Oceanografia
De Viquipèdia
L'Oceanografia és la Ciència que estudia els processos físics, químics, biològics i geològics que es produeixen en l’oceà, les mars i les zones que limiten amb l’atmosfera, el fons i les terres emergides suggerint una interconnexió funcional entre sistemes marins, terrestres i atmosfèrics. De vegades és també anomenada Oceanologia o Ciències Marines.
Taula de continguts |
[edita] Origen del nom
La paraula oceanografia fou encunyada per primer cop l’any 1584, del francès océanographie, però va tenir una vida curta. A l’any 1880 retorna l’alemany com Oceanographie. En aquesta mateixa època sorgien correlativament en altres llengües oceanography, en anglès; oceanografía, en espanyol. En la llengua portuguesa, la paraula oceanografia apareix al final del segle XIX.
[edita] Branques de l’oceanografia
Existeixen cinc branques principals de l’oceanografia: oceanografia física, oceanografia química, oceanografia biològica, oceanografia geològica i oceanografia meteorològica.
[edita] Oceanografia física
L’Oceanografia Física és la disciplina que, emprant els coneixements i metodologia propis de la Física, estudia les estructures de l’aigua de mar a diverses escales d’espai i temps, els moviments que experimenta aquesta mateixa aigua i les forces que els generen. També és objecte d’aquesta disciplina el bescanvi d’energia i matèria entre l’oceà i l’atmosfera i entre l’oceà i la terra ferma.
[edita] Oceanografia química
L’Oceanografia Química és la disciplina que, emprant els coneixements i metodologia propis de la Química, estudia les concentracions, reaccions i comportament dels diversos elements i compostos en l’aigua de mar així com la seva participació en els processos que configuren els cicles biogeoquímics. També és objecte d’aquesta disciplina el bescanvi de matèria entre l’oceà i l’atmosfera, entre l’aigua i els fons oceànics i entre l’oceà i la terra ferma. L’Oceanografia Química també és denominada Química Marina tot i que existeix un lleuger matis entre ambdues denominacions que te a veure amb l’estratègia de treball i el caràcter multidisciplinari de l’Oceanografia Química. Sovint l’Oceanografia Química es pot confondre amb la Biogeoquímica Marina. A més es profunditza en las alteracions que sofreix el mar, per efecte de l’addició de substancies orgàniques i inorgàniques derivades de l'activitat humana, coneguda com a contaminació marina.
[edita] Oceanografia biològica
Considera assignatures que es refereixin al coneixement i comprensió dels sistemes i processos biològics del mar, sent els seus aspectes essencials, l’estructura dels ecosistemes i el flux biològic de l’energia i de la matèria, en relació amb diversos factors ambientals naturals i artificials. Aquestes assignatures es preocupen dels aspectes ecològics de la vida marina en oceans oberts, zones costeres i estuaris.
[edita] Oceanografia geològica
Aquesta àrea curricular té relació amb les assignatures que estudien la part sòlida de la superfície terrestre coberta per l’aigua de mar, les illes oceàniques i les zones costeres. S’inclueix també l’estudio dels processos costers, marges continentals, conques oceàniques, sediments del fons i tectònica de plaques.
[edita] Oceanografia meteorològica
Aquesta branca de l’oceanografia es dedica a la interacció de l’atmosfera i l’oceà amb la hidrosfera.
[edita] Història de l’Oceanografia
Som una espècie curiosa i infatigable que, llevat de l'oceà, hem poblat qualsevol lloc habitable de la Terra. De fet, quan els europeus van començar a "descobrir" el món, van trobar-se quasi per tot arreu natius que ja hi vivien; això vol dir que l'oceà no va aturar l'expansió de la humanitat.
La nostra espècie es va originar a l'est de l'Àfrica, i va expandir-se per Europa i Àsia; després varen arribar fins al continent americà probablement creuant per terra o per un pont de gel l'estret de Bering, i fa uns 11.000 anys ja varen arribar a la punta més meridional d'Amèrica del Sud; la major part d'aquesta expansió es va fer a peu, però hi ha casos en què inequívocament es va fer amb xicotetes embarcacions. Més endavant, els viatgers fins i tot varen colonitzar les illes més llunyanes del Pacífic. El transport per l'oceà ofereix els beneficis de la mobilitat i l'accés a noves fonts d'aliment, i les cultures costaneres que varen aprofitar-se'n, van aconseguir avantatges respecte de les poblacions que no ho van fer.
Així doncs, gran part de l’interés per l’oceà és per la navegació. Trobar noves terres amb recursos i després el transport d'aquests i el desenvolupament del comerç marítim. Després vindrà la conquesta de les rutes del comerç. Al segle XIX ja s’hi inclouen altres interessos, com ara el cable transatlàntic, les zones de pesca i també els motius científics.
[edita] Les primeres exploracions
Les veurem mitjançant mapes i cartes marines. Començarem pel que dien “el bressol de la nostra civilització”. Es pensa que vora l’any 3.000 B.P. (Before present: abans del present) el Mediterrani era bastant conegut, com es pot veure en el mapa d’Homer (900 B.C.=2.850 B.P.), i el món semblava girar al voltant d’aquest mar. Més clar és el mapa d'Heròdot (450 B.C=2.400 B.P.), mentre que el de Ptolomeu (160 A.D.=2.110 B.P.) va tenir molta persistència fins l’any 1.498 (=452 B.P.) on Vasco de Gama va vorejar l’Àfrica per a entrar en l’oceà Índic.
Pytheas va ser un astrònom grec que va viatjar a Islàndia l’any 325 A.C. (2.275 B.P.), i va idear un mètode molt simple per a determinar la latitud; es tracta de mesurar l’angle entre les direccions de l’observador a l’horitzó i de l’observador a l’estrella Polar. També va proposar que les marees eren producte de la influència de la Lluna. Eratòstenes (235-192 A.C.=2.185-2.142 B.P.), grec i bibliotecari d’Alexandria (Egipte) va determinar la circumferència de la Terra amb una errada de només del 8% als voltants de l’any 230 A.C. (2.180 B.P. ???); ho va fer mitjançant l’ombra que feia una vara vertical a migdia del 21 de juny, tenint en compte que en el mateix moment el sol il•luminava el fons d’un pou vertical en Siena (d’Egipte), situada a uns 785 km. d’Alexandria.
Altres estudiosos de la biblioteca d’Alexandria van ser els primers a fer mapes que representaven superfícies esfèriques en un pla, i el mateix Eratòstenes va idear el sistema de línies de latitud i longitud (meridians i paral•lels), encara que la distància entre línies no va ser regular fins a Hiparcus (c. 165-c. 127 A.C.), el qual va dividir la superfície de la Terra en 360º.
Posteriorment, Ptolomeu (90-168 d.C), un altre grec-egipci, va tractar de “millorar” la xifra de la circumferència de la Terra obtinguda per Aratòstenes, però va cometre una errada i va donar una xifra molt més reduïda, només un 70% del valor real. Aquesta mida va perdurar molt de temps i, afegida a una estimació molt exagerada de la mida del continent asiàtic, varen possibilitar a Colon convèncer els seus contemporanis que es podia arribar ràpidament a l’Àsia viatjant cap a l’Oest. Les primeres cartes de navegació, vegeu per exemple la de Portolano (1275), indicaven la direcció d’un port a un altre, i estaven decorades amb animals i figures.
Cal destacar també el mapa de Juan de la Cosa, pilot de Cristòfor Colom durant el seu segon viatge (any 1.500). Més endavant tenim el mapa de Edmund Halley (1701), que va realitzar fent servir les dades del seu viatge amb la Paramoud Pink entre 1698 i 1700. Fins aquell moment només es marcava la latitud; per trobar la longitud caldria esperar fins al segle XVIII quan varen construir-se el primers cronòmetres. -Mapa Mundi -Mapa d'Eivissa
[edita] La navegació i els navegants
Ja varem parlar abans, que la nostra espècie va fer servir alguna mena de vaixells per a transport per l'aigua, però no ens queda registre directe, ja que els materials amb els quals varen ser construïdes són molt alterables. Les evidències més antigues d'embarcacions les tenim en dibuixos d'Egipte de vora 3500 A.C. (5450 B.P.); aquestes eren embarcacions per a navegar pel Nil i que també es feien servir per a navegar al llarg de les costes. També tenim dibuixos molt antics de les naus dels víkings, les quals són molt similars a les que després van utilitzar entre els segles VIII i X en els seus atacs i conquestes, quan van arribar al Mediterrani des de terres escandinaves.
