Art del Japó
De Viquipèdia
L'Art del Japó és una síntesi de les distintes cultures i influències que han arribat a les seves costes al llarg del temps. A l'antiguitat, Japó fou poblat per pobles altaïcs arribats del continent asiàtic i per altres d'origen malai polinèsic vinguts del sud. Degut a la seva insularitat, Japó ha estat aïllat bona part de la seva història, però a intervals ha anat rebent la influència de les civilitzacions continentals, sobre tot de Xina i Corea. Gran part de l'art produït al Japó ha sigut de tipus religiós: a la religió xintoista, la més típicament japonesa, formada al voltant del segle I, s'afegí el budisme en torn al segle V, forjant un sincretisme religiós que avui encara perdura. L'art japonès serà reflexe d'aquestes distintes cultures i tradicions.
[edita] Cronologia
[edita] Període Jōmon (5000 adC-200adC)
Durant el mesolític i el neolític es van fabricar instruments d'os i pedres polimentades, ceràmica i figures antropomorfes.
[edita] Període Yayoi (200 adC-200)
Des del segle I començà a introduir-se la civilització del continent, a causa de les relacions amb Xina i Corea. En aquesta època es va difondre un tipus de sepultures de gran mida amb cambra i túmul ornamentat amb cilindres de terracota amb figures humanes i d'animals. La ceràmica es produeix amb torn.
[edita] Període de les antigues tombes (200-600)
Destaquen les grans sepultures dels emperadors Ōjin (200-310) i Nintoku (310-399); junt a les tombes apareixen joies, armes, ceràmica i unes figures denominades haniwa, de gran valor estètic. En aquest període trobem les primeres mostres de pintura japonesa (tombes de Kyūshū, segles V-VI; enterrament reial d'Otsuka). En quant a l'arquitectura religiosa, cal destacar el temple d'Isa.
[edita] Període Asuka (552-646)
L'arribada del budisme produeix al Japó un gran impacte a nivell artístic i estètic, amb forta influència de l'art xinès. Com a edifici més destacable d'aquest període hi ha que mencionar el temple de Hōryū-ji (607), representant de l'estil Kudara. Les primeres imatges de Buda foren importades del continent, però més tard s'instaŀlen al Japó gran nombre d'artistes xinesos i coreans (Bodhisattva Kannon, obra del coreà Tori). L'obra més important d'aquest període és el Kannon de Kudara (segle VI), realitzat per un artista desconegut. La pintura denota un gran sentit del dibuix, amb obres de gran originalitat com el relicari de Tamamushi.
[edita] Període Nara (646-794)
En aquesta època té el seu apogeu l'art budista, continuant amb gran intensitat la influència xinesa. Es conserven pocs exemples d'arquitectura, generalment construccions monumentals: Pagoda de l'Est de Yakushi-ji, temple de Tōdai-ji, temple de Kōfuku-ji, Shōsoin de Nara. Obté gran desenvolupament en escultura la representació de Buda, amb estàtues de gran bellesa: Sho Kannon, Buda de Tachibana, Bodhisattva Gakko de Tōdai-ji. Es troben també representacions d'esperits guardians (Meikira Taisho), reis (Kamokuten), etc.
La pintura està representada per la decoració mural de Hōryū-ji (finals del segle VII), per vàrios kakemonos i makimonos, històries pintades en un llarg rotlle de paper o seda, acompanyades pel texte explicatiu de les distintes escenes o sutras. Al Shōsoin de Nara es conserven pintures de tema profà, amb representacions de plantes, animals, paisatges i objectes de metall. La ceràmica experimentà un notable desenvolupament degut a tècniques importades de la Xina, com l'ús de colors brillants aplicats sobre l'argila.
[edita] Període Heian (794-1185)
La iconografia budista té un nou desenvolupament amb la importació de dos noves sectes del continent, Tendai i Shingon. Encara així, l'escultura pateix un lleuger descens en comparació amb les èpoques anteriors. Destaquen les representacions de Buda (Nyoirin-Kannon, el Yakushi Nyorai de Jingo-ji, a Kyoto), i algunes deesses xintoistes. Els severs cànons imposats per la religió budista limiten la creació de l'artista i resten espontaneïtat a l'obra.
L'arquitectura pateix un canvi en la planta dels monestirs, que s'erigeixen a llocs apartats, pensats per a la meditació. Els temples més importants són l'Enryaku-ji, el Kongōbu-ji i el santuari-pagoda de Muro-ji. Durant el període Fujiwara (897-1185), el temple torna a situar-se a la ciutat, esdevenint centre de reunió de les classes dirigents. Es construeixen segons el model dels grans palaus, amb una decoració molt desenvolupada (monestir de Byōdō-in, també denominat del Fènix).
