Tòquio

De Viquipèdia

Coordenades: 35° 41′ N, 139° 46′ E

(東京都)

Mapa
Informació
Capital	Shinjuku
Regió	Kanto
Illa	Honshu
Governador	Shintaro Ishihara
Àrea	2.187,08 km² (45a)
- % aigua	1,0%
Població (1 d'octubre de 2003)
- Població	12.527.115 (1a)
- Densitat	5728 /km²
Districtes	47
Municipis	62
ISO 3166-2	JP-13
Lloc web	Web oficial de Tòquio (japonès) Web oficial de Tòquio (anglès)
Símbols de la prefectura
- Flor	Somei-Yoshino Sakura
- Arbre	Ginkgo (Ginkgo biloba)
- Ocell	Gavina riallera (Larus ridibundus)
Adoptat al juny del 1989, el símbol oficial de Tòquio està format per tres arcs que formen la lletra T de Tòquio en forma d'una fulla de ginko. Simbolitza el futur creixement de Tòquio i la prosperitat, encant i tranquil·litat.

Tòquio (東京都 Tōkyō, literalment capital de l'est) és la capital del Japó i està localitzada al centre est de la illa de Honshu, específicament a la regió de Kantō; en conjunt forma una de les 47 prefectures del Japó, encara que la seva denominació oficial és de metròpolis o capital (都 -to). Aquesta metròpolis és el centre de la política, negocis, finances, educació, comunicació i cultura popular de tot el Japó. Posseeix també la major concentració de seus corporatives, institucions financeres, universitats i col·legis, museus, teatres i establiments de compres i d'entreteniment de tot el país.

Se subdivideix en 23 barris (区 -ku), 26 ciutats (市 -shi), 1 districte (郡 -gun), 3 pobles (町 -chō o -machi) i una vila (村 -son o -mura); i 4 subprefectures (支庁 -shichō) subdividies en 2 pobles i 7 viles, que representen a diverses petites illes al sud de Honshu que s'extenen més enllà de 1.800 km de Shinjuku, capital de la prefectura i seu de la governació. El Centre de Tòquio, amb els seus 23 barris, ocupa un terç de la metròpoli, amb una població propera als 8.340.000 habitants; aquesta àrea és el que es coneix internacionalment com la ciutat de Tòquio. L'aglomeració urbana té uns 30 milions d'habitans i és la més gran del món.

Taula de continguts 1 Història 2 Geografia 2.1 Localització geogràfica i generalitats 2.2 Regió metropolitana o continental 2.2.1 Els 23 Barris Especials 2.2.2 Tòquio Occidental 2.2.3 Nishitama 2.3 Regió insular 2.4 Clima 3 Demografia 3.1 Habitatge 3.2 Població 4 Transport 4.1 Metro i xarxa ferroviària 4.2 Autobusos urbans 4.3 Carreteres 4.4 Transport aeri 5 Economia 6 Cultura 6.1 Teatre, música i dansa 6.2 Festivals 6.3 Museus 6.4 Biblioteques 7 Educació 7.1 Parvularis 7.2 Educació primària i secundària 7.3 Educació superior 8 Justícia 8.1 Policia 8.2 Accidents de trànsit 8.3 Delinqüència 9 Gastronomia 10 Esports 10.1 Sumo 10.2 Altres arts marcials 10.3 Beisbol 10.4 Futbol 11 Turisme 12 Parcs nacionals 13 Ciutats agermanades 14 Personatges il·lustres 15 Bibliografia 16 Referències 17 Algunes imatges / galeria 18 Vegeu també 19 Enllaços externs

[edita] Història

Encara que des de els temps antic existien petites poblacions i temples als turons propers a la Badia de Tòquio, es considera que la fundació formal de Tòquio fou al 1457 quan el shogun Ōta Dōkan va construir el Castell Edo (江戸城 Edo-jō); Aixa l'àrea que rodejava al castell es va començar a anomenar Edo (江戸, literalment "estuari"). El shogunat Tokugawa que havia pres el castell al 1590 i que tenia el control així absolut del Japó va establir el seu govern a Edo el 1603, fet que va donar inici al Període Edo a la història japonesa. La noblesa juntament amb l'Emperador del Japó van continuar vivint a Kioto, que va continuar sent la capital oficial, encara que solament de manera protocol·lària.

Edo va sofrir innumerables desastres; entre els que es troben centenars d'incendis, destacant el Gran Incendi de Edo (Edo Taika) de 1657, on van morir al voltant d'unes 100 mil persones. La raó dels constants incendis era que totes les cases de Edo eren de machiya o cases urbanes de fusta. Altres desastres que va sofrir Edo van ser l'erupció del Mont Fuji al 1707, el Terratrèmol del Gran Edo al 1855 i altres terratrèmols menors al 1703, 1782 i 1812.

Cap al 1868, amb el ocàs del shogunat a tot el Japó i el principi de la Restauració Meiji, l'Emperador es va mudar al castell Edo, convertin-lo en el Palau Imperial del Japó i va establir allí mateix amb el canvi de nom de Edo a Tòquio, “la capital de l'est”. Però, l'emperador no va formalitzar de manera legal que Tòquio era la nova capital del Japó, per el que es creu popularment que Kioto sigui encara la capital oficial o co capital del país. Al 1871 es van abolir els han o feudes, i formalment es van crear les prefectures, entre elles la Prefectura de Tòquio; i a l'any següent la prefectura es va expandir a l'àrea ocupada pels 23 Barris Especials que actualment posseeix.

A partir de 1872, es va començar a construir la primera línia de ferrocarril i entre 1885 i 1925 es va construir la Línia Yamanote, línia de ferrocarril urbà que és la més important de Tòquio en l'actualitat. Al 1889 es va establir la Ciutat de Tòquio (東京市 Tōkyō-shi) amb 15 barris, després a 1893 els districtes de Tama es van unir a la prefectura. Al 1914 es va inaugurar la Estació de Tòquio i al 1927 es va inaugurar el primer metro subterrani a la Línia Ginza.

El Terratrèmol del Gran Kanto va colpejar Tòquio al 1923, amb un saldo de aproximadament 70.000 persones. Després de la tragèdia es va iniciar un plà de reconstrucció que no va poder ser completat degut al seu alt cost. A pesar d'això, la ciutat va continuar els seu desenvolupament fins al principi de la Segona Guerra Mundial. Al 1936 es va inaugurar l'edifici Kokkai (Dieta del Japó); també en aquell mateix any va ocorre l'Incident del 26 de febrer, on 1.500 oficial de l'exèrcit japonès van ocupar l'edifici Kokkai, el Kantei (Residència del Primer Ministre) i altres llocs de Tòquio en un intent de cop d'Estat, que fou sufocat tres dies després.

