Casa
De Viquipèdia
La casa, genèricament, és un edifici o la part d'un edifici que serveix d'habitació per als humans. La casa, formada pel sostre i les parets que tanquen un recinte, serveix per refugiar-se de la pluja, el vent, el fred i la calor o altres inclemències meteorològiques i de possibles intrusos humans o animals.
Actualment i en el nostre àmbit cultural la casa familiar ideal és un edifici únic per a una sola casa i una sola família, l'habitatge unifamiliar, que pot ser aïllat o adossat a altres cases similars tot compartint les parets mitgeres o formant fileres més o menys llargues en els carrers de la major part de les viles i pobles.
El paradigma més estès de la casa urbana actual, correspon a la tipologia de cases adossades que proliferen en les noves promocions immobiliàries. Es composa de dos àmbits: el de dia, amb la sala d'estar com a espai o habitació principal la qual, habitualment fa les funcions de menjador constituint una peça polifuncional anomenada menjador-estar, on es reuneixen i fan diverses activitats els diferents membres de la família. L'àmbit nocturn, o de descans el formen les diferents habitacions, la principal és la dels caps de família i les altres són les dels fills i filles, que poden compartir-la amb altres estadants de la casa com algun avi o altres parents o amics. En el Principat de Catalunya aquesta tipologia es assimilable a la la casa de cos rehabilitada i conseqüentment modernitzada, la qual és, en molts cassos, objecte de protecció específica mitjançant els Catàlegs urbanístics.
Aquest paradigma ideal que forma la casa urbana d'entre 70 o 100 metres quadrats de superfície amb el menjador-estar, la cuina i dos, tres o, fins i tot quatre dormitoris, un bany i altre bany petit (anomenat freqüentment amb el castellanisme «aseo»), etc., en una casa adossada o, amb major freqüència, en un pis dins d'un edifici plurifamiliar el trobem a la base de l'urbanisme actual, com un índex estadístic fonamental per la planificació del creixement urbà,
La casa o l'habitatge familiar és el principal producte i, per tant, la base de la indústria de la construcció i de tot el sector econòmic derivat que va des de les fàbriques de materials de construcció fins les agències immobiliàries o les botigues de parament de la llar.
Però per damunt de tot, la casa és el lloc de la vida familiar, conseqüentment, en la seva organització espacial i en el seu disseny reflexa les formes de vida i d'organització social. La casa aglutina el conjunt de significats i significants més ampli de la vida privada. És en aquest sentit que molts autors (veure bibliografia) veuen la casa com el resultat històric d'un procés cultural, el reflex d'una societat determinada, per exemple, la Uma que ilustra aquest article, és la casa comunal tradicional del poble Mentawai a Indonèsia i reflexa un esquema organitzatiu local propi d'una cultura molt diferent de la nostra, la casa japonesa, el Yurt dels pobles siberians, el Tippi dels indis de les praderes dels Estats Units d'Amèrica, etc., reflexen les corresponents cultures tant com la casa de cos catalana, la «casa pinariega» de les províncies de Burgos i Sòria o casa extremenya, reflexen les de les nostres contrades, amb matisos i diferències fins i tot a nivell regional.
Taula de continguts |
[edita] La casa moderna
La casa actual, la que es construeix actualment en els barris i polígons de les viles i ciutats occidentals, en forma de pisos o apartaments en edificis d’habitatges plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, derivada de les innovacions aportades pel moviment de l’arquitectura moderna, a partir la crítica formulada ja en el segle XIX, a les condicions dels habitatges del proletariat urbà en les ciutats d’Europa, on s’acumulaven en la més absoluta promiscuïtat, varies famílies que convivien en habitacions insanes, sense cambra higiènica ni ventilació. Aquestes condicions foren denunciades, en el darrer terç del segle XIX, per diversos moviments de caire polític i social (socialisme utòpic, primera i segona Internacional, etc.), així com per escriptors com Charles Dickens o institucions com la R.I.B.A. i altres.
La casa moderna representa la ruptura amb un aquell estat de coses, quan la casa del proletariat industrial no era altra cosa que una casa burgesa adaptada a la funció d’habitatge per a famílies obreres un cop dividida en quartos cada cop més petits. Els arquitectes del moviment modern oposaren un tipus d’habitatge mínim amb disseny higiènic i funcional. La casa moderna havia de ser una per família a fi d’evitar la promiscuïtat, havia d'estar dotada de ventilació en totes les estances, amb cuina, aigua corrent i cambra higiènica, s'havia d'orientar al sol i obrir-se a dues façanes oposades per garantir la ventilació creuada i combatre la tuberculosi. La casa moderna ha de ser construïda amb materials aïllants, per facilitar les millors condicions ambientals amb el mínim cost energètic possible. El debat actual sobre la sostenibilitat és recurrent respecte al debat sobre l’habitatge higiènic que va tenir lloc en el primer terç del segle XX. El barri de Karl Marx Hof de Viena és la fita exemplar més destacada d’aquest urbanisme que proposa un nou tipus de casa per a les classes populars.