Els primers occidentals coneguts que van desenvolupar l'art de la navegació van ser els fenicis, que vivien a l'extrem oriental del Mar Mediterrani, en les actuals Síria, Líban i Israel. Van ser els primers a utilitzar les estrelles per a navegar, i al voltant de l'any 2000 A.C. ja estaven investigant el Mediterrani, el mar Roig i l'oceà Índic. La navegació es feia preferentment vorejant la costa, i abans que els portuguesos (Vasco de Gama) ja van navegar per l'extrem sud d'Àfrica. Ja varem parlar dels grecs i grec-egipcis (Heròdot, Eratòstenes, ...), i ací cal recordar a Pytheas, que va navegar fins a Islàndia l'any 325 A.C. (2275 B.P.), i que va desenvolupar un mètode astronòmic per a mesurar la latitud.
Pel que pertoca al Pacífic, els primers orientals que van desenvolupar la navegació no són coneguts, però és segur que van ser els avantpassats dels habitants de les illes del Pacífic. La seua presència en aquestes illes ens parla de viatges de centenars o inclús de milers de kilòmetres per l'oceà en canoes o naus similars.
El Pacífic està vorejat per l'oest per grans illes, prop d'Àsia i d'Austràlia. La resta de les illes són xicotetes i s'han dividit en tres àrees o grups d'illes: la Micronèsia (illes xicotetes), Melanèsia (illes negres) i Polinèsia (moltes illes). Encara que no n'hi ha documents escrits de la història dels humans al Pacífic fins al segle XVI (arribada dels europeus), els moviments del humans cap a la Micronèsia i la Melanèsia són senzills de conèixer, mentres que la colonització de la Polinèsia resta encara per estar del tot explicada. Les illes d'aquest grup estan molt allunyades les unes de les altres (per exemple Hawaii està a uns 3000 kilòmetres de les illes habitades més properes), i la colonització va ser difícil. Aquesta sembla que començà des de Nova Irlanda pel "poble Lapita" vora els anys 1000-800 A.C. (2950-2750 BP) cap a les illes Fiji, Tonga i Samoa; on es va desenvolupar la cultura polinèsia, i vora l'any 500 A.C. (2450 BP) començaren a conquerir altres illes com Societat, les Marqueses, Hawaii, les illes orientals i Nova Zelanda. Això va ser fins a l'any 800 D.C. (1150 BP).
De tota manera, hi ha una explicació alternativa que parla de la possibilitat de què viatgers d'Amèrica del Sud hagueren arribat a part d'aquestes illes abans dels polinesis. Aquesta teoria la va desenvolupar un biòleg-antropòleg anomenat Thor Heyerdahl, el qual va construir la Kon Tiki, un vaixell molt similar als que construïen els americans als temps del descobriment d'Amèrica, i va fer en ell un viatge de 11.300 kilòmetres fins arribar a les illes Tuamotu. Aquesta teoria no està del tot acceptada i encara queda molt de treball per a explicar del tot el poblament de les illes del Pacífic.
Els navegants micronesis feien servir una mena de cartes de navegació molt curioses, fetes amb canyes de bambú i closques. Aquestes representaven les illes, les canyes rectes són la direcció dominant de les ones provocades pel vent, i les canyes corbes són les ones que envolten les illes.
[edita] L'Edat Mitjana
Després de la caiguda de l'Imperi Romà, al segle V, el Mediterrani estava dominat per la influència dels Àrabs, els quals varen heretar els coneixements del grecs i romans. Paradoxalment, aquests coneixements van ser oblidats pels cristians europeus. Els àrabs van fer un comerç extensiu amb l'Àfrica Oriental, el sud-est asiàtic i l'Índia; van aprendre el secret dels vents monsònics i en van aprofitar-se per a fer viatges estacionals més fàcils (estiu cap al NE, i a l’hivern cap al SO).
