corea dues vegades, però després de diverses derrotes japoneses en mans dels coreans i de les forces xineses, les tropes japoneses se'n retiraren el 1598.^[42]

Després de la mort de Hideyoshi, Tokugawa Ieyasu utilitzà la seua posició com a regent del fill de Hideyoshi, Toyotomi Hideyori per guanyar suport polític i militar. Quan començà la guerra, derrotà els clans rivals en la Batalla de Sekigahara el 1600. Ieyasu fou designat shogun el 1603 i establí el shogunat de Tokugawa a Edo (l'actual ciutat de Tòquio). El shognuat adoptà una diversitat de polítiques per a controlar els daimyo autònoms. El 1639, el shogunat adoptà la política d'aïllament, sakoku (país tancat) que duraria dos segles i mig, un període que es coneix com el període d'Edo. L'estudi de les ciències occidentals, conegut com el rangaku, continuà per mitjà dels contactes amb l'enclau neerlandés a Dejima, Nagasaki. Durant el període d'Edo també nasqué el kokugaku, els "estudis nacionals", l'estudi del Japó pels japonesos mateixos.^[43]

El 31 de març, 1854, Matthew C. Perry i els "Vaixells Negres" de la Marina dels Estats Units, forçaren l'obertura del Japó amb el món en la Convenció de Kanagawa. Diversos tractats similars subsegüents amb els països occidentals durant el període de Bakamatsu portaren crisis econòmiques i militars. L'abundància de prerrogatives i la renúncia del shogunat dugueren a la Guerra de Boshin i l'establiment d'un estat centralitzat unitari sota el nom de l'emperador (la restauració de Meiji). Amb la creació d'institucions de govern, judicials i militars a l'estil occidental, el Gabinet del Japó organitzà el Primer Concili Secret del Japó, introduí la Constitució de Meiji i reuní la primera Dieta Imperial. La restauració de Meiji transformà l'Imperi del Japó en una potència mundial industrialitzada que entrà en conflicte amb altres nacions per a estendre la seua àrea d'influència. Després de les victòries de la Primera guerra sinojaponesa (1894 a 1895) i la Guerra russojaponesa (1904 a 1905), el Japó guanyà el control de Taiwan, Corea i el sud de Sakhalin.^[44]

Durant el començament del segle XX, el breu període democràtic de Taisho fou succeït pel període d'expansionisme i militarització japonesa. La Primera Guerra Mundial permetí al Japó, que s'alià al costat victoriós, a expandir la seua influència i els seus territoris. Ocupà la Manxúria el 1931, la qual fou condemnada internacionalment. El Japó renuncià a la Lliga de Nacions dos anys després. El 1936, el Japó va signar el Pacte Antikomintern, amb l'Alemanya nazi, aliant-se a l'Eix el 1941.^[45]

El 1937, el Japó envaí altres àrees de Xina, precipitant la Segona guerra sinojaponesa (1937 al 1945), després de la qual els Estats Units aprovaren un embargo de petroli contra el Japó.^[46] El 7 de desembre, 1941, el Japó atacà les bases navals estatunidenques de Pearl Harbor i declarà la guerra als Estats Units, el Regne Unit i els Països Baixos, esdeveniment que portà els Estats Units a la Segona Guerra Mundial. Després dels bombardejos atòmics de Nagasaki i Hiroshima el 1945, i l'Operació Tempeste d'Agost de la Unió Soviètica, el Japó es rendí incondicionalment el 15 d'agost.^[47] La guerra costà milions de vides japoneses i la destrucció de la major part de la seua infraestructura i indústria. El Tribunal Militar Internacional per a l'Orient Extrem fou creat pels Aliats el 3 de maig, 1946, per a jutjar els crims de guerra japonesos, com ara la Massacre de Nanking.^[48]

El 1947, el Japó adoptà una nova constitució pacifista emfatitzant les pràctiques de la democràcia liberal. L'ocupació dels Aliats acabà amb el Tractat de San Francisco el 1952.^[49] i el Japó rebé un seient a les Nacions Unides el 1956. El Japó després aconseguí un creixement econòmic sorprenent fins convertir-se en la segona economia més gran del món amb un creixement mitjà anual del 10% per quatre dècades. Este creixement acabà la dècada de 1990 i el Japó experimentà una greu recessió. Les taxes de creixement positives a principis del segle XXI són senyal d'una recuperació gradual.^[50]

[edita] Referències

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Japó

• Centre Català de Kansai (japonès)

edita	Prefectures del Japó
Aichi | Akita | Aomori | Chiba | Ehime | Fukui | Fukuoka | Fukushima | Gifu | Gunma | Hiroshima | Hokkaido | Hyogo | Ibaraki | Ishikawa | Iwate | Kagawa | Kagoshima | Kanagawa | Kochi | Kumamoto | Kyoto | Mie | Miyagi | Miyazaki | Nagano | Nagasaki | Nara | Niigata | Oita | Okayama | Okinawa | Osaka | Saga | Saitama | Shiga | Shimane | Shizuoka | Tochigi | Tokushima | Tòquio | Tottori | Toyama | Wakayama | Yamagata | Yamaguchi | Yamanashi
Regions del Japó
Hokkaido | Tōhoku | Kantō | Chubu (Hokuriku - Koshinetsu - Tokai) | Kansai | Chugoku | Shikoku | Kyushu

Estats de l'Àsia
Afganistan | Aràbia Saudita | Armènia2 | Azerbaidjan1 | Bahrain | Bangla Desh | Bhutan | Brunei | Cambodja | Corea del Nord | Corea del Sud | Emirats Àrabs Units | Filipines | Geòrgia1 | Iemen | Índia | Indonèsia | Iran | Iraq | Israel | Japó | Jordània | Kazakhstan1 | Kirguizistan | Kuwait | Laos | Líban | Malàisia | Maldives | Mongòlia | Myanmar | Nepal | Oman | Pakistan | Qatar | Rússia1 | Singapur | Síria | Sri Lanka | Tadjikistan | Tailàndia | Taiwan | Timor Oriental | Turkmenistan | Turquia1 | Uzbekistan | Vietnam | Xina | Xipre2
Dependències: Palestina | Tibet
1. Estat parcialment a Europa. 2. Estat geogràficament a l'Àsia però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals.