Mar d'Okhotsk

De Viquipèdia

Mapa del mar d'Okhotsk

El mar d'Okhotsk (en rus Охо́тское мо́ре, Okhótskoie more; en japonès オホーツク海 Ohōtsuku-kai, o bé 北海 Hokkai, és a dir, "mar del Nord") és la part de l'oceà Pacífic occidental compresa entre la península de Kamtxatka a l'est, les illes Kurils al sud-est, l'illa de Hokkaido a l'extrem sud, l'illa de Sakhalín a l'oest i una àmplia franja costanera de la Sibèria oriental a l'oest i al nord. Els exploradors russos Ivan Moskvitin i Vasili Poiarkov foren els primers europeus a descobrir aquest mar al segon quart del segle XVII. El seu nom deriva d'Okhotsk, el primer establiment de l'Extrem Orient rus.

El mar d'Okhotsk connecta amb el mar del Japó a banda i banda de Sakhalín: a l'oest a través dels golfs de Sakhalín i de Tatària; al nord, per l'estret de La Pérouse.

A l'hivern, la navegació pel mar d'Okhotsk es fa difícil, i fins i tot impossible, a causa de la formació de grans bancs de gel, ja que la gran quantitat d'aigua dolça que hi aporta el riu Amur abaixa el nivell de salinitat i afavoreix que el mar es glaci. La distribució i el gruix dels bancs de gel depèn de molts factors, com ara la situació, l'època de l'any, els corrents i la temperatura de l'aigua.

Excepte Hokkaido, una de les illes principals de l'arxipèlag japonès, el mar és voltat per totes bandes per territori administrat per la Federació Russa, raó per la qual es considera generalment de sobirania russa.

Durant la Guerra Freda, el mar d'Okhotsk fou l'escenari de diverses operacions d'intercepció de les comunicacions submarines per cable de l'Armada soviètica per part de la Marina nord-americana. També en aquesta àrea hi va haver l'atac contra el vol 007 de Korean Air del 1983 per part de la defensa antiaèria de l'URSS. La flota soviètica del Pacífic utilitzava el mar d'Okhotsk com a bastió submarí de míssils balístics, estratègia continuada avui dia per Rússia.

A la plataforma continental del mar d'Okhotsk s'han identificat 29 zones de possible acumulació de petroli i gas natural, amb unes reserves totals estimades de 3,5 bilions de tones de fuel equivalent, que inclouen 1,2 bilions de tones de petroli i 1,5 bilions de m3 de gas ^[1].