En Europa els únics que conservaven una activitat nàutica eren els víkings, els quals van fer atacs per nord-oest d'Europa i van arribar al Mediterrani. La defensa cada volta més forta dels pobles costaners els va fer viatjar cap al Nord-oest, i al segle IX van colonitzar Islàndia; després des de Groenlàndia, l'any 981, Erik el Roig va navegar cap a l'oest fins arribar a l’illa de Baffin. El seu fill, Leif Eriksson va descobrir Newfoundland (Terra Nova) que varen anomenar Vinland. De l’Edat Mitjana no han quedat molts dels coneixements que es van obtenir dels oceans, principalment perquè els mariners i exploradors els van considerar molt valuosos per a ells mateixos, els van guardar zelosament i es van perdre.
Sabem per exemple que al segle VII, l'anglés Bede va trobar que la Lluna controlava les marees oceàniques, i a finals del segle XII o començaments del XIII ja es feien prediccions de l’altura de les marees al pont de Londres. Al segle XIII ja s'utilitzaven brúixoles per a navegació.
[edita] Les exploracions xineses
Les costes septentrionals de l'oceà Índic i les illes i costes de l'Àsia del Sud-Est tenen una llarga història de comerç i relacions culturals. En molts moments de la història els diferents pobles de la regió van sentir un gran interés per l'oceà, i el van expressar de formes molt variades. Tal volta l'exemple més conegut es va donar entre els xinesos. Al mateix temps que a Europa estàvem en l’Edat Mitjana, els marins xinesos van fer-se cada volta més experts, i van construir vaixells més grans i amb millors condicions per a la navegació; entre els anys 1405 i 1433 el govern de la dinastia Ming organitzà set viatges pel Pacífic més pròxim i per l'Índic. Aquestes exploracions van envoltar a uns 37.000 homens i 317 naus.
Els vaixells eres molt més grans que qualsevol altre dels construïts a l'Europa occidental (135 m d'eslora i 55 de mànega) pels mateixos temps, i estaven dividits per dins en compartiments aïllats, com es fa ara mateix d'una forma estàndard. Per a navegació feien servir brúixoles i cartes detallades. Els viatges no van ser per conquerir terres, trobar fonts d’aliments o materials, convertir a una religió o augmentar els coneixements científics, sinó una mena d'expandir la influència xinesa pel seu entorn; la societat xinesa era autosuficient i molt més avançada que la resta del pobles contemporanis i no hi havia molta cosa per aprendre d'altres; els viatges eren una mena de mostra de l'esplendor i del poder de la dinastia Ming, i van aportar molt més als pobles de l'entorn que el que ells aportaven als xinesos, el que va comportar moltes despeses al tresor nacional xinés.
En 1433 l'emperador va posar fi als viatges per pressions polítiques i econòmiques, i la Xina, des de començaments de l’any 1500, es va aïllar de la resta del món fins a la meitat del segle XIX. Com a part d'aquest aïllament cal destacar l'ampliació del Gran Canal, una obra de 1.600 kilòmetres de llargària, i que el va fer navegable pels vaixells tot l'any; d'aquesta manera es podien transportar amb facilitat els béns i el menjar (gra) per l'interior del país, i es va eliminar el transport marítim vorejant la costa.
[edita] L'època dels Descobriments
Al segle XV començà l'era de les exploracions oceàniques europees, quan acabada la reconquesta de la nostra península, els cristians van tindre accés per primera volta a les grans biblioteques islàmiques. Amb els mapes de Ptolomeu van retrobar-se amb la geografia grega i àrab, i van redescubrir que la Terra era redona i l'oceà navegable. El període entre 1492 i 1522 es anomenat "l'Época dels Descobriments", perquè els europeus van descobrir América del Nord i del Sud, i es va circumnavegar la Terra.
Des de feia més de 4.000 anys hi habia una mena d'intercanvi entre els pobles de l'Oceà Índic i del Pacífic occidental, per terra i per mar, que arribava fins i tot a Europa, per les anomenades rutes de la seda, l'encens i les espècies. Però el declivi de l'Imperi Mongol i la caiguda de Constantinopla en mans dels turcs en 1453 (Sultà Mohamed II) va tallar aquestes rutes, i l'extrem oriental del Mediterrani va estar dominat per pobles islàmics, hostils als païssos d'Europa Occidental. La recerca de noves rutes de comerç per a substituïr les antigues tallades va ser també un dels condicionants de l'ímpetu dels europeus per explorar l'oceà en aquesta época.