Al 1943 la prefectura i la ciutat de Tòquio es van unir per formar la Metròpolis de Tòquio (Tōkyō-to), també coneguda simplement com a Tòquio, que en aquell moment consistia en 35 barris. A partir d'aquella data no existeix al Japó ciutat que s'anomeni Tòquio.

Durant la Segona Guerra Mundial, Tòquio fou intensament bombardejada a partir de 1942 fins al 1945. A causa d'això, al 1945 la població de Tòquio era la meitat que al 1940. En acabar la guerra, al setembre de 1945, Tòquio fou ocupada militarment i va passar a ser governada per les Forces Aliades. El general Douglas MacArthur va establir els quarters de l'ocupació al que ara és l'edifici DN Tower 21 (anteriorment conegut com a Dai-Ichi Seimei), davant el Palau Imperial. A la segona meitat del segle XX, els Estats Units van aprofitar Tòquio com un centre important de logística durant les guerres de Corea i Vietnam. En l'actualitat, encara estan sota control nord-americà la Base Aèria de Yokota i algunes poques instal·lacions militars menors.

Tòquio va experimentar l'anomenat “miracle econòmic” durant les dècades de 1950 i 1960. Al 1947 Tòquio fou reestructurat amb la reducció de 35 a 23 barris; al 1954 es va crear la segona línia de metro amb la Línia Marunouchi i al 1961 amb la Línia Hibiya. Al 1958 es va construir la Torre de Tòquio i al 1964 es va inaugurar la primera línia de Shinkansen (Tokaido Shinkansen), coincidint amb la celebració dels Jocs Olímpics de Tòquio 1964. Aquesta prosperitat va transformar a un país devastat per la guerra en la segona economia del món en menys de 20 anys. Durant aquest període, el govern japonès va donar prioritat a la infrastructura i indústries de manufactura. Com a resultat, el Japó va dominar un ampli rang de indústries com la del acer, l'automotriu, de semiconductors i electrodomèstics.

En els anys següents Tòquio va créixer en extensió; van ser tornades al Japó les illes Ogasawara a 1968 i la Base Aèria de Tachikawa al 1977. Durant la dècada de 1970 va haver-hi una migració important cap a les ciutats, i cap a Tòquio especialment. Al 1978 es va inaugurar el Aeroport Internacional de Narita, que va ajudar molt al Aeroport Internacional de Tòquio, el qual serviria especialment per a vols internacionals, així doncs, l'aeroport de Tòquio solament s'havia d'ocupar de vols nacionals majoritàriament. La gran població de Tòquio (que es va convertir en el lloc més poblat de tot el món des de 1965) va derivar en una bombolla econòmica que es va iniciar al 1986 i va explotar al 1990, causant una recessió durant tota aquella dècada, anomenada també la dècada perduda (失われた10年 ushinawareta jūnen).

A pesar de tot això, Tòquio va continuar creixent: al 1991 es va construir el Tōchōo Edifici de la Governació Metropolitana de Tòquio i al 1993 es va inaugurar el Rainbow Bridge damunt la Badia de Tòquio. Això va conduir a que Tòquio sigui una de les ciutats més dinàmiques del planeta amb una amplia gamma d'activitats socials i econòmiques, en conjunt amb el boom d'inversions a finals de segle XX, probablement el major que s'hagi conegut en la història. Com a resultat, la ciutat compta també amb una major quantitat d'edificis moderns que Londres o Nova York. També a Tòquio s'han executat projectes per a guanyar terres al mar. Encara que aquesta pràctica es realitza des de fa diversos segles, en l'actualitat s'executa a gran escala; entre aquestes àrees sobresurt Odaiba. Altres projectes urbans recents inclouen el Jardí de Ebisu, l'illa Tennozu, el Shiodome, Roppongi Hills i Shinagawa.

El 20 de març de 1995 la ciutat va concentrar l'atenció dels mitjans internacional després de l'atemptat terrorista del culte Aum Shinrikyo al sistema de trens subterranis de Tòquio. En aquest atemptat van morir dotze persones i milers van resultar afectades per el gas nerviós sarín.

[edita] Geografia

[edita] Localització geogràfica i generalitats

Tòquio està dividit en dues àries principals; la continental i la insular. L'àrea continental està localitzada al marge nord-est de la Badia de Tòquio i està enclavada al centre-oest de la illa de Hondo o Honshu, formant part de la regió de Kanto. Les coordenades del centre de Tòquio són 35°41' Nord, 139°46' Est. Limita amb la prefectura de Chiba a l'est, Yamanashi al oest, Kanagawa al sud i Saitama al nord.

L'àrea insular de Tòquio avarca dues cadenes de illes a l'Oceà Pacífic, en direcció sud: les Illes Izu, que recorren de manera paral·lela a la Península de Izu, a la prefectura de Shizuoka, i les Illes Ogasawara que es troben a més de mil quilòmetres de l'àrea continental de Tòquio. La més distant és Minami Torishima que està a 1.850 quilòmetres.

Tòquio inclou llacs, rius, presses, granges i parcs nacionals, en addició a les estructures que han sigut construïdes per l'home. Tòquio és també part del Àrea del Gran Tòquio, que inclou les prefectures de Kanagawa, Saitama i Chiba.

[edita] Regió metropolitana o continental

En l'actualitat Tòquio és un dels centres urbans més importants del planeta. És un dels principals centres financers i la capital política del Japó. La ciutat té un nombre menor de gratacels en comparació amb altres ciutats de la seva magnitud, degut principalment al risc de terratrèmols. Per això la majoria dels seus edificis no tenen més de 10 pisos. Tòquio és també el lloc on hi ha el segon sistema de trens de major complexitat en el món, després de París.

La llei japonesa designa Tòquio com un to (都, freqüentment traduït com a "metrópolis"). La seva estructura administrativa es semblant a la de altres prefectures japoneses. La regió metropolitana de Tòquio inclou 23 Barris Especials (特別区 -ku) que fins a 1943, formaven part de la Ciutat de Tòquio pròpiament dita. Tòquio també té 26 ciutats satèl·lits (市 -shi), cinc pobles (町 -chō o -machi), i vuit vil·les (村 -son o -mura), cada un dels quals té el seu propi govern.