La pintura a l'inici d'aquest període està poc desenvolupada, amb poca llibertat creativa i absència del concepte d'espai. L'aparició de l'escola de Yamato-e suposa la independència de la pintura japonesa de la influència xinesa; es caracteritza per la seva harmonia i lluminositat, amb colors vius i brillants. Les obres principals es troben als monestirs budistes (Byōdō-in, Kongōbu-ji, monestir del mont Kōya). La pintura profana, desenvolupada a l'interior de les cases, té un caràcter més íntim, amb gran bellesa plàstica i elegant cal·ligrafia (Cabanya del poeta ermità, Història de Genji, Origen del temple del Mont Shigi). Junt a aquestes pintures, generalment makimonos, destaquen els chojugiga, pintures caricaturesques d'animals, que serveixen de sàtira social de l'aristocràcia.
[edita] Període Kamakura (1185-1333)
En aquesta època s'introdueix al Japó la secta zen, que influirà poderosament en l'art figuratiu. L'escultura adquireix gran realisme, mentre que l'artista troba una major llibertat creativa. Destaca l'Escola de Nara, amb la figura més remarcada d'Unkei: estàtues dels monts Muchaku i Seshin, imatges dels Kongo Rikishi o esperits guardians.
L'arquitectura és més senzilla, més funcional, menys luxosa i recarregada; la influència zen provoca el denominat estil Kara-yo. Destaquen el conjunt de cinc grans temples de Sanjusangendo (1266).
La pintura es caracteritza per un major realisme i per la seva introspecció psicològica. Es desenvolupa principalment el retratisme (El monjo Myoe en contemplació) i el paisatgisme (La catarata de Nachi). En aquesta època s'inicia la producció de la que serà la ceràmica més típicament japonesa, destacant la figura de Toshiro.
[edita] Període Muromachi o Ashikaga (1333-1573)
En aquest període floreja notablement la pintura, emmarcada dins de l'estètica zen. S'imposa la tècnica de l'aiguada, perfecta transcripció de la doctrina zen, que pretén reflexar als paisatges allò que signifiquen, més que allò que representen. Destaquen artistes com Muto Shui, Josetsu, Shūbun i, sobre tot, Sesshū, autor de retrats i paisatges. Cal mencionar també l'Escola Kanō, que aplica la tècnica de l'aiguada a temes tradicionals, iŀlustrant d'aquesta manera temes sagrats, nacionals i paisatges.
L'arquitectura es distingeix per la seva elegància; destaquen les mansions senyorials: el Pavelló d'Or i el Pavelló de Plata, a Kyoto; també hi ha que mencionar el monestir de Zuiho-ji. També es desenvolupa notablement l'art de la jardineria. La ceràmica més important és la de Seto, i el tipus més popular el denominat temmoku; també són interessants els objectes de laca i metall.
[edita] Període Momoyama (1573-1615)
L'art d'aquesta època s'allunya de l'estètica budista, remarcant els valors tradicionals japonesos; la seva característica més remarcable és la grandiositat de l'estil. Tanmateix, durant aquest període es reben les primeres influències d'Occident. Es construeixen grans castells i palaus: palau de Fushimi, castells d'Himeji i Osaka. En pintura, l'escola de Tosa continua la tradició èpica japonesa (Mitsuyoshi, Mitsunori). També destaquen els noms d'Eitoku Kano, Sanraku Kano i Yusho Kaiho.
La ceràmica assoleix un moment de gran apogeu; Seto continua essent un dels primers centres de producció. A la localitat de Mino neixen dues escoles molt importants: Shino i Oribe. També destaquen l'escola de Karatsu i dos tipus de ceràmica molt originals: iga i bizen. En la producció de laca destaca el nom d'Honami Kōetsu.
[edita] Període Edo o Tokugawa (1615-1868)
Aquest període artístic es correspon amb l'històric de Tokugawa, en el que Japó es va tancar a tot contacte exterior. Els edificis més importants són el mausoleu de Toshogu a Nikkō i el palau de Katsura a Kyoto. També són característiques d'aquesta època les cases de te (chashitsu).