Un altre condicionant que va facilitar molt els viatges per l'Atlàntic, i després per la resta dels oceans durant aquesta época, va ser la construcció de naus de tres pals. Les naus eren prou grans com per a ser carregades amb molts homens i provisions per a fer viatges llargs, i també eren molt més versàtils per a navegar amb vents forts com els del tempestuós Atlàntic del Nord.
La primera figura que cal destacar és Enric el Navegant, príncep de Portugal; encara que no va fer molts viatges durant la seua vida (va fundar una escola de ciencies marines i navegació a Sagres, on van ser entrenats els capitans de naus portugueses, la qual cosa va estimular molt les exploracions oceàniques. A començaments d'aquesta época els portuguesos van descobrir les illes Açores i les Canàries, van explorar la costa occidental de l'Àfrica fins arribar a Ciutat del Cap (Sud-Àfrica) en 1488; per fi, en maig de 1498 Vasco de Gama va arribar a les costes de l'Índia després d'haver vorejat el continent africà pel sud, i va establir una nova ruta de comerç.
Una altra figura important va ser Cristòfor Colom. Primer, en 1484 va demanar financiació al rei Joan II de Portugal per a fer un viatge alternatiu cap "les Índies" en direcció a l'oest, creuant l'Atlàntic; no ho va aconseguir perquè, segón els càlculs del portuguesos, el viatge era massa llarg (recordeu que Colom estava enganyat pels càlculs de Ptolomeu i perquè es pensava que l'Àsia era molt més gran del que era en realitat); a més a més, els portuguesos ja coneixien les possibilitats d'una ruta pel sud de l'Àfrica i no els interessava.
Després ho va intentar en 1492, davant dels reis Isabel i Ferran els quals van donar soport econòmic al viatge (encara que tampoc ho aconsellaven els seus experts, per la llargària del viatge i per les demandes econòmiques de Colom). Al seu primer viatge, Colom va emportar-se tres naus i 88 homens, i va "redescobrir" el contient americà, la qual cosa va comportar després un corrent de béns (or, argent, ...) que van arribar a Espanya i la van permetre dominar el món durant uns centers d'anys. Va ser el començament de les exploracións d'espanyols i portuguesos per les costes d'América del Nord i del Sud. Més endavant, en 1513, Vasco Núñez de Balboa va descobrir l'oceà Pacífic des d'un turó després d'haver creuat per terra l'istme de Panamà. La culminació d'aquest periode va ser la circumnavegació de la Terra per primera volta. Va ser començada per Fernão de Magalhães en 1519, el qual l'inicià en San Lúcar de Barrameda, va pasar per l'Atlàntic del Sud cap al Pacífic pel que ara anomenem "l'Estret de Magallanes", i va descobrir les illes Filipines on va ser mort pels habitants d'aquestes illes. El viatge va ser completat per Juan Sebastian Elcano, el qual va arribar a Espanya en 1522 amb una sola nau (Victoria) de les cinc que varen eixir, després de creuar l'oceà Índic i tornar per l'oest de l'Àfrica.
Mentres el espanyols s'apropiaven dels béns d'Amèrica i es feien forts política i econòmicament, els anglesos i els holandesos es desenvoluparen marítimament per atacar als vaixells espanyols i apropiar-se al seu temps d'aquests béns; en Anglaterra la principal figura que va estimular aquest tipus de pirateria (els corsaris) va ser la reina Isabel I, i el més famós de tots els corsaris va ser Francis Drake.
La dominació dels espanyols va començar a caure amb la desfeta de "l'Armada Invencible" en 1588, i va començar la dominació marítima dels anglesos que va durar fins al començament del segle XX. L'increment dels coneixements científics dels oceans.
El segles següents van ser temps d'exploració i recopilació de dades. Molts dels avançaments en el coneixement dels oceans venien de la resolució de problemes pràctics; per la seua part, els avançaments en navegació van permetre fer mapes de les línies de costa, i en França (1770) i Anglaterra (1795) es van establir centres oficials per a fer ampes oceànics.
El principal interés d'aquesta época per l'oceà és el científic. Els anglesos van determinar que incrementant els seus coneixements dels oceans els permetria mantenir el domini marítim.