[edita] Els 23 Barris Especials

Els anomenats 23 Barris Especials (特別区 tokubetsu-ku) formen l'àrea coneguda tradicionalment com la Ciutat de Tòquio i compren 621,49 km² (28,4% de tota la prefectura). Aquesta àrea ha sigut el cor de Tòquio i del país des de que Tokugawa Ieyasu va construir el seu castell al mateix lloc on avui hi ha el Palau Imperial. Geogràficament, els 23 Barris Especials estan compresos aproximadament dins l'àrea rodejada per la Línia Yamanote, de Japan Railways. Cada un d'aquests barris és una entitat autònoma, amb el seu propi alcalde i assemblea. No responen a una autoritat central, encara que alguns serveis públics com el clavegueram, el subministrament d'aigua i el cos de bombers estan centralitzats a través de Govern Metropolità de Tòquio. Aquest esquema de govern no existeix en cap altra ciutat del Japó.

Adachi Arakawa Bunkyō Chiyoda

Chūō Edogawa Itabashi Katsushika

Kita Kōtō Meguro Minato

Nakano Nerima Ōta Setagaya

Shibuya Shinagawa Shinjuku Suginami

Sumida Toshima Taitō

[edita] Tòquio Occidental

A l'oest dels 23 Barris Especials, es troben les ciutats dormitoris que allotgen als treballadors del centre de Tòquio. Algunes d'aquestes ciutats tenen una important base comercial i industrial. De forma col·lectiva, aquestes 26 ciutats es coneixen com a Tòquio Occidental:

Akiruno Akishima Chōfu Fuchū Fussa Hachiōji

Hamura Higashikurume Higashimurayama Higashiyamato Hino Inagi

Kiyose Kodaira Koganei Kokubunji Komae Kunitachi

Machida Mitaka Musashimurayama Musashino Nishi-Tōkyō Ōme

Tachikawa Tama

[edita] Nishitama

A l'extrem occidental de Toquio està el districte de Nishitama (西多摩郡 Nishitama-gun). És una zona muntanyosa i densament boscosa de 375,96 km² (17,2% de la prefectura) i que consisteix en tres sectors separats per Tòquio Occidental. Gran part d'aquest districte posseeix zones no urbanitzades, per això molts residents del centre visiten aquesta àrea per a relaxar-se i acampar. Dins del districte, es subdivideix administrativament en els pobles de Hinode, Mizuho i Okutama i la vil·la de Hinohara

[edita] Regió insular

[edita] Clima

Tòquio posseeix un clima temperat, amb una humitat relativa de 63%. Aproximadament el 45% del any són dies plujosos, el 40% dies ennuvolats, el 10% dies clars, i la resta de dies nevats. La temperatura mitjana a l'hivern és de 4 °C amb algunes nevades ocasionals, i a l'estiu és de 24 °C. La temperatura mitjana anual és de 14,7°C. La precipitació anual sol ser en forma de pluja i arriba als 152 centímetres anuals. La precipitació màxima registrada en un dia fou al 2003, amb 171 mm. Les hores de sol són de 1,894 per any.

[edita] Demografia

Creixement demogràfic de Tòquio (23 barris)

Any Habitants 1872 595.900 1877 796.800 1881 823.600 1884 914.300 1887 1.121.900 1891 1.268.900 1898 1.440.100 1904 1.818.700 1908 2.186.100 1914 2.050.100 1920 2.173.201 1925 1.995.567 1930 2.070.913 1935 5.875.667

Any Habitants 1940 7.322.688 1947 4.177.548 1950 5.385.071 1955 6.969.104 1960 8.310.027 1965 8.893.094 1970 8.840.942 1975 8.646.520 1980 8.351.893 1985 8.354.615 1990 8.163.573 1995 7.967.614 2000 8.134.688 2005 8.336.611

Tòquio posseeix més llocs de treball i recreació cultural que qualsevol altra ciutat del Japó, el que atreu a moltes persones de la resta del país (especialment joves). La seva densitat de població és extremadament alta: 14 mil persones per quilòmetre quadrat, gairebé dues vegades més que Nova York.

El 97% de la població de la prefectura és descendent de japonesos. Els dos principals grups ètnics minoritaris de Tòquio són els xinesos i coreans.

La religió a Tòquio presenta patrons similars a la resta del país, on conviuen el budisme, el xintoisme i altres religions. Existeix un sincretisme constant, on és freqüent que la població integri dues o més religions a les seves pràctiques quotidianes. De les més de nou mil organitzacions religioses de la prefectura, el 38% és budista, el 21% és xintoïsta, i el cristianisme ocupa el 13%^[2].

[edita] Habitatge

La immensa població de Tòquio ha creat una altíssima demanda de residències. En el passat, la majoria dels habitants de la ciutat vivia en cases d'un o dos pisos, fetes de fusta, cadascuna amb el seu propi jardí, pati i capella religiosa (anomenada Butsudan en les llars budistes). A mesura que la població de Tòquio va créixer, aquestes cases es van demolir i en el seu lloc, es van construir edificis d'apartaments. Donada la immensa densitat de població de la regió, la major part dels apartaments i cases de la ciutat són petites, i estan dissenyades per a una família de dos adults i dos o tres nens.

A pesar de la intensa activitat en la construcció d'edificis, la demanda de residències va continuar sent més alta que l'oferta, el que va augmentar els preus del terreny i del lloguer, especialment dintre dels 23 Barris Especials. Com a resultat, a partir de la dècada de 1970, moltes persones van abandonar la regió dels 23 Barris Especials, mudant-se a Tama (part de la prefectura de Tòquio), o fins i tot a altres ciutats veïnes més distants. A Tama, el Govern Metropolità de Tòquio va crear un projecte d'habitatges barats per a famílies de baixos ingressos. No obstant això, aquestes residències estan localitzades molt lluny dels principals centres comercials i industrials, i molts d'aquests treballadors passen més de quatre hores diàries solament dintre d'algun mitjà de transport públic.