En els països més desenvolupats s'han anat desenvolupant criteris i normes pròpies per la construcció d'habitatges nous, per donar criteris constructius que garanteixin l'estabilidad, solidesa, seguretat i confort als usuaris, i normes específiques que regulen la fabricació, components i muntatge dels materials de construcció.
En l'actualitat, cada territori estableix els criteris propis per que una casa sigui considerada habitatge, i a la Catalunya, aquestes condicions d'habitabilitat[1] consisteixen en uns mínims de dimensions i peces, evitant criteris purament higienistes.
[edita] Origen i evolució de la casa moderna
L’urbanisme de caràcter higienista primer, amb els treballs de destacats urbanistes com Frederick L.Olmsted o Ildefons Cerdà i les aportacions del moviment «Arts and Crafts», són els antecedents de les formulacions teòriques sobre la casa moderna que es sintetitzaren en la segona exposició del «Werkbund» alemany de 1927 a Stuttgart i en els edificis que es van construïr a Holanda durant el període de l'arquitectura neoplàstica, com les casetes en filera del barri mariner de Hoeck van Holland projectades l'any 1924 per l’arquitecte J.J.P. Oud. Durant els anys 20, els estudis teòrics de la «Bauhaus» o dels arquitectes del moviment modern com Walter Gropius, le Corbusier, el ja citat Oud i altres, culminaren en el segon Congrés internacional d’Arquitectura Moderna (C.I.A.M.) celebrat a Frankfurt l’any 1929, dedicat al tema de l’habitatge mínim. A Catalunya, durant la Segona República els arquitectes del G.A.T.C.P.A.C. formularen propostes per a construir cases segons els principis dels C.I.A.M. com la Casa Bloc al barri de Sant Andreu de Barcelona.
L’urbanisme i l’arquitectura moderna van ser adoptats universalment després de la segona guerra mundial, quan les tasques de reconstrucció d’Europa exigien nous instruments teòrics i noves propostes que l’academicisme burgès, atès el fracàs del model social dominant entre guerres, ja no estava en condicions de donar. A Catalunya als anys 50, el Grup R reintroduí l’arquitectura del moviment modern a Espanya, i amb ell, les propostes innovadores respecte a la casa i la ciutat. En l’origen del Grup R hi va haver un concurs convocat per la «Dirección General de Arquitectura» per a cercar solucions al problema de l’habitatge, concurs que fou guanyat pels arquitectes que després impulsarien el moviment. Els postulats teòrics del moviment modern s’aplicaren en la construcció del polígon de Montbau a Barcelona, així com els habitatges de la SEAT a la Zona Franca entre d’altres.
[edita] Tipologies de la casa moderna
[edita] Casa i cultura
La casa primitiva o la casa tradicional, les cases que s'inclouen en els estudis sobre arquitectura primitiva o arquitectura popular, es caracteritzen per la persistència dels tipus generals al llarg dels temps, però les diferències entre els distints tipus de cases primitives i tradicionals (populars) són el reflex tant de les diferències culturals, dels ritus i formes de vida o de l'organització social com dels factors ambientals o dels materials o tècniques constructives. Pensem en l'habitatge dels pobles esquimals, adaptats tant a una cultura nòmada amb nuclis familiars polígams, com al fet climàtic, on les pells dels ossos o el propi glaç són els materials de construcció.
[edita] La casa primitiva
Amos Rappoport (veure bibliografia) diu literalment :
- Les cabanes d'herba, com les conegudes en el Neolític, s'usen encara a les Fiji, a Nova Guinea, Amèrica del Sud i altres llocs. Els habitatges del Neolític europeu (sobre pilars en els llacs) semblen idèntics a algunes cases de Nova Guinea i sud Amèrica i fins i tot n'he vist algunes a la sortida de Singapur. En general, las cases amb pati semblen haver canviat molt poc i les utilitzades avui són semblants a algunes de les cases de Jericó, Katal Hüyük i Ur. De fet, els carrers d'Ur són com els de moltes ciutats de l'Orient Mitjà. Las cabanes de Toda a l'India central, s'assemblen a les dibuixades en les coves de Font de Gaume al sud oest de França; algunes cases de maons, de l'any 5200 A. de C., excavades a Hacilar, Turquia, s'assemblen a algunes que he vist recentement a Irán. Els Trulli d'Itàlia i les cases rusc d'Àfrica i Perú ss'asemblen a algunes cases rusc anteriors de Xipre. Les cases maias del Yucatán d'avuí són iguals a les dibuixades en manuscrits de l'época i les del Perú semblen idèntiques a les equivalents precolombines (com en el Machu Pichu). En tots aquests exemples, l'existència d'un model acceptat amb molt poques innovacions ha donat com a resultat la forta persistència de la forma.