El més exitós dels investigadors marítimis d'aquesta época va ser el Capità James Cook el qual va fer des de 1768 fins a la seua mort en 1779, tres viatges d'investigació. Va tractar de descobrir el continent Terra Australis (l'Antàrtida), i va concloure que deuria d'estar mes enllà dels gels de l'oceà del sud. Va descobrir les illes Georgia del Sud i Sandwich del Sud, i també les Hawaii, on va ser mort. Abanda de les terres debertes, Cook va desenvolupar una dieta que prevenia de l'escorbut, la carència de vitamina C (principalment amb amb llimes), va determinar el perfil de l'oceà Pacífic, i va ser el primer en creuar el Cercle Antàrtic. També va ser deixar un mètode per a mesurar la temperatura de l'aigua sota la superfície del mar, els vents i els corrents, la profunditat de l'aigua mitjançant el so, i va recollir dades sobre els esculls de coral.
En 1728 John Harrison de Yorkshire (Anglaterra) va construir el primer cronòmetre, i en 1760 el mateix Harrison va fer-ne una versió capaç de ser transportada en vaixell sense perdre cuasi exactitud. Va ser l'inici de les mesures exactes del paràmetre longitud a l'oceà, i el mateix Capità Cook va portar un d'aquests cronòmetres als seus dos últims viatges.
En 1769 Benjamin Franklin, basant-se en les dades del seu cosí Timothy Folger, va publicar el primer mapa d'un corrent oceànica, el Corrent del Golf, que voreja la costa oriental d'América del Nord.
Amés de la de Cook, una expedició que en part va tenir finalitats científiques va ser nord-americana comandada per Charles Wilkes amb six naus, entre 1838 y 1842. Van explorar i cartografiar gran part de la costa oriental de l'Antàrtida, i van confirmar que es tractava d'un continent. Durant l'expedició, que va donar la volta al món, es va explorar intensivament Hawaii, es van fer mapes (241), experiments científics i es va portar gran quantitat d'objectes que van formar el nucli de la col•lecció de l'actual Institució Smithsoniana.
La primera persona que podriem dir va estar dedicada per complet a l'oceanografía va ser el nord-americà Matthew Fontaine Maury, el qual va recopilar moltíssimes dades de temperatures i direccions dels vents, aportades regularment pels vaixells, i va construir mapes de corrents i vents marins. Va ser el primer en veure el patró d'aquests a la superfície de la Terra, i les seues cartes van millorar moltíssim la navegació, que encara es feia a vela. Va ser també el primer en assenyalar l'existència d'una gran montanya amagada al fons oceànic que hui anomenem la dorsal. En 1855 va publicar el llibre "The Physical Geography of the Sea" que contenia tots els seus descobriments, i és actualment reconegut com el pare de l'oceanografía física.
Una altra expedició que cal destacar, entre altres coses per un dels tripulants de la nau en la qual es va fer, és la del Beagle entre finals de 1831 i mitjans de 1836. Aquesta expedició britànica va explorar les costes de la Patagònia, Xile, Perú, i diverses illes del Pacífic, i va portar com a naturalista a Charles Darwin, el qual va fer les seus primeres investigacions en el camp de la biologia marina i la geologia. Darwin va recopilar gran quantitat de dades d'espècies actuals i fòssils les quals, entre altres coses, el van portar a construir la teoria de l'evolució mitjançant la selecció natural; a més, va mostrar que el creixement del coral en forma d'anell als atolons és degut a l'enfonsament del fons oceànic.
[edita] L'expedició del Challenger
Totes aquestes expedicions (Cook, Wilkes, ...) encara que no havien tingut una finalitat purament científica. La primera que va estar dedicada al 100% a les ciències marines va ser la del "Challenger", comandada pel professor escocés Charles Wyville Thompson i el canadenc John Murray, alumne seu. Aquesta expedició britànica, inspirada en el viatge del Beagle, va durar quatre anys, entre 1872 i 1876, i va fer 109.000 kilòmetres recol•lectant roques i sediments dels fons oceànics, descobrint noves espècies (4717!), mesurant profunditats oceàniques, salinitats, temperatures en superfície i profunditat, ... El seu propòsit principal era investigar les condicions físiques i biològiques en cada oceà, registrant qualsevol procés o factor que puguera influir en la distribució del éssers marins. Van trobar per primera vegada els animals de les grans profunditats, els nòduls de Manganés que hi ha a les planes abissals
La publicació en 50 volumns de les dades recollides per l'expedició (The "Challenger Report") entre 1880 i 1895 és considerada com el naixement de l'oceanografia com a ciència. Aquesta expedició va començar la tradició de fer expedicions marines científiques que encara es conserva als nostres dies.