[edita] Població

Per àrea (dades de l'1 d'octubre del 2003)

• Tòquio: 12,36 milions (població fixa)
• Tòquio: 14,667 milions (de dia, quan les persones d'altres ciutats veïnes vénen a Tòquio a treballar o a estudiar)
• Gran Tòquio (Tòquio i als voltants) 30 milions d'habitants
• 23 districtes: 8,34 milions
• Regió urbana de Tama: 4 milions
• Illes del Pacífic: 27 mil

Composició per edats ^[3]

Per nacionalitat

• Estrangers: 353.826 (dades de l'1 de gener del 2005)
• Cinc majors grups estrangers a Tòquio: xinesos (120.331), coreans (103.191), brasilers (100.0102), filipins (31.505), nord-americans (18.043) i anglesos (7.585).

[edita] Transport

Tòquio és la major connexió japonesa de viatges nacionals i internacionals, degut a que posseeix estacions de trens, transport terrestre i aeroports. El transport a Tòquio s’ha denominat com una àmplia xarxa de control de viatges, que es realitzen de forma ràpida i eficient.

[edita] Metro i xarxa ferroviària

El transport públic interurbà es basa principalment en la xarxa ferroviària i de metro. Combinats, reuneixen més de 70 línies, formant la xarxa ferroviària urbana més extensa del món. Aquesta forma de transport és la més utilitzada pels habitants de Tòquio; amb 20 milions de passatgers diaris estimats, i més d'un miler d'estacions.

El Metro de Tòquio, columna vertebral del transport a la ciutat, és un dels més grans del món degut a la seva extensió i al volum diari de viatges. La xarxa és operada principalment per Tokyo Metro Co., Ltd. (東京地下鉄株式会社, , Tōkyō Chikatetsu Kabushiki-gaisha^?). Les excepcions són el Metro Toei i la línea Arakawa de tramvies, propietat del Govern Metropolità de Tòquio.

Com a recolzament al metro, la ciutat posseeix set estacions de tren que atenen a milions de persones que es desplacen des de tot el Japó fins a la capital, a través de trens operats per sis companyies privades. Les estacions d'Akihabara, Ikebukuro, Shibuya, Shinagawa, Shinjuku, Tòquio i Ueno estan a l'àrea metropolitana de Tòquio. La companyia Japan Railways opera la Línia Yamanote, tren urbà que connecta aquestes estacions entre elles i amb la xarxa del metro. L'estació de Tòquio és, a més, el punt de convergència de sis de les vuit línies Shinkansen (trens d'alta velocitat) del Japó: Tokaido, Tohoku, Joetsu, Nagano, Yamagata i Akita.

[edita] Autobusos urbans

Per a viatges de curt abast i per a accedir a la xarxa ferroviària i de metro, Tòquio posseeix un sistema públic i privat de transport terrestre de passatgers.

El Govern Metropolità de Tòquio opera el sistema Toei d'autobusos, principalment dintre dels 23 Barris Especials de Tòquio. Altres línies són operades per companyies privades. La majoria de les terminals d'autobusos urbans es troben en les estacions de metro o de tren. Els autobusos del sistema Toei tenen una tarifa fixa (200 iens per adult al 2005), mentre que les línies privades cobren segons la distància recorreguda.

[edita] Carreteres

Tòquio és travessat per rutes metropolitanes, de la prefectura i nacionals. Algunes de les més grans autopistes japoneses comencen a Tòquio, amidades a partir de Nihonbashi. Destaquen la Ruta 1 a Osaka, les Rutes 4 i 6 a Sendai i Aomori, la Ruta 14 a la prefectura de Chiba, i la Ruta 16 que connecta a Tòquio amb Yokohama, Yokosuka, Chiba i Saitama. La Ruta 17 part de Tòquio cap a la prefectura de Niigata.

A Tòquio convergeixen moltes autopistes expresses. Sobresurten les autopistes expresses de Tomei, Chuo, Kan'etsu i Tōhoku.

[edita] Transport aeri

Tòquio té dos aeroports internacionals:

• L'Aeroport Internacional de Narita, a la prefectura de Chiba, s'usa principalment per a vols internacionals. Està connectat amb Tòquio pel tren Narita Express.
• L'Aeroport Internacional de Tòquio (o Aeroport de Haneda) es destina a vols interiors, tot i que també rep vols internacionals.

Tòquio compta amb una gran flota privada d'helicòpters, els quals utilitzen l'Heliport de Tòquio (東京へリポート) a Kōtō com a base. L'heliport també s'usa com a base per a serveis públics com la policia i els bombers.

[edita] Economia

Tòquio té la major economia en una ciutat en el món, amb un producte interior brut de 1.315 bilions de dòlars, que ho transforma en la vuitena potència econòmica del món. Posseeix un gran centre internacional de finances, oficines centrals de diverses companyies, bancs i asseguradores, i diversos punts de connexió de companyies de transport, publicacions i difusió de Japó.

Tòquio és el principal centre financer de Àsia. La borsa de valors de la prefectura és una de les més dinàmiques del món. La majoria de les institucions financeres del país, i també multinacionals, tenen la seva seu a Tòquio.

Moltes de les majors companyies d'electrònica del Japó fabriquen els seus productes a Tòquio, que en la seva majoria s'exporten a altres països. Entre elles, destaquen Sony, Toshiba i Hitachi. La premsa també és una de les principals indústries de la ciutat. La majoria de les empreses de premsa i publicació del Japó estan ubicades a Tòquio, així com la major part de les revistes i diaris publicats a la prefectura. Altres indústries importants són la petroquímica, fabricació de automòbils, fusta i telèfons mòbils. Altres grans centres industrials localitzats en la regió metropolitana de Tòquio són Yokohama i Kawasaki, ambdues grans productores de vaixells, productes petroquímics, automòbils i productes del ferro i de l'acer.

Durant el creixement centralitzat de l'economia japonesa després de la Segona Guerra Mundial, moltes companyies van moure les seves oficines centrals des de ciutats com Osaka, que és la capital històrica de el comerç, a Tòquio, en un intent de prendre avantatge i obtenir un millor accés al govern. Aquesta tendència va començar lentament a fer créixer la població a Tòquio, juntament amb el cost de vida per viure en la capital.

Durant catorze anys seguits, Tòquio va ser situat per "l'Economist Intelligence Unit" com la ciutat més cara (o del cost de vida més alt) en el món.