Es desenvolupa notablement la pintura, que adquireix gran vitalitat. Destaca la figura de Tawaraya Sōtatsu, pintor de gran força dinàmica (Històries de Genji, La senda de l'heura, Els déus del tro i del vent). Continua el seu estil Ogata Kōrin, un dels més grans artistes del Japó. Els pintors de l'escola de Kanō segueixen essent els artistes oficials del govern. A Kyoto neix altra escola fundada per Maruyama Ōkyo, que combina la tècnica de la pintura xinesa amb el realisme de la pintura occidental, que coneix a través de gravats holandesos. A mitjans del període apareix l'escola de Bunjinga, que donarà vàrios artistes excepcionals: Hakuin, Sengai, Ikeno Taiga i Yosa Buson.
L'escola més coneguda i més notable serà la d'Ukiyo-e, que destaca per la representació de tipus i escenes populars. El fundador és Moronobu Hishikawa, al que segueixen figures com Harunobu Suzuki, Utamaro Kitagawa i Kiyonaga Torii. Vàrios artistes s'especialitzen en la reproducció dels actors del teatre popular japonès (kabuki), entre ells Kiyonobu Torii, Kiyomasu Torii, Kiyomitsu Torii i, sobre tot, Sharaku Toshusai. A principis del segle XIX, quan l'art d'Ukiyo-e comença a decaure, apareix la figura de Katsushika Hokusai; l'últim dels grans mestres de l'escola fou Andō Hiroshige.
La ceràmica té un dels seus majors centres de producció a Kyoto, amb influència de l'art xinès i coreà; el seu principal artista és Nonomura Ninsei. A Hagi es desenvolupa un centre ceramista d'influència també coreana, caracteritzat per la senzillesa de les seves formes i les seves tonalitats clares, destacant la figura d'Ogata Kenzan. En aquest període es produeixen les primeres porcellanes, amb un primer centre productor a Arita; destaquen les escoles de Kakiemon, Nabeshima i Ko-Kutami. També assoleixen gran qualitat artística objectes com els inro (caixes de medicaments), els netsuke (penjolls esculpits) i els tsuba (guàrdies de sabre).
[edita] Època moderna
En el període Meiji (1868-1912) s'inicia una profunda renovació cultural, social i tecnològica al Japó, que s'obre més a l'exterior i comença a incorporar els nous avanços aconseguits a Occident. L'arquitectura presenta una doble direcció, la tradicional (temples d'Heian Jingu i de Meiji, a Tokyo) i la d'influència europea, que incorpora les noves tecnologies (Museu Yamato Bunkakan, d'Isohachi Yoshida, a Nara). També treballen arquitectes estrangers, com Frank Lloyd Wright (Hotel Imperial, Tokyo). Com a representants de l'arquitectura japonesa contemporània cal destacar a Kenzō Tange (Centre de la Pau, Hiroshima) i Arata Isozaki (Museu d'Art de Kitakyūshū), autor també del Palau Sant Jordi a Barcelona.
La pintura també segueix dos corrents, tradicional (Nihonga) i occidentalista (Yōga), encara que independent d'ambdues sobresurt la figura de Tomioka Tessai. La pintura tradicionalista està representada per Shunsō Hishida, Taikan Yokoyama i Kanzan Shimomura. La pintura d'estil europeu segueix les distintes corrents que es van produint en l'art occidental al llarg del segle XX: el grup Hakubakai recull la influència impressionista; la pintura abstracta té com a figures principals Takeo Yamaguchi i Masanari Murai; entre els artistes figuratius destaquen Z. Kojima, K. Wakita i S. Tokuoka. Alguns artistes s'establiran fora del seu país, com Genichiro Inokuma als Estats Units i Tsuguharu Fujita a França.
En escultura existeix igualment la dualitat tradició-avantguarda, destacant els noms de Y. Kinuchi, G. Sato i T. Yamamoto, a més dels abstractes M. Horiuchi, R. Mukai i Y. Mizui, aquest últim establert a França. També cal esmentar la coŀlaboració d'Etsuro Sotoo en la decoració escultòrica de la Sagrada Família, a Barcelona.
Més recentment, tingué força renom dins del denominat art d'acció el grup Gutai, que assimila l'experiència de la Segona Guerra Mundial a través d'accions carregades d'ironia, amb un gran sentiment de crispació y una agressivitat latent; destaquen Jirō Yoshihara, Sadamasa Motonaga, Shozo Shimamoto, Saburō Murakami, Katsuō Shiraga, Seichi Sato, Akira Ganayama i Atsuko Tanaka.
[edita] Font
- Fernando G. Gutiérrez: El arte del Japón, Col. Summa Artis, Espasa Calpe, Madrid, 1999, ISBN 84-239-5221-5.
[edita] Enllaços externs
