Clàssic

De Viquipèdia

Per a altres significats, vegeu «Clàssic (desambiguació)».

Bust d'Homer trobat als murs del Palau Caetani de Roma. Còpia romana del segle II dC d'un original grec del segle II aC

El significat de clàssic és variable segons el país o l'època. Al segle XVIII, clàssic significava que posseïa les qualitats d'harmonia, serenitat o equilibri propis de l'Antiguitat clàssica. Al segle XX significava estàndard, normatiu i es pot aplicar a camps impropis de l'art com un "model clàssic" referit a un automòbil com a un vestit.

[edita] Origen

El rei de Roma i gran legislador Servi Tul·li (578-534 aC) elabora unes reformes que es coneixen amb el nom de Constitució Serviana. Un afer cabdal d’aquella constitució és l’estratificació dels ciutadans en cinc classes. El que en principi va ser una classificació acaba sent un segell de qualitat, doncs clàssic deriva de l'adjectiu llatí classicus que literalment significa "pertanyent a l’alta classe de ciutadans", posseint connotacions de superioritat, autoritat i perfecció.

Aulus Gellius, romà del segle II que en la seva miscel·lània Noctes Atticae (XIX, VIII, 15) fa referència a classicus scriptor, non proletarius. Valora els escriptors d’acord amb el tipus de tribut romà. Per tant, des dels inicis el mot clàssic es revesteix de valors econòmics, qualitatius i morals; definint a l’escriptor de primera classe i no de la plebs. Durant l’edat mitjana hom es refereix a les cultures i l’art anterior com antic. És al renaixement, quan es fa l’associació entre clàssic i antic, donant a allò que queda en un passat remot un valor superior que al produït en la història recent. Al segle XIX durant el romanticisme, és quan els germans August Wilhelm von Schlegel i Karl Wilhelm Friedrich von Schlegel estableixen una connexió entre diferents moviments de diferents èpoques i diferents llocs geogràfics resignificant al terme classicisme. En aquell moment no hi ha només un interès per recuperar als clàssics, autors i obres d’art antigues del món mediterrani, sinó que en afirmar la consciència nacional del territori on es produeix el classicisme en qüestió.

La complexitat semàntica del terme clàssic és heretada de l’oposició entre els termes "antics" i "moderns", emprats per distingir grecs (antiqui) de romans (moderni). Al segle XIV, aquesta oposició s’utilitzava per distingir els qui recuperaven un projecte ètic i polític (antiqui) dels filòsofs escolàstics (moderni). Al segle XV, Lorenzo Valla distingeix entre els escriptors que utilitzen la llengua llatina tradicional, pura i correcte (antiqui) dels que utilitzaven un llatí vernacle (moderni). Al segle XVII s'estableix la distinció entre edat antiga (antiguitat clàssica), edat mitjana (període intermig) i edat moderna (renaixement). Encara avui, utilitzem sovint com sinònimes les paraules clàssic i antic.