[edita] Cultura

La major part de la població de Tòquio és budista. Centenars de temples budistes poblen la província, encara que molts dels habitants de Tòquio van a aquests temples només en cerimònies molt especials com casaments i funerals, i prefereixen practicar els seus actes religiosos a casa. Moltes de les residències estan amoblades a l'estil japonès, encara que unes altres segueixen un patró més occidental. La major part de la gent utilitzaa vestimentes occidentals en la seva vida quotidiana. Algunes persones més ancianes — especialment dones — encara usen el quimono, una roba típica japonesa. Els vestits tradicionals japonesos només s'usen, generalment, en dies o esdeveniments especials.

Molts dels artistes japonesos més prestigiosos treballen a Tòquio. Alguns encara usen mètodes i tècniques japoneses dels seus antecessors, que han passat de generació en generació. Altres artistes prefereixen usar mètodes i tècniques occidentals. Tòquio és el centre nacional de la música, drama i del teatre japonès.

El Festival Internacional de Cinema de Tòquio (conegut com a TIFF: Tokyo International Film Festival), es porta a terme cada octubre o novembre des del 1985. En ell es projecten més de tres-centes pel·lícules, sent el major entre els festivals asiàtics de cinema, i, juntament amb el Festival de Xangai, a la Xina, és un dels dos festivals d'Àsia acreditats per la Federació Internacional de Productors de Cinema (FIAPF).

[edita] Teatre, música i dansa

Dues formes de drama japoneses, el nō i el kabuki, són les formes preferides d'entreteniment de la població de la província. El Teatre Nacional nō, situat a prop de l'estació de trens Sendagaya té funcions tots els caps de setmana. Existeixen moltes escoles de nō, entre elles l'escola Kanze nō-gakudo. El teatre Kabuki-za té funcions diàries de kabuki. Aquesta forma artística també té representacions al gener, març, i d'octubre a desembre en el Teatre Nacional.

El Teatre Nacional té representacions de bunraku, un espectacle teatral amb titelles de fusta d'1,2 metres, recolzat en música de shamisen. El teatre Takarazuka és una companyia especialitzada a fer adaptacions d'obres occidentals, amb la peculiaritat que la totalitat de la companyia està formada exclusivament per dones.

Addicionalment, durant tot l'any es representen obres de teatre occidental.

La Ciutat de l'Òpera de Tòquio (東京オペラシティ, , Tōkyō Opera Shiti^?) és el recinte més nou dedicat a la música i al teatre a Tòquio. Es troba dintre d'un gratacel localitzat a Shinjuku. Va ser completat al 1997. Amb els seus 54 pisos i 234 metres d'altura, és el sisè edifici més alt de Tòquio. En els primers tres, existeixen una galeria d'art, botigues i restaurants. El quart pis alberga al Centre de Comunicacions de NTT.

La major expressió musical de la ciutat té lloc anualment, quan es porta a terme el Festival d'Estiu de Tòquio durant el juny i el juliol. En el festival s'executa música clàssica, folklòrica, de rock i de jazz. Al llarg de l'any, hi ha espectacles en viu en fòrums diversos, on destaquen el Fòrum Internacional de Tòquio, la Sala Suntory, la Sala NHK, i la Ciutat de l'Òpera de Tòquio.

La Dansa té un lloc especial en les activitats culturals de Tòquio; els espectacles de dansa tradicional i de dansa occidental són freqüents tot l'any. Destaca l'esdeveniment de dansa, música i teatre Azuma Odori, que a la fi de maig cada any, es porta a terme en el teatre Shinbashi Enbujo. Un tipus de dansa moderna que barreja elements de diverses expressions artístiques és la balla Buto, creada en la dècada de 1960, i executada per ballarins gairebé nus coberts de maquillatge. Encara que es practica en diverses regions del país, Tòquio concentra la major quantitat de companyies de Buto.

[edita] Festivals

Els matsuri (祭り, de vegades simplement 祭) són festivals populars japonesos, generalment d'origen sintoïsta i afavorits per algun temple o santuari; encara que de vegades poden tenir un origen secular o fins a cristià. Al llarg de tot l'any s'efectuen matsuri en la prefectura de Tòquio, i alguns són especialment atractius per a la població de la resta del país. Els més notoris són:

1. Dezomeshiki (desfilada d'any nou, 6 de gener), desfilada del cos de bombers.
2. Hinamatsuri (3 de març), festival nacional dels canells.
3. Kanda Matsuri (efectuat el cap de setmana anterior al 15 de maig, cada any imparell), on es transporten santuaris portàtils al santuari Kanda Myojin.
4. Hana Matsuri (8 d'abril). És un festival nacional que commemora el naixement de Buda.
5. Sanja Matsuri (tercer cap de setmana de maig), afavorit pel santuari Asakusa Jinja.
6. Sanno Matsuri (16 de juny), afavorit pel santuari Hie a Akasaka.
7. Hanabi Taikai (últim dissabte de juliol), focs artificials en el riu Sumida.
8. Tori-no-ichi o fira del rastell (mitjans de novembre), en el santuari Otori, a Asakusa.

[edita] Museus

Tòquio té desenes de museus d'art, història, ciència i tecnologia. S'esmenten alguns dels més destacats.

El museu més important del Japó és el Museu Nacional de Tòquio, el qual es troba en la part nord-est del parc Ueno. Aquest museu és administrat pel govern del país, a través de l'Agència d'Assumptes Culturals. El conjunt d'edificis que conformen el museu, conté la major col·lecció d'art japonès en el món (90 mil peces). L'abast museogràfic abasta la història de Japó, des de temps prehistòrics fins a l'era moderna.

El Museu Metropolità d'Art, fundat al 1926, està dividit en una galeria que exposa els treballs d'artistes nacionals contemporanis; i una destinada a treballs d'artistes estrangers. El museu Shitamachi, localitzat en el cantó sud-est del parc Ueno, està dedicat a preservar la cultura de Tòquio de l'era Edo. El Mingeikan és un museu fundat per Yanagi Muneyoshi al 1931, consagrat a l'artesania popular de tot el país. El museu Goto mostra la col·lecció privada d'art budista, propietat de Goto Keita, president de Tokyu Corporation. En aquest museu es troben rotllos pertanyents al segle XII, que conten la llegenda de Genji en pintures de Fujiwara Takayoshi. En el Museu de l'Espasa Japonesa, o Token Hakubutsunkan, regit per l'Associació per a la Conservació de l'Art de l'Espasa Japonesa, es troben més de sis mil peces, trenta de les quals estan catalogades com a tresor nacional. El Museu Metropolità de Fotografia de Tòquio, localitzat a Ebisu, té exposicions permanents de fotògrafs nacionals i estrangers.

