Crisi dels míssils de Cuba
De Viquipèdia
La crisi dels míssils de Cuba és el nom amb què es coneix el conflicte que enfrontà la Unió Soviètica i els Estats Units entre els dies 14 d'octubre i el 20 de novembre de 1962, i que va representar un dels moments de major tensió entre ambdues potències durant la Guerra Freda.
Taula de continguts |
[edita] Els precedents
Als anys 50 del segle XX, Cuba romania sota la influència i el control dels Estats Units, que havien intervingut decisivament, l'any 1898, en la independència de l'illa caribenya respecte d'Espanya. El gener de 1959, però, esclatà la Revolució cubana i el dictador Fulgencio Batista va ser derrocat per la guerrilla encapçalada per Fidel Castro i el Che Guevara.
El govern cubà va emprendre ràpidament (maig de 1959) una reforma agrària, i expulsà de Cuba les companyies de capital estatunidenc, entre elles l'emblemàtica United Fruit Company.
Les reformes endegades per Fidel Castro, contràries als interessos econòmics dels Estats Units, provocaren que el 21 d'octubre de 1959 els nordamericans llancessin un atac sobre l'Havana. Dos avions van metrallar la ciutat, causant 2 morts i 50 ferits.
Posteriorment, el 15 d'abril de 1961, 1.500 homes desembarquen a Bahía de Cochinos. Aquestes tropes estaven constituïdes principalment per exiliats anticastristes que havien estat entrenats per la CIA a Guatemala en el marc d'una operació finançada per l'administració Eisenhower. Diferents ciutats van ser bombardejades, si bé les forces militars cubanes van aconseguir derrotar l'intent d'invasió.
El 24 d'abril de 1961, J.F. Kennedy, que havia succeït D. Eisenhower en el càrrec de president dels Estats Units, assumí la plena responsabilitat d'aquella acció i inicià l'embargament econòmic contra Cuba que encara avui perdura.
El novembre de 1961, els Estats Units van desplegar a Turquia 15 míssils Júpiter, capaços d'arribar a territori soviètic i 30 més a Itàlia.
[edita] L'esclat del conflicte
L'origen del conflicte cal cercar-lo en la decisió del Politburó de la Unió Soviètica de recolzar més decididament el govern revolucionari de Cuba, sota comandament de Fidel Castro, arran de l'antecedent que es va crear amb l'intent fallit dels Estats Units d'envair l'illa a Bahía de Cochinos, l'abril de 1961. Amb aquella operació, els Estats Units van posar de manifest que no tolerarien un govern prosoviètic a escassos quilòmetres de les seves costes. L'URSS, per la seva banda, va veure en Cuba la base logística ideal per donar suport a noves onades revolucionàries prosoviètiques en països llatinoamericans. A més a més, i atesa la seva proximitat a l'estat de Florida, Cuba esdevenia la base militar idònia des d'on amenaçar els Estats Units sense que aquests tinguessin temps de reacció, igualant així l'amenaça que significava per als soviètics els míssils nord-americans emplaçats des del novembre de 1961 a Turquia, estat fronterer amb l'URSS i membre de l'OTAN. Per tot plegat el president rus, Nikita Khruixtxov i el seu govern van decidir assegurar l'illa amb la instal·lació de bases de míssils preparats per portar caps nuclears i amb capacitat per abastar els Estats Units.
La instal·lació dels míssils va ser descoberta per mitjà d'unes fotografies aèries fetes des d'un avió espia estatunidenc. Els analistes de la CIA van assenyalar al president J.F. Kennedy que les estructures fotografiades a Cuba semblaven correspondre a instal·lacions de míssils, encara no operatives per bé que podrien estar-ne en poc temps. El 22 d'octubre de 1962, Kennedy s'adreçà a la nació amb un missatge televisat de 17 minuts on comunicà la decisió d'establir una mena de "quarantena" o bloqueig naval a 500 milles nàutiques (926 km) de les costes cubanes. Així, els Estats Units van desplegar nombrosos vaixells i avions de guerra per la zona, a fi i efecte d'incomunicar l'illa i evitar així que nous vaixells soviètics arribessin a Cuba. Lluny d'arronsar-se, el 24 d'octubre Nikita Khruixtxov dirigí un missatge a Kennedy on afirmava que "...l'URSS veu el bloqueig com una agressió i no instruirà als vaixells que es desviïn".
Amb tot, durant les primeres hores del matí, 30 vaixells mercants soviètics (4 d'ells transportant míssils nuclears a bord) estaven en ruta cap a Cuba. Dos, el Khemov i el Gagarine arribaren, fins i tot, a la línia de bloqueig. Tanmateix, Khruixtxov estimà estratègicament innecessari trencar el bloqueig -ben mirat el míssils ja instal·lats a Cuba suposaven una bona amenaça- i els vaixells soviètics disminuïren la velocitat, alguns giraren cua i altres alteraren les seves rutes.
El 27 d'octubre un avió espia estatunidenc U-2, mentre sobrevolava l'illa, va ser abatut per un míssil disparat pels soviètics des d'una de les seves bases, augmentant encara més la tensió.
[edita] Fi de la crisi
El mateix dia 27 d'octubre, Khruixtxov proposà a Kennedy el desmantellament de les bases soviètiques de míssils nuclears de Cuba. A canvi la URSS exigia la garantia que els Estats Units no envairien Cuba ni recolzarien cap operació amb aquesta finalitat. Alhora instaven els estatunidencs a desmantellar les seves bases de míssils nuclears de Turquia. Kennedy acceptà d'eliminar els obsolets míssils del tipus Júpiter . D'aquesta manera es posava fi a la crisi sense que cap dels dos contendents donés mostres de debilitat ni de derrota.
Aquesta resolució en forma de “taules” satisfeia ambdues potències ja que el “teatre” de la guerra freda quedava d'aquesta manera novament igualat. En realitat uns i altres volien evitar el conflicte directe, extrem que tant Washington com Moscou no volien ni imaginar per molt que la publicitat bèl·lica de l'època digués el contrari. S'estimaven més traspassar els enfrontaments a tercers països, com havia ocorregut amb la Guerra de Corea (1950-1953) i que tornaria a ocórrer amb la Guerra del Vietnam (1954-1975). El 30 d'octubre Nikita Khruixtxov comunicà a Fidel Castro els termes de l'acord signat entre la Casa Blanca i el Kremlin, i el 20 de novembre Castro acceptava la retirada dels míssils nuclears soviètics i Kennedy anunciava la fi del bloqueig sobre l'illa.
En l'article «Tàctica i estratègia de la revolució llatinoamericana», escrit durant la crisi i no publicat fins després de la seva mort, Ernesto Che Guevara denunciava l'actitud dels soviètics en afirmar que: "És l'exemple esgarrifós d'un poble que està disposat a immolar-se atòmicament per a què les seves cendres serveixin de fonament a societats noves i que quan es fa, sense consultar-ho, un pacte pel qual es retiren els coets atòmics, no sospira d'alleugeriment, no dóna gràcies per la treva; salta a la palestra per a donar la seva veu pròpia i única, la seva posició combatent, pròpia i única, i més lluny, la seva decisió de lluita encara que fos sol".
