Salinitat

De Viquipèdia

En un sentit ampli, salinitat es refereix al contingut de sals dissoltes en algun líquid, particularment, en l’aigua. En un sentit tècnic, es parla de salinitat referint-se al contingut de sals dissoltes en l’aigua intersticial dels sols o be al contingut de sals solubles en els sols (veure salinització). En Oceanografia, el terme Salinitat és una magnitud perfectament definida que es refereix a la quantitat de sals dissoltes en l’aigua de mar. Aquesta magnitud, junt amb la temperatura, determina la densitat de l’aigua tradicionalment emprada per a calcular la magnitud dels corrents marins.

[edita] Definicions

Tradicionalment, es definia la Salinitat com el contingut de sals dissoltes expressat en g/kg o be en parts per mil (‰). Des del S. XVIII es coneix que un kilogram d’aigua de mar te al voltant de 35 g de sals dissoltes. També se sap que els components principals de la sal dissolta en l’aigua de mar, el clorur i el sodi. mantenen una proporció constant entre ells i amb la resta dels elements més abundants.

Des de fa molt de temps se sap que evaporar l’aigua i pesar el residu sòlid no és un mètode adequat per a la determinació del contingut de sals en l’aigua de mar. En canvi, la concentració dels halurs, és a dir, clorur més bromur i iodur (denominada clorinitat quan és expressada en g de clor per kg d’aigua) ha estat emprada per a determinar la salinitat de l’aigua de mar.

Des de primers del S. XX, la salinitat ha estat determinada per comparació entre la clorinitat d’una mostra d’aigua de mar i la clorinitat d’un aigua de mar artificial amb clorinitat i salinitat determinades o estàndard denominat “aigua de Copenhaguen”. La relació entre la conductivitat de la mostra d’aigua de mar i la de l’aigua estàndard també ha estat emprada per a determinar la salinitat.

L’any 1978 un Grup d’experts va redefinir la salinitat en una Escala Pràctica de Salinitat com a relació de conductivitats entre una mostra d’aigua de mar i una solució estàndard de KCl. Tot i que l’escala de salinitat quedava fixada en Unitats Pràctiques de Salinitat (UPS o millor PSU, en anglès) els oceanògrafs químics mantenien que, tractant-se d’una relació de conductivitats, no podia tenir unitats.

Ara, el mateix Grup d'experts proposa una modificació significativa de la definició de salinitat i de la seva escala que permeti calcular, mitjançant algoritmes encara no desenvolupats, les propietats termodinàmiques (densitat, entropia, entalpia, capacitat específica de calor, etc.) de l’aigua de mar. Per a poder arribar a aquesta precisió, cal passar de la definició basada en la relació de conductivitats expressada en UPS (que és una funció de la conductivitat, temperatura i pressió) a l’escala de Salinitat Absoluta (SA) definida com la massa de material dissolt per unitat de massa d’aigua de mar. La salinitat absoluta, a diferència de la salinitat pràctica, te un comportament dit conservatiu, és a dir que no canvia quan es produeix la barreja turbulenta d'aigües diferents.

Segons que diuen els experts, com a pas previ per a la determinació de la salinitat absoluta, cal definir en 35.16504 g/kg l’anomenada Salinitat de Referència que es la salinitat absoluta de l’estàndard aigua de Copenhaguen a la qual se li havia atribuït nominalment una salinitat pràctica de 35.

[edita] Referències

Millero, F. J., 2000: Effect of changes in the composition of seawater on the density-salinity relationship. Deep-Sea Research, 47, 1583-1590.

Millero, F. J., R. Feistel, D. G. Wright and T. J. McDougall, 2008a: The composition of Standard Seawater and the definition of the Reference-Composition Salinity Scale. Deep-Sea Research I, 55, 50-72.

Millero, F. J. and K. Kremling, 1976: The densities of Baltic Sea Waters. Deep-Sea Research, 23, 1129-1138.

[edita] Sòls salins

En agricultura, salinitat (millor salinització) és la presència de quantitats excessives de sal en un terreny o substracte.

La terra pot tenir quantitats de sals superiors a les suportades pels conreus per dues raons principals:

• Sal present ja de de l'origen del sòl. Per exemple per l'evaporació d'una zona que era marítima en anteriors eres geològiques com és el cas de la conca del riu Ebre on a més pluviometria inferior a l'evaporació no elimina la sal.
• Terrenys salinitzat per acció humana. En totes les zones àrides i semiàrides i ja des de les antigues civilitzacions mesopotàmiques, s'han salinitzat terrenys quan s'ha regat amb la quantitat justa per les necessitats de les plantes o el drenatge era deficient. Totes les aigues de reg tenen una determinada concentració de sal i si no es prenen precaucions acaben acumulant-se en el terreny al llarg d'any de regar.

[edita] Efectes de la salinitat

Cada planta té una resistència determinada a la salinitat fins i tot algunes viuen només en ambients força salins que no suportaria cap altra i s'anomenen halòfites

Entre els conreus, habitualment els de tendència xeròfila també són els que suporten més salinitat aquest és el cas de la palmera datilera, el magraner i l'esparreguera i en sentit contrari es comporten els originaris de zones humides com la maduixera.

Davant d'un contingut de sals en el terra superior a un determinat nivell i variable per a cada espècie, la planta acumula sal en el seu organisme que no pot escretar (excepte en algunes halòfiles)i disminueix el rendiment o acaba morint.

[edita] Possibles solucions

En els Països Catalans els sòls salins són molt comuns en totes les zones amb pluviometries inferiors als 500 litres anuals. Només en els regadius és possible eliminar gran parts de les sals de l'horitzó instaurant durant uns quants anys el conreus de l'arròs que inunda tot el terreny i fa percolar la sal. Cal també fer un sistema de drenatge que elimini la sal.

En el cas de plantes confinades en un test o container el substracte (torba, fibra de coco etc.) pot quedar salinitzat si drena malament i/o l'aigua té excessiva concentració de sal.