Entre els museus de ciència i tecnologia més destacats hi ha dues en la illa artificial d'Odaiba: el Museu de Ciències Marítimes, i el Museu Nacional de Ciència Emergent i Innovació.

[edita] Biblioteques

Tòquio alberga nombroses biblioteques, algunes de les quals estan entre les més notòries del Japó. La biblioteca més important del país és la Biblioteca Nacional de la Dieta (国立国会図書館, , Kokuritsu Kokkai Toshokan^?), localitzada en el barri de Chiyoda. Entre els seus més de dos milions de llibres, 50.000 títols de revistes i més de 1.500 diaris, es reuneix la major col·lecció de textos del país. A més, té la major col·lecció de textos en llengües estrangeres al Japó. El segueix en importància la Biblioteca Metropolitana de Tòquio (東京都立図書館, , Tòquio tōritsu toshokan^?), la qual està composada per tres biblioteques:

1. La Biblioteca Central: Localitzada en el parc Arisugawa (Minato-ku), Minami-Azabu. És la principal biblioteca del govern de la ciutat, el que la converteix en la millor referència per a trobar informació sobre Tòquio.
2. Biblioteca de Hibiya: Una altra biblioteca important del govern de la ciutat, també en Chiyoda. A diferència de les anteriors, a Hibiya es permet el préstec de llibres.
3. Biblioteca de Tama.

La Biblioteca Metropolitana de Tòquio oferix els seus serveis a aproximadament 12 milions de visitants. A més de les biblioteques públiques esmentades anteriorment, Tòquio compta amb les biblioteques dels principals centres universitaris de Tòquio:

• Biblioteca de la Universitat Metropolitana de Tòquio, fundada al 1950, compta amb més de 700.000 volums (1997).
• Biblioteca de la Universitat de Tòquio, fundada al 1877, compta amb més de 8.000.000 volums (2006), la col·lecció de llibres més gran del Japó.
• Biblioteca de la Universitat de Tòquio per a Estudis Estrangers, fundada al 1899, compta amb 400.000 volums (1997).
• Biblioteca de la Universitat de Chuo, fundada al 1885, compta amb 1.365.000 volums (1997).
• Biblioteca de la Universitat de Kokugakuin, fundada al 1882, compta amb 998.200 volums (1997).
• Biblioteca de la Universitat de Hitotsubashi, fundada al 1887, compta amb 1.320.000 volums (1997).
• Biblioteca de la Universitat de Waseda, fundada al 1882, compta amb més de 4.500.000 volums (2006).
• Centre de Medios Mita de la Universitat de Keio, originalment la Biblioteca de la Universitat de Keio, fundada al 1912, compta amb 2.300.000 volums (1997).

Existeixen a més aproximadament 360 petites biblioteques a l'àrea metropolitana de Tòquio.

[edita] Educació

La informació corresponent a aquesta secció correspon a l'any 2004^[4], tret que s'esmenti el contrari. A l'any 2002, la Prefectura de Tòquio representava el 8% de la despesa educacional del Japó. A continuació es llisten les diferents etapes de l'educació formal japonesa, amb la descripció de la infraestructura de la Prefectura de Tòquio. L'any escolar comença a l'abril per a tots els nivells. Al llarg de l'espectre educatiu, s'observa una relació aproximada de 50 % ± 2 % d'estudiants de cada sexe.

[edita] Parvularis

El primer pas de l'educació formal infantil es dóna en els parvularis, els quals sumen 1.108 a la prefectura de Tòquio (2004), amb 179.000 infants matriculats. Els infants ingressen a partir dels tres anys d'edat, i romanen en el parvulari fins a entrar a l'escola de primària.

[edita] Educació primària i secundària

A Tòquio existien en el 2004, al voltant de 1.400 escoles primàries (小学校 shōgakkō), amb 573.000 estudiants registrats. Les autoritats locals de cada barri administren el sistema d'escoles primàries públiques. El curs normal per una escola primària dura sis anys, i els nens ingressen amb sis anys d'edat.

L'escola secundària es divideix en "Secundària Bàsica" (中学校 chūgakkō) i "Secundària Superior" (高校 kōkō); cadascuna dura tres anys. Totes les escoles d'educació secundària bàsica i superior, són administrades de forma centralitzada per la Oficina d'Educació del Govern Metropolità de Tòquio (東京都教育委員会, , Tōkyō-to Kyōiku Iinkai^?). Al 2004, Tòquio tenia registrat 836 escoles Secundàries Bàsiques, amb 295.000 estudiants; i 445 escoles d'ensenyament Secundari Superior, amb 325.000 estudiants matriculats. És obligatori matricular-se de l'Escola Secundària Bàsica.

A tot el país, el percentatge de matriculacions que avança cap a una escola superior, ha anat creixent amb els anys. A la prefectura de Tòquio, el 97,5% dels matriculats de les escoles secundàries bàsiques va avançar cap a escoles secundàries superiors o algun altre tipus d'entrenament formal; mentre que el 0,6% es va assimilar en la força laboral després de la seva graduació, i la resta (1,9%) es va dedicar a altres activitats. En contrast, solament el 49% dels homes i el 57% de les dones que es van matricular de l'ensenyament secundari superior van avançar cap a nivells més alts d'educació. La resta, van trobar immediatament ocupació (8 i 5% respectivament), o es van dedicar a altres activitats (43% i 38% respectivament).

[edita] Educació superior

Amb més de 150 universitats ^[5], Tòquio té la més alta concentració d'universitats de tot el país, i els seus matriculats sumen el 30 % de la població estudiantil de nivell superior del Japó. L'educació pública és menys costosa i més prestigiada en comparació de l'educació privada. No obstant això, és d'accés més difícil. Anualment, és normal que una família pagui de 20 a 25 % del seu ingrés per l'educació d'un estudiant en institucions públiques, mentre que en institucions privades la suma arriba a 30 % de l'ingrés anual.

Les sis universitats més prominents es coneixen com Les Sis Universitats de Tòquio (東京六大学, , Tōkyō roku daigaku^?): les Universitats de Keiō, Tòquio, Waseda, Hosei, Meiji, i Rikkyo. Les Sis sumen prop de cent mil matriculats, i són sovint comparades amb les universitats de l'Ivy League, sobretot pels seus estudiants i matriculats. La Universitat de Tòquio és la més prestigiosa; al 2005, va figurar en la posició 16 entre les millors 200 universitats del món^[6].

