Casa de cos
De Viquipèdia
La casa de cos o casa d'un cos és la casa urbana tradicional de les viles i ciutats de Catalunya. Constitueix el tipus més estès de casa per a una família que es desenvolupà durant el període pre-industrial i de l'industrialització en paral·lel a l'urbanització dels nous eixamples urbans durant segona meitat del segle XIX.
El mot cos o crugia designa el recinte entre dues parets paral·leles que suporten el sostre de bigues o el fet amb volta. L'amplada de la crugia tradicional en les masies i les cases de cos és l'adequada per tal que les bigues no fimbregin o l'empenta de les voltes sigui moderada per no haver de fer contraforts en els murs. Usualment l'amplada de la crugia o cos era de 25 pams si bé s'admet que l'amplada pot estar compresa entre els 20 o els 30 pams. (1 pam de Barcelona equival a 19,43 cm.; 25 pams són 4,85 metres).
La casa de cos es composa de planta baixa i un pis. A la planta baixa s'entra per un espai que usualment era de treball on s'hi tenien els estris de la feina, tant dels homes com de les dones, així com la bota del vi, cadires i taules etc. L'escala amb un rebost o fresquera sota la volta donava pas a la cuina amb el foc addosat al racó amb un ampli faldar, la pica i les lleixes pels estris i els plats i cassoles. A la cuina també s'hi menjava i es feia la vida al voltant de la taula. Al pis hi havia dues cambres, la cambra principal era el dormitori dels caps de familia, usualment tenia la forma de sala i alcova, com a reminiscència de les alcoves de les masies que eren el model per a les dependències privades propi de les classes benestants. L'altre habitació era pels fills, avis i resta de la familia.
Des de la cuina es sortia a un pati o eixida amb un petit hort i al fons o al costat el galliner i, si n'hi havia, la cort del porc. La comuna era en algun lloc de l'eixida i normalment amb un pou mort que es buidava periòdicament. En les cases front a dos carrers (Sant Cugat del Vallès, Vilassar de Dalt i altres poblacions) al darrera o al final de l'eixida hi havia la quadra del cavall o mul, i l'arada i estris del camp si els estadants feien de pagès. En determinats indrets, en el pati hi havia un pou d'aigua o un pou d'accés a l'aigua d'una mina (Gràcia, Sarrià, etc.) si bé el sistema més estès d'abastament d'aigua eren els aforaments, els quals així com el clavegueram, s'imposaren en avançar la pràctica d'un urbanisme higienista.
Les cases de cos formaven i formen encara agrupacions lineals i fileres al llarg de molts carrers de pobles i viles del Principat, ja que des del segle XIX eren el resultat d'actuacions planificades de parcel·lació del sòl que havien de ser aprovades per les autoritats des de l'incipient administració urbanística de l'època que portaven a terme uns Ajuntaments molt poc tecnificats. De fet un agutzil o un paleta local traçava els eixamples a cordill, es a dir, mitjançant un cordill tensat entre dos estaques que defineix l'eix del carrer. Posteriorment el propietari de la finca o del tros anava al notari i la dividia en solars d'un cos, amb la varietat de mides que hem comentat. En funció de les necessitats i l'economia dels possibles adquirents, s'adoptaven mides grans pel cos com a Gracia on la mida dels solars és de 30 pams, o fins gairebé un cos i mig com a la plaça d'Isabel II (actualment plaça de Barcelona) de Sant Cugat del Vallès on la parcel·lació fou en solars de 40 pams.
La composició i façanes de les cases d’un cos comporta unes conseqüències notables en l’imatge o estètica final dels carrers. Les façanes tradicionals de les cases de cos generalment tenen tres forats: el portal, el balcó i la finestra de planta baixa. Aquestes obertures es caracteritzen per la seva disposició asimètrica en la façana d'una casa. El balcó generalment es sobreposa al portal d’entrada el qual té la finestra al costat i quan hi finestra addicional al pis aquesta està disposada en el mateix eix vertical de la de baix. La regla àuria o regla del nombre d'or, en forma aproximativa i espontània és present en les construccions tradicionals i fou usada conscientment, com argument de composició, en les reformes o rehabilitacions de cases urbanes de cos o de renda, tant pels mestres d’obres com pels arquitectes modernistes o noucentistes que intervingueren en els processos de renovació urbana en el segle XIX o primer terç del segle XX.
En les fileres o agrupacions, les disposicions aparionades amb l'eix de simetria sobre la mitgera o amb molta més freqüència en les disposicions juxtaposades, repetint la composició amb la mateixa orientació (carrers d'Iborra i de Canet a Sarrià), donen lloc a conjunts lineals de diferent llargària, fileres de cases iguals o simètriques, enllaçades amb una sèrie d’elements com són: els ràfecs de teules de tortugada o els diversos tipus de coronament com la cornisa de maons colocats per punta, fins els remats més elaborats fets amb arquitraus o caps de biga, o els davantals ornamentats amb peces ceràmiques provinents dels terrissers o de les bòbiles locals. També hi ha les balustrades clàssiques fetes amb peces de morter moldejat per petits tallers o obradors, vinculats als paletes locals.
En el cas de les cases d'un cos i mig o de dos cossos, la composició de la façana esdevé simètrica respecte de l’eix de simetria que senyala el portal i el balcó principal, mentre que en la resta de la composició i elements, es manifesta el mateix joc de proporcions i elements ornamentals que s’ha descrit per a les cases d’un cos.
