Art abstracte
De Viquipèdia
L'art abstracte, és un estil artístic que va sorgir al voltant de 1910 i les conseqüències múltiples del qual han fet d'ell una de les manifestacions més significatives de l'esperit del segle XX.
L'art abstracte deixa de considerar justificada la necessitat de la representació figurativa i tendeix a substituir-la per un llenguatge visual autònom, dotat de les seves pròpies significacions. Aquest llenguatge s'ha elaborat a partir de les experiències fauvistes i expressionistes, que exalten la força del color i desemboquen en l'anomenada abstracció lírica o informalisme, o bé a partir de l'estructuració cubista, que dóna lloc a diferents abstraccions geomètriques i constructives.
[edita] Abstracció Lírica
L'obra de Wassily Kandinsky il·lustra l'anomenada abstracció lírica. Va arribar, entre 1910 i 1912, a una abstracció impregnada de sentiment, idealment representativa de les aspiracions dels artistes del grup expressionista de Múnic Der Blaue Reiter, del que ell mateix en formava part. A França, Robert Delaunay va elaborar, des de 1912, a partir de les teories de Chevreul sobre el contrast simultani dels colors, les seves finestres i les seves primeres Formes circulars còsmiques abstractes, mentre que Frank Kupka exposava en el Saló de Tardor de 1912 Amorfa, fugida de dos colors i el 1913 Plànols verticals blaus i vermells.
En la mateixa època, a Rússia, Mijaíl Larionov i Natalia Goncharova van dur fins a l'abstracció pura el seu mètode de trascripció del fenòmen lluminós. Wassily Kandinsky va ser un dels pioners de l'art abstracte amb obres com Negre i morat.
[edita] Abstracció Geomètrica
L'abstracció de Piet Mondrian es va elaborar a partir del reticle cubista, a la qual progressivament va reduir a traços horitzontals i verticals que tanquen plans de color pur. Per la seva simplificació, el llenguatge del neoplasticisme, nom que va donar a la seva doctrina artística, satisfeia les exigències d'universalitat de l'artista (De Stijl).
A França, l'abstracció de Fernand Léger (Contrastos de forma, 1913-1914) i la de Francis Picabia van utilitzar formes cubistes sense renunciar a la intensitat cromàtica. A Rússia, després d'haver estat el principal representant del cubisme-futurisme, Kazimir Maliévich va trencar radicalment amb totes les velles concepcions de l'art al pintar el 1915 Carré noir donant lloc al suprematisme. Paral·lelament, Vladímir Tatlin va crear amb els seus relleus abstractes una de les primeres formulacions del que s'anomenaria constructivisme.
Alexandre Rodchenko, després d'haver pintat els seus tres monocromos (Groc pur, Blau pur, Vermell pur, 1918), i El Lissitzky, van aprofitar el seu coneixement de la forma per a anar avançant cap a una concepció utilitària de l'art que va triomfar també en la Bauhaus a Alemanya sota l'impuls d'artistes com László Moholy-Nagy o Josef Albers.
En paral·lel a l'abstracció constructivista es va desenvolupar una abstracció anomenada biomòrfica, que va néixer de les formes creades per Jean Arp a finals de la dècada de 1910, represes per artistes com Joan Miró i Alexander Calder.
[edita] Altres Abstraccions
En el període de entreguerres, Theo van Doesburg, després d'haver estat un dels principals defensors del neoplasticisme, va renovar de manera decisiva l'art abstracte al mantenir que la creació artística només havia d'estar sotmesa a regles controlables i lògiques, excloent així qualsevol subjectivitat. El manifest de l'art concret, que va publicar a París el 1931, va donar lloc a la tendència del mateix nom que va tenir un gran desenvolupament a Suïssa amb Max Bill i de Richard Paul Lose, a França amb François Morellet, i en totes les formes d'art sistemàtic nascudes després de la guerra.
Aquestes tendències van entrar llavors en competència amb noves corrents gestuals (Jean Bazaine, Maurice Estève, Jean Le Moal, Alfred Manessier, Pierre Soulages i Georges Mathieu, entre d'altres) que el crític Michel Tapié va reagrupar sota la denominació d'art informal.
La tradició abstracta va conèixer un important renéixer a Estats Units a partir de finals de la dècada de 1940 amb l'Action Painting (Jackson Pollock, Willem de Kooning, Franz Kline) i amb el Colour-Field Painting (Barnett Newman, Mark Rothko, Clyfford Still). Aquestes tendències van ser desbancades a partir de 1960 per l'aparició de l'art minimalista, que va marcar un nou període d'interès per la geometria i l'estructura mentres que a Europa i Llatinoamèrica l'Op Art i l'art cinètic coneixien les seves hores de glòria (Yaacov Agam, Jesús Soto, Carlos Cruz-Díez, Victor Vasarely, Nicolas Schöfer i Bridget Riley, entre d'altres).
El final de la dècada de 1960 va viure el desenvolupament d'una abstracció centrada en l'anàlisi dels seus propis components, amb els grups BMPT i Support(s)-Surface(s) a França, o bé orientada cap als problemes de definició de la naturalesa de la imatge amb Sigmar Polke i Gerhard Richter a Alemanya. Les tendències alhora neoexpresionistes i neogeomètriques que es van posar de manifest durant la dècada de 1980 van mostrar un nou període d'interès per l'abstracció, que segueixen adoptant nombrosos artistes inspirats per les més variades motivacions.
