Ironia
De Viquipèdia
La ironia és una figura retòrica que consisteix a indicar una idea mitjançant l’expressió, amb entonació significativa, de la idea contrària. N'hi ha quan, pel context, l'entonació o el llenguatge corporal (fent l'ullet, alçant i baixant els dits del mig i l’índex d'ambdues mans sobre el cap, col·locant el polze sobre els altres dos dits abaixats mentre es diu la ironia) es dóna a entendre el contrari del que s'està dient. La intenció que generalment ha de tenir una perspectiva canvia sobre la base d'accions o efectes de la qual s'allunya per possibilitats externes. Quan la ironia té una intenció molt agressiva, es denomina sarcasme. En el llenguatge escrit, la intenció irònica pot explicitar-se amb un signe d'exclamació tancat entre parèntesi, mitjançant cometes, amb una emoticona, etc.; encara que també existeix un signe d'ironia pròpiament, aquest (؟), proposat en el s. XIX pel poeta francès Alcanter de Brahms, que no obstant això no va assolir estendre el seu ús. Figura que a dir el contrari d'allò es vol donar a entrendre . Com en altres contextos comunicatius , la ironia publica ha de tenir com a propietat indispensable un descodificació fàcil .Éper aquest motiu que sútilitza poc : el risc d'una incomprensió del sentit en frenar l'ús .
[edita] Etimologia
El terme grec del qual procedeix la ironia, εἰρωνείa (eironeia), significa «simulació». El picar o simulador (eiron) fingeix ignorar aquell que coneix. A l'Antiga Grècia el filosof Sòcrates va fer un ús hàbil de la ironia per desemmascarar els sofistes: s'acostava a ells com un humil alumne i els interrogava sobre qüestions que, en teoria, dominaven. A poc a poc, amb preguntes hàbils posava de manifest la ignorància dels presumptes savis.
[edita] Exemples
T’han parlat massa –dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries –i els teus records,
records i glòries –només de morts:
has viscut trista. (Joan Maragall, “Oda a Espanya”)
La fàbrica un resol tots els problemes
llevat del de la mort , almenys per ara.