[edita] Justícia

[edita] Policia

La policia a Tòquio és administrada pel departament Metropolità de Policia de Tòquio, el qual s'encarrega de mantenir l'ordre ciutadà dintre de tota la urbs, protegint la seguretat de 12 milions de persones al dia. A part de capturar als delinqüents, mantenir la pau i l'ordre dintre de la ciutat, són un agent preventiu dintre de la seguretat en cas de desastres naturals com tifons i terratrèmols, els quals són molt freqüents al Japó.

A tota l'àrea comercial i residencial de Tòquio, les força policials posseeixen 101 estacions de policies repartits pels 23 barris de Tòquio, comptant amb una força uniformada de 42.101 persones.

El Departament Metropolità de Policia de Tòquio disposa dels següents recursos ^[7]:

• 42.101 oficials uniformats
• 2.861 civils, que treballen en les oficines i dependències
• 943 llocs (koban)
• 251 llocs residencials
• 1.103 cotxes i patrulles de policia
• 951 motocicletes
• 26 bots i llanxes de policia
• 14 helicòpters patrullers
• 33 gossos policials ensinistrats
• 16 cavalls

[edita] Accidents de trànsit

L'any 2004, el parc d'automòbils que va estimar el Departament Metropolità de Policia de Tòquio a la ciutat va ser de 4.656.111 vehicles. A causa d'aquest gran parc d'automòbils, es van registrar 91.380 accidents, dels quals van resultar 105.073 persones amb lesions de diversa consideració i tan sols 413 persones van morir causa dels accidents de trànsit^[8].

Els accidents registrats es van produir amb una major freqüència entre les 8 i 10 del matí, 2 i 6 de la tarda, sense considerar el dia de la setmana que es registri^[9].

[edita] Delinqüència

La delinqüència a Tòquio pot ser catalogada sota dues directrius històriques: la delinqüència comuna i el terrorisme.

La delinqüència comuna sense penes aflictives, a Tòquio va tenir 251.517 causes informades a la policia l'any 2003, les quals es desglossen a continuació:

Causa	Núm. de casos	% del país (2003)	Posició
Robatoris	1.187	15,4	1r
Piromania	167	8,1	2n (només superat per la prefectura d'Osaka)
Violacions	288	11,6	1r
Manifestacions	9.543	12,1	1r
Furts	228.732	10,2	2n (només superat per la prefectura d'Osaka)
Ofenses a l'intel·lecte	9.853	13,2	2n (només superat per la prefectura d'Osaka)
Ofenses morals	1.747	13,4	1r

Els casos d'homicidis informats corresponen a 154 casos (2003), que van representar el 10,1% del total del Japó.

[edita] Gastronomia

La cuina característica de Tòquio té les seves arrels en els temps que el shogunat Tokugawa es va establir a Edo al 1603. En japonès, Edo-mae es refereix al menjar fet amb peix de la Badia de Tòquio, i és un terme que actualment denomina de forma genèrica a la cuina de Tòquio.

El Edo-mae va prendre una característica distintiva en anar-se combinant la cuina dels diferents barris de Shitamachi (ciutat baixa a Edo). Els plats representatius són: soba (蕎麦), tempura (てんぷら o 天麩羅, tenpura), oden, anguila rostida (kabayaki); i, per descomptat, el sushi. La versió de sushi originària de Tòquio és coneguda com Edo-mae-zushi, i es diu que va néixer a Honjo Yokoami, actual barri de Sumida en el segle XVIII. L'oden (おでん) és un estofat de peix i ous bullits, creat a Edo al voltant del 1850.

A més de la Badia de Tòquio, la regió de Tama és un gran proveïdor d'ingredients per a la cuina de Tòquio, especialment de peixos d'aigua dolça, com la truita i la carpa, així com vegetals com el wasabi.

Chanko és el menjar consumit pels lluitadors de summo (es creu que la paraula deriva de chan, ajudant de cuina, o de chan kuo, paraula xinesa per a un tipus de paella). A causa del vincle indissoluble de la ciutat amb aquest art marcial, el chanko s'ha convertit en un menjar popular, pel que hi ha abundants restaurants especialitzats en chanko. En general, existeixen dos tipus de chanko: el yose-nabe, que consisteix en brou de pollastre amb peix, pollastre i vegetals; i el chiri-nabe, que és un bullit de peix i vegetals, que es consumeix amb salsa de soja i vinagre.

Com a tota la metròpoli, Tòquio és molt receptiva a la cuina d'altres regions i països. La cuina occidental té un lloc predominant. Mestres de cuina europeus i americans han trobat a Tòquio un camp fèrtil per a desenvolupar projectes culinaris que tenen bona acollida. Com exemples, els francesos Jöel Robuchon ("cuiner del segle XX" segons Gault-Millau) i Alain Ducasse, han emprès els seus projectes a Tòquio en la primer dècada del segle XXI.

[edita] Esports

Els Jocs Olímpics de 1964 van tenir lloc a Tòquio. Van tenir un gran impacte en l'aspecte urbà de Tòquio, doncs van ser construïdes grans obres d'infraestructura esportiva, turística, de comunicacions i de serveis. La infraestructura esportiva encara s'utilitza. Entre altres instal·lacions, es troben l'Estadi Olímpic de Tòquio, el Nippon Budokan (estadi d'arts marcials) i el Gimnàs Nacional Yoyogi.

[edita] Sumo

Igual que a la resta del país, el sumo (相撲, sumō, de vegades 大相撲 Ōzumō) té un lloc destacat entre els esports a Tòquio. A l'Estadi Nacional de Sumo, localitzat a Ryogoku, tenen lloc els tornejos del gener, maig i setembre, que atreuen a milers d'espectadors. L'emperador del Japó assisteix personalment al torneig de maig.

Els entrenaments de sumo es porten a terme en els estables, o beya, i molts permeten l'entrada d'espectadors.

[edita] Altres arts marcials

A la ciutat es practiquen de manera novell i professional altres arts marcials. Especialment el judo, que va ser inclòs al 1964 com a esport olímpic; el kendo, el karate, el kyudo i l'aikido.

[edita] Beisbol

Tòquio és seu d'un dels equips més populars del beisbol del país, els Yomiuri Giants (読売ジャイアンツ, , Yomiuri Jaiantsu^?), que juguen com a locals en el Tokyo Dome (東京ドーム Tōkyō Dōmu) des del 1988.

