Oceà
De Viquipèdia
 |
Per a altres significats, vegeu «Oceà (desambiguació)». |
Taula de continguts |
[edita] Introducció
Un oceà (del grec Ωκεανός, Okeanós, el nom del déu mitològic Oceà) és una gran massa d'aigua salada que, en la seva totalitat, cobreix prop del 71% de la superfície de la Terra (o una àrea de 361 milions de quilòmetres quadrats). Els oceans són, per tant, el principal component de la hidrosfera. Gairebé la meitat de l'aigua marina o oceànica del món té una profunditat de 3.000 metres. La salinitat mitjana dels oceans és d'aproximadament 35 parts per mil (3,5%), en un rang de 31 a 39 parts per mil.
Encara que es divideixen arbitràriament en oceans separats, aquestes aigües conformen una massa d'aigua salada global i interconnectada; un oceà global o mundial. Les divisions oceàniques es defineixen pels continents, pels arxipèlags o per altres criteris. Les divisions oceàniques són:
Les regions més petites dels oceans es coneixen com a mars, golfs, badies i estrets.
Existeixen altres masses d'aigua salada sobre la superfície de la Terra, però, que són envoltades per terra, i per tant no estan connectades amb l'oceà mundial o global, com ara la mar Càspia, la mar d'Aral i el Gran Llac Salat.
Geològicament, un oceà és una àrea de l'escorça terrestre coberta d'aigua, coneguda com a escorça oceànica. Aquesta escorça és la capa superior de basalt volcànic que cobreix el mantell terrestre i sobre la qual no hi ha cap continent. Des d'aquest punt de vista, només existeixen tres oceans: l'oceà global, la mar Càspia i la mar Negra. La mar Mediterrània és gairebé un oceà discret, connectat amb l'oceà global per mitjà de l'estret de Gibraltar i, de fet, durant algunes èpoques geològiques antigues, el moviment del continent africà va tancar l'estret i això separà la Mediterrània de l'oceà global. La mar Negra està connectada a la mar Mediterrània per mitjà del Bòsfor, però aquest és un canal natural que travessa una porció de roca continental i no pas un pis oceànic com és el cas de l'estret de Gibraltar.
[edita] La geologia dels oceans
L'estudi de les formes del relleu en la superfície de la Terra i la distribució acumulada de les altures (màxims a 800 i -4.800 metres), mostra que el que hi ha sota l’aigua dels oceans i el que hi ha a la superfície emergida són coses diferents. A més, l'estudi de l'escorça de la Terra en continents i oceans mostra una molt diferent composició, distribució d’edats, antiguitat, i diferències rellevants en molts altres paràmetres geofísics i geoquímics. Tot en conjunt ens porta a la conclusió de què l'escorça oceànica i la continental són coses diferents. Ja vau veure al curs de "Geologia per a les Ciències de la Vida" una descripció d'aquestes escorces i el seu origen i funcionament. Per tant ací el que farem és un repàs-recordatori del que pertoca als oceans.
[edita] Fisiografia del fons oceànic
Des del continent fins a la part mitjana dels oceans ens trobem amb tres parts principals:
- Marges Continentals. Els marges continentals poden ser de dos tipus:
- Atlàntic (passiu o asísmic), que té, del continent cap a l'oceà: Plataforma continental (normalment fins als 180 m de profunditat), Talús (3º a 6º i fins a 1.400-3.200 m de profunditat) i Elevació Continental (pendents molt suaus, 1/1.000 a 1/700; fins a 5.000 de profunditat).
- Pacífic (actiu o sísmic) que conté una estructura molt característica, l'Arc Volcànic, el qual pot seguir al seu temps dos models:
- Arc de Muntanyes: Fons oceànic, Fossa, Prisma d'acreció, Conca d’avantarc, Arc volcànic continental.
- Arc d'Illes: Fons oceànic, Fossa, Prisma d'acreció, Conca d'avantarc, Arc d'illes volcàniques, Conca marginal i continent.
- Fons de Conques Oceàniques. Pel que pertoca als fons de conques oceàniques, que generalment se situen entre 4.500 i 5.500 m de profunditat, hi trobem:
-Les planes abissals; solen ser molt planes i molt poc inclinades (menys de l'1/1.000) perquè la superfície superior correspon als sediments oceànics molt fins que s'han acumulat durant molt de temps. D'aquests sediments poden sobreeixir formes del relleu submarí que formen altres dues estructures de fons de conca:
-Altiplans oceànics, d'alguns centenars de kilòmetres d'amplària i elevats uns pocs centenars de metres per damunt de les planes abissals. Si són molt nombrosos i es presenten alineats, s'anomenen dorsals asísmiques (p. ex. la dorsal de Walvis).
-Monts submarins, els qual són elevacions aïllades de forma cònica, i que s'alcen 1.000 m o més per damunt de les planes abissals. Solen ser d'origen volcànic i si el cim ha sigut aplanat per l'acció de les ones, s'anomenen guyots.
- Dorsal Oceànica. La dorsal oceànica és una gran serralada submarina, d'uns 64.000 km. de llargària que discorre més o menys per la meitat dels oceans, si bé arriba a topar amb els continents d'Amèrica del Nord i del Sud. Té entre 2.000 i 4.000 km. d'amplària, i el relleu és d'escalons alçant-se des de les planes abissals. Té una depressió central, anomenada Rift Axial, i està aparentment trencada per falles transformants.
Els fons de conca oceànica i la dorsal estan formats per escorça oceànica, mentres que el Talús i la Plataforma Continental tenen, respectivament, escorça transicional i escorça continental (aquesta inundada per l'oceà).
[edita] Composició i estructura de l'escorça oceànica
L'escorça oceànica és una capa relativament prima en comparació amb la continental (6 -12 km. front a 25-70 km.) però més densa (3,0 gr/cm3 front a 2,6 gr/cm3). És molt regular ja que està formada per tres capes quasi universals:
Capa 1: Sediments.
Capa 2: Formada por dues sub-capes, la superior formada por colades basàltiques submarines (laves en coixí i colades laminars) i la inferior por un complex de dics basàltics (de tipus subvolcànic) subverticals.
Capa 3: Gabres.
A les dorsals pot faltar la capa de gabres, substituïda per una cambra magmàtica, i la capa de sediments és molt prima o bé pot mancar totalment, I aflorar directament la capa 2. Per contra, al costat dels marges continentals la capa de sediments por arribar a tindre 10 km. de gruix, sobre tot als marges de tipus Atlàntic.
L'edat de l'escorça oceànica augmenta regularment quan anem de les dorsals cap als marges continentals. A les dorsals en troben la més jove (Actual); en canvi, la més antiga que s'ha documentat fins ara arriba als 190 Ma., i es troba prop de la fossa de les Marianes (Pacífic Occidental).