[edita] Exploracions científiques al segle XX
En aquest segle els viatges oceanogràfics es tornen cada volta més tècnics, ambiciosos i costosos. Encara que l'estudi de les profunditats marines era molt atraient, les primeres exploracions es van centrar en el oblidat oceà polar.
L'exploració d'aquest oceà començà a les acaballes del segle XIX amb el norueg Fridtjof Nansen, que va deixar-se atrapar pels gels de l'Àrtic en el vaixell "Fram". Ell i la seua tripulació de 13 homens va explorar durant quatre anys (1893-1896) els gel d'aquest oceà fins als 85º57' de latitud nord. Van concloure que no hi havia cap continent sota el gel. Un deixeble de Nansen, Roald Amundsen, va arribar al pol sud en 1911, i dos anys abans (1909) l'Americà Robert E. Peary va comandar una expedició que arribà a les proximitats del pol nord.
També podem mencionar l'expedició alemana del "Meteor", la qual es va desenvolupar per l'Atlàntic Sud entre 1925 i 1926, i que va introduir modernes tècniques òptiques i electròniques en l'estudi dels oceans. Cal destacar la primera utilització de l'eo-sonda, que permet estudiar i dibuixar la superfície del fons oceànic llançant-li ones de so. La investigació militar va dominar l'oceanografía durant la segona guerra mundial, tot i que després es van utilitzar aquestes dades per a interesos purament científics, una volta acabada la guerra. En 1951 un altre "Challenger" va mesurar els fons oceànics amb eco-sonda, a l'Atlàntic, Mediterrani, Índic i Pacífic, i van descobrir les màximes profunditats marines, les anomenades foses marines.
En 1950 comencen els estudis moderns de l'oceà, que cada volta necessiten més recursos, la qual cosa ha estimulat la cooperació multinacional. Aquesta tendència va ser accelerada per l'Any Geofísic Internacional (1957-1958), i per la Década Internacional d'Exploració Oceànica (IDOE), els anys 70 del segle XX, durant els quals es van desenvolupar projectes que van envoltar a més de 50 nacions. L'objectiu final de l'IDOE va ser el millor coneixement dels oceans com a font potencial de menjar, energía i minerals. Per exemple, l'actal habilitat per a predir l'activitat de "El Niño", va nàixer de projectes de l'IDOE.
Des de 1970 la investigació oceanogràfica ha patit un canvi sustancial de metodologia: abans, els exploradors portaven les mostres i les analitzaven en laboratoris en terra ferma; als 70 va començar la construcció de vaixells amb laboratoris on es fan totes les anàlisis a les mostres que es van agafant.
Un poc abans d'aquesta dècada, en 1968, cal destacar el començament de les expedicions del "Glomar Challenger", un vaixell capaç de fer sodejos a gran profuditat d'aigua (més de 6.000 metres). Les dades de sondejos i investigacions sobre materials que formen el fons oceànic aportades pels investigadors van permetre el desenvolupament de la Teoria de l'Expansió Oceànica, un dels pilars bàsics de la Teoria de la Tectònica de Plaques, el paradigma actual de la Geologia. Des de 1985 el "JOIDES Resulution" (JOIDES: Joint Oceanographic Institutions for Deep Earth Sampling) a pres el relleu al Glomar Challenger en els sodejos marins a gran profunditat. Es tracta d'un vaixell molt més grand i tecnològicament més avançat, que és capaç de fer sondejos a més de 8100 metres de profunditat d'aigua, i conté el major i més avançat laboratori geològic que mai s'ha posat en el mar. És utilitzat pel programa ODP (Ocean Drilling Program), durant el qual s'ha descobert la història de les conques oceàniques en les seues marges continentals.
Actualment molts grans projectes oceanogràfics envolten, a més dels vaixells, altres grans aparells capaços de prendre dades dels oceans, com ara els avions i els satèl•lits, els quals veurem al següent tema.