Tòquio també és el lloc de l'equip Tokyo Yakult Swallows (東京ヤクルトスワローズ, , Tōkyō Yakuruto Suwarōzu^?), que juga a l'estadi Meiji-Jingu, a Shinjuku.

[edita] Futbol

La Lliga professional japonesa de futbol, coneguda com a J. League (Jリーグ, , J Rīgu^?), fundada al 1993, té a Tòquio dos equips: el F.C. Tokyo (FC東京, , Efushī Tōkyō^?), i el Tokyo Verdy 1969 (東京ヴェルディ1969). Ambdós equips juguen a l'estadi Ajinomoto.

Entre els anys 1980 i 2004 la ciutat va ser seu de la Copa Intercontinental de Clubs, que enfrontava als guanyadors de la Copa d'Europa (actual Lliga de Campions) i la Copa Libertadores de América. A partir del 2005 el campionat internacional va passar al format de Campionat Mundial de Clubs de la FIFA, el qual, els partits es disputen a Tòquio i Yokohama en el mes de desembre.

[edita] Turisme

Al ser un dels principals focus d'història i de cultura al Japó, la prefectura de Tòquio rep més de la meitat dels turistes internacionals que arriben al país, amb el 58,3 %. Anualment. Gairebé 2,6 milions de persones visiten Tòquio ^[10], representant un ingrés anual de dos bilions de dòlars. Aquest flux de visitants la converteix en la sisena ciutat del món amb més visitants internacionals, darrer de Londres, París, Nova York, Hong Kong i Singapur. Al ser la principal entrada al país, Tòquio és una regió de desenvolupament critica per al foment de turisme internacional. Entre els visitants que arriben a la ciutat, el 63,8 % prové de països asiàtics, el 18,5 % d'Amèrica del Nord, el 12,7% d'Europa, i el restant 5,0 % prové d'altres països.

Les atraccions turístiques de la prefectura són moltes, i estan administrades pel Govern Metropolità de Tòquio.

[edita] Parcs nacionals

A Tòquio existeixen quatre parcs nacionals:

• Parc Nacional Chichibu-Tama, localitzat a Nishitama, s'estén també sobre la part de les prefectures de Yamanashi i Saitama.
• Parc Nacional Meiji no Mori Takao, localitzat al voltant de la muntanya Takao, al sud de Hachioji.
• Parc Nacional Fuji-Hakone-Izu, que inclou a les illes d'Izu.
• Parc Nacional Ogasawara, que avarca les illes del mateix nom, candidates a ser Patrimoni de la Humanitat.

[edita] Ciutats agermanades

Buenos Aires, Argentina Pequín, Xina Berlín, Alemanya Ciutat de Mèxic, Mèxic El Caire, Egipte Alger, Algèria / Glasgow, Escòcia, Regne Unit Jakarta, Indonèsia Londres, Anglaterra, Regne Unit Managua, Nicaragua

Mumbai, Maharashtra, Índia Moscou, Rússia Nova Orleans, Louisiana, Estats Units d'Amèrica Nova Gal·les del Sud, Austràlia (estat germà) Nova York, Estat de Nova York, Estats Units d'Amèrica París, Illa de França, França Roma, Laci, Itàlia São Paulo, São Paulo, Brasil Seül, Corea del Sud

[edita] Personatges il·lustres

• Takeshi Kitano, actor, guionista i director de cinema, comediant, escriptor, poeta, pintor i dissenyador d'un videojoc.
• Susumu Terajima, actor de cinema.
• Tatsuya Nakadai, actor (1932)

[edita] Bibliografia

En castellà

• Gispert, Carlos. Tokio. Ed. Océano, 2002. ISBN 8-4951-9993-9
• Gostelow, Martin. Tokio City Pack. Ed. Aguilar, 1998. ISBN 8-4035-9830-0

En anglès

• Seidensticker, Edward. Tokyo Rising: The City Since the Great Earthquake. Harvard University Press, Boston, 1991. ISBN 0-6748-9461-8
• Simmons, Ben; Hymas, Johnny; Vilhar, Gorazd. Japanscapes. Kodansha International Ltd., Tokio, 2002. ISBN 4-7700-2876-8

En alemany

• Elke Hayashi-Mähner: Tagelöhner und Obdachlose in Tokyo, Iudicium, 2005, ISBN 3891291817
• Matthias Eichhorn: Pendlerverkehr in Tokyo. Probleme und Perspektiven, Holos, 1997, ISBN 3860974262
• Martin Lutterjohann: Tokyo mit Yokohama und Kyoto, Reise Know-How Verlag Rump, 2004, ISBN 3831712514
• Evelyn Schulz: Stadt-Diskurse in den Aufzeichnungen über das Prosperieren von Tokyo (Tokyo hano ki), Iudicium, 2004, ISBN 3891297750
• Dusan Simko: Einwohner und Umweltbelastung in Tokyo. Fallstudie: Die Nachbarschaft Ojima in Koto-ku., Birkhäuser-Verlag, 1990, ISBN 3764325399
• Gottfried Wohlmannstetter: Finanzplatz Tokio, Knapp, Frankfurt am Main, 1998, ISBN 3781911675

[edita] Referències

[edita] Algunes imatges / galeria

[edita] Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tòquio

• Badia de Tòquio
• DN Tower 21
• Estació de Tòquio
• Parc Shiba
• Torre de Tòquio

[edita] Enllaços externs

• Plana oficial de turisme a Tòquio
• Turisme a Tòquio
• Japan Reference (anglès)
• Tour Virtual de Tòquio (anglès)

edita	Prefectures del Japó
Aichi | Akita | Aomori | Chiba | Ehime | Fukui | Fukuoka | Fukushima | Gifu | Gunma | Hiroshima | Hokkaido | Hyogo | Ibaraki | Ishikawa | Iwate | Kagawa | Kagoshima | Kanagawa | Kochi | Kumamoto | Kyoto | Mie | Miyagi | Miyazaki | Nagano | Nagasaki | Nara | Niigata | Oita | Okayama | Okinawa | Osaka | Saga | Saitama | Shiga | Shimane | Shizuoka | Tochigi | Tokushima | Tòquio | Tottori | Toyama | Wakayama | Yamagata | Yamaguchi | Yamanashi
Regions del Japó
Hokkaido | Tōhoku | Kantō | Chubu (Hokuriku - Koshinetsu - Tokai) | Kansai | Chugoku | Shikoku | Kyushu