[edita] La casa popular
En la nostra tradició cultural, d'arrel llatina, la casa popular és una derivació dels tipus bàsics de les cases romanes, amb un significat cultural especial per a la masia, el caseriu basc, la «casa pinariega», o el «cortijo», que com a tipus dominants en diferents àmbits regionals d'Espanya, imposaren els seus esquemes a tota l'arquitectura popular espanyola. En aquest sentit, la casa de cos catalana , reprodueix, en les seves reduïdes dimensions, l'estructura familiar dominant i la forma i estructura del model consolidat del mas.
[edita] Dins de la casa
La distribució interna de la casa ha anat variant al llarg de la seva història. Les habitacions principals d'una casa actual són:
- rebedor o vestíbul: espai d'entrada
- menjador
- sala, que pot contenir també una biblioteca, una sala de jocs si la casa és molt gran
- dormitoris
- cambra de bany
- cuina
La casa pot tenir altres habitacions com l'estudi, la sala de la bugada, el celler...
Si la casa té diversos pisos, l'inferior es denomina soterrani i el superior, just sota del sostre, golfes. Pot tenir dependències fora de la façana, que seran el balcó o la terrassa si estan suspesos de la paret (el nom depèn de la mida), el jardí o pati si està arran de terra (el primer nom es reserva per a zones amb gespa) i el terrat si està situada damunt de l'habitatge ordinari.
[edita] Construcció de la casa
[edita] Ambivalència i ús social del mot «casa»
En l’àmbit de la civilització occidental (i en altres àmbits culturals també), la casa és el lloc on resideixen les persones que pertanyen a la mateixa família, així diem «la casa dels Maragall(s)» o «can Pujol», tot posant el cognom de la família com a nom propi d’una casa determinada. També diem «casa meva» per referir-nos a la casa de la pròpia família. Els noms de pila dels amics o dels coneguts tanmateix designen una casa determinada («la casa de l’Angeleta» o «can Pere», etc.).
L’ús dels renoms o malnoms, així com dels noms dels oficis fou, i en poblacions o indrets rurals encara és, habitual per referir-se a una casa determinada, per exemple : «ca la Sisca», «cal Nyeu», «cal fideuaire», «cal fuster», etc.
L’ús sòcial dels renoms i sobretot l'ús del nom dels oficis, ha ampliat el concepte de casa, per designar el lloc de residència d’altres col·lectius diferents de la família com per exemple la casa dels Canonges, així com la seu de les institucions com per exemple : «la casa de la Vila», «la casa de la Caritat», «la casa de les Amèriques», etc., les quals moltes vegades són citades omitin el substantiu, com quan el botiguer o el gerent diuen : «es norma de la casa...» o «aquesta casa no fa descompte», etc.
En molts casos (sobretot en altres idiomes) la casa és també dels animals («the pingouin house» la casa dels pingüins del zoològic de Londres o la caseta del gos, o de les plantes («la maison des tulipes», l’«Orangerie», etc.) i fins i tot, d’objectes inanimats com la «casa de la Campana» de Praga o «The Falling water» (la casa de la cascada) de l’arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright.
[edita] Tipus de cases
Les cases poden variar molt en funció de l'època i zona, i per això reben diferents noms
- cabana: casa petita i provisional, usualment feta amb materials de la natura
- pis: cadascun dels habitatges d'un edifici, usualment petit i en una sola planta
- apartament: pis petit, normalment usat com a segona residència
- masia: casa de camp tradicional catalana
- barraca: casa provisional i de mala qualitat
- estudi: pis molt petit amb habitacions que comparteixen espais
- loft: pis amb les mínimes parets imprescindibles, normalment ve de rehabilitar pisos o locals antics.
- Mantell: caseta de fusta amb rodes.
[edita] Bilbliografía
- «House Form and Culture» (Morfología de Vivienda y Cultura). Autor Rapoport, Amos. Englewood Cliffs, N.J.: Prentice-Hall, 1969. Existeix una edició en castellà : «Vivienda y cultura», traduïda per Conchita Diez de Espada. Editorial Gustavo Gili, S.A. Barcelona 1972.
- Historia de la Arquitectura Moderna; Autor : Professor Leonardo Benevolo. © Casa Editrice , Laterza & Figli, Bari.
- Traducció al castellà per Mariuccia Galfetti i Juan Díaz de Atauri. Amb textos de l'arquitecte Carlos Flores relatius al Pla Cerdà, el Modernisme català i l'Arquitectura espanyola entre 1930-1940 i posterior a 1945. Editorial Gustavo Gili. Barcelona 2002.
[edita] Enllaços externs
- Web d'etnoarquitectura: Arquitectura vernacular
- Decret d'habitabilitat de la Generalitat de Catalunya [1]
